Occitània

Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.
Anar a : navigacion, Recercar
Pagina d’ajuda sus l’omonimia Pels articles omonims, vejatz Occitània (omonimia).

Occitània Ltspkr.png

Descobridor o inventaire
Data de descobèrta
Contrari
Color
Simbòl de quantitat
Simbòl d'unitat
Proprietat de
Fondador
Compren
Data de debuta
Data de fin
Precedit per
Seguit per
Coordenadas
Flag of Occitania (with star).svg Flag of Occitania.svg
Bandièra occitana amb l’estela Bandièra occitana sens l’estela
Nom Occitània Ltspkr.png
Devisas :
Larguesa, Convivéncia, Paratge / Volèm viure al País
Religions principalas cristianisme (catolicisme, calvinisme), islam, judaïsme
Vilas mai grandas Marselha, Tolosa, Bordèu, Tolon, Niça, Montpelhièr, Limòtges, Nimes, Clarmont, Ais de Provença, Avinhon, Pau, Baiona, Valença, Besièrs, Tarba, Montalban, Montluçon, Agen
Gentilici occitan, occitana
Populacion 16 366 984 abitants (1èr de genièr de 2016)

Occitània es lo país del sud-oèst d’Euròpa que correspond al domeni lingüistic contemporanèu de la lenga occitana. Segon d’unes Occitània forma una nacion[1] (e los occitans son un pòble), segon d’autres es solament un espaci lingüistic e cultural.

La mapa d’Occitània se religa dirèctament amb la definicion de la lenga e de la cultura occitanas.

Segond los dialèctes, Occitània se pòt prononciar [utsiˈtanjɔ, utsiˈtanja, uksiˈtanjɔ, usi’tanjɔ, ukʃiˈtanjɔ, uksiˈtanja, owsi’tani].

Nom

Go-up.svg Article principal : Nom d’Occitània.

Occitània ven del latin medieval Occitania. La primièra part del mot, Occ-, ven de l’occitan òc e de l’expression lenga d’òc, en italian lingua d’oc, un nom que Dante donèt a l’occitan segon lo sieu biais de dire de "òc" (per oposicion a la lenga de si qu’es l’italian e a la lenga d’oïl qu’es lo francés). La terminason -itània es probable una imitacion del vièlh nom [Aqu]itània. Las primièras atestacions de l’emplec d’Occitania dins d’autras lengas que lo latin datan de 1549[2] (Ocitania en italian), 1572[3] (Ocitania en alemand), 1644[4][5] (Occitanie en francés), 1645[6] (Occitania, en italian) e 1680[7] (Occitania en espanhòl).

Geografia

Parçans d’Occitania
Go-up.svg Article principal : Geografia d’Occitània.

Occitània es un espaci situat entre mar Grana (l’ocean Atlantic tanben apelat peugue en gascon) e mar Nòstra (la mar Mediterranèa), dels Aups e del Massís Central als Pirenèus, en Euròpa Occidentala.

Vilas d’Occitània

Son clima es temperat.

Sa populacion es de 16 366 984 abitants :

Contrada Populacion Annada
Occitània granda (França) 16 143 199
16 529 669
2013 (INSEE)
(amb comptes dobles)
Valadas e la Gàrdia (Itàlia) 176 059 08/2015 (ISTAT)
Val d’Aran (Espanha) 9 926 2015 (INE)
Mónegue 37 800 2014 (IMSEE)
Total 16 366 984
16 753 454

(amb c.d.)

Sa superfícia es d’aperaquí 190 000 o 200 000 km2.

Lo gentilici es occitan -a.

La capitala d’Occitània es pas definida clarament (vejatz Geografia d'Occitània#Capitala).

Lengas

Go-up.svg Articles principals : Lenga occitana e Lengas d’Occitània.

La lenga que definís Occitània es l’occitan, qu’es en situacion minorizada tant en França (la reconeissença de las lengas regionalas dins la Constitucion après la refòrma de 2008 càmbia pas res concretament), qu’en Itàlia e dins la Val d’Aran, ont a pasmens l’estatut de lenga cooficiala (dempuèi 2006 aquela cooficialitat es valedoira dins tota la Generalitat de Catalonha).

A despart de las lengas dels estats e de las regions (espanhòl e catalan, francés, italian e piemontés), se parla tanben un fum de lengas d’immigracion economica o toristica. Ges d’entre elas a pas cap d’estatut oficial ça que la.

Istòria

Go-up.svg Article principal : Istòria d’Occitània.

Occitània, amor de la siá posicion geografica, s’es totjorn trobat a un caireforc estrategic entre tota mena de corrents (essencialament grècs e latins, orientals, nordics e evidentament mediterranèus). Eiretava de la cultura latina e d’una part d’elements cèltas, arribèt a se convertir en un dels centres neuralgics de la cultura romanica a comptar del sègle IX. Foguèt l’occitan una de las lengas mai primairencas a substituir lo latin en fòrça actes, documents, pèças literàrias e òbras scientificas. Aital las primièras gramaticas anterioras a la de Nebrija son occitanas (coma per exemple las Leys d’Amors del sègle XIV).

Los sègles XI, XII e XIII foguèron l’epòca de màger esplendor de la cultura e la politica occitana. Lo modèl d’occitan escrit, mercé a la siá cultura refinada e brilhanta, se situèt coma una sòrta de lenga veïculara en Euròpa tota, culturalament amb los trobadors e tanben politica a travèrs l’elaboracion dels Furs dels territòris aragoneses e navarreses, sens desbrembar evidentament l’influéncia qu’exerciguèt sus l’escrit de las tèrras de lenga catalana fins a Ausiàs March.

Foguèron aqueles sègles l’epòca d’aur de la literatura occitana, amb la naissença de la literatura trobadoresca e la siá estenduda per la màger part de l’Euròpa Occidentala. Politicament per l’independéncia en fach e la prosperitat de fòrça dels territòris occitans (vejatz Comtat de Tolosa, Comtat de Fois, Vescomtat de Carcassona, Ducat d’Aquitània e Comtat de Provença). Ça que la, aquela epòca daurada s’anava interrompre rapidament e doncas l’unitat dels territòris occitans foguèt de fach una unitat culturala e lingüistica mas pas politica.

L’invasion francesa

Testament de Lancelot d’Orgemont, 1286. Primièr president del Parlament de Langue de Oc, fa son testament segon la costuma d’Occitània, mores patriae occitanae.

Amb la desencusa de lucha contra l’eretgia catara, lo rei de França Felip II, aligat al papa Innocenci III, encetèt la Crosada dels Albigeses, contra los senhors occitans. L’armada francesa, menada per Simon IV de Montfòrt, ataquèt e saquegèt las principalas vilas d’Occitània, en ocupant aital las tèrras del comte de Tolosa Raimon VI de Tolosa. Lo comte recebèt l’ajuda de Pèire II d’Aragon, per lutar contra las tropas francesas. La Batalha de Murèth (13 de setembre de 1213) signifiquèt la fin de l’edat d’aur de la cultura occitana amb la mòrt del rei catalan d’un latz e subretot la desfacha de las tropas occitano-catalano-aragonesas, amb la fin de l’expansion catalana e aragonesa. Lo Lengadòc passava aital a venir una dependéncia de la corona francesa. Entre la mitat del sègle XIII e lo començament del sègle XVII gaireben totes los territòris occitans foguèron incorporats a la corona francesa.

Arts

Personatges occitans

Economia

Movements politics occitanistas

Galeria

Vejatz tanben

Ligams intèrnes

Ligams extèrnes

Referéncias

  1. Per exemple los estatuts de 1911 del Felibritge dison, a l’article 2 : Lou Felibrige es establi pèr garda longo-mai à la nacioun óucitano, sa lengo, sis us, soun gàubi e tout ço que coutituïs soun èime naciounau. Sa dóutrino es caupudo dins lis obro de Frederi Mistral e de si disciple. Citacion sul blòg Prouvencou
  2. "Egli tutto pien d'ira Carlo attacò il fuoco, e spianò Narbona, Agate, Nemauso, e Biterra nobile Colonia de' Settumani, onde pare che hauesse tutta quella contrada il nome, che alhora si chiamava Settimania, & hora (come s'è gia detto) in uece di Gotticana, è chiamata Ocitania." Historia delle cose di Francia, raccolte fedelmente da Paolo Emilio da Verona, e recata hora a punto dalla Latina in questa nostra lingua Volgare, Venezia: Michele Tramezzino; 1549. en linha (imatges 144-145) e tanben
  3. Frantzösischer und anderer Nationen mit einlauffender Historien warhaffte Beschreibung: biß auff Henricum den Anderen ... in Neunthehen Bücher verfasset ... Sampt aller Königen Bildtnussen, Volum 2 p. 740
  4. "Arade, genti-homme de ceste Prouince Occitanie...", in Les récits historiques ou histoires divertissantes, entremeslées de plusieurs agreables rencontres & belles reparties. Par Iean-Pierre Camus, Evesque de Belley. A Paris, chez Gervais Clousier, au Palais, sur les degrez de la Saincte Chapelle. MDCXLIV en linha
  5. Jean Pierre Camus, Les récits historiques ou histoires divertissantes entremeslées de plusieurs agréables rencontres & belles réparties, Edicions Talvera, 2010, ISBN 979-1-09-069605-1
  6. Annali dell'Ordine dei frati minori cappuccini
  7. "Los Moros obtenian la Ocitania inferior", [http://books.google.fr/books?id=3uxFAAAAcAAJ&pg=PA249&dq=ocitania&hl=fr&sa=X&ei=UCSMT6u6EcLq8QPP0Zy7CQ&redir_esc=y#v=onepage&q=ocitania&f=false Pedro Fernández del Pulgar, Teatro Clerical, Apostolico, Y Secular De Las Iglesias Catedrales De España, Nieto, 1680, p. 249