Grassa

Aqueste article es redigit en provençau.
Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.

Vila d'Occitània
Grassa
Grasse
Descobridor o inventaire
Data de descobèrta
Contrari
Color
Simbòl de quantitat
Simbòl d'unitat
Proprietat de
Fondador
Compren
Data de debuta
Data de fin
Precedit per
Seguit per
Coordenadas
La vila vièlha de Grassa.
Armas
Geografia fisica
Superfícia 44,44 km²
Altituds
 · Maximala
 · Mejana
 · Minimala
 
1 061 m
300 m
80 m
Geografia politica
País  Provença
Contrada País de Grassa
Estat Bandièra de França França
Region
93
Provença-Aups-Còsta d'Azur
Departament
6
Aups-Marinas
Arrondiment
061
Grasse
Canton
0694
Grasse
Intercom
240600460
Comunautat d'Aglomeracion dau País de Grassa
Cònsol Jérôme Viaud (LR)
(2020-2026)
Geografia umana
Populacion
Populacion totala
(2019)
48 870 ab.
Evolucion de la populacion
Evolucion de la populacion

49 804 ab.
Autras informacions
Gentilici grassenc, -a
Còde postal 06130, 06520
Còde INSEE 06069
Ville de Grasse

Grassa[1] (Grasse en francés) es una comuna de Provença, situada dins lo despartament deis Aups-Marinas. Istoricament una dei vilas lei mai importantas de Provença levantesa, se coneis encuei per son industria dei perfums, qu’es venguda lo cepon de son identitat.  

Toponimia[modificar | Modificar lo còdi]

Sinhalisacion bilenga a l'entrada de la comuna.

Se coneis pas solide l’origina dau nom de la vila, mai vèn probable de Podium Grassum, qu’en latin vòu dire « Grand Pueg », e qu’auriá servit per parlar dau pueg onte lo còr de la vila es totjorn estat quilhat. Podriá tanben venir dau nom d’un roman apelat Crassus, qu’auriá plantat cavilha dins lo ròdol e establit una vilà, la Villa Crassa. Coma que siegue, l’usança simplifiquèt lo nom, qu’amb lo temps venguèt « Grassa ».[2]

Aqueu nom se vei per lo promier còp dins un tèxte au siècle XIen : dins lo Cartulari de l’Abadiá de Sant-Victor de Marselha, Guilhèm Gauceran se fai nomar « Guillelmus de Grassa ».

Geografia[modificar | Modificar lo còdi]

Grassa es una gròssa vila en Provença orientala, au ponent deis Aups-Marinas. A vòu d’aucèu, es a 12 km en-dessús de Canas, a 29 km de Niça e a 120 km de-s-Ais. Son territòri fai 44,44 km², amb un gròs escart d’autura d’abòrd que vai de 80m fin qu’a 1.061m d’aut.

Lei coumuno que l'envòutan son Auribèu-de-Sianha, Lo Barn, Cabris, Castèunòu-de-Grassa, Moans-Sartós, Pegomàs, Puegmeinada et Sant-Valier.

« Fierament apiejada sus lei promiers apends deis Aups, Grassa espandís, coma d’un gèst large e superbe, lei plecs de son ufanós mantèu florit, orlat d’escuma per la mar azurada que la vila domina e vei beluguejar a l’avalida quora lo solèu, aqueu Crèsus divin, la cuerb de son òr. »[3]

Leis ostaus ancians (siècles XVIIen e XVIIIen), d’inmòbles pas grandaràs dins de carreironas estrechas e sornas, s’atròban subre-tot en vila vièlha ; puei avèm de vilàs e d’ostaus nòbles dau siècle XIXen, que ramentan lo temps dei promiers toristas, emai d’ostaus modèrnes que marcan l’espandiment demografic dins leis amèus a l’entorn. Onte se fasiá d’oliviers e de flors, l’estage es mai esparpalhat. La comuna còmpta d’importants relargs boscós : un quart dau territòri es classat coma reserva naturala comunala.

Dins son totun, Grassa còmpta 200 km de vias comunalas, amb en particulier de rotas segondàrias estrechas e, dins lo centre, qu’a una penda sobda, de travèrsas (d’escaliers e de camins per passar d’una carriera plana a-n'una autra).

Quartiers[modificar | Modificar lo còdi]

La maja-part dei quartiers e deis amèus èron autre tèms quauqueis ostaus au mitan de terradas de flors, d’aubres fruchiers ò d’ortolalhas, mai s’urbanisèron fòrça dins la segonda mitat dau siècle XXen.

Leis amèus, que se diferéncian dei quartiers per son èr de vilajon e una mena d’identitat particulara, son Maganhòsc, lo Plan e Plascassier. Lei quartiers pòrtan quasi totei lo nom d’una glèisa ò d’una capèla : Sant-Francés, Sant-Joan, Sant-Jaque, Sant-Matieu, Sant-Antoni, Sant-Claudi, Santa-Anna, la Blaquiera, la Marigarda, leis Aspras.

Temps[modificar | Modificar lo còdi]

Grassa proficha d’un climat miegterran e d’un microclimat que li balhan de temperaduras pron doças, coma lo mòstran la cultura dei flors e lo torisme que se li desvolopèron. Leis estius son cauds, passant lei 25°C emai sovent lei 30°C. La calor la pus fòrta s’enregistrèt lo 17 d’aost 1932 amb 41,2°C. Leis ivèrns son pron doç e secs, amb correntament de nèu en-dessús de 500 m. Pasmens ne’n tomba pas totjorn subre tota la vila : aquò arriba peraquí dos ò tres còp chasque ivèrn, soventei-fes vers febrier.

En autona e au printemps plòu sovent fòrt e fòrça ; aquò pausa de problèmas dins lei carrieras de la vila vièlha, que sei bastiment pòdon èstre mal ajustats a-n'aquelei fenomèns, emai dins lei rius de la comuna (coma la Morachona ò lo canau de la Sianha).

Transpòrts e arribada[modificar | Modificar lo còdi]

Per çò qu’es dei rotas, se pòu arribar per la penetranta Grassa-Canas que religa l’autorota A8 (sortida 42) a la rotonda dei Quatre Camins (au sud de la vila). Autrament se pòu tanben préner la D2085 de Niça, la D562 e la D2562 de Draguignan, emai la D109 e la D209 de Mandaluec-la-Napola. En venent de Grenòbla, se pòu arribar a Grassa per la rota Napoleon (RN85), una rota istorica que seguís lo camin qu’endralhèt Napoleon I quora s’entornèt de l’illa d’Elba, a la debuta dei Cent-Jorns.

En bus, se li arriba amb lei linhas dau malhun regionau Zóu ! : lo 500 venent de Niça, lo 610 e lo 600 venent de Canas, lo 511 venent de Vença. Dins la vila e lo país grassenc (de Mogins a Sant-Auban), es lo sendicat intercomunau Sillages qu’es cargat dau transpòrt colectiu.

Antan lo camin de fèrre èra ben important a Grassa : fins qu’au mitan dau siècle XXen, una linha de trin ligava Grassa a Canas ; la linha qu’anava de Mairarga (Provença ponentesa) a Draguignan, Grassa e Niça, foguèt aclapada per lei bombas alemandas dau temps de la Segonda Guerra Mondiala ; un trasvalh anava de Canas jusc’a Grassa, emai un funiculari religava la gara au centre de la vila. La gara, justament, qu’èra barrada despuei 1944, foguèt remessa en servici e tornèt durbir en 2005. Un projèt de creacion d’un funiculari nòu foguèt abandonat dins leis annadas 2010.

Lo relèu de la comuna fai qu’es dificile de bolegar en velò. Puei coma lei rotas son sovènt estrechonas, li a gaire de pistas ciclablas.

Istòria[modificar | Modificar lo còdi]

Nascuda pauc a cha pauc dins lo corrent de l’Aut Atge Mejan, Grassa es davant que tot una vila comerçanta, plaçada a-n'una crosiera. Tanben, son istòria se pòu compréner qu’au regard de son economia : son evolucion e son desvolopament son de-fons ligats au tremudament de seis activitats de-lòng dei siècles, e la vila d’ara es la resulta d’aqueu dinamisme amb sei trantralhs.[4]

Preïstòria[modificar | Modificar lo còdi]

Lei promiers estraus umans dins lo país grassenc datan dau Neolitic. D’arqueològues grassencs dau siècle xixen coma Pau Gòbi ò Marcelin Chirís descriguèron e estudièron lei laissas d’una activitat umana remirabla, que mòstran que li aviá una populacion mai gròssa qu’autra-part. Descurbiguèron tanben de gròssei cenchas fachas de clapassàs que se saup pas de qué servián, e que li diguèron « castelaràs ».

Antiquitat[modificar | Modificar lo còdi]

Dins l'Antiquitat, Provença a vist passar mai que d’una populacion, que de còps que li a li plantèron cavilha, coma lei Ligors (Maganhòsc) ò ben lei Gregaus. La region de Grassa fuguèt lèu druda, e lei Celtò-Ligors puei lei Galò-Romans li visquèron. Lo territòri foguèt agregat a l’Empèri Roman, dins la provinça deis Aups-Marinas, tre l’an 14 ac.

Grassa a pas un passat antic ben coneigut coma Antíbol ò Frejús : se vèi pas dins l’itinerari d’Antonin, e se ne’n parla dins ges de document de l’epòca romana. Amb aquò sembla probable que li ague agut un pòste roman a Grassa, e quauquei terralhas de l’Antiquitat tardiva (siècles Ven-VIen), descubertas dau temps que se fasiá d’òbras a l’entorn de la catedrala, entre-sinhan que de gents vivián a l’endrech de la vila-vièlha actuala a-n’aquela epòca.

Ais envahissèires barbares li foguèt eisat d’envahir la Provença orientala : lo patrice Estilicon la reprenguèt en 416 per l’Empèri d’Occident, mai fuguèt puei ajotada per lei Burgondes (443), leis Ostrogòts (493), lei Francs (534) e finalament lei Lombards (817).

Atge Mejan[modificar | Modificar lo còdi]

La debuta de l’Atge Mejan es pron fosca : Provença chanja d’apartenéncia mant un còp, e a la fin dau promier millenari lei princes arlatencs reconquistan lo país grassenc, qu’arroinavan lei Sarrasins. Es aquí que comença vertadierament l’istòria de Grassa : lo còmte d’Arle vai donar a fièu la mitat de l’evescat d’Antíbol (que Grassa ne’n fai partida) a Rodoard, qu’a ajudat dins la reconquista. D’aqueu temps Grassa es pas mai qu’un castrum, valent-a-dire una fortalessa plaçada a-n’un endrech estrategic, pròche lo gròs sorgent de la Fós e a-n’una crosiera entre lo camin que vai de Niça a-s’Ais amb aqueu qu’entra dins leis Aups.

Mai pauc a cha pauc l’economia de la vila vèn mai importanta, e se vèi que lei grassencs vènon capables de menar seis afaires d’esperelei. Ansin s’independentisan dau poder senhoriau : abolisson lo servatge, e la vila es bailejada per quatre cònsols elegits per una annada. Represèntan la vila davans leis autrei republicas, lei senhors, lei vilas d’a costat, l’evesque eac. ; an un poder judiciari (mai son tanben ajudats per de jutges), organisan la defensa de la vila, decidan deis impòsts e noman lei foncionaris. D’aqueu temps Grassa còmpta una gròssa populacion de judius, que restarà gròssa fin qu’au siècle XVIen.

L’autoritat consolària es lèu pron fòrta per pachejar amb d’autrei vilas : en 1171, lo consulat signa un promier tractat politic e comerciau de 29 ans amb Gèna, que sarà pas lo darrier bòrd qu’aqueu liame durarà quasi tres siècles ; en 1179, fai parier amb Pisa. Ai grassencs li agrada de faire de comerci amb aquelei vilas independentas, e s’escàmbia de telas, de cuers, de blad, de pèus, de vin ò de buous. Aquela libertat atriva lei vilas vesinas, que s’aligan amb lei Cònsols : lei còmtes de Castelana en 1207, puei lo senhor de Seranon en 1212, pachejan amb lei grassencs e li laissan lo passatge e l’averatge. Leis evesques d’Antíbol plantan cavilha a Grassa, e lo papa Innocent IV muda lo sèti episcopau d’Antíbol a Grassa en julhet de 1244.

Mai lo còmte de Provença Ramon Berenguier V s’avisa de l’importància que pren la vila, e la vai atacar e ne’n prendre lo contorròle dins leis annadas 1220. Lo cap de la resisténcia grassenca, Ugue Sicard, vendrà lo promier baile de la vila, cargat de rèndre la justícia per lo còmte. Lei Cònsols demòran, mai lo còmte impausa sei reglas (drech de band, d’auberga, cavaucada, ajuda dei quatre cas, gabèla de la sau). En 1250, Grassa vèn tanben cap-luòc de vigariá : lo territòri d’aquela administracion prefigura lo país grassenc avenidor.

Au siècle XIVen, de religiós bastisson de covents nòus e agrandisson lei barris per leis aparar. Darrier aquelei barris se bastís d’ostaus nòus, a l’entorn de la plaça deis Ieras. La populacion crèis : en 1321, Grassa còmpta 6.000 estatjans.

A la fin dau siècle, lo Consèu de la vila (Consilium ordinarium), compausat de vint membres, es ben en plaça e mena la vila. Lei conseiers, que son pas pagats, son de juristas, de notaris, de proprietaris, e quauquei marchands e mesteiraus. Eiretier dau Consolat, aquel organe fai nàisser una mena d’aristocracia.

Lo siècle XVen s’acompagna de fòrça mal-astres. La vila, que se deu protegir còntra leis atacas forestieras, s’afeblís ; puei dòs epidemias de pèsta sagatan una gròssa part de la populacion en 1451 e 1470. En desembre de 1481, après la mòrt de Carle V d’Anjó, lo rèi de França Loís XI eireta de Provença e lo Parlament de s’Ais apròva l’union en janvier de 1482. Grassa, amb Provença, vèn francesa.

Epòca moderna[modificar | Modificar lo còdi]

La Renaissença e l’epòca moderna son pas totjorn de temps benurats per la vila. En 1536, se fai cremar e pilhar dau temps de l’invasion de Carle Quint, e rançonar per l’armada austrò-sarda en 1707 e 1747. Mai l’episòdi militari lo pus marcant es aqueu dei Guerras de Religion, quora Grassa es assetjada uech jorns de temps en novembre de 1589 per lei ligaires (catolics) perqué a chausit d’estar fidèla au rèi protestant Enric IV. Lei ligaires son comandats per lo baron Ubert de Vins, qu’es tuat dau temps dau sèti. Mai, fin-finala, Grassa se rènde.

Au siècle XVIIen, Grassa se remonta. L’industria de la tanariá es a son plus aut, e aquela dei perfums, qu’an per tòca d’escondre lei marrideis odors dau cuer, comença de se desvolopar.

La vida mondana es tanben lo mirau dau ben-anar economic : a la fin dau siècle XVIIIen, lo bèu monde grassenc comprèn una minoritat d’aristocrates d’origina feudala e, per la maja-part, de familhas nòblas ò notablas que sòrton dau mitan deis afaires. Aquelei familhas, qu’antan vivián escassament, an pres l’abituda de bastir de bèus ostaus, e lei salons de la Marquesa de Cabrís (sòrre de Mirabèu) e de Monsénher de Prunieras (darrier evesque de Grassa) se fan pron remarcar. L’urbanisme raprochat favorisa la counvivéncia e la sociabilitat, que se manifestan per lo desvolopament de lòtjas massonencas, de confrariás de penitents e de corporacions professionalas.

Revolucion[modificar | Modificar lo còdi]

Vila comerçanta e industriala, qu’aviá obtengut de libertats economicas dei còmtes de Provença puei dei rèis de França tre l’Atge Mejan, Grassa podiá n’esperar gaire de la Revolucion, au còntra d’autrei comunas soventei-fes fòrça taussadas e que lo sistèma feudau contunhava d’amatar. Traversèt aquela pontannada sensa fòrça daumatges, emai se pòscon notar quauquei fachs de remarca : per exemple lo 15 de junh 1789, Onorat-Camilha de Mougins–Ròca-fòrt, curat de Grassa, fai partida dei promiers elegits dau clergié que se jonhèron au Ters-Estat. En janvier de 1790, quora l’assemblada Constituanta partís la França en 83 despartaments, Grassa fai partida dau despartament dau Var, que n’es la prefectura entre 1793 e 1795. Au moment de la Terror s’instala una guilhotina dins çò qu’es ara lo jardin dau Clavecin, e se li executa trenta « enemics dau pòple » – una placa dins la traversa dau Jòc de Balon ne’n parla.

Lo temps de l’Empèri porgirà pas grand causa nimai a la vila, sonque Napoleon s’entornant de l’illa d’Èuba. Una lausa sus la plaça de la Fós garda lo remembre d’aqueu passatge, a costat de l’espaci Napoleon.

Temps d'ara[modificar | Modificar lo còdi]

Lo siècle XIXen es un siècle prospère, d’estabilitat. La perfumariá se desvolopa e Grassa vèn la « capitala mondiala dei perfums ». De grandei fabricas se crean dins la segonda mitat dau siècle, entre-signe de l’arribada de la Revolucion Industriala. Es tanben la debuta dau torisme : lo biais de viure, lei paisatges e lo climat li agradan ais aristocrates anglés que vènon en vacanças sus la Riviera. D’estrangiers riches bastisson d’ufanosei villas. La princessa Paulina li rèsta un temps en 1811 e balha son nom au jardin monte amava de se pausar ; la rèina d’Angla-Terra Victòria passa un mes a Grassa en abriu de 1891.

L’arrondiment de Grassa es destacat dau despartament dau Var en 1860 per formar, amb lo País Niçard, leis Aups-Marinas.

Au siècle XXen, Grassa garda sa renomada toristica e l’industria dei perfums se tremuda e se modernisa.

Lengas[modificar | Modificar lo còdi]

Dialècte locau[modificar | Modificar lo còdi]

La lenga promiera dau país grassenc es lo provençau. Aqueu que se parla a Grassa es de maritime orientau, amb d’influéncias gavòtas e nissardas : a costat dei caracteristicas costumieras dau parlar de la mar (plurau en -ei, etc.), avèm la O tonica que, quora se fai la diftonga, se fai en “oua” (nouastre, couar, mouastro...) e en “ouo” (bouon, fouoço, fouont...), e lei finalas en -C e -P que se pronóncion (sac, grassenc, luenc, cap, lop, etc.). Se garda tanben la finala -ion dins lei mòts coma “nacion, procession, version”, au còntra dau maritime generau que la ditz -ien.

Lo parlar grassenc amudís pron de consònas quand son entre dòs vocalas, prononciant “gehibre” per “gelibre”, “”vehai” per “verai”, ò meme “gehehosa” per “generosa”. Emai siegue una caracteristica dau grassenc, aquò’s pamens pas una règla generala, e la prononciacion d’aquelei consònas es chanjadissa. (cf. libre Col’oc & tèsi Mellira)

Avans, la region de Grassa (« Grassa, Castelana e lei montanhas deis Aups-Marinas » segon Mistral[5]) se servián de “so, sa, sei” liòga deis articles normaus “lo, la, lei”. Coma en catalan malhorquin, aquelei fòrmas vènon de l’article latin ipse, ipsa, ipsum, mentre que leis articles classics vènon de la tiera ille, illa, illud. Mai aquestei finiguèron per faire concurrença a-n-aquelei fòrmas particularas, subre-tot en vila. Lo sistèma complet marchava ansin :

Avans una consòna Avans una vocala
lo so l’ sel
la sa
lei sei leis s’

Per lei diferenciar dei possessiu, aquestei se fasián en disent “so sieu, sa sieu, sei sieu”.

Exèmple de frasa
Provençau generau Grassenc
L'ome fai tombar son capèu, e vesent aquò la frema li ditz : "Mossur ! Prenètz garda, qu'avètz perdut vòstre capèu !" Sel òme fa tombar so sieu capèu, e veient aquò, sa fremo li ditz : "Mossur ! Prenètz garda, qu'avètz perdut voastre capèu !".
Totei leis èstres umans naisson liures e egaus en dignitat e en drechs. Toei s'èsres umans nèisson liures e egaus en dignitat e en drechs.

Situacion lenguistica actuala[modificar | Modificar lo còdi]

La lenga majoritària, a l’ora d’ara, dins lei medias, l’administracion e la populacion es lo francés. Fai de siècles que s’es impausat dins l’espaci public, mai lo provençau èra encara la lenga mairala de la maja-part dei gents fins qu’a la segonda mitat dau siècle XXen : coma d’en-pertot, la transmission s’es rompuda après la Segonda Guerra Mondiala. Amb aquò se tròba encara de grassencs qu’an ausit parlar la lenga, e que conèisson de mòts ò d’expressions provençalas.

Au jorn d’uei, la lenga nòstra s’ensinho pas (franc de quauqueis oras de descuberta au collegi), e se vei pas dins la vida de la comuna. Amb aquò es encara marcada dins la toponimia, e li a tanben de panèus d’entrada de vila en provençau (emai siegue pas un bilenguisme perfèct).

A Grassa se parla tanben de lengas forestieras, principalament de lengas de l’immigracion.

Economia[modificar | Modificar lo còdi]

A l’Atge Mejan, Grassa s’especialisa dins lo ruscatge dau cuer. Lei pèus son enviadas a Gèna o Pisa, qu’an fach pache amb Grassa per lo comerci. Après quauquei siècles, lei cuers grassencs an gagnat una bèla renomada, e se ditz que son de brava qualitat. Amb aquò lo cuer sènt marrit (estent que s’afacha amb de petas ò d’orina), e lo tanaire Galimard vai aguer l’idèa de crear de gants perfumats, a la mòda orientala : ne'n regala puei un parèu a Caterina de Medici, que li agrada fòrça. Aquela tecnica vai s’espandir e Grassa prèn la plaça de Montpelhier coma vila dau perfum. Lei taussas sus lo cuer e la concurrença fan puei desparéisser l’industria de la tanariá a Grassa.

Lei sentors raras dau país grassenc, ont crèisson la lavanda, la mirta, lo jaussemin, la ròsa, l’arangier ò lo mimòsa, balhèron a la vila lo titre de « capitala mondiala dau perfum ».

Li a encara quauquei desenas d’ans, li aviá un molon de gents que trabalhavon au jaussemin : lei flors se culián a la man a la prima auba, puei èron tratadas autant lèu per ne'n gardar lo perfum. Encar encuei, la perfumariá rèsta lo pòle industriau principau a Grassa : una sieissantena d’entrepresas emplegan 3.500 personas dins la vila e a l’entorn. En comptant leis emplecs ligats, li a mai de 10.000 grassencs que vivon dau perfum. Quasi la mitat de la taussa professionala de la vila vèn d’aqueu sectour, davant lo torisme e lei servicis.

L'activitat de la perfumariá a Grassa vai de la produccion de matèrias promieras naturalas (òli essenciau, òli concrèt, òli absolut, resinoïdas, eac.) a la fabricacion de concentrat, que se dis tanben lo jus. Es aqueu concentrat que permet d’aguer un perfum, en l’alongant dins au plus pauc 80% d’alcòl. Leis aròmas alimentaris, que se desvolopan despuei leis annadas 1970, representan mai de la mitat de la produccion. La region de Grassa a encar un ròtle majorau dins lo monde de la perfumariá : representa quasi la mitat de l'activitat francesa de la perfumariá e deis aròmas, e peraquí 7-8% de l'activitat mondiala.

Dins leis annadas 1960-70, de grands grops internacionaus pauc a cha pauc crompèron lei fabricas localas familhalas (Chirís, Givaudan-Rore e Lautier per exèmple), e la produccion foguèt soventei-fes mudada. Au jorn d’uei, l’industria grassenca acaba un lòng tremudament : encara 30 ans en reire, la maja part deis entrepresas se tancavan sus la produccion de matèria promiera (la cultura dei flors) ; lei perfums se compausant ara de fòrça produchs chimics de sintèsi, leis entrepresas se son asatadas en anant vers l’aromatica de sintèsi, amb en particulier leis aròmas alimentaris.

Leis industrias grassencas pòdon gaire tenir targa ai multinacionalas de la chimia, mai an pamens d’avantatges importants coma la coneisséncia dei matèrias promieras, leis instalacions, lei sota-tratants, eac. Mai qu’aquò, de gròssei marcas coma Chanel an sei pròprei tenements de ròsa e de jaussemin a Grassa. 

Lo gàubi dau perfum grassenc foguèt marcat en novembre de 2018 sus la lista dau patrimòni culturau inmateriau de l’Umanitat.

Cultura[modificar | Modificar lo còdi]

Ben-manjar[modificar | Modificar lo còdi]

La cosina grassenca es dins la tradicion provençala, adonc se retròba de plats pron coneissuts coma la tapenada, l’adòba, la ratatolha, l’alhòli,  tanben lei gansas e lei cachòfles a la barigola.

Amb aquò li a quauqueis especialitats mai tipicament grassencas :

  • lo farçum (localament, lo “façum”) es un caulet farcit de carn, de bledas e de moleda, sei fuèlhas blanchidas dins d’aiga bolhenta. Per lo faire se servèm d’un fielat especiau, lo “fassumier”, qu’ara se tròba plus gaire. Se ditz qu’a passat temps cada familha grassenca aviá sa receta de farçum, e caduna afortissent que la sieuna èra la vertadiera receta. A l’ora d’ara li a una confrariá que se ditz “So fassum grassenc”, qu’organisa cada annada un gròs festin a l’entorn d’aqueu plat.
  • lo saussun (localament, “so sausson”) es una mena de saussa facha de nòses ò d’avelanas cachadas amb quauquei venas d’alhet, una anchòa, d’òli, d’aigras e pron d’aiga, que lei paísans grassencs li trempavan de pan. Encuei, es puslèu de concombre triat e copat en rodèlas amb de sau gròssa, d’avelanas, d’alhet emai de lach.
  • la tarta de cogorda : a l’origina, èra un gostaron que lei paísans portavan ai champs quand anavan trabalhar. Redona, se fai amb la cogorda-violon, que vèn en autona, e ara se manja subre-tot per Calèndas, dins lei tretge dessèrts.
  • la fogasseta a la flor d’arangier : fins qu’au siècle XVIIIen, èra qu’un tròç de pasta que se jitava dins lo forn per vèire quant èra caud. Cuecha, aquela mena de còca èra lo crostet dei cosiniers e de seis aprendís. Sei sèpt traucs son lo simbòle de la cara dau Crist (dos per lo nas, leis aurelhas e leis uelhs, e un per la boca).
  • de lipetariás : de petalas cristalisadas, de confituras de flor ò d’agrume, d’arangetas au chocolat...

Eveniments[modificar | Modificar lo còdi]

Grasso ourganiso de manifestacioun, d’espausicioun e de coungrès touto l’annado, mai en particulié en tempourado touristico. Soun proun souvènt centra sus la perfumarié o li tradicioun loucalo.

La Fèsto dóu Jaussemin se debano la proumiero dimenchado d’avoust. Se ié vèi de defila de càrri, de fanfaro, de fiò d’artifice e de representacioun culturalo toucant lou tèmo de la flour de jaussemin. La proumiero edicioun d’aquelo fèsto poupulàri e touristico se tenguè en 1946, e li defila, que venguèron lèu lou pus gros de l’espetacle, coumencèron en 1948.

L’Exporose (pèr Espausicioun internaciounalo de roso), ourganisado despièi 1972, se debano au mes de mai. Coumpren d’espausicioun de roso de touto meno, de marcat, de vèndo, de vesito de la vilo, d’espetacle e de councous sus lou tèmo de la Roso.

Bio Grasse s’ourganiso despièi 1996, e se tèn à la debuto de setèmbre. Se ié trobo un marcat de proudu bioulougi emai d’animacioun e d’espausicioun à l’entour de l’agriculturo bioulougico, lou desvouloupamen duradis e l’ecoulougìo.

Olivea se debano en jun. Es un saloun emé de marcat, de councous, d’espausicioun, de debat, d’animacioun, de counferènci, eàc. sus lou tèmo de l’óulivo, emai de tóuti li tradicioun prouvençalo loucalo.

Venusia, o Coungrès internaciounau de cousmetoulougìo, se debano en abriéu au palais di Coungrès ; se ié presènto de counferènci à l’entour de la béuta e dóu perfum.

Lou Coungrès Centifolia se tèn en óutobre, despièi 2001. Sa toco es de presenta dins de counferènci lou relarg dóu perfum, proumié seitour ecounoumi de la vilo.

Crea pèr l’Istitut Fenelon en 1990, lou festenau di Didascalìo se debano au printèms, en generau au mes de mai. Es un festenau de tiatre escoulàri que recampo quàsi 20 chourmo (300 coumedian) e 10.500 visitaire chasque an.

Lou festenau de cinema “Les toutes premières fois” fuguè crea en 1998 e se debano chasque an uno semano de tèms au mes d’abriéu. Es l’assouciacioun “Cinéma au parfum de Grasse” que l’ourganiso ; coumpren de difusioun de filme e uno coumpeticioun de filmetoun, guierdouna em’un prèmi, lou Jaussemin d’Or. I’a tambèn un councous de realisacioun videò, guierdouna emé lou prèmi di Lavando d’Or ; pièi i’a de rescontre entre lou publi e li proufessiounau dóu cinema.

Luòcs e monuments[modificar | Modificar lo còdi]

Fachs e fachas[modificar | Modificar lo còdi]

Lo sant patron de la vila es Sant-Onorat.

L’escais-nom dei grassencs es « lei manja-façum ».[6]

Lei grassencs son renomats d’èstre de bosca-pecetas, fòrça espargnaires. Una anecdòta cònta que quora quaucun veniá picar a la pòrta d’un ostau grassenc au moment que manjavan, se despachavan d’escondre lo plat dins un tirador de la taula e li disián : « Que pecat que sigues pas vengut pus lèu, t’auriam volontier servit quaucaren mai avèm finit ! »

Segon Mistral, li a una dicha que fai ansin :

« Vòs un bòn chin ? Pren-lo de raça ;

Vòs un coquin ? Vai-te'n a Grassa ;

Ne'n tròbes ges ? Passa a Faiènça,

Vendràs pas sensa. »[7]

Simbòles[modificar | Modificar lo còdi]

La vila a per devisa « Dei gratia consules Grassae », que vòu dire « Cònsols de Grassa per la gràcia de Dieu », e que ramenta lei temps d’independéncia de la vila consulària.

Lo blason a patit mant una evolucion despuei que lo coneissèm. Ara es ansin :

Blason ville fr Grasse (Alpes Maritimes) D’azur a l’agnèu pascau d’argènt, la tèsta contornada, adornada d’un nimbe d’òr cargat de tres tortèus de vermèlh, portant una lònga crotz de vermèlh au guidon d’argènt cargat d’una crotz de vermèlh.[8]

La tanariá fuguèt l'activitat economica maja de la vila jusc’au siècle XVIIen : vaquí perqué s’atròba un agnèu pascau, qu’èra l’emblèma dei corporacions de tanadors, sus leis armas de la comuna. Lo logò de la comuna reprèn l’agnèu pascau, caracteristic de la vila, dins una G gròssa acompanhada d’una corona comtala que se tròba dins quauquei versions dau blason, amb una devisa toristica : « Lo gost de l’essenciau ».

Administracion[modificar | Modificar lo còdi]

Lista dei cònsols successius
Periòde Identitat Etiqueta Qualitat
2014 corrent Geròni Viaud LR Entrepreneire
1995 2014 Joan-Pèire Leleux UMP Professor d'economia, ancian asseguraire
1983 1995 Arvèi de Fontmichel UDF Avocat, jurista, membre dau Consèu d'Estat
1977 1983 Jòrgi Vassallo PCF Director de collegi
1971 1977 Arvèi de Fontmichel Rad. Avocat, jurista, membre dau Consèu d'Estat
1959 1971 Honorat Lions SFIO  
1953 1959 Dr. Joan Fanton d'Andon RGR Mètge ORL
1951 1953 Aubert Ferré Soc Ancian confiseire, resistant
1947 1951 Pèire Ziller RPF Industriau de la perfumariá
Totas las donadas son pas encara conegudas.

Demografia[modificar | Modificar lo còdi]

modificar « persona »
 v · d · m 
Evolucion demografica
Populacion comunala actuala (2013): , totala:

1793 1800 1806 1821 1831 1836 1841 1846 1851
11 604 12 521 12 262 12 553 12 716 12 825 10 906 11 676 11 802

1856 1861 1866 1872 1876 1881 1886 1891 1896
11 764 12 015 12 241 12 560 13 087 12 087 12 157 14 015 15 020

1901 1906 1911 1921 1926 1931 1936 1946 1954
15 429 20 305 19 704 16 923 19 765 21 027 20 481 21 217 22 187

1962 1968 1975 1982 1990 1999 2006 2007 2008
26 258
30 907
34 579
37 673
41 388
43 874
48 801
50 257
51 580
2009 2010
52 019
53 150
51 036
52 185
Fonts
Base Cassini de l'EHESS - Nombre retengut a partir de 1962 : Populacion sens comptes dobles - Sit de l'INSEE
Evolucion de la populacion 1962-2008
Evolucion de la populacion 1962-2008


Personalitats ligadas[modificar | Modificar lo còdi]

  • Loís Belaud de la Belaudiera (1543-1588), poèta, autor deis Obras e rimas provençalas (1595) e dei Passa-temps.
  • L'amirau de Grassa (1722-1788), nascut au Barn. Au moment de la guerra d'independéncia deis Estats-Units, lo rèi Loís XVI lo manda en America comandar la flòta francesa còntra leis anglés. Un licèu de la vila pòrta son nom.
  • Onorat Fragonard (1732-1799), anatomista, famós per seis "escortegats".
  • Joan-Onorat Fragonard (1732-1806), pintre neoclassic a la cort.
  • Maximin Isnard (1755-1825), deputat dau Var dau temps de la Revolucion, ancian president de l'Assemblada Nacionala.
  • Leon Chirís (1839-1900), industriau de la perfumariá e òme politic.
  • Eliana Diverly (1914-2012), pintra, retrachista e aigarelista eissida d'una familha de perfumaires.
  • Charles Pasqua (1927-2015), òme politic, ministre de l'Interior au govèrn d'Édouard Balladur.

Referéncias[modificar | Modificar lo còdi]

  1. Comunas dei Aups Maritims - Sit de Laurenç Revest
  2. FÉNIÉ, Benedicta & Joan-Jaque.Toponymie provençale. (2002). Edicions Sud-Ouest.
  3. Jornau d’Edouard de Thau (1890-91).
  4. ROSATI-MARZETTI, Cloé. L’identité d’une ville au travers de ses artefacts : Grasse, de 1860 à nos jours : étude de la co-construction d’un imaginaire touristique et d’une identité locale. (2013). Universitat Niça Sophia Antipolis, facultat de Sociologia.
  5. MISTRAL, Frederi. « Sou ». Tresor dóu Felibrige. (1886).
  6. MISTRAL, Frederi. « Manjo-farçun ». Tresor dóu Felibrige. (1886).
  7. MISTRAL, Frederi. « Grasso ». Tresor dóu Felibrige. (1886).
  8. "Grasse". Armorial des villes et des villages de France. (Vist lo 17/03/2024).

Tot ò una part d'aquest article se fònda sus leis articles Grasse e Histoire de Grasse (version de junh de 2021) dau Wikipèdia francés.