Gabriel García Márquez

**Gabriel García Márquez**

Profession:	escrivan
País:	Colómbia
Data de naissença:	6 de març de 1927
Luòc de naissença:	Aracataca, Magdalena

Gabriel José de la Concordia García Márquez, escaissat popularament Gabo o mai Gabito (Aracataca, Colómbia, 6 de març de 1927 - Ciutat de Mexic, 17 d'abril de 2014) foguèt un escrivan colombian. Aqueste autor, dels mai famoses de son país, se faguèt conéuisser mai que mai per son roman Cien Años de Soledad. Son òbra se caracteriza per un estil nomenat realisme magic.

Per la riquesa de sa produccion recebèt lo Prèmi Nobel de Literatura en 1982.

Biografia

Gabriel García Márquez nasquèt en 1927 a Aracataca, una vilòta colombiana del nòrd del país, dins una familha amonedada, enfant de Gabriel Eligio García e Luisa Santiaga Márquez. Anteriorament, quand sos parents venguèron amoroses, lo paire de Luisa, lo coronèl Nicolás Ricardo Márquez Mejía, s'opausèt drasticament a la relacion que sabiá que Gabriel, qu'èra arribat a la vila per i far de telegrafista, èra conservador e femnassièr. Considerava doncas qu'èra pas l'òma mai indicat per sa filha. Pasmens Gabriel multipliquèt las pròvas d'afeccion a tal ponch amb de serenadas de violon, de poèmas d'amor e de mandadisses enòrmes de letras que malgrat que Luisa foguèsse estada mandada defòra de la vila, al cap d'un moment lo militar donèt son acòrdi pel maridatge. Aqueste se celebrèt l'11 de junh de 1926 a Santa Marta. L'istòria e tragicomèdia d'aqueste episòdi inspirèt mai tard lo futur escrivan per escriure lo roman El amor en los tiempos del cólera.

Pauc de temps aprèp sa naissença, son paire se faguèt farmacian e s'anèt installar amb son esposa a Barranquilla. Lo jove nenon foguèt fisat alara als paires de sa maire, sa grand, Doña Tranquilina Iguarán e son marit lo Coronèl Márquez Mejía que l'abaliguèron durant una part granda de son enfància.

La figura de son grand, que lo jove Gabriel escaissava "Papalelo", aguèt una influéncia considerabla sus la formacion politica e culturala del futur escrivan. Lo Coronèl èra estat un liberal veteran de la Guèrra dels Mila Jorns, qu'èra fòrça respectat per sos compatriòtas e conegut per son parlar sens empacha qu'aviá criticat veementament lo Massacre de las bananièras, una repression sanguinosa exercida suls obrièrs en cauma de las companhiás bananièras del país per las fòrças armadas de Colombia.

Òbras

La hojarasca (1954)
Relato de un náufrago (1955)
Un día después del sábado (1955)
El coronel no tiene quien le escriba (1961)
Los funerales de la Mamá Grande (1962)
La mala hora (1962)
Cien años de soledad, 1967.
Monólogo de Isabel viendo llover en Macondo, 1968.
Relato de un náufrago, 1970.
La increíble y triste historia de la cándida Eréndira y de su abuela desalmada, 1972.
Cuando era feliz e indocumentado, 1973.
Chile, el golpe y los gringos, 1974.
Ojos de perro azul, 1974.
El otoño del patriarca, 1975.
Todos los cuentos (1947-1972), 1976.
Crónica de una muerte anunciada, 1981.
Textos costeños, 1981.
Viva Sandino, 1982.
El olor de la guayaba, 1982.
El secuestro, 1982.
El asalto: el operativo con el que el FSLN se lanzó al mundo, 1983.
Erendira, 1983.
Diatriba de amor contra un hombre sentado, 1984
El amor en los tiempos del cólera, 1985
Las Aventuras de Miguel Littín Clandestino en Chile, 1986
El general en su laberinto, 1989.
Doce cuentos peregrinos, 1992.
Del amor y otros demonios, 1994.
Noticia de un secuestro, 1996.
Obra periodística 1: Textos costeños (1948-1952)
Obra periodística 2: Entre cachacos (1954-1955)
Obra periodística 3: De Europa y América (1955-1960)
Obra periodística 4: Por la libre (1974-1995)
Obra periodística 5: Notas de prensa (1980-1984)
Vivir para contarla, 2002.
Memoria de mis putas tristes, 2004.