Prima dels pòbles

Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.
Sauter à la navigation Sauter à la recherche
Barricada, carrirèra de Soufflot, près del Panteon de París en 1848, pintura de Horace Vernet.
Revolucion de març 1848 a Berlin.

La Prima dels pòbles o Prima de las revolucions es un ensemble de revolucions que coneis l’Euròpa en 1848. Pasmens reprimidas, aquestas crisis foguèron sovent determinantas per l'evolucion dels païses concernits, per exemple en Alemanha que, malgrat lo fracaç del tractat de Francfòrt, comencèt lo procediment de l'unificacion que se realiza en 1871.

Originas[modificar | modificar la font]

Se pòt veire la Prima dels pòbles coma una consequéncia dirècta del Congrès de Viena. En efièch, los venceires de Napoleon Bonaparte foguèron temptats d'agrandir lo territòri dels empèris, al prejudici de las envejas nacionalas de l'epòca. La volontat de conténer aquestas aspiracions es consacrada pel Tractat qu'instaura la Santa Aliança (quitament se foguèt pas signada pel Reialme Unit) en 1815. Ignorats, aquestes movements venon fòrts.

Pujada del liberalisme contra lo sistèma Metternich[modificar | modificar la font]

Lo Congrès de Viena restaura las monarquias dins totes los Estats conquerits per la França pendent las guèrras de la Revolucion francesa o de guèrras napoleonianas.

Pasmens los corrents politics opausats nascuts de la Revolucion, coma lo liberalisme o lo nacionalisme, progressan. En 1830, Carles X es caçat al benefici de Loís-Felip I (instauracion d'una monarquia mai parlementària) en França (Tres Gloriosas); la Grècia e la Belgica obtenon lor independéncia lo meteis an, e los Poloneses se sosmautan sens succès en 1830-31 contra l’Empèri rus (Insurreccion de Novembre).

En Itàlia, Piu IX fa de reformas moderadas (censura confiada e de laícs, creacion d'un garda civic,...) mas que provòca l'entosiasme dels liberals.

Debanament[modificar | modificar la font]

A partir de 1830, Paris s'activa. Capvira lo conservator Carles X e installa Loís-Felip I, qu'es nomenat lo Rei ciutadan. Insistís sul principi de sobeiranetat nacionala, çò qu'es lo primièr estraç al Congrès de Viena qu'instaurava lo drech d'ingeréncia. La França de l'epòca es una fòrça granda poténcia. La Polonha, la Belgica, l'Alemanha e l'Itàlia  vontul modèl van se revoltar. I a una volontat d'unitat nacionala pels tres darrièrrs, d'independéncia pels primièrs. Las paraulas del Cant dels Alemands son escrichas a l'epòca, en 1841. En Itàlia, se sonha a l'epòca antica ont l'Itàlia èra unida. Es lo Risorgimento. A l'epòca, los carbonari son un poderós movement politic italian, pasmens s'es illegal (combatut a l'encòp pel Pemont e par l'empèri d'Àustria). Mazzini, activista e un dels grands dirigents d'aquestes carbonari, a una volontat fòrta. Ensag de realizar l'unitat italiana jos la Republica romana, amb son amic Garibaldi, mas fa fracaç. Lo compositor Verdi esciu de musica italiana per una Itàlia unida. Opausat a l'idèa d'una independéncia, Metternich declara: « l'Itàlia es pas un país mas un tèrme de geografia »; Victor Hugo replica e dich als Italians: « N'ayez qu'une pensée, vivre chez vous de votre vie à vous[1] ».

L'an 1848 marca lo trescòl e la fin de la Prima dels pòbles. Lo sufragi universal es remandat pel Rei dels Franceses. aqueste darrièr es capvirat e la IIa Republica es proclamada. Metternich deu fugir la cort d'Àustria lo 13 de març. D'aspiracions nacionalas son una causa centrala dels trebles dins l'empèri (fòrça mai qu'en França). L'aspiracion a l'unitat alemanda se fa sempre mai fòrta, mas i a una question essenciala, plan formulada pels istorians Vernus e Caron: cossí conciliar l'integritat austriaca e capitar a crear un Estat alemand englobant los territòris de la Confederacion e aquestes de l'Empèri? Caldrà causir entre concèpte de granda Alemanha qu'amassa a l'encòp çò que se nomena uèi encara l'Alemanha e totes los territòris germanics inerents a l'empèri e la pichona Alemanha, ja unida economicament amb lo Zollverein, e donc sens Àustria. Mai, fòrça movements començan a Budapèst lo 3 de març, Praga l'11, contaminan enseguida l'Alemanha, l'Itàlia e los Venèts. Coma al començament del sègle, demandan de reformas liberalas mas tanben mai d'autonomia pels Chècs e los Ongreses, veire una independéncia totala pels Italians (pasmens se son partejats entre monarquistas e republicans).

Malgrat la poténcia e l'espandida del movement, qu'estaliva pas que la Russia e l'Espanha (quitament al Reialme Unit se faguèt de manifestacions liberalas), l'aspiracion nacionala dels pòbles e a vegada quitament las revendicacions liberalas avortan, dins l'ensemble. Lo rei de Prussa concedís una constitucion que garantís l'egalitat dels ciutadans debans la lei. Francés Josèp, recentament pujat sul tròn d'Àustria, met totas las formas de la democracia: parlament bicameral, eleccions, mas — en realitat — met en plaça un neoabsolutisme. Ven popular s'apièjant pasmens sus una politica nacionalista: executiu fòrt, centralizacion, germanizacion, clericalisme. L'Ongria, que s'èra levada en un reialme gaireben independent dirigit per Kossuth, es represa en man, tot coma l'Itàlia.

Quitament en França, torna lo calme. Lo novèl president de la Republica es Loís-Napoleon Bonaparte. Nebòt de l'emperaire, es partisan d'una societat ont l'òrdre règna. Lo 2 de decembre de 1851, fa un còp d’Estat e pren lo cap del Segond Empèri jol nom de Napoleon III. Torna l'statu quo.

Pujada dels sentiments nacionals[modificar | modificar la font]

Familha sus las barricadas: la representacion remembra los personatges fictius d'Éponine e Gavroche pendent l'Insurreccion republicana a París en junh de 1832.
Pintura realista d'Honoré Daumier, sègle XIX

Los sentiments nacionals, ligats al romantisme, se noirissent a l'encòp d'aspiracions d'emancipacion sociala e de la mutacion de las identitats popularas que s'alunhan ara de las fidelitats a quina dinastia que siá, per s'apiejar sus una lenga, una cultura, una istòria o de las tradicions comunas: atal los Alemands, los Poloneses, los Italians e los Romaneses volon a l'encòp escapar a las dominacions imperialas, e a s'unir al sen d'un meteis Estat; d'autres pòbles coma los Chècs o los Ongreses volon tornar a los independéncia perduda, alara qu'en França la restauracion monarquica, quitament venguda constitucionala, es contrada per las fòrça republicanas e bonapartistas ligadas[2].

  • En França: lo pòble de París se lèva los 23-24-25 de febrièr e capvira Loís-Felip. Las jornada de junh seguent veson las conquèstas socialas largament contradichas pel novèl govèrn borgés. La IIa Rebublica s'acaba pel còp d'Estat de Loís-Napoleon Bonaparte en 1851, mas la reialtat es definitivament abolida.
  • Dins la futura Itàlia: la peninsula essent encara trocejada, de susmautas se debanan a Palèrme, Nàpols, en Toscana, dins los Estats pontificala, a Milan, etc. Los revolucionaris prenon de decisions plan en avançadas sus lor temps, coma le vòte de las femnas[3]. Diferents sobeirans autrjan de constitucions. Se l'òrdre torna gaireben pertot (amb d'intervencions francesas e austriacas), es lo començament de l'unificacion del país pel reialme de Pemont-Sardenha.
  • En Alemanha: se fan de sosmautas a Berlin. Frederic Guilhèm IV de Prussia refusa la courona imperiala que li ofris lo Parlament de Francfòrt e, a la seguida de las pressions de l'Àustria, la situacion anteriora es restablida en novembre de 1850. Il s'agit de la Revolucion de març (Märzrevolution).
« L'Assemblada de mai » de Pavle Simić, proclamacion de la Voïvodina de Serbia a Sremski Karlovci, en mai de 1848, alara al sen de l'empèri Àustria-Ongria.
  • En Àustria: de sosmautas se realizan en març a Praga e a Viena. La Boème es somesa a partir del mes de junh, e la capitala en octobre. L'emperaire Ferrand abdica en favor de son nebot Francés Josèp. La flaquesa momentanèa de l'Àustria encoratja las revolucions ongresas e alemanda.
  • En Ongria: lo regim feudal es abolit per la Dièta. La Voïvodina de Serbia es tanben proclamada dins l'assemblada de mai a Sremski Karlovci, dins l'actuala Serbia. L'independéncia es proclamada en abril de 1849, mas la revòlta es espotida en agost seguent per l'Àustria ajudada per l'Empèri rus. La situacion aneriora es restablida l'estiu de 1849.
  • Dins la futura Romania: los revolucionaris romaneses se lèvan dins las Principat danubianas e en Transilvània ont Nicolae Bălcescu, Gheorghe Magheru o Abraham Iancou afrontant las tropas otomanas ajudadas per l'Empèri rus e los tropas ongresas. La division anteriora es restablida fin de novembre de 1848.
  • En Polonha: los revolucionaris poloneses se lèvan jos la direccion de Gustaw Potworowski o de Karol Libelt e afrontan las tropas prussianas. devon capitular en mai de 1848.

Alara que las unitats alemanda e italiana se realizan per estapas, la Prussia dels Hohenzollern e l'empèri d'Àustria-Ongria dels Absborg subisson las pujadas centrifugas de las aspiracions de diferents pòbles que los compausan, mas se restablisson, las aspiracions dels Eslaus e Romaneses demoran, per l'ora, sens reson[4]. Pasmens se l'Empèri rus se pausa volontièrs en protector dels pòbles eslaus de l'Empèri d'Àustria e dels Balcans otomans, l'ostilitat del regim imperial a tot movement d'emancipacion sociala o nacionala, buta la Russia a espotir los revolucionaris dels païses austriacs e dels principas romaneses vassals de la « Sublima Pòrta » otomana: lo Tsar apareis alara coma lo salvador dels Absborgs e del Sultan turc[5].

Lista de las revolucions de 1848[modificar | modificar la font]

La revolucion de 1848 en Euròpa.

Notas e referéncias[modificar | modificar la font]

  1. http://www.inlibroveritas.net/lire/oeuvre5658-chapitre22189.html
  2. Jean Sigmann, 1848 : Les Révolutions romantiques et démocratiques de l’Europe, Calmann-Lévy, 1970.
  3. Giancarlo de Cataldo, entretien avec Jacques de Saint-Victor, « Le grand roman de l’unité italienne », Revue des Deux-Mondes, mai 2011, (ISSN 0750-9278), p. 55.
  4. Léon Rousset, « Autriche-Hongrie » in : Fr. Schrader, F. Prudent et E. Anthoine, Atlas de géographie moderne, Hachette 1889, chap. 28.
  5. Fernando Claudin, Marx, Engels et la révolution de 1848, éd. François Maspéro, Modèl:Coll., Paris, 1980.

Vejatz tanben[modificar | modificar la font]

Articles connèxes[modificar | modificar la font]

Ligam extèrne[modificar | modificar la font]