Jane Austen
_hires.jpg)
Jane Austen (16 de decembre de 1775, Steventon - 18 de julhet de 1817, Winchester) es una escrivana anglesa de la fin dau segle XVIII e dau començament dau segle XIX. Considerada coma una autora màger de la literatura anglesa, es mai que mai coneiguda per sos romans Rason e Sentiments, Orguelh e Prejutjats e Emma. Quelas istòrias son sostengudas per un estil marcat per son usatge de l'umor e de la parodia, dau discors indirecte liure, de la versemblança, de l'immediatetat e dau simbolisme. Los temas recurrents de sas intrigas (la vita sociala de la gentry anglesa, lo maridatge e la condicion femenina, la morala, etc.) an participat a son succès.
Biografia
[modificar | Modificar lo còdi]
Jane Austen nasquet lo 16 de decembre de 1775 a Steventon dins una familha de la gentry anglesa[1]. Aviá sieis frairs e una sòr. Son pair, George Austen (1731-1805), era reverend de doas parròfias e sa mair, Cassandra Leigh, era la filha d'un reverend. Sos parents acorderen un suenh atentiu a l'educacion de sos enfants. En particular, la literatura ocupet una plaça centrala dins la vita de la familha emb de sesilhas frequentas de lectura menadas chasque ser per lo pair. George Austen sostenguet tanben precòçament las temptativas literàrias de sas filhas[2][3]. Pasmens, los autres domenis fugueren pas negligits e dos frairs de Jane Austen vengueren contra-amirau. Un autre fuguet banquier e aguet un ròtle important dins la carriera literària de sa sòr en l'ajudant a negociar sos drechs d'autora[4].
La vita de Jane Austen es relativament ben coneiguda per lo mejan de sa correspondéncia. Era caracteristica d'una filha non maridada demorada en cò de sos parents après aver refusar una proposicion en 1802[5][6]. Comencet probablament d'escriure en 1787 e debutar la redaccion de son prumier roman, Elinor e Marianna, en 1797. La mesma annada, escriguet tanben Prumieras Impressions. En 1803, mandèt lo manuscrit de Susan, una parodia de roman gotic a un editor, mas l'òbra fuguet pas publicada. Durant las annadas seguentas, Jane Austen, sa sòr e sa mair coneigueren una situacion precària après la mòrt de George Austen. Quò duret dusca en 1809.
En 1811, Jane Austen publiquet son prumier roman d'un biais anonim. Quò era una practica ordinària per las autoras de l'epòca. L'obratge, entitolat Rason e Sentiments, es una revision d’Elinor e Marianna. Obtenguet un certan succès que l'encoratjet a publicar Orguelh e Prejutjats, una version modificada de Prumieras Impressions. Queu roman es sovent considerat coma son chap d'òbra e un obratge màger de la literatura anglesa. En 1814, quò li permetet de publicar jos son nom Mansfield Park que fuguet tanben un succès literari. Enfin, en 1816, publiquet Emma que recebet enquera un acuelh plan favorable. Pasmens, son estat de santat se degradet pendent quela annada. Moriguet lo 18 de julhet de 1817 après un lòng periòde de crisis e de remissions. Mercés a las relacions de sos frairs, fuguet enterrada dins l'ala nòrd de la catedrala de Winchester. Una complicacion de la tuberculòsi, la malautiá d'Addison, es sovent presentada coma la causa de sa mòrt per sos biografs[7].
En 1818, dos romans postumes fugueren publicats per sa familha e son editor : una version revisada de Susan, entitolada l’Abadiá de Northanger, e Persuasion qu'era son darrier roman achabat. Lo manuscrit de son darrier roman inachabat, Sanditon, fuguet publicat en 1925[8].
Òbras
[modificar | Modificar lo còdi]Las influéncias principalas
[modificar | Modificar lo còdi]
Despiech son mòde de vita relativament isolat, Jane Austen èra ben integrada dins la vita literària britanic de la prumiera mitat dau segle XIX. En particular, aviá beneficiat d'una educacion avançada dins queu domeni. De mai, èra en mesura de seguir las evolucions mai recentas. Doas fonts d'influéncias principalas marcan donc son òbra.
La prumiera influéncia exercida sus Jane Austen proven de sa familha. D'efiech, son pair encoratjet sos enfants a descubrir las òbras daus grands autors. Sa biblioteca conteniá donc de poemas de Pope o de Shakespeare, d'eissais d'Addison e de Johnson o de romans de Burney, de Fielding, de Sterne e de Richarson. Jane Austen avia tanben accès a las òbras de William Cowper, un poeta considerat coma un precursor dau romantisme[9]. La mair de Jane Austen, Cassandra Austen, era tanben un exemple per sa filha car escriviá de poemas umoristics[10]. D'un biais generau, tota la familha Austen aviá un interès viu per la literatura, illustrat per las sesilhas de lectura menadas chasque ser per lo pair e per los eschamges entre los parents e sos enfants[11]. En particular, es queu quadre que permetet a Jane Austen de desvolopar son art dau dialòg mercés a las discussions emb sos frairs qu'avián de caracters plan diferents[12].
La segonda influéncia màger sus l'òbra de Jane Austen es constituida per los autors britanics daus segles XVII e XVIII. L'autora èra una lectritz assidua qu'èra ben au corrent de la literatura de son periòde. En mai daus autors presents dins la biblioteca de son pair, s'interesset plan a Charlotte Lennox, George Crabbe, Walter Scott, Thomas Campbell, Robert Burns, Maria Edgeworth e William Wordsworth. Quò li permetet de descubrir fòrça elements literaris qu'inspireren mai d'una scena de sas òbras. Pasmens, las lecturas d'Austen èran criticas e la represa d'ideas eissidas d'autres obratges èra generalament acompanhada de quauquas transformacions. Per exemple, quò èra lo cas de Samuel Richardson, autor de L'Istòria de Sir Charles Grandison, un libre publicat en 1753. Austen o legissiá totjorn avant de debutar un roman e lo texte inspiret mai d'un personatge de seductor important de sos racontes (Willoughby, Wickham...). Pasmens, criticava tanben plan los defauts de l'estil de Richardson[13].
L'estil e l'estructura narrativa
[modificar | Modificar lo còdi]L'umor e la parodia
[modificar | Modificar lo còdi]Lo prumier element principau de l'estil de Jane Austen es l'usatge frequent de l'umor e de la parodia. Quò li permetiá de melhorar son estil, mas tanben de soslinhar, de criticar o d'estigmatizar los trachs contestables o ridiculs de la societat presentada dins sos racontes[14]. En particular, l'utilizava per atacar la vanitat pretensiosa de sos personatges. La parodia era una autra espleita plan utilizada per Jane Austen per se moquar o per criticar la literatura de son epòca. Totun, la parodia regardava mai los autors que los personatges. D'efiech, Jane Austen amava sasir l'estil daus autres escrivans e parodiar sas exageracions[15][16]. Las intrigas tortuosas daus romans gotics e los luòcs comuns daus romans sentimentaus (còp d'amor, passion entre los personatges principaus, esplechs de l'eròi, etc.) eran sas ciblas preferidas. Quò explica larjament l'importància donada au dever, a las consideracions financieras e, d'un biais generau, a totas las emocions diferentas de la passion dins sas intrigas amorosas[17].
L'usatge dau discors indirecte liure
[modificar | Modificar lo còdi]L'usatge plan frequent dau discors indirecte liure es una autra caracteristica centrala de l'estil de Jane Austen. Es una forma narrativa que sa particularitat es de pas utilizar de verbes de narracion introductius (« parlar », « dire », « pensar », etc.). La proposicion subordinada contenent l'enonciat citat es aital privada de proposicion principala. Quò permet d'enchabestrar las votz dau personatge e dau narrator e de treblar la percepcion dau legeire que pòt pas totjorn determinar qui parla. Un autre interès dau discors indirecte liure es son abséncia de partidas e de pontuacion introductivas que permet d'aumentar la fluiditat e la vivacitat dau raconte.
La versemblança e l'immediatetat
[modificar | Modificar lo còdi]La relacion de Jane Austen emb lo realisme es particulara. D'efiech, sos romans contenen pas o pauc de mots se raportant a la percepcion fisica, a las reaccions sensorialas, a las formas dau monde o a las colors[18]. Sos personatges an donc pauc d'espessor fisica e lor psicologia es tanben negligida. Totun, Austen creava una illusion de realisme en donant a sos personatges una istòria e de remembranças[19]. Quò li permetiá de centrar son realisme autorn de las nocions de versemblança e d'immediatetat[20] e li conferís un ròtle d'istoriana de la vita vitanta que descriu la vita d'una femna de sa condicion e de son experiéncia sociala[21].
Lo simbolisme
[modificar | Modificar lo còdi]Lo simbolisme es present dins la màger part daus eveniments, de las configuracions familialas, de las relacions socialas e daus luòcs daus racontes de Jane Austen. Per exemple, dins Mansfield Park, quela dimension impregna la chausida de las plaças daus personatges durant la representacion teatrala jugada en l'abséncia de Sir Thomas Bertram representa las relacions futuras entre los personatges[22]. Dins lo domeni de Sotherton, las encenchas de la proprietat constituïssen de luòcs permetent diferents genres de transgression.
Los temas recurrents
[modificar | Modificar lo còdi]La vita sociala au començament dau segle XIX
[modificar | Modificar lo còdi]La vita sociala de las familhas aisadas au començament dau segle XIX es un tema plan present dins los racontes de Jane Austen. Quela vita i es fidelament descricha car era lo mitan d'origina e d'evolucion de l'autora. D'efiech, per un fogier aisat de l'epòca, los lesers eran rars e tributaris de las relacions entretengudas emb lo vesinatge. Totun, los desplaçaments eran enquera complicats e longs. Los sejorns a Londres, dins las vilas de predileccion de l'eleit britanic o en cò daus parents eslunhats eran donc generalament perlonjats durant de setmanas o de mes. Queu mòde de vita necessitava tanben d'eschamges de corriers nombrós per gardar lo contacte.
Quelas activitats socialas marcan los romans de Jane Austen car sos personatges viven dins queu quadre. Quò permet d'organizar de visitas, de juòcs e d'eveniments sociaus (repais, bals, partidas de chaça, etc.) dins un espaci situat dins los limits de distància que podiá percórrer una veitura ipomobila durant una jornada[23]. Los sejorns luenchs de certans personatges son un mejan plausible per justificar una abséncia eventuala e los corriers venen aital una partida importanta dau raconte. Orguelh e Prejutjats es un bon exemple de roman inscrich dins queu contexte : lo luòc principau de l'accion es un espaci reduch, los viatges fòra quela region an un caracter quasi expedicionari e la letra de Mr Darcy a Elizabeth es una etapa màger de l'intriga.
Lo maridatge e la condicion femenina
[modificar | Modificar lo còdi]Lo maridatge, e en reireplan la condicion femenina, es lo tema dominant e omnipresent daus romans de Jane Austen. D'efiech, es l'objectiu e l'abotiment de totas las intrigas entre los personatges principaus[24]. A l'epòca, lo maridatge era centrau dins la vita d'una femna car lo drech anglés la reconeissiá pas coma un subjecte independent[25]. Sos interès eran gerits per son pair (o per sa familha) avant son maridatge puei era restachada a son marit ; las filhas non maridadas avián una posicion sociala relativament bassa. Consequéncia d'aquela situacion, la question de la « maridabilitat » de las joventas era donc centrala dins lor educacion.
Fòrça critics presentan Jane Austen coma una autora feminista. Pasmens, lo mot, apareigut en 1851, es anacronic per qualificar una òbra inscricha dins los còdis sociaus de son epòca. Per exemple, las eroïnas austenencas contestan pas l'institucion dau maridatge o revendican pas explicitament de drechs noveus. De mai, los legeires de Jane Austen eran mai atirats per son estil e sos racontes que per una eventuala contestacion dau conservatisme de la societat anglesa. Pertant, quauques trachs l'inscriven dins un corrent d'emergéncia de la revendicacion feminista. Los mai visibles se tròban probablament dins l’Abadiá de Northanger emb l'ataca contra las criticas emesas contra los romans escrichs per de femnas. De mai, la preséncia de personatges femenins « fòrts », coma Elizabeth Bennet o Emma Woodhouse, participeren a l'aparicion d'una cultura femenina novela per identificacion de las legeiras emb de personalitats marcantas[26].
La morala
[modificar | Modificar lo còdi]La morala ensenhada a sos enfants per son pair apareis frequentament dins las istòrias de sa filha[27]. Queu còdi morau prescriu de pas despensar mai que sos revenguts, d'èsser aimable emb sos inferiors, de pas èsser auturós e mespresant e de gardar un comportament onorable. Orguelh e Prejutjats e Mansfield Park son probablament los dos racontes que donan lo mai d'importància a quilhs temas.
Los temas gotics
[modificar | Modificar lo còdi]Au començament dau segle XIX, los romans gotics eran plan presats per lo public. Popularizats per Ann Radcliffe dins los ans 1790, eran basats sus d'intrigas sornas metent en scena de joventas confrontats a de personatges misteriós. Los chasteus d'estil gotic o las abadiás tortuosas eran los decòrs preferits de queu tipe d'istòria. Dins los obratges de Jane Austen, quela apròcha es plan visibla dins l’Abadiá de Northanger. Dins los autres romans, l'aspècte gotic es mens present, mas de chasteus demòran un luòc de l'accion coma dins Orguelh e Prejutjats.
Los romans
[modificar | Modificar lo còdi]Rason e Sentiments
[modificar | Modificar lo còdi]Publicat d'un biais anonim en 1811, Rason e Sentiments (Sense and Sensibility) fuguet probablament escrich en 1795 jos la forma d'un roman epistolar. Pasmens, lo manuscrit fuguet revisat a la fin daus ans 1800. Recebet un acuelh favorable[28] emb 750 a 1 000 exemplars venduts. Una segonda edicion fuguet publicada en 1813. Lo títol iniciau era Elinor e Marianna, lo nom de las eroïnas, mas Austen lo chamjet per la publicacion. Quò sembla indicar una volontat didactica.
L'intriga es centrada sus las sòrs Marianna e Elinor Dashwood. La prumiera es una joventa ardenta e romanesca que pensa èsser capabla de s'afranchir de las convencions socialas. S'aficha aital emb lo sedusent Willoughby. La segonda, mai seriosa, sarra sos sentiments per Edward Ferrars, lo frair de sa bela-sòr. Durant lo raconte, Marianna deu apréner a susmontar la traïson daus sentiments dins la dolor e emb l'ajuda de sa sòr. En parallele, Elinor refusa estoïcament de somnhar e se consacra totalament a sa familha. Pasmens, Marianna tròba finalament un marit devoat e Elinor pòt esposar Edward, deseiretat per sa familha.
Orguelh e Prejutjats
[modificar | Modificar lo còdi]
Òbra mai coneiguda de Jane Austen, Orguelh e Prejutjats (Pride and Prejudice) fuguet editat en 1813 e publicat d'un biais anonim emb la mencion « per l'autor de Sense and Sensibility ». La prumiera version fuguet redigida entre 1796 e 1797. Plan legida durant las velhadas de la familha Austen, fuguet larjament revisada en 1811 avant sa publicacion. L'obratge obtenguet un succès immediat mercés a una intriga sonhada, de personatges ben construchs e de desvolopaments inesperats.
L'intriga es centrada sus las aventuras sentimentalas de las cinc filhas Bennet. Lo raconte descriu fidelament las rigiditats de la societat anglesa de la fin dau segle XVIII e dau començament dau segle XIX en seguent lo comportament e las pensadas d'Elizabeth Bennet, lo personatge principau. En particular, lo libre tracta de las dificultats de las femnas de la pichona gentry rurala per s'assegurar seguretat economica e estatut sociau. D'efiech, a quela epòca, la solucion era quasi obligatòriament un maridatge avantatjós. Per quela rason, l'argent es un tema segondari centrau de l'istòria.
Mansfield Park
[modificar | Modificar lo còdi]Mansfield Park es lo prumier roman dau periòde de maturitat de Jane Austen. D'efiech, i trabalhet en 1813 per una publicacion en 1814. Es sovent considerat coma son trabalh mai experimentau e mai dificil de legir. Quò es mai que mai la consequéncia dau caracter timid e silenciós de son eroïna, Fanny Price, que sedutz mens lo legeire que las sòrs Dashwood o qu'Elizabeth Bennet. Pasmens, Mansfield Park fuguet lo succès financier mai important de la carriera de Jane Austen.
L'istòria a la particularitat de se desbotjar sus una diesena d'annadas e sec l'evolucion de l'eroïna, Fanny Price, una pichona cosina paubra aculhida per charitat dins la familha dau baronet Sir Thomas Bertram. Lo contexte economic e politic es plan detalhat e a un ròtle dins lo desvolopament de l'intriga. Sir Thomas deu partir a Antigua per gerir sas plantacions e son abséncia laissa una libertat tròp importanta a sos enfants. William Price, lo frair ainat de Fanny, participa a la guèrra còntra França dins las Antilhas e en mar Mediterranèa. Pasmens, Mansfield Park es tanben un roman que tracta de liberat e de limites, de dependéncia e d'independéncia, d'integritat e d'inconveniéncia. Pòt aital èsser legit coma un estudi e una critica dau sens de la familha patriarcala tradicionala e de sas valors.
Emma
[modificar | Modificar lo còdi]Publicat en decembre de 1815, Emma es un roman de mors que marca l'aparicion d'un genre romanesc mai realista[29]. Descriu d'un biais mocandier las temptativas de l'eroïna, Emma Woodhouse, per organizar la rencontra de celibataris de son entoratge per li permetre de trobar lo conjunt ideau. L'umor es plan present dins l'escrich per descriure la vita e los problemas de las classas aisadas de província. La descripcion de la pichona vila onte se desbòtja lo raconte es aitail plan detalhada. Un autre aspècte important d’Emma es son caracter de roman d'aprendissatge emb l'evolucion de l'eroïna e de sas dificultats per comprendre los sentiments daus autres e los seus.
L’Abadiá de Northanger
[modificar | Modificar lo còdi]L’Abadiá de Northanger (Northanger Abbey) es lo prumier roman postume de Jane Austen. Publicat en decembre de 1817, fuguet escrich entre 1798 e 1799. L'istòria se trufa de la vita mondana de l'estacion termala de Bath e parodia los romans gotics dau periòde. L'eroïna, Catherine Morland, es una joventa que somnha d'aventuras dins de chasteus sorns o d'abadiás goticas. Pensa donc que l'invitacion recebuda a sejornar dins l'abadiá de Northhanger es l'ocasion de viure una tala aventura. Pauc a pauc, una amoreta se desvolopa entre ela e Henry Tilney, lo cabdet dau proprietari daus luòcs.
L'òbra a lo caracter generau d'un roman d'aprendissatge. D'efiech, la confrontacion entre las ideas romanescas de l'eroïna e la realitat o las discussions emb Henry e Eleanor Tilney permeten pauc a pauc a Catherine Morland de sortir de l'adolescéncia. L’Abadiá de Northanger constituís tanben una defensa daus romans qu'eran considerats coma un genre literari segondari reservat a las femnas.
Persuasion
[modificar | Modificar lo còdi]Persuasion es lo segond roman postume de Jane Austen. Fuguet publicat en decembre de 1817 emb l’Abadiá de Northanger. Cronologicament, es la darriera òbra escricha per l'autora. D'efiech, lo roman fuguet escrich en 1814 e 1815 durant son periòde de maduretat. Es son istòria mai seriosa. Conta las retrobadas entre l'eroïna, Anne Elliot, e Frederick Wentworth. Au començament de l'intriga, lo segond es un capitani respectat e riche de la Royal Navy que s'entorna en Anglatèrra emb l'intencion de fondar una familha. Uech ans per avant, aviá demandant l'eroïna en maridatge, mas Anne aviá refusat en seguissent los conselhs de son amija Lady Russell.
La persuasion es lo tema principau dau roman. Pasmens, l'importància de la Royal Navy dins la societat britanica es larjament evocada. La vita mondana de Bath es enquera utilizada coma decòr de l'accion. Au niveu literari, lo roman marca una rompedura emb los romans austenencs precedents en presant de personatges positius e chalorós, en contrast emb de personatges auturós e relativament ternes coma Mr Darcy.
Annexas
[modificar | Modificar lo còdi]Liams internes
[modificar | Modificar lo còdi]- Discors indirecte liure.
- Literatura anglesa.
- Parodia.
- Roman.
- Roman gotic.
- Romans de Jane Austen :
Bibliografia
[modificar | Modificar lo còdi]Bibliografia generala sus la literatura anglesa :
- (en) Margaret Drabble, The Oxford Companion to English Literature, Oxford, Guild Publishing London by arrangement with Oxford University Press, 1985, 1155 p.
- (en) Andrew Sanders, The Short Oxford History of English Literature, Oxford, Oxford University Press, 1996, 718 p.
Biografia generala sus Jane Austen :
- (en) Deirdre Le Faye, Jane Austen: The World of Her Novels, Londres, Frances Lincoln, 2003.
- (en) Deirdre Le Faye e William Austen-Leigh, Jane Austen: A Family Record. Second Edition, Cambridge, Cambridge University Press, 2004, 377 p.
- (en) Jan Fergus, Jane Austen : A Literary Life, Londres, Macmillan, 1991, 224 p.
- (fr) Kate Rague e Paul Rague, Jane Austen, París, Bloud et Gay, coll. « Les grands écrivains étrangers », 1914, 207 p.
- (en) Reeta Sahney, Jane Austen's heroes and other male characters: a sociological study, Abhinav Publications, 1990, 193 p.
- (en) Tony Tanner, Jane Austen, Harvard University Press, 1986, 291 p.
- (fr) Léonie Villard, Jane Austen : sa vie et son œuvre 1775-1817, Lion, Annales de l'Université de Lyon, 1915.
Bibliografia sus Orguelh e Prejutjats :
- (en) Jennifer Crusie, Flirting with Pride & Prejudice: Fresh Perspectives on The Original Chick-lit Masterpiece, BenBella Books, Inc., 2005.
- (en) David M. Shapard, The annotated edition of Pride and Prejudice, Anchor Books, 2012, 800 p.
Bibliografia sus Emma :
- (en) Paula Byrne, Jane Austen's Emma : a sourcebook, Routledge, 2004, 161 p.
- (en) Alistair M. Duckworth, Emma: complete, authoritative text with biographical, historical, and cultural contexts, etc, Palgrave Macmillan, 2002.
- (en) Fiona J. Stafford, Jane Austen's Emma : a casebook, Oxford University Press US, 2007, 338 p.
Critica literària sus Jane Austen :
- (en) Frank W. Bradbrook, Jane Austen and her Predecessors, Cambridge, Cambridge University Press, 1967.
- (en) Marilyn Butler, Jane Austen and the War of Ideas, Oxford, Oxford University Press, 1975.
- (en) William Galperin, The Historical Austen, Fildèlfia, University of Pennsylvania Press, 2003.
- (en) Susan Gubar e Sandra Gilbert, The Madwoman in the Attic: The Woman Writer and the Nineteenth Century Literary Imagination, New Haven, Yale University Press, 1984.
- (fr) Lydia Martin, Les Adaptations à l'écran des romans de Jane Austen : esthétique et idéologie, París, l'Harmattan, coll. « Champs visuels », 2007, 270 p.
- (fr) Marie-Laure Massei-Chamayou, La Représentation de l'argent dans les romans de Jane Austen : L'être et l'avoir, París, L'Harmattan, coll. « Des idées et des femmes », 2012, 410 p.
- (en) Marvin Mudrick, Jane Austen: Irony as Defense and Discovery, Berkeley, University of California Press, 1952.
- (en) Norman Page, The Language of Jane Austen, Oxford, Blackwell, 1972.
- (en) James Raven, The Business of Books: Booksellers and the English Book Trade, New Haven, Yale University Press, 2007.
- (en) B. C. Southam, Ed. Jane Austen : The Critical Heritage, 1812-1870. Vol. 1, Londres, Routledge and Paul Kegan, 1968, 328 p.
- (en) B. C. Southam, Ed. Jane Austen : The Critical Heritage, 1870-1940. Vol. 2, Londres, Routledge and Paul Kegan, 1987, 328 p.
- (en) Janet M. Todd, Jane Austen in context, Cambridge University Press, 2005.
- (fr) Lucile Trunel, Les Éditions françaises de Jane Austen, 1815-2007 : l'apport de l'histoire éditoriale à la compréhension de la réception de l'auteur en France, París, H. Champion, coll. « Bibliothèque de littérature générale et comparée » (n° 88), 2010, 573 p.
- (en) Mary Waldron, Jane Austen and the Fiction of Her Time, Cambridge, Cambridge University Press, 1999.
- (en) Ian Watt, Jane Austen : A Collection of Critical Essays, Englewood Cliffs, Prentice Hall, 1963.
Nòtas e referéncias
[modificar | Modificar lo còdi]- ↑ (en) Park Honan, Jane Austen : A Life, Nòva York, St. Martin's Press, 1987, pp. 29-30.
- ↑ (en) Park Honan, Jane Austen : A Life, Nòva York, St. Martin's Press, 1987, pp. 66-68.
- ↑ (en) Irene Collins, Jane Austen and the Clergy, Londres, The Hambledon Press, 1994, p. 43.
- ↑ (en) Janet Todd, The Cambridge Introduction to Jane Austen, Cambridge University Press, 2006, p. 11.
- ↑ (en) Claire Tomalin, Jane Austen : A Life, Nòva York, Alfred A. Knopf, 1997, pp. 178-171.
- ↑ (en) Park Honan, Jane Austen : A Life, Nòva York, St. Martin's Press, 1987, pp. 189-198.
- ↑ (en) Deirdre Le Faye, Jane Austen : A Family Record, Cambridge, Cambridge University Press, 2003, p. 33.
- ↑ (en) Jean Hart e Raphael Klayman, Emma, Research & Education Assoc., 1996, « Introduction », p. 2.
- ↑ (en) George Holbert Tucker, Jane Austen the Woman : Some Biographical Insights, Palgrave Macmillan, 1995, p. 141.
- ↑ (fr) David Cecil (trad. Virginie Buhl), Un portrait de Jane Austen, París, Payot, 2009, p. 32.
- ↑ (fr) David Cecil (trad. Virginie Buhl), Un portrait de Jane Austen, París, Payot, 2009, p. 49.
- ↑ (fr) David Cecil (trad. Virginie Buhl), Un portrait de Jane Austen, París, Payot, 2009, pp. 51-57.
- ↑ (en) Frank W. Bradbrook, Jane Austen and her Predecessors, Cambridge, Cambridge University Press, 1967, p. 88.
- ↑ (en) David Nokes, Jane Austen : A Life, University of California Press, 1998, p. 115.
- ↑ (en) Mary Lascelles, Jane Austen and Her Art, Londres, Oxford University Press, 1966, pp. 49 e 55-72.
- ↑ (en) A. Walton Litz, Jane Austen : A Study of Her Development, Nòva York, Oxford University Press, 1965, p. 35.
- ↑ (en) Susan Gubar e Sandra Gilbert, The Madwoman in the Attic: The Woman Writer and the Nineteenth Century Literary Imagination, New Haven, Yale University Press, 1984, p. 151.
- ↑ (en) Norman Page, The Language of Jane Austen, Oxford, Blackwell, 1972, pp. 54-55.
- ↑ (en) Janet Todd, The Cambridge Introduction to Jane Austen, Cambridge, Cambridge University Press, 2006, p. 28.
- ↑ (en) William Galperin, The Historical Austen, University of Pennsylvania Press, 2003, p. 31.
- ↑ (en) George Henry Lewes, « The Lady Novelits », Westminster Review, n° 58, julhet de 1852, pp. 134-135.
- ↑ (en) Joseph Litvak, « The Infection of Acting: Theatricals and Theatricality in Mansfield Park », English Literary History, vol. 53, n° 2, 1986, pp. 331–55.
- ↑ (fr) David Cecil (trad. Virginie Buhl), Un portrait de Jane Austen, París, Payot, 2009, p. 41.
- ↑ (en) Steven H. Gale, Encyclopedia of British Humorists: Geoffrey Chaucer to John Cleese, Taylor & Francis, 1996, p. 62.
- ↑ (en) Eileen Gillooly, Smile of discontent : humor, gender, and nineteenth-century British fiction, Chicago, University of Chicago Press, 1999, p. 9.
- ↑ (en) Devoney Looser, Jane Austen and Discourses of Feminism, Palgrave Macmillan, 1995, pp. 1-16.
- ↑ (fr) David Cecil (trad. Virginie Buhl), Un portrait de Jane Austen, París, Payot, 2009, pp. 44-47.
- ↑ (en) Deirdre Le Faye, Jane Austen: The World of Her Novels, Londres, Frances Lincoln, 2003, p. 35.
- ↑ (fr) Lydia Martin, Les adaptations à l'écran des romans de Jane Austen : esthétique et idéologie, París, L'Harmattan, 2007, p. 17.