Sistèma digestiu uman

Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.
Salta a la navegació Salta a la cerca
Tièra de 1000 articles que totas las Wikipèdias deurián aver.

Lo sistèma digestiu uman designa l'ensemble deis organs e dei procès permetent la digestion en l'èsser uman. Lei partidas principalas ne'n son la boca, l'esofag, l'estomac, l'intestin prim e l'intestin gròs. Divèrsei glandas coma lo fetge, la vesicula biliara e lo pancrèas i tènon tanben un ròtle important. Es una foncion importanta de l'organisme que permet de li portar l'energia necessària au foncionament dau metabolisme e d'elements rars indispensables.

Lo procès comença amb la masticacion deis aliments dins la boca. Puei, lo manjar es dirigit vèrs l'estomac per l'esofag. Dins aquel organ, la norridura es somesa a l'accion mecanica de muscles poderós e dau suc gastric. Entraïnan la reduccion deis aliments en particulas finas que passan dins l'intestin prim onte d'enzims digestius acaban sa degradacion per permetre son absorpcion dins lo sang. Per aquò, l'intestin prim tèn una connexion fòrta amb lo sistèma circulatòri que capta lei nutriments e lei mena vèrs lei cellulas ò vèrs de zònas d'estocatge (fetge, teissuts adipós...). Lo rèsta dau contengut intestinau es transferit vèrs l'intestin gròs ont es concentrat e eliminat per defecacion.

Principis de basa[modificar | modificar la font]

Organizacion generala dau sistèma digestiu[modificar | modificar la font]

Organizacion generala dau sistèma digestiu uman

Lo sistèma digestiu uman es organizat per assegurar la fragmentacion e l'absorpcion per lo sang deis aliments manjats e per protegir l'organisme còntra una infeccion de part d'un agent patogèn. A donc de liames estrechs amb lei sistèmas circulatòri e immunitari e una estructura intèrna que li permet de realizar aqueleis etapas. Cinc partidas principalas o compausan :

  • la boca e l'esofag constituïsson la partida superiora e permèton la masticacion de la norridua e son transferiment vèrs l'estomac.
  • l'estomac permet la predigestion deis aliments gràcias a l'accion de sucs acids.
  • l'intestin prim es un segment lòng qu'acaba lo progrès de descomposicion dau manjar e qu'assegura son absorpcion per lo sang.
  • l'intestin gròs permet d'acabar l'assimilacion e de preparar l'excrecion dei fraccions non digeridas.
  • lei glandas annèxas dau sistèma digestiu (pancrèas, vesicula biliara, fetge) que secretan d'enzims que tènon de ròtles importants per lo foncionament de l'estomac e de l'intestin.

Besonhs nutritius de l'èsser uman[modificar | modificar la font]

Article detalhat : Alimentacion sana.

L'èsser uman a besonh d'una alimentacion equilibrada que dèu li portar l'energia necessària au foncionament de son organisme e un minimom de proteïnas, de glucids, de substàncias mineralas, d'acids gras, d'acids aminats e de vitaminas. De mai, l'organisme a besonh d'una quantitat d'aiga sufisenta. Enfin, per assegurar un transit normau, aquela alimentacion dèu contenir de fibras, es a dire de constituents de plantas non digerits (cellulòsa, lignina...).

Lei besonhs energics jornadiers despendon d'un nombre fòrça important de factors, compres au repaus. Ansin, varian segon lo temps, lo sèxe, lo pes, la massa corporala, la temperatura exteriora, la posicion de la persona... etc. En mejana, son de 7 MJ/j per un adult au repaus. Aumentan rapidament amb l'activitat fisica per agantar 11 MJ/j dins lo cas d'una activitat « normala » e entre 15 e 20 MJ/j per cumplir de trabalhs penibles. Pontualament, de besonhs d'aperaquí 50 MJ/j pòdon èsser observats per d'activitats extrèmas (maraton...).

Aquelei besonhs son assegurats per lei proteïnas, lei glucids e lei lipids. Lei proteïnas comprènon de substàncias azotadas d'origina animala (carn, lach...) e vegetala (leguminosas...). Lei besonhs minimaus son de 0,5 g/kg[1] mai la proporcion conselhada dins l'alimentacion es de 14% amb un partiment egau entre proteïnas animalas e vegetalas. Lei glucids (amidon, sucres...) fòrman la fònt d'energia principala amb una part conselhada de 73%. Pasmens, aquela proporcion pòu demenir fins a 10-15%. Lei lipids (graissa, òli...) son una fònt energica poderosa[2] mai sa part dèu demorar limitada a 13% car pòdon entraïnar de problemas de santat.

Lei besonhs de substàncias mineralasoligoelements) e de vitaminas son pus febles. Per exemple, son de 800 mg/j de calci, de 10-20 mg/j de fèrre ò de 15 mg/j d'iòde. Per lei vitaminas, lei besonhs recomandats son de 75-90 mg/j per la vitamina C ò de 12 µg/j. Un apòrt insufisent d'oligoelements ò de vitaminas entraïna un sindròma de caréncia que pòu aver de consequéncias grèvas per l'organisme. Invèrsament, de quantitats tròp importantas pòdon causar d'intoxicacions.

De la boca a l'estomac[modificar | modificar la font]

La saliva[modificar | modificar la font]

Article detalhat : Saliva.

L'accion dei dents e de la saliva constituïsson la premiera partida dau procès de digestion. Lei dents asseguran lo trissatge de la norridura e permèton son impregnacion per la saliva. Aquela darriera es una substància producha per lei glandas salivalas que comprènon lei glandas parotidas, lei glandas subaxillaras, lei glandas sublingualas e lei glandas de la mucosa bucala. Sa produccion es entraïnada per d'estimulacions reflèxas (odor ò gost deis aliments, masticacion...) ò condicionadas (bruch dins la cosina...).

La formacion de la saliva es un mecanisme que tèn doas etapas principalas. Premier, la saliva primària es producha per leis acini dei glandas salivalas. A una composicion similara a aquela dau plasma sanguin e contèn principalament d'aiga e d'ions Na+ e Cl-. Puei, aquela saliva es transformada en saliva segondària gràcias a d'accions de reabsorpcion deis ions Na+ e Cl- que son en partida remplaçats per d'ions K+ e CO3-. La saliva finala es principalament compausada d'aiga (99%) e sa concentracion d'ions es pus febla d'aquela dau plasma. Divèrsei proteïnas i son presentas coma l'amilasa ò l'immunoglobulina A.

Lei proprietats de la saliva son nombrosas. Au nivèu digestiu, facilita la masticacion e la degluticion deis aliments. Sei caracteristicas quimicas ipotonicas permèton tanben d'iniciar la dissolucion deis aliments (çò que permet de detectar son gost), de netetjar lei captors de gost de la boca, de començar la digestion de l'amidon (gràcias a l'amilasa) e de favorizar l'accion deis enzims digestius de l'estomac. Au nivèu immunitari, la preséncia d'immunoglobulinas e de lisozim participan a l'igièna de la boca e sa proteccion còntra lei patogèns. Enfin, dins lo cas d'un vòmit, lo pH neutre de la saliva protegís l'esmaut dei dents còntra l'efiech dei sucs gastrics.

La degluticion[modificar | modificar la font]

La degluticion es lo mecanisme que permet de transferir lo contengut de la bòla alimentària de la boca vèrs l'esofag e l'estomac. Per aquò, la lenga la possa vèrs a l'arrier de la boca. Puei, un movement reflèx bloca la cavitat nasala, arresta la respiracion e obstruís lei vias respiratòrias. Puei, a luòc la dubertura deis esfinctèrs esofagians superior e inferior, çò que permet de dirigir la norridura vèrs l'estomac gràcias a una onda peristaltica.

L'esofag tèn divèrsei sistèmas permetent d'o protegir còntra lei reflús de suc gastric. Per aquò, lo reflèx peristaltic permet de voidar 15 mL de contengut en 5 a 10 s. Lo rèsta dau suc es pauc a pauc neutralizat amb l'arribada de saliva dempuei la boca.

L'estomac[modificar | modificar la font]

Article detalhat : Estomac.

Estructura e motilitat[modificar | modificar la font]

Estructura generala de l'estomac.

Lo ròtle principau de l'estomac es de redurre la norridura en una mescla de particulas en suspension d'un diamètre inferior a 1 mm gràcias a l'accion de muscles poderós e dau suc gastric. Permet tanben de regular la quantitat de norridura intrant dins leis intestins, de separar lei matèrias digeriblas e indigeriblas e d'empedir lo reflús dei bactèris intestinaus vèrs la partida superiora dau sistèma digestiu. Per aquò, a una forma de pòchi facha de jaç musculars extensibles. Permèton a l'estomac de passar d'un volum de 500 mL au repaus a mai de 4 000 mL dins lo cas d'un repàs important.

De mai, aquelei muscles devesisson l'estomac entre tres zònas principalas que son l'estomac proximau, l'estomac distau e lo pilòr. La premiera es principalament utilizada coma espaci d'acumulacion deis aliments ingerits. Es donc la partida pus extensibla. Lentament, lo contengut gastric es dirigit vèrs l'estomac distau ont es atacat per lei sucs gastrics. Aquò mena a la formacion d'una mescla dicha quime que contèn de particulas de norridura. Son transferiment dins l'intestin prim es regulat per lo pilòr que permet, durant aquela etapa, unicament lo passatge dei particulas d'un diamètre inferior a 0,5 mm. Lei fraccions indigeriblas deis aliments demòran donc dins l'estomac. D'autra part, la durada de sejorn deis elements digeribles, generalament entre 1 e 4 h, varia segon sa natura. Es pus febla per lei glucids que per lei proteïnas e lei lipids.

Lo desplaçament de la norridura dins l'estomac es realizat gràcias a d'ondas congreadas per lei muscles dau paret estomacau. En particular, existís de cellulas « pacemakers », dichas cellulas intersticialas de Cajal, que son a l'origina d'ondas « lentas » (velocitat de 0,5 a 4 cm/s) amb una periodicitat d'aperaquí 20 s. Un autre tipe d'ondas permet lo netejatge de l'estomac en entraïnant la dubertura dau pilòr per permetre lo passatge dei materiaus indigeribles vèrs l'intestin. Son periòde es de l'òrdre de 90 min.

Lo suc gastric[modificar | modificar la font]

Esquèma generau de foncionament d'una cellula bordanta durant la secrecion d'acid cloridric.
Article detalhat : Suc gastric.

La secrecion de suc gastric es una caracteristica fondamentala de l'estomac amb una produccion jornadiera de 3 a 4 L. Assegura un ròtle important dins la digestion gràcias a la preséncia de pepsinas e d'acid cloridric. Lei pepsinas son d'enzims que degradan lei proteïnas en idrolisant lei liames peptidics avans leis acids aminats aromatics. L'acid cloridric permet d'acidificar lo contengut de l'estomac. Aquela aciditat es mantenguda a un pH situat entre 1,8 e 4 gràcias a un equilibri entre lei secrecions d'acid cloridric e l'efiech tampon dau quime.

La secrecion d'acid cloridric es l'òbra dei cellulas bordantas. Aquelei cellulas fan partida dei glandas fondicas de la mucosa estomacau. Sota l'accion d'una H+/K+ATPasa, càmbian d'ions H+ còntra d'ions K+. Aquò entraïna una aumentacion rapida de la quantitat d'ions H+ dins la lutz gastrica. En parallèl, per cada ion H+ secretat, es egalament secretat un ion Cl-, eissit de la circulacion sanguina, que migra vèrs la cellula bordanta en cambi d'un ion HCO3-. Lo taus de secrecion pòu ansin aumentar de 2 mmol/h a 20 mmol/h. De son caire, lei pepsinas son produchas per lei cellulas principalas. Son formadas a partir de precursors, lei pepsicogèns, e liberadas per aquelei cellulas quand lo pH es inferior a 6.

La produccion de suc gastric es devesit en plusors fasas. Inicialament, es un reflèx liat a l'ingestion d'aliments, a la vista ò a l'odor de norridura ò a una manca de glucòsi dins l'organisme. Puei, una succession d'activacions cellularas mena a l'intrada en foncionament dei cellulas bordantas. Lei cellulas principalas d'aqueu procès son lei cellulas bordantas elei meteissei e dos grops de cellulas dichs cellulas G (secretritz de la gastrina) e cellulas H (secretritz de l'istamina).

L'inibicion de la fabricacion de suc gastric es entraïnada per tres factors diferents :

  • la deteccion d'un pH inferior a 3 dins la lutz dei cellulas G e cellulas H que s'inactivan.
  • la secrecion de secretina per lo duodenum qu'es un contraròtle permetent de limitar l'intrada d'aliments dins l'intestin. Aquela secrecion aumenta amb l'aciditat dau quime arribant dins aquel endrech.
  • la liberacion de CGRP per lo sistèma nerviós.

Enfin, la proteccion de la mucosa estomacala còntra leis efiechs dau suc gastric es assegurada per un jaç de mucus e per la secrecion d'ions HCO3- per lei cellulas accessòrias de la mucosa. Aqueleis ions difusan dins la mucosa e an un efiech tampon sus lei penetracions d'acid.

L'intestin prim e lei glandas annèxas[modificar | modificar la font]

Article detalhat : Intestin prim.

Estructura e motilitat[modificar | modificar la font]

L'intestin prim a per foncion principala d'acabar la digestion deis aliments e d'absorbir lei produchs eissits de lor degradacion, l'aiga, leis electrolits e lei vitaminas. D'una longor de 4 a 7 m, es compausat de tres partidas principalas que son respectivament dichas duodenum, jejunum e ileon. L'ensemble constituís una superficia de cambi de mai de 100 m² entre lo quime e lo sistèma sanguin. Aquela valor importanta es obtenguda gràcias a la preséncia de plecs lòng dau paret intestinau que son cubèrts de vilositats. L'intestin prim contèn tanben divèrsei barrieras immunitàrias destinadas a contraròtlar leis intradas dins l'organisme e a arrestar lei patogèns. Son estructura intèrna es donc una succession de jaç musculars, de membranas estancas e de mucosas.

La motilitat de l'intestin es contraròtlada per lo sistèma nerviós enteric autonòm e modulada per d'ormònas e per l'innervacion extrinsèc. L'intestin es percorrut localament, sus 1 a 4 cm, per de movements pendulars (musculatura longitudinala) e de segmentacion ritmica (musculatura circulara) que permèton de mesclar son contengut e de favorizar lo contacte entre aqueu contengut e lo paret intestinau. Aqueu contacte es tanben aumentat per lei movements dei vilositats. En revènge, d'ondas perilstaticas reflèxas propulsan lo contengut intestinau en direccion de l'intestin gròs amb una velocitat mejana de 1 cm/min.

Lei glandas annèxas[modificar | modificar la font]

Lo pancrèas[modificar | modificar la font]

Article detalhat : Pancrèas.

Lo pancrèas es un organ fòrça important situat dins l'abdomèn entre l'estomac, l'aòrta e la vena cava. Secreta entre 1 e 2 L de suc pancreatic cada jorn. Aqueu suc a de foncions variadas. Premier, permet de neutralizar l'aciditat dau quime en provenància de l'estomac. Contèn tanben d'enzims digestius indispensables a la digestion de divèrseis aliments. Sa secrecion es contraròtlada per de fibras colinergicas dau nèrvi vague e per l'ormòna CCK qu'es emesa per lo duodenum quand es estimulat per la preséncia de lipids ò de peptidas (proteïnas). Es tanben aumentada per la secretina, producha dins lo duodenum, que permet de detectar la preséncia d'acids en sortida de l'estomac.

L'activacion dei cellulas dau pancrèas mena a una aumentacion de la concentracion citosolica deis ions Ca2+. Entraïna la secrecion d'ions HCO3- (en cambi d'ions Cl-) e d'enzims digestius. Aqueleis enzims permèton d'atacar totei lei tipes de norridura :

La vesicula biliara[modificar | modificar la font]

Article detalhat : Bila.

La vesicula biliara es una glanda curada situada còntra lo fetge. Es a l'origina de la secrecion de la bila e dei saus biliars. La bila es secretada dirèctament per de cellulas epaticas dins lei canalets biliars gràcias a de mecanismes permetent d'extraire lei substàncias necessàrias dins lo sang per lei transferir dins lo sistèma digestiu. Lei saus biliars son sintetizats dins lo fetge a partir dau colesteròu. Se destria lei saus primaris que son dirèctament eissits dau colesteròu e lei saus segondaris que son fabricats gràcias a l'accion de bactèris de la flòra intestinala.

L'injeccion dei secrecions biliaras a luòc dins lo duodenum. Es fòrça importanta per la digestion dei lipids car lei saus biliars favorizan la formacion d'una emulsion que permet l'accion dei lipasas pancreatics. Lo foncionament de la vesicula es estimulat per l'ormòna colecistocinina (CCK) qu'es producha per la mucosa dau duodenum e per de nèrvis vagaus. Aquela produccion es entraïnada per la preséncia de lipids ò de peptids (proteïnas). En son abséncia, lo ròtle principau de la vesicula biliara es d'estocar la bila e de la concentrar en absorbissent l'aiga e leis ions Na+ e Cl-.

Lo fetge[modificar | modificar la font]

Article detalhat : Fetge.

Lo fetge es l'organ pus gròs de l'abdomèn. Situat a costat de l'estomac, assegura aperaquí 300 foncions vitalas d'epuracion de l'organisme, de sintèsi de compausats e d'estocatge. Regardant la digestion, son ròtle principau es la produccion de la bila qu'es dirigida vèrs la vesicula biliara. Per aquò, lo fetge recupera dins lo sang divèrsei substàncias toxicas eissidas de l'activitat metabolica (bilirubina, colesteròu...) per fabricar lei constituents actius de la bila. Lo rèsta dei produchs filtrats es eliminat per lo sistèma digestiu ò tornat absorbir après transformacion per lei bactèris intestinaus.

La digestion e l'estocatge dei lipids[modificar | modificar la font]

La digestion dei lipids[modificar | modificar la font]

La quantitat de lipids consumats varia fòrça segon leis individús (10 a 250 g/j) amb una valor jordaniera mejana situada entre 60 e 100 g. La màger part (90%) es formada de graissas « neutras » (ò triglicerids) e lo rèsta es compausat de fosfolipids, d'estèrs de colesteròu e de vitaminas liposolublas (A, D, E e K). Lor absorpcion a principalament luòc dins l'intestin prim (95%). Necessita de mecanismes particulars car son pauc solubles dins lo mitan aquós dau tube digestiu[3]. Lo principi de basa es de formar una emulsion gràcias a l'accion mecanica dei muscles de l'estomac e dei proprietats quimicas dei saus biliars, çò que permet l'ataca dei moleculas lipidicas per d'enzims.

Tres ensembles d'enzims participan a aquela degradacion. Lo premier grop es constituït per lei lipasas dei glandas sublingualas, dau fundus de l'estomac e dau suc pancreatic. Sota son accion, 10% a 30% dei lipids son copats dins l'estomac e 70% a 90% dins lo duodenum e dins lo jejunum superior. Lo foncionament dei lipasas sublingualas e estomacalas necessita un pH acid mentre que lei lipasas pancreaticas requièron un pH neutre (7-8) e la preséncia d'ions Ca2+ e d'una colipasa qu'es activada per la tripsina dins l'intestin prim. En parallèl, la fosfolipasa A2 es un enzim pancreatic activat dins l'intestin prim per la tripsina. En preséncia de saus biliars, permet de copar lei fosfolipids. Enfin, una carboxilasa non especifica dau suc pancreatic permet d'atacar lei liames estèr dei colesteròu-estèrs, dei triglicerids e dei vitaminas A, D e E.

Lei lipids copats fòrman de micellas de talha fòrça pichona (20 a 50 nm) gràcias a l'accion dei saus biliars. Aquelei micellas intran pauc a pauc en contacte amb lo paret intestinau onte son absorbits per lei cellulas de la mucosa. Aqueu procès s'acaba normalament a la fin dau jejunum. Lei saus biliars son alora liberats e tornats absorbir dins l'ileon distau per èsser reciclats per l'organisme.

L'estocatge e la reparticion dei lipids[modificar | modificar la font]

Après son absorpcion, lei lipids son transportats dins lo sang sota forma de complèxs moleculars esfrics dichs lipoproteïnas (LP) que son diamètre varia segon lo tipe de lipid contengut a l'interior. Lei pus gròs son dichs quilomicrons (80-500 nm) e permèton lo transferiment dei lipids de l'intestin a la circulacion periferica. Son principalament captats per lei muscles e lei cellulas adiposas. En dessota dei quilomicrons, se tròban lei VLDL[4] qu'an un diamètre d'aperaquí 50 nm que son d'estructuras produchas per lo fetge per exportar lo colesteròu e lei triglicerids vèrs la periferia. Lei VLDL non consumats son siá recuperats per lo fetge ò transformats, au contacte dei lipasas epaticas, en LDL[5]. Relativament pichons amb un diamètre d'aperaquí 20 nm, lei LDL restituïsson sei lipids au fetge ò alimentan lei teissuts epatics. Enfin, existís lei HDL[6] que son lei lipoproteïnas pus pichonas de l'organisme (10 nm de diamètre). Permèton de cambiar de lipids entre lipoproteïnas pus importantas e de liurar certanei lipids (colesteròu...) au fetge e a de glandas productritz d'ormònas (ovaris, testiculs...).

Au sen d'aquel ensemble, lei triglicerids fòrman un grop important. Transportats per lei quilomicrons ò sintetizats per lo fetge, son idrolizats d'acids gras liures que son de fònts d'energia importanta per lo metabolisme. Per aquò, son principalament dirigits vèrs lo miocardi, vèrs leis adipocits e vèrs lo fetge. Una autra categoria importanta de lipids importants son leis estèrs de colesteròu. Son transportats d'un biais similars ai triglicerids mai tènon de ròtles diferents car permèton la fabricacion dei membranas cellularas, dei saus biliars ò deis ormònas esteroïdas.

La digestion dei glucids e dei proteïnas[modificar | modificar la font]

La digestion dei glucids[modificar | modificar la font]

Lei glucids representan aperaquí dos tèrç dei besonhs energetics jornadiers de l'organisme. La mitat es generalament formada d'amidon. Lei sucres de cana (sacaròsa) e de lach (lactòsa) son tanben de compausats importants. La digestion dei lipids comença tre la boca amb l'accion d'una α-amilasa (la ptialina) contenguda dins la saliva. Inicia la copadura de la molecula d'amidon. Aqueu procès de digestion es perseguit dins l'estomac proximau mai arresta dins l'estomac distau per l'aciditat dau suc gastric. Es représ dins lo duodenum gràcias a una autra α-amilasa qu'es secretada per lo pancreàs. Son accion permet de produrre d'oligosacarides que son finalament copats en sucres simples per l'accion d'enzims situats dins lo paret intestinau.

Lo produch finau principau es la glucòsa que provèn de l'amidon. L'absorpcion se debana subretot dins lo jejunum. Passa rapidament dins lo sang ont es transportat per un sistèma dedicat dich « difusion facilitada » (GLUT2). D'autrei sucres simples (galactòsa...) pòdon beneficiar d'aqueu mecanisme. En revènge, es pas lo cas de la fructòsa que dèu utilizar de mecanismes passius per son absorpcion avans d'utilizar de transportaires de la glucòsa dins lo sang. Lei destinacions principalas dei sucres simples son lei muscles e lo fetge onte son consumats ò estocats (sota forma de glicogèn).

La digestion dei proteïnas[modificar | modificar la font]

La digestion dei proteïnas comença dins l'estomac amb l'efiech de l'acid cloridric e l'accion de divèrsei peptidasas que copan lei cadenas peptidicas. Puei, dins lo duodenum, d'enzims pancreatics acaban aqueu procès que permet de rompre lei proteïnas en acids aminats simples que son absorbits dins lo duodenum e lo jejunum. Aquela absorpcion utiliza plusors sistèmas especifics de transpòrt segon lei proprietats acidas, neutras, basicas, cationicas ò anionicas.

L'absorpcion dei vitaminas[modificar | modificar la font]

Lei mecanismes d'absorpcion dei vitaminas varian segon lor natura idrosolubla ò liposolubla. La màger part dei compausats idrosolubles (B1, B2, C e H) son absorbits per de sistèmas similars a aquelei permetent l'absorpcion de la glucòsa ò deis acids aminats dins lo jejunum (e l'ileon per la vitamina C). L'absorpcion dei vitaminas liposolublas (A, D2, E, K1 e K2) necessita la creacion de micellas. Pasmens, lo mecanisme a l'origina d'aqueu fenomèn es encara mau conegut.

Existís tanben dos cas pus complèxs. Lo premier es aqueu dei cobalaminas (vitaminas B12). D'efiech, en causa de sa talha importanta, aquela molecula es pauc liposolubla. L'organisme a donc desvolopat un mecanisme de transpòrt pròpri que comença dins l'estomac. Lei cobalaminas son destacats dei proteïnas per lo suc gastric. La vitamina es alora fixada sus de proteïnas de transpòrt dichas proteïna R e factor intrinsèc (FI). La premiera es eficaça per de valors de pH e la segonda per de valors pus autas, çò que permet de fixar lei cobalaminas sensa se preocupar de l'aciditat de l'estomac. Dins lo duodenum, la tripsina digerís la proteïna R e lo transpòrt es desenant assegurat per lo FI. Dins l'ileon, de receptors sensibles au complèx cobalamina-FI o fixan e permèton son passatge dins lo sang.

Lo segond cas particular es aqueu de l'acid folic, una substància necessària a la fabricacion de l'ADN. Per aquò, d'enzims dèvon copar de cadenas contenent plusors moleculas d'acid folic. Lei cellulas secretritz d'aquel(eis) enzim(s) son probablament situadas dins la mucosa intestinala mai son encara desconegudas. Puei, un mecanisme de transpòrt actiu selectiu permet lo passatge de l'acid folic dins lo sang.

La reabsorpcion de l'aiga e dei substàncias mineralas[modificar | modificar la font]

La reabsorpcion de l'aiga per lo tube digestiu es una necessitat majora. D'efiech, cada jorn, un èsser uman beu aperaqí 1,5 L d'aiga per de pèrdas de 1 L dins seis excrements. Desversa egalament un volum mejan de 7 L dins son sistèma digestiu amb la saliva, lo suc gastric, la bila e divèrsei secrecions intestinalas. Per mantenir dins l'organisme la quantitat d'aiga necessària a son foncionament, lo tube digestiu dèu absorbir una quantitat jornadiera d'aiga d'aperaquí 8,4 L. Aquò es principalament realizat dins lo jejunum, dins l'ileon e, per una fraccion febla, dins l'intestin gròs.

La fòrça motritz d'aquela reabsorpcion es la reabsorpcion deis ions Na+ e Cl-. D'efiech, aquela absorpcion es acompanhada per l'absorpcion d'aiga. Lei mecanismes a l'origina d'aqueu fenomèn varian segon la region de l'intestin. Dins lo duodenum e lo jejunum, lei concentracions ionicas son pron importantas per permetre una importanta difusion parallèla passiva dei dos ions a travèrs lo paret intestinau. Dins lo jejunum, existís pereu un mecanisme permetent de cambiar un ion Na+ còntra un ion H+ e un ion Cl- còntra un ion HCO3-. Es lo mejan principau de reabsorpcion de l'aiga. Enfin, dins l'intestin gròs, la difusion deis ions Na+ es possibla en preséncia d'una ormòna dicha aldosterona.

De l'intestin gròs a l'excrecion[modificar | modificar la font]

Article detalhat : Intestin gròs.

L'intestin gròs es la darriera partida dau tube digestiu. D'una longor mejana de 1,5 m, permet d'estocar lo contengut intestinau sortit de l'intestin prim e de perseguir la reabsorpcion de l'aiga e deis electrolits. Lo volum mejan d'intradas jornadieras se situa entre 500 e 1 500 mL. Es concentrat entre 100 e 200 mL[7]. Per aquò, l'intestin gròs es cubèrt d'una mucosa capabla d'absorbir divèrsei substàncias e assosta una importanta quantitat de bactèris[8] capables de degradar lei glucids indigeribles (cellulòsa...), lei glucids non absorbits dins lei partidas precedentas de l'intestin (lactòsa...) e de sintetizar la vitamina K. Aquela activitat es caracterizada per la produccion de gas (diidrogèn, metan, dioxid de carbòni...).

L'eliminacion dei curum de la digestion es la defecacion. A luòc quand la partida superiora dau rectum es emplida per lo contengut intestinau. Un reflèx nerviós entraïna l'aflaquiment de l'esfinctèr intèrne e lo renfòrçament dau tonús de l'esfinctèr intèrne. Aquò mena a l'aparicion d'un besonh fecau. S'es contentat, lo rectum s'acorchís e l'esfintèr anau s'aflanquís entraïnant la dubertura de l'anus e l'expulsion de la matèria fecala. La frequéncia d'aqueu fenomèn varia segon la quantitat de fibres indigeriblas consumadas de 3 còps/setmana a 3 còps/jorn.

Liames intèrnes[modificar | modificar la font]

Bibliografia[modificar | modificar la font]

Nòtas e referéncias[modificar | modificar la font]

  1. D'efiech, en mai de participar ai besonhs energetics jornadiers de l'organisme, lei proteïnas tènon tanben un ròtle important dins l'equilibri dei substàncias azotadas
  2. En mejana, lei lipids produson 38,2 kJ/g còntra 17,2 kJ/g per lei proteïnas e lei glucids.
  3. Una pichona fraccion dei triglicerids pòu tanben èsser dirèctament absorbida.
  4. Aqueu tèrme provèn de l'anglés very low density LP.
  5. Aqueu tèrme provèn de l'anglés low density LP.
  6. Aqueu tèrme provèn de l'anglés high density LP.
  7. L'intestin gròs es tanben capable d'absorbir lei substàncias intradas per l'anús (aiga, medicaments...).
  8. La quantitat de bactèris dins l'intestin gròs es d'aperaquí 1011/mL de contengut intestinau.