Panoccitanisme
Lo panoccitanisme es lo corrent sociolingüistic que defend l'unitat culturala e politica del diasistèma occitanoromanic: quant a l'extension geografica, aiçò inclutz tota Occitània, los Païses Catalans e mai d'autras regions coma Arpitània. Segon los partisans de panoccitanisme, l'espaci culturala, linguistica, e politica s'apela «Granda Occitania».
Encara que l'idèa d'unitat entre catalan e occitan bas lo glotònim de «lenga lemosina» èra populara durant la Renaissença Catalana, amb adesions coma las de Manuel Milà e Fontanals, Marià Aglon e Fustièr, Jacint Verdaguer, Joaquim Rubió e Aurs, Teodor Llorente, Antoni M. Alcover o Valentí Almirall –e d'opinions contràrias coma las de Tomàs Forteza o Menéndez Pelayo. Lo catalanisme trinquèt amb lo movement felibre d'ençà los Jòcs Florales del 1893.[1][2]
Segon Lluís Fornés, l'idèa de «Païses d'Òc» quitèt d'èsser majoritària a partir de la publicacion del manifèst Desviacions en los concèptes de lenga e pàtria de Pompeu Fabra del 1934:[3] l'article, publicat en las revistas Òc e La Veu de Catalunya, recebèt contestacion de la part de Loís Alibèrt en forma de «comentari» en la meteissa publicacion, que lo gramatican lengadocian defenia la postura de Fabra quant a l'unitat e l'especificitat del catalan «Sem, donc, perfieitament d'acòrdi amb aquel manifèst en tot ço que pertòca l'independéncia e la personalitat lingüistica e politica de Catalonha en fàcia de las terras occitanas d'aqueste costat.», mas amb resèrvas quant a l'intent de lo separar de l'occitan:[4]
| « | Nostres legeires dobtaràn pas mai de l'existència d'un grop de parlars occitano-romans clausent los parlars catalans e los parlars occitans. Aissò siá dit sens prejudici de la categoria de lenga de cultura que soscam pas a regatejar al catalàn literari, anciàn o modern. Aquela existéncia es fondada sus un substratum etnic e un desvolopament istoric comuns mai que millenaris. | » |
Amb exemples coma de documents publicats pels Valencians coma Fornés, es un fach que lo panoccitanisme i es particularament popular ara.[5][6]. Mas abans l'aparicion dels estudis romanics, de nombroses autors per tota Occitània agropan lo catalan e l'occitan dins una sola e meteissa lenga, coma los trobadors de l'Edat Mejana Albertet de Sestaro e Raimon Vidal de Besalú.[7]
Articles connèxes[modificar | Modificar lo còdi]
Nòtas e referéncias[modificar | Modificar lo còdi]
- ↑ Germà Colón Domènech. «Rafanell, August - Publicacions IEC». IEC p. 433. [Consulta: 13 abril 2020].
- ↑ Germà Colón. «http://www.publicacions.ub.edu/refs/indices/08135.pdf». 800 anys després de Muret. [Consulta: 18 abril 2020].
- ↑ Rafael Montaner. «La llengua valenciana té aquest nom a València des del Segle d'Or». Diari de Girona, 04-04-2010. [Consulta: 13 abril 2020].
- ↑ Pompeu Fabra; Loís Alibèrt. «El manifest antioccitanista que culmina el secessionisme catalanista». Òc Valéncia. [Consulta: 17 abril 2020].
- ↑ Lluís Fornés. La llengua valenciana i el diasistema occitano-romà. València: Oc-Valéncia, Centre Internacional de Recerca i Documentació Científica, 2010. (ISBN 9788461399376). Ligam.
- ↑ Pepita Villanueva, Le nationalisme valencien au début du XXIe siècle, Thesi de doctorat, Universitat de Nanterre, 2017. Volume 1, Volume 2, Volume 3.
- ↑ Germà Colón Domènech, "Unitat lingüística catalanooccitana?", dins Vicenç Beltran, Tomàs Martínez, Irene Capdevila (dir.) 800 anys després de Muret. Els trobadors i les relacions catalanooccitanes. Barcelona: Universitat de Barcelona. 2014. (ISBN 978-84-475-3836-2). pp. 123-130.