Panoccitanisme

Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.
Estenduda d'aragonés, catalan e occitan

Lo panoccitanisme es lo corrent sociolingüistic que defend l'unitat culturala e politica del diasistèma occitanoromanic: quant a l'extension geografica, aiçò inclutz tota Occitània, los Païses Catalans e mai d'autras regions coma Arpitània. Segon los partisans de panoccitanisme, l'espaci culturala, linguistica, e politica s'apela «Granda Occitania».

Encara que l'idèa d'unitat entre catalan e occitan bas lo glotònim de «lenga lemosina» èra populara durant la Renaissença Catalana, amb adesions coma las de Manuel Milà e Fontanals, Marià Aglon e Fustièr, Jacint Verdaguer, Joaquim Rubió e Aurs, Teodor Llorente, Antoni M. Alcover o Valentí Almirall –e d'opinions contràrias coma las de Tomàs Forteza o Menéndez Pelayo. Lo catalanisme trinquèt amb lo movement felibre d'ençà los Jòcs Florales del 1893.[1][2]

Segon Lluís Fornés, l'idèa de «Païses d'Òc» quitèt d'èsser majoritària a partir de la publicacion del manifèst Desviacions en los concèptes de lenga e pàtria de Pompeu Fabra del 1934:[3] l'article, publicat en las revistas Òc e La Veu de Catalunya, recebèt contestacion de la part de Loís Alibèrt en forma de «comentari» en la meteissa publicacion, que lo gramatican lengadocian defenia la postura de Fabra quant a l'unitat e l'especificitat del catalan «Sem, donc, perfieitament d'acòrdi amb aquel manifèst en tot ço que pertòca l'independéncia e la personalitat lingüistica e politica de Catalonha en fàcia de las terras occitanas d'aqueste costat.», mas amb resèrvas quant a l'intent de lo separar de l'occitan:[4]

Nostres legeires dobtaràn pas mai de l'existència d'un grop de parlars occitano-romans clausent los parlars catalans e los parlars occitans. Aissò siá dit sens prejudici de la categoria de lenga de cultura que soscam pas a regatejar al catalàn literari, anciàn o modern. Aquela existéncia es fondada sus un substratum etnic e un desvolopament istoric comuns mai que millenaris.

Amb exemples coma de documents publicats pels Valencians coma Fornés, es un fach que lo panoccitanisme i es particularament popular ara.[5][6]. Mas abans l'aparicion dels estudis romanics, de nombroses autors per tota Occitània agropan lo catalan e l'occitan dins una sola e meteissa lenga, coma los trobadors de l'Edat Mejana Albertet de Sestaro e Raimon Vidal de Besalú.[7]

Articles connèxes[modificar | Modificar lo còdi]

Nòtas e referéncias[modificar | Modificar lo còdi]

  1. Germà Colón Domènech. «Rafanell, August - Publicacions IEC». IEC p. 433. [Consulta: 13 abril 2020].
  2. Germà Colón. «http://www.publicacions.ub.edu/refs/indices/08135.pdf». 800 anys després de Muret. [Consulta: 18 abril 2020].
  3. Rafael Montaner. «La llengua valenciana té aquest nom a València des del Segle d'Or». Diari de Girona, 04-04-2010. [Consulta: 13 abril 2020].
  4. Pompeu Fabra; Loís Alibèrt. «El manifest antioccitanista que culmina el secessionisme catalanista». Òc Valéncia. [Consulta: 17 abril 2020].
  5. Lluís Fornés. La llengua valenciana i el diasistema occitano-romà. València: Oc-Valéncia, Centre Internacional de Recerca i Documentació Científica, 2010. (ISBN 9788461399376). Ligam.
  6. Pepita Villanueva, Le nationalisme valencien au début du XXIe siècle, Thesi de doctorat, Universitat de Nanterre, 2017. Volume 1, Volume 2, Volume 3.
  7. Germà Colón Domènech, "Unitat lingüística catalanooccitana?", dins Vicenç Beltran, Tomàs Martínez, Irene Capdevila (dir.) 800 anys després de Muret. Els trobadors i les relacions catalanooccitanes. Barcelona: Universitat de Barcelona. 2014. (ISBN 978-84-475-3836-2). pp. 123-130.