Charles Trenet

Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.
Charles Trenet
Naissença 18 de mai de 1913
N. a
Decès 19 de febrièr de 2001
D. a
Causa de decès
Assassinat/ada per
Luòc d'enterrament
Lenga mairala
Fogal ancestral
País de nacionalitat
Paire
Maire
Oncle
Tanta
Grands
Bèlamaire
Bèlpaire
Fraire
Sòrre
Conjunt
Companh/a
Filh/a
Religion
Membre de
Familha nòbla
Membre de
l'equipa esportiva
posicion de jòc
tir (esquèrra/drecha)
grad dan/kyu
Grop etnic
Orientacion sexuala
Profession
Emplegaire
Domeni d'activitat
Escolaritat
Diplòma
Director de tèsi
Estudiant de tèsi
Foncion politica
Residéncia oficiala
Predecessor
Successor
Partit
Tessitura
Label discografic
Lista de cançons
Discografia
Mission de l'astronauta
Distincions e prèmis
Branca militara
Grad militar
Etapa de canonizacion
Familha nòbla
Títol de noblesa
Títol onorific
Comandament
Conflicte
Jorn de la fèsta
Identificants
ULAN
DOI
RKDimages
Rijksmonument
KGS
Historic Places identifier
ID d'artista de MusicBrainz
ID album de MusicBrainz
ID d'òbra de MusicBrainz
Legislator
Identificant BHL
Identificant ITIS
Identificant IUCN
Identificant NCBI
Identificant TPDB
Identificant GBIF
Identificant WoRMS
Numèro EE
Indicatiu
Còde AITA
Còde OACI
Còde mnemonic
Identificant JPL Small-Body Database
Còde de l'observatòri Minor Planet Center
Identificant Structurae
Identificant Emporis
Numèro CAS
numèro EINECS
SMILES
InChI
InChIKey
Còde ATC
Numèro E
Identificant UNII
Numèro RTECS
Identificant ChemSpider
Identificant PubChem (CID)
Numèro ZVG
Identificant ChEBI
Numèro ONU
Còde Kemler
Identificant Drangbank
Mencion de dangièr SGH
Identificant Wine AppDB
Identificant d'un satellit NSSDC
SCN
Wikimedia Commons prepausa de documents multimèdia liures sus Charles Trenet.

Charles Trenet, nascut lo a Narbona e mòrt lo a Créteil, foguèt un poèta autor-compositor-interprèt francés.

Son escais es « le Fou chantant », es l'autor de mila cançons a quicòm pròche. D'unas, coma La Mer, Y'a d'la joie, L'Âme des poètes o Douce France, son encara des succès populars intemporals, e mai al delà de la Francofonia.

Biografia[modificar | Modificar lo còdi]

Enfança[modificar | Modificar lo còdi]

Ostal de naissença de Charles Trenet, a Narbona, ara dobèrt als visitors.

Charles Trenet es nascut lo à Narbona, tres ans aprèp son fraire Antoine, dins l'ostal de sos parents (Lucien Trenet e Marie-Louise Caussat) al numèro 2 de la carrièra Anatole France, uèi es lo numèro 13 e es vengut lo musèu Charles Trenet. Son paire es mobilizat pendent la Primièra Guèrra Mondiala, mas la familha manten son nivèl social de borgesiá de província mercé a son grand-paire maternal Auguste, mercadièr de fusta qu'es devengut barricaire quand caliá e que fornís de vin al soldats que son a la guèrra[1].

En 1920, sos parents se desmaridan. Alara, Charles viu mitat a Narbona , que sa maire i demòra, e mitat a Sanch Inhan que son paire, Lucien, notari e violonista amator i abita. Mai tard, Trenet parlarà de sa vision de la feminitat a Narbona coma aquela de la masculinitat a Perpinhan[2]. Desvolopa sa sensibilitat a la musica e al ritme mercé a sa maire que jòga al piano lo tròç de musica Hindustan e escota sul fonograf familial estandards de jazz de George Gershwin, mas tanben mercé a son paire que descobriguèt aquestes ritmes amb los soldats americans del temps de la Primièra Guèrra Mondiala.

Charles e son fraire Antoine son plaçats dins un collègi religiós de Besièrs. Mai tard, dirà « L'escòla èra liura mas non pas ieu ». Lo poèta se remembra que sofrissiá malament de l'abséncia de sa maire, tèma recorrent dins son òbra (Le Petit Pensionnaire, L'Abbé à l'Harmonium, Vrai vrai vrai…).

Trenet descobrís, la poesia e lo sens de la farcejada mercé a Albert Bausil, poèta de Perpinhan, amic de son paire que crompèt un estudi de notari en 1922, e creèt lo jornal « Le Coq catalan », que lo títol n'es un calambor (coq à talent). Charles, a l'atge de 13 ans, ja publica poèmas dins aquel jornal amb lo pseudonim de « Charles » o « Jacques Blondeau », e jòga dins mantuna pèças de teatre. Pendent 2 ans, legís amb voracitat los obratges de poësia de la bibliotèca de Bausil e acreis sa cultura literària. Es una temporada gaujosa de complicitat intellectuala, Bausil l'inicia als jòcs de mots mas tanben probablament als jòcs sexuals.

En 1928, es expulsat del licèu perque a insolentat lo susvelhant. Se'n va de Perpinhan per anar a Berlin, que sa maire Marie-Louise i viu amb son segond marit, lo realizator Benno Vigny. De son costat, son paire s'es tanben tornat maridar. Pendent detz meses, frequenta una escòla d'art e rescontra celebritats alemandas, amigas de son pairastre, coma Kurt Weill o Fritz Lang, , e tanben viatja a Viena e Praga amb sa maire[3]. A l'atge de setze ans, quand tòrna en França, se sarra del poèta Albert Bausil. Vòl devenir pintra – son primièr vernissatge se debana en 1927 , prepara un roman, Dodo Manières, que serà publicat en.1939[2].

Charles e Johnny[modificar | Modificar lo còdi]

Inscripcion sus la paret d'un ostal de Narbona, prèp de la catedrala Saint-Just. Sa vila de naissença rend omenatge Charles Trenet en escrivent las paraulas d'una cançon de 1951, L'Âme des poètes. D'autres parets de la vila fan onor tanben al « Fou chantant », particularament un retrach cai de Lorrena..

A la debuta de las annadas 1930, se'n va de Narbona per devenir jornalista a Paris[4]. Fa creire a son paire qu'estúdia lo dessenh e l'arquitectura a l'escòla dels arts decoratius , coma son gran qu'èra arquitècta[5]. Per ganhar de moneda, quand arriba a París, trabalha dins los estudiós del cinèma Pathé, coma qu'accessorista :es cargat de far las « claquetas » per anonciar la debuta d'una scèna. Se mescla amb los artistas de Montparnasse. Rescontra Antonin Artaud, Jean Cocteau e Max Jacob[6]. Lor parla de sas envejas literàrias. L'an escaissat « lo temerari». Compausa sas primièras cançons pel film Bariole de son paraire Benno Vigny. S'inspirant de Pills et Tabet, forma en 1933 lo duò « Charles et Johnny » amb son amic lo pianista soïsse Johnny Hess, rescontrat en 1932 al Collègi Inn, un club de jazz. Los dos compaires, familiars del cabaret Le Bœuf sur le toit, escontran sovent lo cantaire Jean Sablon, li balhan l'interpretacion d'una cançon qu'an compausat un ser, Vous qui passez sans me voir. Deven lèu un succès planetari.. Joséphine Baker prepausa a Henri Varna de signar un contracte amb eles al Palace. Adèptes de l'estile « fleur bleue », cantan tanben al acabar Le Fiacre fins a 1936. Lo servici militari fa desaparéisser lo duò.

Començament en solo capitat[modificar | Modificar lo còdi]

En octobre 1936, Charles Trenet es soldat a la basa d'Istres. Participa a d'unes galas en solo, especialament un a Marselha al cabaret del Grand Hôtel Noailles, En aquela escasença, l 'escais-nomman lo « Fou chantant ». An aqueste moment compausa e escriu las cançons mai conegudas : Y'a d'la joie, Je chante, Fleur bleue.A la debuta, aquestas cançons son cantadas per d'interprètas : Y'a d'la joie cantada d'en primièr per Maurice Chevalier al Casino de Paris, dins la revista Paris en joie, per la Mòstra Internacionala de febrièr 1937, puèi dins lo film L'Homme du jour, de Julien Duvivier. La Valse à tout le monde est interpretada per Fréhel, e Quel beau dimanche per Lys Gauty. Luènh de París, Charles Trenet capita de se far mudar a la basa de Vélizy dins Yvelines.

Liberat del servici militar en decembre de 1937, il commence véritablement sa carrière en solo par une première séance d'enregistrement chez Columbia : Je chante et Fleur bleue. En janvier 1938, Trenet grave Y'a d'la joie et se réapproprie « son » œuvre par la même occasion. En mars 1938, grâce a l’imprésario Audiffred, vient son premier grand triomphe sur la scène d'un music-hall, à l'A.B.C. Il chante également au micro de Radio Cité, notamment le titre Boum !, pour lequel il reçoit sa première consécration : le Grand Prix de Disque.

En 1938, es la figura dels films La Route enchantée e Je chante.

Aima pas tròp sa cara popuda, crespa sos pèls, bota sul cap un capèl de feutre mòl rebatut en darrièr , se vestís amb un costume blau e fica un ulhet roge dins sa botonièra : lo « Fou chantant » entamena una virada internacionala longa, passa per Anglatèrra , Espanha, Itàlia, Marròc, Grècia, Turquia e Egipte[7].

La guèrra[modificar | Modificar lo còdi]

La Segonda Guèrra Mondiala e Trenet es mobilizat. E mai, los jornals anóncian oficialament sa mòrt[8] !Balha una entrevista, en agost de 1940 al quotidian l'Éclaireur de Nissa e declara : « Es lo tresen còp que me tuan.»

Pendent l'Ocupacion, Trenet se consacra essencialament al cinèma e jòga dins sièis filmes, particularament Je chante, Romance de Paris e Adieu Léonard. Escrich per Jacques Prévert en collaboracion amb son fraire Pierre e realizat per aqueste, Adieu Léonard es lo sol film que los cinefiles se remembran. Sa carrièra cinematografica s'acaba amb la guèrra [9].

Al temps de l'Ocupacion, canta a París des de 1941 a las Folies Bergères, que i interprèta cançons coma ''Espoir ", " Tous les jours noirs ont leurs lendemains " – e Douce France. La sala torna cantar lo repic coma un imne nacional de la resisténcia, la cançon èra lo sosten moral dels « expatriats de fòrça », non pas un acte de collaboracion.[2]. Trenet denóncia son contracta après quatre jorns, quand descòbra dins lo public la preséncia de soldats alemands.

En 1944, lo jornal Je suis partout denóncia Trenet per sa semblança amb « lo josieu Harpo Marx » o lo jornal Le Réveil du peuple, perque Trenet es una anagrama de Netter, "nom espicificament josieu". En fugissent la Gestapo, es nafrat per una bala dins la camba. espitalizat, deu tornar a l'ostal de sa maire per trapar de papièrs que pròvan sa « non-judeitat » sus quatre generacions. Après aquò, serà pas pus embestiat per la Gestapo[10]. A la Liberacion, la comission d'epuracion lo critica, notadament per aver compausat d'imnes per lo governament de Vichèi e cantat dins un concèrt en Alemanha (tres èran previstes) amb Tino Rossi. Es condemnat a 8 meses d'inactivitat, que seràn transformats en 3 meses. Li agrada mai de partir en America[11],.

Charles Trenet evòca aqueste periòde de l'Ocupacion dins doas cançons, Jeunesse plumée, escricha en 1962 e Nous, on rêvait, escricha en 1992. Admet qu'aqueste periòde escur tariguèt son inspiracion : segon el, sas òbras posterioras a la guèrra an pas pus la frescor e l'inchalhença de sos primièrs repic[2].

L'America[modificar | Modificar lo còdi]

Charles Trenet que fa un espectacle acompanhat de qualques musicians pendent un rodèo presentat a l'estadi Delorimier a Montreal (Quebèc) , lo 24 julhet 1946

En 1945, Trenet fa una virada al Quebèc puèi a New York[12],qu'i tròba una capitada grandeta. Pendent dos ans percor lo continent american, del Brasil al Canada. Aquel viatge al Canada li inspira d'unas cançons, notadament Dans les pharmacies e Dans les rues de Québec. Fins a 1954, percor lo monde, de concèrt en concèrt, sens s'arrestar d'escriure e de compausar.

Retorn en França[modificar | Modificar lo còdi]

En 1954, Trenet torna a París, lo public l'a pas doblidat. Sas capitadas novèlas coma La Mer – escricha dins un trin entre Perpinhan e Montpelhièr – o Nationale 7 confortent sa notoriété. afortisson sa notorietat. D'autras cançons celèbras datan de las annadas 1950 : La Folle Complainte, Moi, j'aime le music-hall e L'Âme des poètes.

A la debuta de las annadas 1960, amb l'andada yéyé, Charles Trenet deven mai rare sus l'empont. Pendent aquestas annadas, se consacra a la pintura e a l'escritura. Publica lo roman Un Noir éblouissant (cò de Grasset). En 1968, Trenet a cinquanta-cinc ans e trenta annadas de carrièra. Vòl festar aquò sus l'empont de Bobino,mas en cause de los eveniments de mai 68 i renóncia, e fa una tornada discreta al Don Camilo. Sa tornada màger se farà l'annada seguenta al Teatre de la Vila[13].

Segon retorn e primièrs adessiatz[modificar | Modificar lo còdi]

Bust Charles Trenet - Ostal de naissença Charles Trenet, Narbona

En 1971, tornamai, monta sus l'empont e enregistra dins los estúdios. En 1975, ditz adessiatz a son public a l'Olympia. Es ajat de seissanta-dos ans. Tocat per la mòrt de sa maire en 1979[14], s'embarra dins lo silenci e tòrna dins sa proprietat de sud de França.

Lo productor quebequés Gilbert Rozon, que bada Trenet, decidís de tornar lançar sa carrièra[15], e acaba de convéncer Charles Trenet. Tòrna sus l'empont en1983 à l'escasença del Festenal Juste pour rire de Montreal.S'arrestarà pas pus. En 1987, Vièlh de seissanta-catòrze ans, obten una capitada màger al Printemps de Bourges[16]. Jacques Higelin, incondicional de las cançons de Trenet, l'i a ja presentat – quasi impausat – al moment que lo festenal èra mai que rock, en 1977.

Las annadas passan, mas « le Fou chantant » es indesmodable. Festeja sos quatre-vints ans sus l'empont a l'Operà Bastille en mai 1993 davant nombroses admirators, demest eles lo President de la Republica Francesa François Mitterrand. En 1999, deven membre de l'Académie des beaux-arts aprèp aver estat refusat a l'Académie française en 1983[17]. Enregistra sa darrièra cançon Les poètes descendent dans la rue en estudiò, lo 5 de mars de 1999, amb musicaires de l'Orquèstra Filarmonica de Radio France, a l'escasença de la primièra edicion de la Prima dels poètas. Son darrièr concèrt se ten en novembre 1999, sala Pleyel a Paris. Balha tres concèrts en cantant assietat.

Decès[modificar | Modificar lo còdi]

Tomba de Charles Trenet al cementèri de l'Oest de Narbona

Cansat, Charles Trenet se cantona a l'ostal. Aprèp dos accidents cardiò-vasculars successius, es aganit[18]. Transportat a l'espital Henri-Mondor de Créteil, se morís lo 19 de febrièr de 2001 a l'atge de quatre-vint-set ans. Son còs es incinerat e sas cendres son posadas al cementèri de l'oèst de Narbona, dins lo cavòt familial en simple ciment.

Qualques annadas abans, daissèt la totalitat de son patrimòni a Georges El Assidi, son secretari pendent mai de vint ans[19]. Lucienne Trenet (sorrastra de Charles) e Wulfran Trenet (filh de Claude e nebot de Charles) pòrtan lo clam contra Georges El Assidi qu'auriá degalhat l'eretatge, e contèstan en 2008 lo testament signat lo 28 decembre de 1999. Acusan Georges El Assidi per « abús de flaquesa, extorsion de fons, violéncia e omicidi volontari »[20].Lor demanda es regetada mas Lucienne Trenet contunha soleta. Aprèp tres accions en justícia, que totjorn balharàn rason a Georges El Assidi, Lucienne Trenet abandona.

Òbra[modificar | Modificar lo còdi]

Cançons emblematicas[modificar | Modificar lo còdi]

  • La Mer
  • Y'a d'la joie
  • L'Âme des poètes
  • Je chante
  • Douce France
  • La Romance de Paris
  • Le Soleil et la Lune
  • Fleur bleue
  • Le Jardin extraordinaire
  • Que reste-t-il de nos amours ?
  • Boum !

Discografia[modificar | Modificar lo còdi]

Discografia de Charles Trenet

Escriches[modificar | Modificar lo còdi]

  • Dodo Manières, Albin Michel, 1940.
  • La Bonne Planète, Brunier, 1949.
  • Un noir éblouissant, Bernard Grasset, 1965 (rééd. Lattès, 1989).
  • Mes jeunes années racontées par ma mère et par moi, Robert Laffont, 1978 (rééd. 1992).
  • La Route enchantée, Le Temps singulier, 1981. Présentation de Serge Gainsbourg.
  • Pierre, Juliette et l'automate, Robert Laffont, 1983 (rééd. 1999).
  • Œuvres d'éternelle jeunesse : Dodo Manières et La Bonne Planète, Michel Lafon, 1988.
  • Boum, Chansons folles, Seuil, coll. « Point Virgule », 1988.
  • Le Jardin extraordinaire, les chansons de toute une vie, Le Livre de Poche, 1992.
  • Tombé du ciel, l'intégrale, Plon, 1993.
  • Madame la pluie, Limaille, 1993.
  • Bulles enchantées, DS, 1993. Illustré par Filipandré.

Filmografia[modificar | Modificar lo còdi]

  • 1938 : Je chante de Christian Stengel : Charles
  • 1938 : La Route enchantée de Pierre Caron : Jacques Minervois
  • 1941 : Romance de Paris de Jean Boyer : Georges Gauthier
  • 1942 : Frédérica de Jean Boyer : Gilbert Legrant
  • 1943 : Adieu Léonard de Pierre Prévert : Ludovic Malvoisin
  • 1943 : La Cavalcade des heures d'Yvan Noé : Charles
  • 1951 : Bouquet de joie de Maurice Cam : Lui-même
  • 1952 : Giovinezza de Giorgio Pàstina : Cantante
  • 1953 : Boum sur Paris de Maurice de Canonge : Lui-même
  • 1953 : Les Chansons ont leur destin (court métrage) de Jean Masson :
  • 1954 : An jedem Finger zehn d'Erik Ode
  • 1957 : Printemps à Paris de Jean-Claude Roy : lui-même (+ Lyrics sur une musique de Francis Lopez24)
  • 1957 : C'est arrivé à 36 chandelles de Henri Diamant-Berger : lui-même
  • 1965 : L'Or du duc de Jacques Baratier : musique de Charles Trenet25
  • 1988 : Un été à Paris de René Gilson (musique et chansons)

Documentari[modificar | Modificar lo còdi]

  • 1994 : Trenet d'aujourd'hui, d'hier et de toujours, film documentari realizat per Claude-Jean Philippe, documents d'arquius, I.N.A. Entreprise/TF1/Arte

Citacions[modificar | Modificar lo còdi]

  • « Je fais des chansons, comme un arbre fait des pommes. » (en réponse à la question sur sa manière d'écrire des chansons)
  • « Tout ce qui vient du cœur réussit. »[21]
  • « Chez moi, il y a un rêve permanent. Je ne vois pas les choses telles qu'elles sont. »
  • « Quand on a rêvé sa vie, il faut vivre son rêve. »
  • « La vie est un rêve, traversée de temps à autre par un cauchemar. On le digère, et le rêve recommence. »
  • « Il faut garder quelques sourires pour se moquer des jours sans joie. »[22]

Sus Charles Trenet :

  • « Tout bégayait. Tout traînait. Plus rien ne traîne et tout parle... C'est grâce aux chansons de Charles. » Jean Cocteau (1er janvier 1940)
  • « Les interprètes des chansons n'ont même pas eu le temps de se rhabiller. Ils étaient tout nus sur la route, avec Trenet devant, seul, magnifique. » Léo Ferré
  • « Charles fait partie de ces enfants qui, lorsqu'ils font tomber leur gâteau dans la boue, le ramassent, le nettoient et le dévorent. » Gaston Bonheur
  • « Le premier auteur-compositeur-interprète français que l'on puisse dire vraiment inspiré par le jazz est ce garçon du nom de Charles Trenet. […] Cette pulsation nouvelle, cette extraordinaire joie de vivre apportée par les chansons que ce garçon ébouriffé lançait à la douzaine, étaient nées de la conjoncture d'un remarquable don poétique et de la vitalité du jazz assimilé pleinement par une fine sensibilité. » Boris Vian (En avant la zizique… et par ici les gros sous, 1958)
  • « Sans lui, nous serions tous des experts-comptables. » Jacques Brel
  • « Vous prenez n'importe quel auteur, les plus importants des États-Unis, et vous comparez les œuvres : les Américains écrivent de très très bonnes chansons que nous adorons, qui sont très très belles mélodiquement, les phrases viennent bien comme du papier peint la plupart du temps. Mais jamais il n'y a la profondeur d'une chanson française, et surtout d'une chanson de Trenet. » Charles Aznavour[23]

Bibliografia[modificar | Modificar lo còdi]

  • Marc Andry, Charles Trenet, Calmann-Lévy, 1953.
  • Michel Perez, Charles Trenet, Seghers, coll. « Poètes d'aujourd'hui », 1964.
  • Geneviève Beauvarlet, Trenet, Bréat, 1983.
  • Richard Cannavo, La Ballade de Charles Trenet, Robert Laffont, 1984.
  • Noël Balen, Charles Trenet, le fou chantant, Éditions du Rocher, 1992 ; 2001.
  • Fabienne Pavia, Charles Trenet, la vie qui chante, Solar, 1993.
  • P. Saka, Trenet par Trenet, Éditions no 1, 1993
  • Europe, « Charles Trenet », mai 1996.
  • Stéphane Hoffmann, Le Grand Charles, Albin Michel, 1998.
  • Natali, Le Trenet, Mango, 1999.
  • Dupuy-Berberian, Trenet illustré, Albin Michel, 2000.
  • Richard Cannavo, Charles Trenet, sa vie et ses chansons, Seghers, coll. « Poésie et chanson », 2002.
  • Pierre-Jean Chalençon, Charles Trenet, Scali, 2005. Dédicace de Jacques Higelin.
  • Jacques Pessis et Jacques Lapelle, Charles Trenet : 50 ans de chansons, 50 ans d'images, Flammarion, 2008.
  • Christian Lebon, Appelez-moi à 11 h précises !, Didier Carpentier, 2008.
  • Jacques Pessis, Trenet, le philosophe du bonheur, L'Archipel, 2011.
  • Sandro Cassatti, Charles Trenet, une vie enchantée, City éditions, 2011.
  • Jean-Philippe Ségot Charles Trenet à ciel ouvert, Fayard, 2013
  • De 1957 à 1968, le « Club Charles Trenet », aujourd'hui disparu, a édité un journal : Le Journal des Amis de Charles Trenet.
  1. Sa Route Enchantée, Portal dels amics de Charles Trenet
  2. 2,0 2,1 2,2 et 2,3  {{{títol}}}. ISBN 978-2268075105. 
  3. Interview a la parucion del libre Mes jeunes années sul siti de l'INA.
  4. Interview a la parucion del libre Mes jeunes années sul site de l'INA.
  5. Sa passion pel dessenh se vei dins sas afichas, es el que las farga en general.
  6. Jacob li conselha de publicar pas sos poèmas mas de los cantar.
  7. Charles Trenet, le « Fou chantant », émission difusada sus Europe1, lo 18 febrièr 2011
  8. Paris-Soir, edicion del 30 julhet 1940
  9. Error en títol o url. La Dépêche du Midi.
  10. Richard Cannavo, Monsieur Trenet, p. 318
  11. Charles Trenet : bio-express et discographie », dins Le Nouvel Obs, 19 febrièr 2001
  12. Al moment de son arribada a New-York en 1948, es embarrat pendent 26 jorns dins lo centre d'immigracion d'Ellis Island, sospechat d'omosexualitat, pendent la passa del maccarthysme.
  13. https://web.archive.org/web/20110912055643/http://www.charlestrenet.eu/site/index.php?option=com_content&view=category&layout=blog&id=5&Itemid=2&limitstart=6
  14. Li dedicarà una cançon Que veux-tu que je te dise maman, 1981.
  15. Error en títol o url. leparisien.fr.
  16. En primièra partida, Font et Val, Alain Meilland, Leny Escudero e Jacques Higelin cantan sas cançons dins un omenatge titolat « Les Fous chantant ».
  17. Error en títol o url. La Dépêche du Midi.
  18. Error en títol o url. La Dépêche du Midi.
  19. Dempuèi 1979. http://www.youtube.com/watch?v=Cm7fRWc5lGY&nofeather=True
  20. Julien Jouanneau, L'Affaire Trenet, bataille pour un héritage, Éd.
  21. Dans l'émission québécoise Entrevue avec Raymond St-Pierre (1993), Gilbert Rozon cite cette phrase de Charles Trenet.
  22. Extrait de la chanson Il faut garder la poésie, paroles et musique de Charles Trenet, 1965
  23. Charles Aznavour à propos de Charles Trenet aux États-Unis, émission La nuit Charles Trenet, partie 2/4 (à 27'10), France Culture, diffusion le 19 février 2011, à l'occasion des 10 ans de sa mort.