Reialme de Sicília

Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.
Sauter à la navigation Sauter à la recherche

Reialme de Sicília
Regno di Sicilia

 Ducat de Pulla e Calàbria
 Republica Marina d'Amalfi
11301816 Reialme de Nàpols 
Reialme de las Doas Sicílias 
Bandiera del Regno di Sicilia 4.svg Arms of the Aragonese Kings of Sicily(Crowned).svg
Bandièra Escut

Kingdom of Sicily 1154.svg

Administracion
Govèrn Monarquia
Capitala Palèrme
Messina
Catània
Nàpols
Istòria
Creacion 1130
Dissolucion 1816
Superfícia
Populacion

Lo reialme de Sicília, tanben nomenat reialme normand de Sicília, foguèt creat en 1130 per Rogièr II sus l'illa de Sicícia, la Calàbria, la Polha, Nàplos e per un temps Africa. Aquestes reialmes passant unas fasas marcadas per las dominacions successivas dels Normands, dels Soabes (autre nom per la dinastia dels Hohenstaufen, descendents de Frederic de Soabia), des Angevins e dels Aragoneses.

Conquista e dominacion normanda[modificar | modificar la font]

L'istòria normanda en Itàlia miègjornala debuta al començament del sègle XI amb Rainulf Drengot aventurièr e mercenari vengut vèrs 1030 comte d'Aversa en Campània. Lo seguís vers 1035 Guilhèm Braç de Fèrre, primièr dels fraire d'Altavila qui anavan marcar la region.

En 1059, un dels fraires de Guilhèm Braç de Fèrre, Robert Guiscard, fa un pacte amb lo papa Nicolau II ont se declare formalament son vassal, obtenent en escambi lo títol de duc d’Apulia, de Calàbria e de Sicília, que cal apondre l'actuala Basilicata e una partida de la Campània e del Molise actual. Los Normands lèu capitan a remplaçar la noblesa locala, d'origina lombarda, e eliminar la preséncia bizantina del sud de l'Itàlia (1071), ee se consacran alara a conquerir la Sicília, alara en mans musulmanas. La Sicília es conquerida entre 1060 e 1091 per Robert Guiscard e son fraire Rogièr, que serà lo primièr comte normand de l'illa. En 1130, l'antipapa Anaclet II, alara mèstre de Roma, investís lo filh d'aqueste darrièr, Rogièr II, rei de Sicília e ven son suzeran, çò que pausa un problèma politic quand los Hohenstaufen prenguèron lo poder dins le reialme de Sicília, en cambi de son sosten contra Innocenci II. Enseguida, Innocenci II, avent podut ligar de sostens en Euròpa, incitís l'emperaire Lotari III a atacar la Sicília. Pasmens se progressava rapidament a causa de l'abandon de fòrça naus, aquestèt abandonèt, quitament se perdèt las favors del papa, e morís al passar los Alps en 1137. Rogièr torna conquerir lèu los territòris perduts, e son filh, avent capturao le papa fasent una emboscada a son armada a Galluccio, lo contrenh a la patz de Mignano ont se reconeis los títols de Rogièr, quitament se cal esperar 1156 e lo tractat de Benevent per que lo papat reconesca la situacion.

Espandiment maximal del Reialme de Sicília

Los regnes de Rogièr II (1130-1154) e de son fillh e successor Guilhèm Ièr (1154-1166) seràn consacrats a agrandir lor reialme, subretot en Ifriqiya (a lentorn de Mahdia)[1] o en atacant l'Empèri bizantin, mas abans tot de mestrejar las revòltas de contunh de lors naus; caldrà esperar la fin de la reféncia del jove rei Guilhèm II (1166-1171) per que desaparescan. Son regne (1166-1189) es marcat per un aprochament amb lo papa e l'emperaire germanic, a causa del maridatge entre sa tanta Constança e lo filh de l'emperaire, lo futur Enric VI. Las tèrras d'Africa perdudas, vira cap a l’Egipte de Saladin sens succès, puèi cap a l'Empèri Bizantin a la mòrt de Manual Comnèn, ont sos succès li fan menaçar Constantinòble quitament abans de faire la patz en 1189. Subretot es jos lo regne de Guilhèm Ièr e de Guilhèm II que foguèron realizats en Sicília de traduccions de tèxtes grècs fondamentals per Enric Aristippa, que participan al movement de traduccion de las òbras scientificas e filosoficas grègas e arabas del sègle XII, dins l'encastre de la Renaissença del sègle XII.

Guilhème II morent en 1189 sens enfant legitim, los pretendants al tròn son Tancred de Lecce, bastard del duc Rogièr III d'Apulia (un dels filh del rei Rogièr II), Rogièr d'Andria, nòble normand pretendent descendent dels Autavila, e l'emperaire Enric VI pel biais de son maridatge. Es aqueste darrièr que trionfarà en 1194 e puja sul tròn sicilian, acabant atal lo periòde normand del reialme.

Lo periòde soab[modificar | modificar la font]

Lo papa Clement III cerntava de veire las tèrras de la Glèisa enrodada pels Hohenstaufen, que dominavan lo nòrd de l'Itàlia. Invòca sa suzeranetat sul reialme de Sicília per reclamar un jurament de vassalitat d'Enric VI, espos de Constança d'altavila, filha de Rogièr II. Aqueste darrièr rebutant, lo papa decidís de sostenir Tancred, bastard de las Altavila, que morís en 1194. Enric VI ven alara rei de Sicília, lo 25 de decembre, a Palèrme. Son regne fuguèt brut e brèu, que moeiguèt en 1197.

Entre 1197 e 1220, lo papat cerca a rompre l'enrodament dels Hohenstaufen. Lo reialme de Sicília es daissat sens poder central fòrt, de vilas coma Nàpols o Gaète desvelopan d'institucions comunalas. Barons e evesques usurpan las prerogativas reialas. A partir de 1220, Frederic II, filh d'Enric VI del Sant Empèri roman Gremanic e de Constança, es emperaire. Als assisis de Capoa en decembre, remembra la lei normanda e annula las concessions ulterioras a 1189, per punir aquestes qu'abusèron de la vacança del poder. En 1230, las constitucions de Melfi, inspiradas del drech roman, donan de leis al reialme. Es dins aqueste contèxte de represa en man que lo reialme de Sicíclia passa jos la dominacion angevina.

Lo periòde angevin[modificar | modificar la font]

Urban IV, papa, demanda l'ajuda de Carles d'Anjau per combatre la dominacion dels Hohenstaufen. Carles d'Anjau bat lo filh de Frederic II, Manfred I a la batalha de Benevent e ven rei de Sicília a Roma en 1266. La politica dels Angevins satisfach pas totalament lo papa, que tròba son aliat tròp pesuc. Jos Carles d'Anjau, qu'es ajudat de son filh Carles II d'Ajau, lo nòrd es privilégiat al sud. La capitala passa de Palèrme a Nàpols. Lo poder central es gaire present. Aquesta situacion mena a las Vèspras sicilianas que s'acaban (1282) al partatge del reialme de Sicília en un « reialme de Nàpols », tèrme impropre mas vengut corrent, que demora als Angevins, e un reialme de Sicília, jos dominacion aragonesa.

La dominacion aragonesa en Sicília[modificar | modificar la font]

Per la partida peninsulara demorant jos dominacion angevina, veire: Vèspras sicilianas

La filha de Manfred èra maridada a Pèire III, rei d'Aragon. Las Vèspras sicilianas representan una dobla trencadura: contra los Angevins, que la pression fiscala èra tròp fòrta, contra l'eritatge de Frederic II, un poder central que contestan la ponha. Es una revendicacion d'autonomia. Per far fàcia als Angevins, los Sicilians cridan Pèire III, çò que mena a la separacion en dos reialmes. La patz de Caltabellotta en 1302 marca la naissença del reialme de TrinacriaModèl:Lien[2] alara que la peninsula se titula ara reialme de Sicília citeriora.

Lo declin de la Sicília[modificar | modificar la font]

Los dos reialmes demoran separats fins a 1442, ont lo rei Anfós V d'Aragon conquerís lo « reialme de Nàpols » e dona naissença al reialme Utriusque Siciliae. A sa mòrt en 1458, lo reialme es encara divisit entre son fraire Joan II d'Aragon, que garda la Sicília, e son filh bastard Ferrand I que ven rei de Nàpols.

En 1479 èra rei de Sicile Ferrrand II d'Aragon e en 1516 Carles Quint de Absborg. Vicereis, luòctenents e presidents governèron la Sicília. Los vicereis e luòctenants èran nomenats pel poder reial; los presidents del reialme, causits pels precedents, governavan en lor abséncia.

En 1713, lo duc de Savòia Victor Amedèu II recep la Sicília al tractat d'Utrecht qu'acaba la guèrra de succession d'Espanha. En 1720, escambia la Sicília contre la Sardenha a l'eissida de la Guèrra de la Quadrupla Aliança.

Los Borbons[modificar | modificar la font]

Carles III de Borbon conquista lo reialme de Nàpols e lo reialme de Sicília. Es sagrat e coronat rei de Sicília e de Jerusalèm a Palèrme lo 3 de julhet de 1735

Quand Carles ven rei d'Espanha le drech a eritar de las Doas Sicílias passa el tresen filh Ferrand, en favor de que Carles a abdica lo 6 d'octobre de 1759 (Ferrand III coma rei de Sicília). Ferrand es rei de Nàpols de 1759 a 1799 puèi, après un cort intermèdi, de 1799 a 1806, e encara de 1815 a 1816, e Roi de Sicília de 1759 a 1816. Fin finala, rei de las Doas Sicílias de 1816 a 1825.

La periòde napoleonian[modificar | modificar la font]

Dins l'Euròpa Napoleoniana, la Sicília es un dels païses en guèrra contra Napoleon. Sovent, dins son istòria, le Reialme de Sicília es assimilat al Reialme de Nàpols mas Napoleon los fa enemics en creant un reialme centrat a l'entorn de de Nàpols jos l'autoritat de son fraire Josèp puèi de son conhat Joaquim Murat. Ferrand de Borbon contunha pasmens a regnar en Sicília. En 1812, acordís una constitucion a la Sicília, mas que lèva en 1816.

Lo Reialme de las Doas Sicílias[modificar | modificar la font]

En seguida del congrès de Viena, en 1816 le Reialme de Sicília se torna unificar amb lo Reialme de Nàplos e ven lo Reialme de las Doas Sicílias. Lo sobeiran de Nápols es es alara descasut e es Ferrand III que pren la corona dels dos reialme e ven Ferenand Ièr.

Nòtas e referéncias[modificar | modificar la font]

  1. Le royaume de Roger II (1150)
  2. Bonicalzi, Guidetti, Marcocchi et al., Il Rinascimento e le riforme : con atlante storico fuori testo, vol. 3, Jaca Book, coll. « Storia d'Italia e d'Europa », , 413 p., p. 166

Vejatz tanben[modificar | modificar la font]

Bibliografia[modificar | modificar la font]

Articles connèxes[modificar | modificar la font]