Guilhèm de Montanhagòl
Guilhèm de Montanhagòl, var. Montanhagòu (Mountagnagol[1] [l.] o Guihèn Mountagnagòu[2] [prov.] en nòrma mistralenca; Guilhem de Montanhagol en occitan ancian), es un trobador occitan del sègle XIII. Foguèt probablament mai actiu a Tolosa, mas foguèt tanben actiu a las corts de Tolosa, de Provença, de Castelha, e d'Aragon[3][4]. Guilhèm nos daissa sèt cansos, sieis sirventeses[4] e una tenso (pus precisament un partiment) amb Sordèl (benlèu faguèt un brèu sojorn en Lombardia). Li subrevisquèt donc, en tot, catòrze pèças.[3][4]
La significacion del nom de Guilhèm es estada debatuda. "Montanhagol" significa "de Montanhac", mas se sap pas lo qual de nombroses luòcs nommats Montanhac poiriá èsser.[5] S'a longtemps pensat que la forma corrècta del nom del trobador èra simplament "Guilhem Montanhagol", perque lo "de" (de) seriá redondant.[6] Los documents contemporanèus utilizan pasmens clarament "de".[6]
Èra de naissença modèsta.[3] Segon sa vida, èra originari de Provença, malgrat que d'unes erudits modèrns (inclusent Frederic Mistral[1]) suspècten qu'èra tolosan[3][5]. Sa vida rapòrta qu'èra "un bon inventor (trobaire) de poesia e un amorós grand".[5] Sa galanta èra una dòna nommada Jauseranda de Lunèl, dont Guilhèm coneissiá probablament lo senhor del castèl, Raimon Gaucèlm V.[5]
Ar ab lo coinde pascor,
Qan vei de bella color
Flors per vergiers e per pratz,
E aug chantar daus totz latz
Los auzeletz per doussor,
Vueilh far ab coindia
Chanso tal qe sia
Plazens als enamoratz,
E a midons majormen
Qe-m don'en trobar engenh.
Ben devon li amador
De bon cor servir amor,
Qar amors non es peccatz,
Anz es vertutz qe-ls malvatz
Fai bons, e-ll bo-n son meillor,
E met hom'en via
De ben far tot dia!
E d'amor mou castitatz,
Qar qi-n amor ben s'enten
Non pot far qe pueis mal renh.
E pos tant a de valor
Amors, ben fan gran follor
Las donnas on es beutatz,
Qar non amon los prezatz
Pos o conoisson en lor!
Qar pueis lor plairia
Jois e cortezia
E chans e totz bels solatz!
Mas greu faran tan de sen
S'amors no las i empenh.
Amors, de vos fatz lauzor,
Q'amar mi fatz la gensor,
Don mi son tan aut pujatz
Qe-l morirs neis m'es onratz,
Tan es de nobla ricor!
E s'ieu joi n'avia,
Sai qe non morria,
Anz viuria gen pagatz.
Si non l'ai, morrai breumen,
Q'ieu l'am tan, qe-l cor m'estenh.
Qi ve la fresca color
De vos, bella, cui ador,
E-ls uelhs vairs e-ls cilhs delgatz
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
De nautral resplandor,
Totz hom pert feunia,
Qi-us esgar', amia.
E ieu, las, a cui mais platz,
Mueir, qan vei vostre cors gen,
D'enveia, tan mi destrenh.
Fis pretz deschairia,
Si no-l sostenia
Le reis Castellans onratz,
Qe fai totz sos faitz tan gen,
Q'en ren non cal q'om l'ensenh.
Referéncias[modificar | Modificar lo còdi]
- ↑ 1,0 et 1,1 Lo Tresaur dau Felibritge
- ↑ Armana prouvençau, 1900
- ↑ 3,0 3,1 3,2 et 3,3 Gaunt and Kay, appendix.
- ↑ 4,0 4,1 et 4,2 Paden "Guilhem de Montanhagol".
- ↑ 5,0 5,1 5,2 et 5,3 Egan, 57.
- ↑ 6,0 et 6,1 Riquer.
Ligam extèrne[modificar | Modificar lo còdi]
Òbras completas [1]