Vejatz lo contengut

Serena (literatura)

Aqueste article es redigit en lengadocian.
Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.

La serena (es a dire cant del vèspre) es un genre liric menor en occitan ancian. Malgrat son nom, non aparten al genre de la serenada.[1] Es puslèu una contrapartida de l'alba (cant de l'alba). Dins una alba, lo galant deplora l'arribada de l'alba qu'obliga los galants de se separar. Dins la serena, lo galant se planh de la longa espèra del ser per consumir son amor.[1][2][3] Lo genre foguèt inventat tardivament dins l'istòria de la lirica occitana pel trobador Guiraud Riquièr dins sa cançon Ad un fin aman fon datz (un vertadièr galant nagaire esperat), que pretendiá aver acabada en l'an 1263, mentre que viviá a Narbona.[4][5] Lo repic de la serena de Guiraud ditz:

« E dizia sospiran:
— Jorns, ben creyssetz a mon dan,
e·l sers auci·m e sos loncx espers
»
  • F. M. Chambers. An Introduction to Old Provençal Versification. American Philosophical Society, 1985. 
  • H. J. Chaytor. The Troubadours. Cambridge University Press, 1912. 
  • W. D. Paden; F. F. Paden Troubadour Poems from the South of France. D. S. Brewer, 2007. 
  • M. de Riquer. Los trovadores: historia literaria y textos. III. Editorial Planeta, 1975. 
  • Taylor, R. A.. A Bibliographical Guide to the Study of the Troubadours and Old Occitan Literature. Medieval Institute Publications, 2015. 

Articles connèxes

[modificar | Modificar lo còdi]

Nòtas e referéncias

[modificar | Modificar lo còdi]
  • (en) Aqueste article es parcialament o en totalitat eissit d’una traduccion de l’article de Wikipèdia en anglés intitolat « Serena (genre) ».
  1. 1,0 et 1,1 Chambers, 1985, p. 201.
  2. Chaytor, 1912, pp. 33–34.
  3. Riquer, 1975, p. 1613.
  4. Paden, 2007, pp. 203–204.
  5. Riquer, 1975, pp. 1613–1614.