Sètge de Menèrba

Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.
Sètge de Menèrba
Descobridor o inventaire
Data de descobèrta
Contrari
Color
Simbòl de quantitat
Simbòl d'unitat
Proprietat de
Fondador
Compren
Data de debuta
Data de fin
Precedit per
Seguit per
Coordenadas

Vista actuala de Menèrba.

Lo pont existissiá pas encora

lo castèl gaireben desapareguèt tot
Informacions generalas
Data 15 de junh - 22 julhet de 1210
Luòc Menèrba
Eissida Victòria dels crosats
Presa de la vila
Belligerants
Crosats Baroniá de Menèrba]]
Comandants
Simon IV de Montfòrt Pèire Rogièr de Mirapeis
Pèrdas
140 presonièrs catars cremat viu


Lo sètge de Menèrba foguèt una operacion militara de Simon de Montfòrt qu'aguèt per tòca de conquerir las vescomtats de Besièrs, d'Albi e de Carcassona. Foguèt lo luòc del primièr lenhièr de catars.

Las rasons del sètge[modificar | Modificar lo còdi]

A la fin de la prima 1210, fasiá nòu meses que Simon de Montfòrt aviá recebut las vescomtats d'Albi, de Besièrs e de Carcassona, e tanben la mission de contunhar la luta contra los ertics. Remportèt qualques succès, mas aviá pas estat investits pel seu nòu sobeiran, En Pèire II, rei d'Aragon e comte de Barcelona. E mai, los succès demoravan fragils tant que contrarotlava pas las tres principalas fortalessas dels monts: Menèrba, Tèrmes e Cabaret.

Al contrari de Pèire Rogièr de Cabaret, de Ramon de Tèrme e d'Aimeric de Montreal, que totjorn s'èran sostenguts, Guilhèm IV de Menèrba aviá preferit agir sol. Ofriguèt tanben l'asili a fòrça refugiats, faidits, Perfèits o Catars. Mespresant Aimeric III, vescomte de Narbona, e tanben los cònsols d'aquela vila, que collaboravan amb los envasidors, esitava pas a lançar contra eles d'expedicions a l'encòp per los aflaquir que per s'aprovisionar, la populacion qu'aparava essent un pauc mai importanta que çò que li permetián las seunas ressorsas.

Avent decidit d'acabar las exaccions, e tanben per en finir amb una rivalitat comerciala, una delegacion de Narboneses venguèt trapar Simon de Montfòrt al començament del mes de junh de 1210, e li demandèt de los desfar de Menèrba. Simon profeitèt de l’occasion e lor demandèt una importanta contribucion en argent e en òmes per establir lo sètge.

Lo sètge[modificar | Modificar lo còdi]

La seuna armada amb el arribèron suls luòcs lo 15 de junh. La configuracion dels luòcs permetiá pas cap d'assalt e Montfòrt se deguèt resòlvre a començar un sètge. Simon divisèt son armada en quatre còrs, qu'entornejavan la ciutat. Cadun d'aqueles còrses possedava un manganèl o un trabuc. Aquel de Simon èra nomenat la Malavesina en rason de seuna talha, e s’ataquèt a un camin cobèrt que permet als abitants d’accedir a un potz. Guilhèm de Menèrba n’ignorava pas que l’accès a aquel pòtz podava se revelar capital: aguèt pas de pluèja de prima, l’estiu foguèt caudàs e quand las citèrnes poiriá se voidar, aquel pòtz seriá lo sol punt d’aiga. Se l'accès se perdava, restava pas qu'esperar un auratge. Atal decidiguèt d’organizar una sortida dins la ròca de destruire la maquina.

Una ponhada de volontaris, equipat de fusta seca empegada e d'etopa, sortiguèron de la vila dins la nuèch del 27 de junh, escalèron lo bauç, trompant las sentinèlas e metant lo fuòc a la "Malvesina". Mas avián pas remarcat un servicial que s’èra escartat e que donèt l’alarma. Los soldats sul còp venguèron per rebutar los volontaris, se sap pas se foguèron massacrats en plaça o se parvenguèron sans e salves dins Menèrba, e atudèron l’encendi. La maquina reparada, lo bombardament recomencèt, e lo potz lèu foguèt empeirat jos las rèstas de la torre que l'aparava.

Pauc aprèp las citèrnas s'agotèron. Lo temps demorèt al caud, cap d'auratge venguèt pas a l'ajuda la vila. La set, la malautiá e lo fracás dels bombardaments acabèron de demoralizar la populacion, e Guilhèm, seguent lo conselh dels seus luòctenents, demandèt a discutar. Simon de Montfòrt e Guilhèm de Menèrba comencèron a conclure un acòrdi de rendeson, quand lo legat Arnaud Amalric tornent de Tolosa se presentava dins lo camp dels crosats. Simon declarèt alara qu’èra sonque lo bras seculièr e armat de la Glèisa, e que se ne remetèt als òrdres del legat.

Arnaud Amalric, essent monge e prèstre, n’osèt pas prononciar la condamnacion a moòrt dels eretics[1] e declarèt que lo senhor del castèl e los seus abitants e defensaires de la vila poirián quiter liurament la vila, quitament lis eretics, se volgavan se reconciliar amb la Glèisa e li obeir.

A Robert Mauvoisin, un dels lòctenents de Simon de Montfòrt, que protestava e declarèt que los crosats èra venguts per desrabar l’eretgia e pretendent que los catars n’abjureravan sonque per paur de la mòrt e non per fe, l’abat respondèt: «crenhètz pas res, perque cresi que fòrça pauc se convertiran».

Lo 22 de julhet la rendeson de la vila se faguèt exactament un an aprèp lo sac de Besièrs. Guilhèm dubriguèt las pòrtas de la vila als crosats que dintrèron, menats per Arnaud Amalric. Montfòrt prenguèt possession del castèl. L'ostal dels Perfèites abrigava prèp de cent cinquanta Perfèits que refusèron d’abjurar, levat de tres femnas qu'esapèron al suplici mercé a Matilda de Garlanda, la maire de Bochard de Marlin que se trapèt dins lo camp crosat e que capitèt in extremis a los persuadar d'abjurar e de se reconciliar amb la Glèisa[2]. Los autres foguèron cremat sus l'òrdre de Montfòrt, seguent la senténcia del legat.

Bilanç[modificar | Modificar lo còdi]

Per Simon de Montfòrt, Menèrba foguèt lo primièr dels tres castèls que li donèron un vertadièr contraròtle sus las seunas vescomtats. La presa de Tèrme lèu se fará, e Pèire Rogièr de Cabaret liurará enseguida lo castèl sens combatre.

Lo lenhièr de Menèrba foguèt lo primièr d'una longa seriá qu'acabará amb lo catarisme en 1321 amb la mòrt de Guilhèm de Belibasta. A l'ora d'ara, un monument, realizat per l'artista Jean-Luc Séverac e representant una colomba, se quilha a Menèrba, en l'onor dels cent cinquanta Perfèits brutlats.

Annèxes[modificar | Modificar lo còdi]

Bibliografia[modificar | Modificar lo còdi]

  • Dominique Paladilhe, Simon de Montfort, Librairie Académique Perrin, 1988 (nòva ed: 1997), 324 p. (ISBN 2262012911), p. 120-125
  • Georges Bordonove, La Tragédie Cathare, París, Pygmalion – Gérard Watelet, col. « Les Grandes Heures de l’Histoire de France », 1991, 462 p. (ISBN 2857043597), p. 185-192

Nòtas e referéncias[modificar | Modificar lo còdi]

  1. Mai tard, aurá pas mai aquel tipr d'escrupuls.
  2. (fr)Michel Roquebert; L'épopée cathare. tome I : L'invasion 1198-1212; ed:Perrin; París; 2001 e 2006; ISBN 9782262024055

Articles connèxes[modificar | Modificar lo còdi]

Ligams extèrnes[modificar | Modificar lo còdi]