Pradariás, savanas e maquises temperats

Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.
Salta a la navegació Salta a la cerca
espandiment de las pradariás, savanas e maquises temperats pel mond

Las pradariás, savanas e maquises temperats forman un biòma terrèstre que consistís en espandidas erbacèas en clima temperat podent prene lo nom d'estèpa, pampa o veld segon la localizacion. Lo païsatge natural es aqueste d'una imensa espandida d'èrbas que los arbres son mai sovent complètament absents, levat lo long dels rius.

Situacion[modificar | modificar la font]

Aqueste ensemble cobrís de vastas superfícias (planuras) sovent situat al còr de de las espandidas continentalas a de latituds fòrça grandas. Dins l'emisfèr nòrd, en Eurasia, l'estèpa s'encontra de l'Ongria (puszta de la planura pannoniana) cap a la Siberia occidentala e al Cazacstan passant per l'Ucraïna e los bòrds miègjornals de la Russia d'Euròpa, puèi, après una discontinuitat, dins le sud de la Siberia centrala e orientala, la Mongolia e la Manchoria. La pradariá d'America del Nòrd correspond al centre dels Estats Units e del Canadà, a l'èst de las Montanha Rocosas. La pampa argentina e lo naut veld sudafrican representan aqueste biòma dins l'emisfèra sud[1].

Flora[modificar | modificar la font]

Quand la sabana africana s'auça suls plans o monts, pòt prene l'aspècte d'unas pradariás de zonas temperadas de l'emisfèra nòrd (Aicì: plan de Nyika, Malawi).

La formacion vegetala de las pradariás es compausada subretot de plantas èrbacèa annalas, coma la familha de las Poacèas (o graminèas) vivaças, que los rizòmas, los bulbs o los tuberculs pòdon se manténer pendent d'annadas, sovent entre detz e vint ans[2]. Lor aparelh superficial presenta l'aspècte d'una formacion de contunh d'èrbas jonchas que butan en matas o placas de tepa. Aquestas graminèas apartenon a un nombre restrench de genres, una dosena, que se destrian segon la temperatura e las precipitacions. Unes son originaris de la zona temperada freja coma los Agropyrum, Poa, Stipa; d'autres venon d'espacis subtropicals coma los Andropogon, Bouteloua, Panicum.

Fòrça plantas dicotiledonas, coma de Composadas, de Labièas (salvias, mentas) e de Leguminosas, etc, butan tanben al mièg de las graminèas. Es un grop qu'al Estats Units se nomena « forbs ». Aquestas plantas pòdon subreviure acalpant lors raices pivotantas mai prigondament que las graminèas, fins a tres o quatre mètres sota tèrra contra un o dos[3].

Condicions climaticas e periòde vegetatiu[modificar | modificar la font]

gaireben totas las espècias de tulipans vivon dins d'ecosistèmas d'estèpas d'Eurasia, lor centre de diversitat es situat al pès occidentals dels montas d'Asia centrala. Aicí Tulipa suaveolens, tipica de l'estèpa europèa, dins lo sud de la Russia.
La pradariá en China del nórd, al començament de d'estiu.

Aquestes ecosistèmas son caracterizat per un clima temperat de pluviometria febla a moderada. La prada es establidi dans las regions de clima continental caracterizat per un ivèrn freg - quatre meses inferiors a 0 °C a Bismarck dins lo Dakota del Nòrd, cinc meses à Hsingan en Manchoria, de geladas jornalièras pendent uèit meses a Bismarck e onze meses en Manchoria - d'estius cauds amb 21 21 °C a Bismarck e en Manchoria. Las precipitacions son pas gaire importantas (Bismarck recep 394 mm annualament, Hsingan pas que 308 mm) e se concentran subretot pendent lo periòde estival.

Lo periòde vegetatiu es donc relativament corta e l’aspècte de la pradariá cambia plan fòrça segon las sasons. En ivèrn, l’aparelh superficial de la èrbas es sec, la prada ven tèrne, gris, triste. Dins las regions continentalas, la radiacion nocturna es intensa, las temperaturas negativas (de −2 -2 °C a −20 -20 °C en mejana, a vegada plan mens en absolut), lo sòl gèla sus de desenas de centimètres mas los rizòmas e los bulbs resistisson plan a aquestas condicions dificilas[4]. a partir de las primièras calors, a la prima, après la fonda de las nèus e lo desgèl, los sòls dispausan d'una resèrva d'aiga, las plantas prevernalas e vernalas se desvolopan rapidament e florisson. La prada se vei alara cobèrta de flors. Dins l'estèpa pontica per exemple, es un festenal d'iris (Iris pumila), tulipans (Tulipa suaveolens, T. sylvestris), jacints (Hyacinthella pallasiana, H. leucophaea), pivènas (Paeonia tenuifolia), adònis (Adonis vernalis, A. wolgensis), pès de lo, anemonas (Pulsatilla sp), etc. Las graminèas de las espècias dominantas (coma Andropogon o Stipa) se desvolopan mai lentament e passan progressivament las autras èrbas per formar una massa densa verdejanta e omogenèa. Fòrça inflorescéncia de plantas annualas e bisannalas de tijas mai nautas apareisson a lor torn, se mesclant als rebrots de l'anada de las plantas rizomatosas e vivaças. Aquí ont i a pas agut de passatge de tropèls d'erbivòrs venguts consomir las èrbas, la prada ven una barta nauta, mas s'o fan, pen un aspècte de pelenc ras. En estiu, l'aiga de las aigacis es absorbida sul pic per las fuèlhas e las raices e son pas sufisenta per compensar la transpiracion. Las èrbas secan donc pauc a pauc après aver permés als organismes sosterens de comolar las sèrvas. Las granas maduran abans d'èsser largadas. En cas de secada, frequentas d'una annada sus l'autra, lo risc de fuòc de pradariá ven naut dins aquesta sason, e lor frequéncia mai o mens granda jòga mai un ròtle important dins la dubertura del mitan e l’abséncia d'abosquiment. Fòrça plantas favorizan los incendis plan regulars de lors partidas aerianas, secant o produsent a vegada d'esséncias inflamablas, entretenent atal un biotòpa dubèrt que lor es favorable. A la davalada, la prada pren de tintas variadas, roja, jauna, bruna... Una partida de las aigas de pluèja s'infiltra dins lo sòl, l'evaporacion es dins aquesta sason mai reducha en rason de temperaturas mai frescas e lo sòl es pas encara gelat.

Oglala National Grassland, ancian abitat dels tropèls de bisons, en estiu. Nebraska, EUA.

La vigor e la densitat de la vegetacion erbacèa deu de segur metre en rapòrt amb l'abondança de las precipitacions annualas. Quand aquestas darrièras son superioras a 500 mm, la pradariá es formada de nautas èrbas que la nautor pòt passar 2 mètres. Quand al contrari, son feblas (entre 300 e 400 mm), las èrbas son mao cortas (mens de 0,50 m) e la proporcion de las graminèas annualas aumenta. Se comença a apareisser de matas xerofilas, d'artemisas e lo tapís erbacèu ven discontinú, la pradariá ven l'estèpa d'artemisas[5].

Sòl[modificar | modificar la font]

Lo sòl tipic de la pradariá e lo tchernoziòma, es a dire la tèrra negra que se trapa subretot dins lo sud de Russia e en Ucraïna ont las precipitacions annualas varian entre 350 e 400 mm[6]. Aqueste conven plan al tipe de formacion vegetala qu'es la pradariá[7] que:

  • es equilibrat. existís pas o pauc de movements excessius cap al bas que provocariá l'escuratge dels orizonts superiors, nimai de pujadas dagierosas cap a la superfícia acabant a de concrecions superficiala;
  • es ric en matèria organica umificada en rason de l'abondança dels brigalhs vegetals provesir per la pradariá;
  • es calcimòrf, es a dire qu'i a saturction del complèxe absorbent a causa de son taus naut en azòt e en basa de las graminèas. Lo pH es d'unes 7 a 8, lo rapòrt C/N es comprés entre 8 e 10;
  • es prigond, plan airat, mercé al ret dens de las raices e a l'accion dels animals escavaires, de rosegaires que presentan los 3/4 de la fauna ucrainiana, de lombrics que digerisson una granda partida de l'umús.

Fauna[modificar | modificar la font]

La pradariá americana èra poblada per de milions de bisonts d'America del Nòrd que noirissián los Amerindians.

Las èrbas de la pradariá ofrisson de grandas possibilitats alimentàrias pels ausèls. Unes insèctes coma las sautarèlas e los parpalhons i son particularament abondants e diversificats. Fòrça espècias de rosegaires son infeudats a aquestes ecosistèmas e i tenon un ròtle important. Mas i aviá subretot autrescòps de grands tropèls d'erbivòrs, que devián, segon lo periòde vegetatiu, practicar de grandas migracions en cerca de lor noiritura. Las estèpas de Russia del sud e del Cazacstan del nòrd foguèron lo bèrç de la domesticacion del caval per l’Òme[8]. Encara al començament del sègle XIX, d’imenses tropèls de bisons (de 50 a 70 milions d'individús) se desplaçavan dins la pradariá d'America del Nòrd. Lor destruccion massissa que de pauc menèt a lor extinccion foguèt pas qu'un episòdi de la mesa en valor de la pradariá.

Accion de l’Òme[modificar | modificar la font]

Estèpa d'origina antropica sul Causse Mejan, en Losera, Occitània. S'agís d'ancianas pradas pastoralas ara entretengudas per de caval de Przewalski per ensejar de travar la butada del bòsc.

Gaireben pertot ont los sòls son favorables e situadas dins de zonas planas e pas tròp aridas, las estèpas e pradariás naturalas an mai sovent desbosigadas per far plaça a las grandas culturas de cerealas. Lo blat es en efièch plan adaptat als sòls e als climas d'aqueste biòma, pasmens se sa cultura i es pro sovent relativament extensiva amb de rendiments febles, çò qu'a per efièch de multiplicar la superfícia expletada necessària. D'aqueste fach, la majora partida de la superfícia cobèrta per aqueste biòma dins aquestas partidas mens aridas desapareguèt. Unas de las regions agricòlas mai ricas de la planèta i son situadas, coma las grandas planas cerealièras d'America del Nòrd aquesas d'Ucraina e de Russia, o encara, mai ancianament, una partida del Creissent fertil suls plans de Pròche Orient, d'ont lo blat e l'òrdi son originaris e foguèron domesticats al neolitic après aver estat expleitat pendent de milenaris a l'estat fèr, fasent naícer a la primièra agricultura de l'umanitat. Dins lo cas d'una expleitacion agricòla, i a una modificacion o degradacion de la qualitat dels sòls e de las populacions bacterianas, fongicas, e de las capacitats de potz de carbòni a vegada diminuidas[9]. Dins unas regions pasmens, l'utilizacion d'aqueste biòma en pastenc pel bestial a padut permetre de le preservar, pasmens se lo regime de pastenc i es sovent diferent d'aqueste dels tropèls d'erbivòrs fèrs, çò qu'a per efièch de transformar las comunautats vegetalas, o de los apauvrir fortament en cas de subrepastenc. Las estèpas e pradas mai preservadas son elas expleitadas per un elevatge extensiu e nomad que las modalitats de transumànça son pro pròches d'aquestas dels desplaçaments dels ancians tropèls d'erbivòrs fèrs.

A contrari, de formas particularas d'estèpas e pradariás temperadas an podut se desvolpar a la seguida de la degradacion dels boscs per l'Òme dins de regions en apartenent normalament, bioclimaticament, al biòma dels boscs temperats frondoses mixtes, coma dins de motanhas mejanas europèas de sòls paures e pauc expleitables per l'agricultura. Dins aqueste cas de comunautats floristicas e faunisticas pri ricas e parcialament tipicas de la pradariá temperada podèron s'i installar, après de milenaris de desboscaments per l'Òme e de pression sul mitan per pastenc extensiu. Ara, après de l'abandon de l'activitat pastorala, es paradoxalament la butada natural del bòsc (la "tampadura del mitan") qu'es considerat coma una menaça ecologica per aqueste mitan, çò que provòca sovent la volontat d'entretenir aquestes biotòpes artificials per una gestion conservatritz fondada sul pasturatge (ajudas pel manten de l'elevatge o introduccion d'erbivòrs semisaivatges).

Galariá[modificar | modificar la font]

Listas de las ecoregions de pradariá[modificar | modificar la font]

Ecozòna afrotropicala
Boscs clars d'altitud d'Al Hajar e Al Gharbi Oman
Pradariá temperada d'Amsterdam e de Sant-Pau Illa Amsterdam, illa de Sant Paul
Brosigas e pradariás de Tristan da Cunha e de Gough Illa Tristan da Cunha, Illa Gough
Ecozòna Australasiana
Pradariá a tussacks de Canterbury e Otago Nòva Zelanda
Mulga de l'Èst d'Austràlia Austràlia
Sabanas temperadas del Sud-Èst d'Austràlia Austràlia
Ecozòna Neartica
Pradariá de la val centrala californiana Estats Units d'America
Bosc-pargue de témols Canadà, EUA
Pradariás mixtas centrales e miègjornalas EUA
Bosc transicional central EUA
Pradarià d'èrbas nautas centralas EUA
Sabana del plan Edwards EUA
Pradariá d'èrbas nautas dels Flint Hills EUA
Pradariás de las vals e pès de Montana EUA
Pradariá mixta dels Sand Hills de Nebraska EUA
Pradariá mixta del Nòrd Canadà, EUA
Pradariá d'èrbas cortas del Nòrd Canadà, EUA
Pradariá d'èrbas nautas del Nòrd Canadà, EUA
Pradariá palosiana EUA
Pradariá del Blackland texan EUA
Pradariá d'èrbas cortas occidentalas Canadà, EUA
Ecozòna Neotropica
Espinal Argentina
Mont argentin Argentina
Pampa umida Argentina
Pradariá patagoniana Argentina, Chile
Estèpa patagoniana Argentina, Chile
Pampa semiarida Argentina
Ecozòna Paleartica
Estèpa de l'Alai e de l'oèst del Tian Shan Cazacstan, Ozbaquistan, Tatgiquistan
Estèpa e semidesert de l'Altai Cazacstan
Estèpa d'Anatolia centrala Turquia
Estèpa boscada de Transbaïcalia China, Mongolia, Russia
Estèpa d'altitud d'Anatolia orientala Armenia, Iran, Turquia
Estèpa de la val de l'Emin China, Cazacstan
Pradariá boreala de las îlas Feroè Illas Feroè (Danemarc)
Garriga dels monts Hisor e Alai Quirguizia, Ozbequistan, Tatgiquistan
Estèpa boscada cazaca Cazacstan, Russia
Estèpa cazaca Cazacstan, Russia
Nauts plan cazacs Cazacstan
Estèpa de l'Orient Mejan Iraq, Siria
Pradariá mongola e manchoa China, Mongolia, Russia
Estèpa pontica Moldavia, Romania, Russia, Ucraïna
Estèpa intermontanhosa del Saïan Russia
Estèpa boscada de la Selenga e de l'Orkhon Mongolia, Russia
Estèpa boscada de Siberia miègjornala Russia
Estèpa arida dels pès dels monts Tian China, Cazacstan, Quirguizia

Nòtas e referéncias[modificar | modificar la font]

  1. Jean Demangeot, Les milieux « naturels » du globe, Paris, Armand Colin, Modèl:10e, 2002, p. 263
  2. A. Huetz de Lemps, La végétation de la Terre, p. 50.
  3. (en) Joseph J. Nocera, Graham Forbes, G. Randy Milton, Habitat Relationships of Three Grassland Breeding Bird Species: Broadscale Comparisons and Hayfield Management Implications, Lire en ligne. Résumé de l'article en français.
  4. A. Huetz de Lemps, La végétation de la Terre, p. 51
  5. (en) Faune et flore de ce milieu sur le site du WWF, Temperate Grasslands, Savannas and Shrubland Ecoregions Lire en ligne
  6. (en) Le chernozem sur l'Encyclopædia Britannica, résumé de l'article en ligne.
  7. Le chernozem sur le site de l'INRA.
  8. modèl {{Ligam web}} : paramètre « url » mancante paramètre « titre » mancant
  9. (en) RD Bardgett, JC Frankland, JB Whittaker, The effects of agricultural management on the soil biota of some upland grasslands. Agric Ecosyst Environ 45, 1993, p. 25–45

Vejatz tanben[modificar | modificar la font]

Bibliografia[modificar | modificar la font]

  • A. Huetz de Lemps, La végétation de la Terre, Masson, Paris, 1970 (ISBN 978-2225615016)
  • Henri Elhai, Biogéographie, collection U, Armand Colin, Paris, 1968 Modèl:ASIN
  • (en) Martha J. Groom, Gary K. Meffe, C. Ronald Carroll, Principles of Conservation Biology, Sinauer Associates, 2005 (ISBN 978-0878935185)
  • (en) Fred B. Samson, Fritz L. Knopf ; Prairie conservation: preserving North America's most endangered ecosystem ; ed: Island Press, 1996 (ISBN 1559634286 e 9781559634281), 339 pages Modèl:Lire en ligne
  • (en) Stewart, A.J.A. & Wright, A.F. 1995. A new inexpensive suction apparatus for sampling arthropods in grassland. Ecological Entomology 20: 98-102 (résumé)

Articles connèxes[modificar | modificar la font]

Ligams extèrnes[modificar | modificar la font]