Plan Cerdà

Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.
Salta a la navegació Salta a la cerca
Projècte original del Plan Cerdà

Lo Plan Cerdà es un plan de refòrma e d’espandiment de la vila de Barcelona de 1860 que seguís los critèris del plan ipodamic, amb una estructura en grasilha o damièr, dobèrta e egalitària. Foguèt creat per l'engenhaire Ildefons Cerdà e son aprobacion seguèt una fòrça granda polemica que foguèt impausat pel govèrn de l'Estat espanhòl en contra del plan d'Antoni Rovira i Trias qu'aviá ganhat lo concors de la Vila de Barcelona.

L'espandiment envistjat se desplegava sus una immensa superfícia liura de bastits qu’èra estat considerada coma zona militara estrategica.

Prepausava un damièr d’ilons de 113,3 mètres dempuèi Besòs fins a Montjuïc, amb de carrièras de 20, 30 e 60 mètres e una nautor maximala dels bastits de 16 mètres. Lo novelum al respècte del plan ipodamic consistís dins lo fach que los ilons que los cantons son troncat a 45° per permetre una melhora visibilitat.[1]

L’espelida del plan durarèt gaireben un sègle. Mentretant, lo plan se transformèt e fòrça directivas foguèron pas aplicadas. Los interesses dels propietaris terrencs e l'especulacion faguèron desviar lo plan Cerdà.

Contèxte istoric[modificar | modificar la font]

La Barcelona del sègle XIX. Insalubra e quichada[modificar | modificar la font]

Pendent lo sègle XVIII e la primièra partida del XIX la situacion sanitària e sociala de la populacion de Barcelona s’anava sufocant.

La muralha medievala qu'aviá permés a la vila de resistir a set sètges entre 1641 e 1714 de venguèt a representava un fren a l'expandiment urban. La creissença demografica faguèt auçar la populacion de 115.000 abitants en 1802 a 140.000 en 1821 e arribèt a 187.000 lo 1850. Los 6 quilomètres de muralha cenchavan una superfícia de mens 2 milions de m², que 40% de l'espaci èra ocupat per sèt casèrnas, onze espitals, quaranta convents e vint-e-sèt glèisas.[2]

Las condicions de salubritat mermavan a causa de la densitat e de la manca d'infrastructuras sanitàrias coma de rets de càner o d'aiga correnta. Los enterraments dins los cementèris davant las glèisas èran de fogals d'infeccions, de contaminacion de las aigas sosterranhas e d'epidemias. Malgrat la decision de far los enterraments al cementèri de Pòble Nòu en 1819 per l'evèsque Pau de Sitjar i Ruata, la realizacion ven efectiva sonque a la mita del sègle XIX.[3][4] A partir d'alara, e forçat per d’ordenanças militaras, comencèron a se sasir los espacis dels cementèris a las sortidas de las glèisas coma aqueste de Sant Just, Sant Pere de las Puellas o lo cementèri de les Moreres.[5]

Dins aquesta situacion, la mejana de vida èra de 36 ans pels rics e de 23 pels paures e jornalièrs.[2]

Barcelona, coma lo rèsta de Catalonha, èra tocada per la pèsta dins los sègles XV e XVI, e patiguèt de divèrsas epidèmias pendent lo XIX:

  • 1821: fèbre jauna amb 8.821 mòrts
  • 1834: colèra amb 3.344 mòrts
  • 1854: colèra amb 6.419
  • 1865: colèra amb 3.765.[6]
La vila dins los barris e la Ciutadèla

Qu’èran consideradas Barcelona e sa cuitadèla coma plaça fòrta se condicionava la vida urbana. Passant suls problèmas dels abitants dins los barris, los timides movements per s'espandir fòra foguèron reprimits pel demoliment dels bastits qu’aquò «empachava la defensa de la vila» coma se passèt en 1813, que se considerava coma airal non aedificanda la zona compresa dins a la distància d'un trach de canon, que vendrà los «jardinets de Gràcia».[7]

Las voses en contra provenián dels ciutadans, mas tanben de la vila de Barcelona que, ensems lo Conselh de Ornato e lo capitani general baron de Meer, en 1838 demandèron una modificacion dels barris entre la pòrta dels estudis (la Rambla) e lo baloard de las Jonqueras (Plaça Urquinaona) per poder realizar un pichon alargament.[8]

Abajo las murallas[modificar | modificar la font]

Article detalhat : Abajo las murallas.

Lo 1841 la Vila de Barcelona convoquèt un concors per promòure lo desvolopament de la vila. L’11 de setembre de 1841 se dictèt lo prèmi al doctor Pere Felip Monlau, mètge e igienista autor de l’òbra Abajo las murallas, Memoria acerca de las ventajas que reportaría á Barcelona y especialmente á su industria de la demolición de las murallas que circuyen la ciudad (Memòri al subjècte dels avantatjes que donariá a Barcelona e subretot a son industria lo demoliment de las muralhas que cenchan la vila), que demanda un espandiment dempuèi lo riu Llobregat al Besòs.[8]

Revòlta de 1842 contra Espartero

La larga difusion del projècte e lo vam popular provoquèt d'afrontaments coma aqueste del 26 d'octòbre de 1842 coma lo Conselh de Derribo que demoliguèt una partida de la Ciutadèla, fach que provoquèt lo general Espartero a bombardar Barcelona dempuèi lo castèl de Montjuïc lo 3 de decembre e ordonèt que torne èsser bastida amb una còst de 12 milions de rals per la vila.[9]

En 1844, Jaume Balmes s'apondèt, dins las paginas de la Sociedad, a las protestacions contradisent las teorias de la valor estrategica militara defenduda pel general Narváez.[8]

Se passèt mai de dètz ans fins que la vila de Barcelona apròve un projècte preparat per son secretari Manuel Duran i Bas qu'envièt al govèrn de Madrid lo 23 de mai de 1853 amb la signatura unanima del consistòri, primièr amb son cònsol, Josep Beltran e Ros. Lo projècte recebèt l’aprobacion dels deputats catalans e subretot de Pascual Madoz, deputat de Lhèida e persona clau en l’aclapament de las muralhas. Madoz venguèt governador civil de Barcelona pendent setanta cinc jorns puèi ministre de las finaças del govèrn progressista, que sollicitèt la desamortizacion e promulguèt una ordonança reiala per acabar los afronaments entre la Vila e lo ministèri de la Guèrra.[9] L'òrdre de demoliment de las muralhas del 9 d'agost de 1854 especificava que se caliá manténer la muralha de mar, lo castèl de Montjuïc e la Fortalesa de la Ciutadèla.[10]

Lo projècte de l'Eixample[modificar | modificar la font]

La necessitat d'un espandiment[modificar | modificar la font]

La necessitat de créisser fòra dels barris èra evidenta, mas cal de mai se rendre compte de l'efièch especulatiu que supausava l'urbanizacion de 1.100 ectaras de tèrra. Amb lo concors dobèrt per la vila en decembre de 1840 e ganhat pel projècte «Abajo las Murallas» de Monlau, comença lo periòde de transformacion de la vila.

En 1844 Miquel Garriga i Roca se prepausa a la Vila de Barcelona coma arquitècte municipal per far lo plan de l'espandiment, amb una proposicion centrada sus d’òbras d’embeliment ornamental.

En 1840 Antoni Rovira publiquèt dins lo Boletín Enciclopèdico de Nòbles Artes una proposicion per la formacion d'un plan geomètric de Barcelona.

La gestacion del projècte de l’Eixample[modificar | modificar la font]

En 1853, un an abans d’aclpar las muralhas, la comuna comencèt a se preparar per l’estapa seguenta en creant la Comission de las Corporacions de Barcelona. Venent mai tard la Comission de l'Eixample; comptava amb los representants de l'indústria, los arquitèctes Josep Vila, Francesc Daniel Molina, Josep Oriol Mèstres, Josep Fontserè i Domènech, Joan Soler i Mèstres, e de representants de la premsa: Jaume Badia, Antoni Brusi i Ferrer, Tomàs Barraquer e Antoni Gayolà.

En 1855, lo Ministèri de l’Immoblièr encarguèt Cerdà d’auçar lo plan topografic de Barcelona, dins la vasta zòna sens urbanizacion per de rasons militaras que se trapava entre Barcelona e Gràcia e dempuèi Sants a Sant Andrèu de Palomar. Èra una persona afogada dels corrents igienistas, qu’apliquèt sas coneissenças a desvolopar, per son compte, una Monografía de la clase obrera (1856), completa e prigonda analisi estatistica sus las condicions de vida dintra los barris comprenent los aspèctes socials, economics e alimentaris. Lo diagnostic foguèt clar: la vila èra pas bona per «la novèla civilizacion, caracterizada per l’utilizacion de l'energia de la vapor dins l'indústria, e melhorar la mobilitat e la comunicativitat» (lo telegraf optica èra l'autra invencion considerabla).[11][12]

Conscient d'aquela manca, Ildefons Cerdà comencèt sens cap de compromission a estructurar sa pensada, pareissent d’annadas mai tard (1867) dins son òbra màger: Teoría General de la Urbanización. Un dels traches mai importants de la proposicion de Cerdà, e que lo destria dins l'istòria de l'urbanisme, es la recèrca de coeréncia prenent en compte las exigéncias contradictòrias d'una aglomeracion complèxa. Passa los vejaires parcials (vila utopica, culturala, monumentala, racionalista…) per far la recèrca d'una vila integrala.[13]

L'Aishamplatge actual

En 1859 es l'an decisiu per l'Eixample. Lo 2 de febrièr, Cerdà recebèt l'òrdre del govèrn central perque complisca l'estudi per l'eixample dins los dotze meses. La vila reagís en convocant lo 15 d'abril un concors public sus plans per l’eixample amb per data limita lo 31 de julhet, remandat al 15 d'agost. Mentretant, Cerdà perdèt pas de temps, acabèt son projècte e se consacrèt a lo mostrar — per ganhar de supòrts a Madrid — a Madoz, Laureà Figuerola e al director general de las Òbras Publicas, lo marqués de Corvera.

Mas lo 9 de junh de 1859 es la data que de biais definitiu lo govèrn central mejanç una ordonanaça reiala, apròva lo plan de l'eixample dessenhat per Cerdà.

Alara se succedisson de bregas de tipe tecnic, politic e economic entre lo govèrn central e la vila.

Al concors municipal, que se presentèron tretze projèctes, ganhèt al unanimitat Antoni Rovira i Trias lo 10 d'octòbre de 1859. Seguent una ordonaça reiala del 17 de decembre, totes los projèctes, aqueste de Cerdà comprés, foguèron expausats amb un nòta, s’absenguèt la Vila de notar aqueste de Cerdà. Lo concors èra dotat d’un prèmi de 80.000 rals, medalha d'aur e lo bateg d'una carrièra amb lo nom del ganhant, 10.000 rals e una medalha d'argent pel primièr e 5.000 rals pels segond e tresen.[14]

La question foguèt definitivament resolguda lo 8 de julhet de 1860 que lo ministèri ordenèt l'execucion del Plan Cerdà.

Lo concors municipal[modificar | modificar la font]

Lo concors municipal de Barcelona consistissiá en dessenhar un espandiment per la vila, los arquitèctes se centravan, dins la majoritat de cases, sus la solucion del «camin de Barcelona a Gràcia» que ja fasiá un temps que se nomenava urbanisticament coma alo passeig de Gràcia e que condicionava las possiblas solucions. Aqueles plans, a la diferéncia d’aqueste prepausat per Cerdà, ocupavan una mendre superfícia e èran destinats a aculhir mens de personas, çò qu'es logic se pensam que seguisson los objectius de la borgesiá de refortir la segregacion sociala. Atal, lo plan ganhant del concors, presentat per Rovira i Trias, correspondava al lèma definit: «lo traçat d'una vila es òbra mai del temps que de l'arquitècte»; e lo quita Rovira afirmava que los proletaris poirián pas viure dins çò «que pròpiament se deuriá sonar vila de Barcelona».

Los projèctes èran presentats jos pseudonim e los dossièrs dels refusats foguèron destruchs, que fòrça se perdèt la documentacion.[15]

Lo projècte d'Antoni Rovira[modificar | modificar la font]

Projècte ganhant d'Antoni Rovira e Trias

Lo projècte ganhant, segon lo consistòri municipal, foguèt una proposicion d'Antoni Rovira basada en una malha, circular enrodant la vila dins los barris, creissiá de biais radial, integrant de biais armonic los vilatges a l’entorn. Se presentèt amb lo lèma: «Le tracé d'une ville est oeuvre du temps, plutôt que d'architecte». La frasa originala en francés es de Léonce Reynaud un referent arquitectonic de Rovira.

Èra estructurat dins tres airals ont se combinavan los diferents sectors de la populacion amb las activitats socialas dins una logica de quartièrs e ierarquizacion de l'espaci e dels servicis publics. A partir d'una proposicion de baloard circulari a la plaça dels barris se desvolopava una malha formada d’ilons rectangulars amb un pati central e una nautor de 19 mètres. Unas carrièras principalas fasián d'union entre blòts d’ilons d'estructura ipodamica per reajustar lo perfil cairat a la mièjacircumferéncia qu'enrodava la vila. Rovira sometèt sa solucion amb un centre clar situat a la plaça de Catalonha, alara que Cerdà transportava la centralitat cap a la plaça de las Glòrias. Lo plan aportava una solucion per la plaça de Catalonha, causa que prevesiá pas lo plan Cerdà.[16]

La trama de Rovira respond a un modèl d’espandiment contemporanèu e residencial coma lo Ring de Viena o lo projècte Haussmann a París. Aqueste modèl correspondava a la futura Großstadt capitalista que revindicavan lo jornals la Renaixença e la Liga[17] Justificava de baias indirècte l'usatge privilegiat de cada zòna, alara Cerdà tendiá a l'uniformitat.

Autres projèctes de tria[modificar | modificar la font]

Projècte de Francesc Soler e Gloria
Projècte Soler i Gloria
Lo projècte de Francesc Soler i Gloria, qu'obtenguèt lo primièr accèssit, sometiá un desvolopament quadrangular basat en dos axes: un que seguissiá una linha cap a França parallel a la mar e l'autre cap a Madrid per l'anciana rota de Sarrià. Las doas convergissián dins la vila dels barris. Prepausava de l'autre costat de la montanha de Montjuïc un quartièr industrial, idèa precursora de l'actuala Zona Franca. La connexion de la vila vièlha amb Gràcia se seriá fach amb una nòva avenguda anant de l'actuala plaça de l'Universitat. Son lèma èra: «E».
Projècte Daniel Molina
D'aqueste projècte demora pas de documentacion, levat la solucion prepausada per la plaça de Catalonha. Son lèma èra: «Igiena, comoditat e beutat».
Projècte de Josep Fontserè e Mèstre
Projècte Josep Fontserè
Josep Fontserè i Mèstre èra un jove arquitècte, filh de l'arquitècte municipal Josep Fontserè i Domènech, obtenguèt lo tresen accèssit amb un projècte qu’insistissiá sus la centralitat de la passeig de Gràcia e enrodava los nuclèus vesins amb un jòc de diagonalas que respectavan las tramas originalas. Son lèma èra: «Pas destruire per edificar, mas conservar per rectificar e edificar per agrandir».
Projècte de Miquel Garriga e Ròca
Projècte Garriga i Roca
L'arquitècte municipal Miquel Garriga i Roca presentèt sièis projèctes. Lo melhor qualificat respondiá a una solucion de quadrangulara que fasiá la joncion la vila amb Gràcia, en daissant solament esboçadas las linhas que caldriá contunhar de desvolopar la futura trama. Son lèma foguèt: «Un sacrifici mai per contribuir a l'Eixample de Barcelona».
Autres projèctes
Los projèctes de Josep Massanés e de Josep Maria Planas prepausavan un simple agrandiment plaçant la muralha a l'entorn del nòu espaci. Lo segond aviá una similitud amb lo projècte presentat pels «proprietaris del passeig de Gràcia», qu'ambedós projèctes se basavan en un simple alargament de cada costa del Passeig de Gràcia. Autras dos projèctes mai simples èran aqueste de Tomàs Bertran i Soler que prepausava un nòu quartièr a la plaça la Ciutadèla fasent del passeig de Sant Joan en un axe similar a la Rambla; e un fòrça elementari atribuit a Francesc Soler i Mèstres mòrts tres jorns abans de la lectura dels prèmis.

Lo Plan Cerdà[modificar | modificar la font]

Après l'aprobacion sens apellacion del govèrn central, lo 14 de setembre de 1860 la reina Isabèl II plaçava la primièra pèira de l’Eixample dins l'actuala plaça de Catalonha. La creissença de la vila fòra dels barris foguèt pas rapida per manca d'infrastructuras e a causa de l’alunhament del nuclèu urban.

La decènnia de 1870 portèt un progrès notable, que los investisseires i vegèron una granda oportunitat de negòci. Lo retorn dels indians amb la fin de las colònias portant de capitals importants per invertir trobèron dins l’eixample ont far de plaçament finacièrd. Comencèt lo periòde de la Fèbre d'Aur. Mas aqueste vam faguèt perjudici al plan inicial, e la fèbre constructritz contribuiguèt a la progressiva reduccion dels espacis verds e dels equipaments. Se bastiguèron alara los quatre costats dels ilons.

L'Exposicion Universala de l'an 1888 faguèt venir un nòu vam que permetèt la renovacion d’unas zònas e la creacion de servicis publics. Mas foguèt lo grand desvolopament de fins del sègle XIX amb lo Modernisme e lo supòrt de la borgesiá, qu'invertiguèt dins los bastits per ne far de lotjaments, çò que faguèt créisser l'Eixample de tala biais qu’en 1897 Barcelona integrèt las municipalitats de Sants, las Corts, Sant Gervasi de Cossoles, Gràcia, Sant Andreu de Palomar e Sant Martí de Provençales.[18]

Lo nòu lengatge de Cerdà[modificar | modificar la font]

Lo plan portèt lo classament primari del territòri: las «vias» e los espacis «intervias». Las primièras constituisson l'espaci public de la mobilitat, d’encontra, lo supòrt de las rets de servicis (aiga, càner, gas…), los arbres (mai de 100.000 arbres), l’eclairatge e lo mobilièr urban. Las «intervias» (ilon, blòt o encastre) son los espacis de la vida privada, ont los bastits plurifamiliars s'amassan en dos rengs a l'entorn d'un pati interior que totas las demoranças (sens excepcion) recebon lo solelh, la lutz naturala, la ventilacion e la joie de vivre, coma demandavan los movements igienistas.

Cerdà defendiá l'equilibri entre las valors urbanas e los avantatges rurals. «Ruralizatz l’urban, urbanizatz lo rural» es lo messatge lançat al començament de la sa Teoria Generala de la Urbanizació.

D'un autre biais, son intencion èra de donar la prioritat al «contengut» (las personas) sul «contenent» (las pèiras o los jardins). La forma, tèma tan obsessiu dins la majoritat de plans, es pas mai qu'un instrument, senon de maxim importància, mas sovent tròp decisiu e a vegada preponderant. La magia de Cerdà consistís a engendrar la vila a partir de la demorança.

L'intimitat de la demorança es considerat coma una prioritat absoluta e, al temps de las familhas nombrosas (tres generacions), de far possibla la libertat de totes los membres çò qu’èra alara considerat coma utopic.

Cerdà Crei que la domorança ideala es l'isolat, lo rural. Pasmens, los enòrmes avantatges de la vila obligan a compactar, esséncia del fach urban, e a dessenhar una demorança que permet son assemblatge dins una construccion plurifamiliara en estatges, e plasenta, mercés a una bona distribucion, d'una dobla ventilacion per la carrièra e pel pati interior de l’«ilon». La bailada del solelh es assegurada per totes.[12]

Estructura del Plan Cerdà[modificar | modificar la font]

Seccion de carrièra de l’Eixample tal coma figurava al projècte

Lo plan prepausat per Cerdà per la vila mòstra l'optimisme e la prevision sens limita de creissença, l'abséncia programada d'un centre privilegiat, son caractèr matematic, geometric e amb una vision scientifica.[13] Obsessionat pels aspèctes igienistas qu'aviá estudiat en prigondor e en dispausant d'una larga libertat per configurar la vila, que lo «plan de Barcelona» aviá pas gaireben cap de bastit, son estructura utiliza al maxim la direccion dels vents per facilitar l’oxigenacion e netejar de l'atmosfèra.[19] Dins la mèsma dralha, donèt un ròtle clau als pargues e als jardins interiors dels ilons, pasmens se l’especucion venenta alterèt fòrça son plan. Fixèt la localizacion dels arbres dins las carrièras (1 cada 8 mètres) e causiguèt la platana per arborar la ciutat après aver analizar quina espècia seriá melhora per demorar en vila.

En mai dels aspèctes igienistas Cerdà se preocupèt de la mobilitat. Definiguèt una largor de carrièras fins alara inusitada, en partida per fugir l’inumana densitat de la vila, e tanben en pensant a un futur motorizat amb d’espacis separats per una convivéncia sociala que reservava a las zònas interioras.[20]

Incorporèt lo traçat de linhas ferroviàrias que foguèt influenciat dins sa vision del futur per sas visitas de França, plan conscient que devián èsser sosterranhas, e preocupèt que cada quartièr aja una zòna consacrada a de bastits publics.[13] Dins aqueste sens se compren las avançadas de son ideal progressista quand afirmèt:[19] « Quand las vias ferroviària se seràn generalitzada, totas las nacions europèas seràn una unica ciutat, e totas las familhas, una sola, e lors formas de govèrn seràn las mèsmas. »

Esquèma de la trama de las carrièras del Plan Cerdà

La solucion formala de tria del projècte foguèt l'incorporacion de l’ilon urban (que nomena mansana), sa forma essenciala, e absoludament singulara al respècte de las autras vilas europèas que ten una estructura cairada de 113,33 mètres amb de cantons trocats de 45°.[13]

Geometria de l’Eixample[modificar | modificar la font]

Ilon vs mansana. Etimologia
L'usatge del mot ilon ven del concèpte de grop d’ostals «islolats» qu’utilizavan los romans que los anomenaven domuum insula. En francés (îlot urbain), italian (isolato) catalan e occitan se fa referéncia a aquesta origina. D’autas lengas (anglés, olandés, polonés, portugués,...) utilizan lo concèpte de «blòt» o «blòt urban».

Mansana, el, es una denominacion catalana derivada de «manso» que ven del latin mansio, mansionis (abitacion, ostal, maison). A l'Edat Mejana, se nomenava manso los ostals del camp que a l’epòca romana se nominavan «vilàs». Lo massatge de diferents ostal a l’entorn dels manso se nomenava mansana.[21]

Atal, donc, l'accepcion castelhana manzana es una castelhanizacion del mansana catalan que se popularizèt en Catalonha a partir del segle XVIII fins venir a remplaçar l'expression originala. Dins son Tratado General de la Urbanización de 1867, Ildefons Cerdà dedica doass paginas a la justificacion etimologica del tèrme denegan quina relacion que siá del manzana amb la Poma ni amb pas res que s’i rapòrta, demostrant que se tracta d'un pur derivament de la forma escricha. Cerdà assagèt d’introduire un neologisme per a evitar aquesta discussion, los nomenant «intervias», sens pas cap de succès massa de son introduccion. Finalament, «mansana» es pas una paraula normativa malgrat los assags d’unes arquitèctes,[22] dins unes libres d'estil mejan[23] o d’autors coma Lluís Permanyer.[24]

Esquèma del foncionament dels caireforcs del Plan Cerdà

Lo damièr de Cerdà prevesiá de carrièras de 20, 30 e 60 mètres de largor. Los ilons devián èsser bastits pas que sus dos dels quatre costats, çò donava una densitat de 800.000 personas. Amb lo dessenh original, l'Eixample seriá ocupat totalament en 1900, tan plan que lo quita Cerdà e, mai tard, d’autras accions especulativas, fòrça lo densifiquèron.[25]

Cerdà prepausèt lo «Eixample illimitat», un damièr regular e tranpausable tot lo long del traçat urban. A diferéncia d'autras proposicions que trencavan lo ritme repetitiu per incerir d’espacis verds o de servicis, la proposicion de Cerdà los engloba en intèrne e permetèt de fixar una repeticion de contunh del plan amb la capacitat de l’alterar quand se caldrà

Lo principi egalitari que Cerdà voliá estampar a son urbanisme justifica aquesta omogeneïtat amb la recèrca de l'egalitat, pas solament entre las classas socialas, mas tanben al subjècte de la comoditat del transit de las personas e dels veïculs, alara prevei la circulacion per una via del mèsme biais que se fa per sas transversalas, los caireforcs son situats a la mèsmas distància los uns dels auters, e existís pas de vias mai comòdas qu'autras. Atal la valor dels abitats tenderà a demorar egala.[1]

L'engenhaire aviá una vision de creissença e de modernitat; son engenh li permet d'anticipar los futurs conflictes de circulacion urbana, 30 ans abans l’invencion de l'automobila.[19]

Esquèma de la lutz solara dels ilons

Al subjècte de l'orientacion, las vias son plaçadas las unas en direccion parallela a la mar, e las autras en perpendicular, de tal biais que l'orientacion de las puntas dels cairats coincidisca amb los punts cardinals e doncas que totes los costats ajan de lutz dirècta del solelh pendent la jornada, mostrant encara un còp l'importància pel dessenhaire del fenomèn solar.

Cerdà despleguèt lo traçat sus la colomna vertebrala que seriá la Granda Via. Trabalha amb de moduls de 10 x 10 «mansanes» (que Cerdà considerèt un districte) e que correspond als caireforcs principals (plaça de las Glòrias Catalanas; plaça Tetoan; plaça Universitat), amb una carrièra mai larga cada 5 (carrièra Marina; via Laietana que traversariá la vila vièlha 50 ans mai tard; carrièra Urgell). Amb aquestas proporcions, e ne resultant la mesura de la «mansana», Cerdà podèt plaçar un de las carrièras largas, que davalan cap mar de montanha, de cada costat de la vila vièlha (Urgell e Sant Joan) amb 15 mansanas al mièg.

Las carrièras an en general una largor de 20 mètres qu'a l'ora d'ara los 10 mètres centrals son destinats a cauçada e 5 mètres a cada costat destinat als trepadors. La largor de las carrièras, coma dins lo modèl parisenc de Haussmann, conven a una vision militar per poder reprimir amb mai de facilitat las susmautas. Cal remembrar que Cerdà aviá viscut d’esprel las revòltas obrièras de 1855.[26]

Excepcions a la regularitat[modificar | modificar la font]

Projeccion del modul 10 utilizat per Cerdà per traçat de las vias principalas e diagonalas. En roge, unes dels ancians camins qu'an subreviscut a la trama de Cerdà

L'Eixample illimitat presentava pauca correspondéncia amb las tramas urbanas de las vilas perifericas. Los ligams amb aqueles nuclèus èran pas prevists (levatSant Andreu de Palomar qu’es bordejat per l'avenguda Meridiana) e ignoravan las dralhas de las tradicion umana. En 1907 la Vila aprovèt lo Plan Jaussely, un plan de ligams per resòlvre aquestas mancas. Unes exemples son: La carrièra de Pere IV (ancian camin de França), l'avenguda Mistral (ancian camin de Sants fasent lo ligam amb la carrièra del Carme de la vila dels barris), l'avenguda de Roma (ancian camin a las Corts) o la travèrsa de Gràcia (anciana via romana).[26]

Mencion especiala pel dessenh del passeig de Gràcia e la Rambla de Catalonha, ont per respectar l'ancian camin de Gràcia e la robina naturala de las aigas Cerdà tracèt doas vias consecutivas de largor especiala ont se s’èra aplicat la trama de 113,3 m auriá demandat tres carrièras, en mai lo passeig de Gràcia per respectar l'ancian traçat, es pas exactament parallel a las autras carrièras atal que las mansanas entre aquestas doas, an de plans ortogonals amb de caires irregulars que los donan de formas trapezoïdalas.

Tanben cal apondre la preséncia per unas vias d’un caractèr especial que seguisson pas lo traçat reticular mas que lo passan en diagonal, coma la quita avenguda Diagonala, l'avenguda Meridiana, lo Parallel, e d'autras que foguèron traçadas en respectant l'existéncia d'ancianas vias de comunicacion amb los vilatges vesins.

Geometria de las mansanas[modificar | modificar la font]

Dimensions de las mansanas estandard

Las dimensions de las mansanas son donadas per las distàncias ja mencionadas entre los axes longitudinals de las carrièras e las largors de vias, alara qu'en establir una largor estandard de las vias en 20 mètres, las mansanas son formadas de quadrilatèrs de 113,3 mètres, troncats de 15 mètres als caires, que fa una superfícia de 1,24 a, al contrari de las creséncia populara qu'an una superfícia exacta de 1 ectara. Lo chifra de 113,3 mètres agèt diferentas justificacions. Manuel de Solà-Morales considèra que las 5 mansanas qu’i a entre l'ancian baloard de Tallers (actuala plaça Universitat) e lo de Jonqueres (actuala plaça Urquinaona) son aquestas que marcan lo factor amb que se bastís lo rèste.[27]

Cerdà justifiquèt los caires troncats de las mansanas a causa de la visibilitat qu'aquò dona a la circulacion rolanta e dins una vision justa del futur (qu’en sola dioscordéncia utiliza lo tèrme de locomotors per definir lo veïcul) qu'un jorn circulará per las carrièras aquestes «locomotors » e del besonh de crear un espaci mai lar en cada caireforc per que s’arrèsten melhor.

Lo dessenh d’unas vias mai largas, sens qu'aiçò perturbe la damièr regular de 113,3 m, permet redusir coma cal las dimensions de las mansanas tocadas per l’alargament de las vias, podèm alar parlar de la Granda Via de las Corts Catalanas que sota ela circulan lo mètro e lo tren, la carrièra Aragó que pendent d’annadas passava lo camin de fèrre a l'aire liure fins que venguèt sosterranh, la carrièra Urgelh e d'autras.

Dessenh e gropament de las mansanas

Dins de l'espaci de cada mansana, Cerdà concebèt doas formas basicas per situar los bastits, una presentava dos blòts parallels situats dins los costats opausats, daissan a l’interior un grand espaci rectangular destinat a un jardin e l'autra presentava dos blòcs jonchs en forma de «L» situada a dos costats contigus de la mansana, en daissant al centre un grand espaci cairat tanben destinat a un jardin.

La succession de mansanas del primièr tipe donava coma resultat un grand jardin longitudinal que traversava las carrièras e lo grop de 4 del segond tipe, plan dispausadas, formava un grand cairat edificat traversat per doas carrièras perpendicularas e amb sos quatre jardins jonches en un.

La marrida acceptacion del Plan Cerdà[modificar | modificar la font]

Ja abans son aprobacion s’èra opausada l'oposicion municipalista mai per çò que representava (l'imposicion a Madrid), que per son contengut. Los elèits de Barcelona agiguèron en contra del plan del mèsme biais que lo fasián las protèstas popularas. Lo caractèr antiautoritari, antijerarquic, egalitari e racionalista del plan agradava pas gaire la borgesiá que preferissiá aver coma referent de vilas coma París o Washington amb una arquitectura de caractèr mens originala.[28]

La figura de Cerdà provocava tanben las antipatiás entre los arquitèctes que podavan pas perdonar l'afront que s’èra adjudicat una responsabilitat urbanistica a un engenhaire. Cerdà patiguèt d’una campanha de denigracion personala d’èsser pas catalan çò qu’èra plan malaisit de denegar. Domènech i Montaner assegurava que la largor de las carrièras produsiriá de corrents d'aire empachan una vida confortabla, alara, placèt los ostalons de son Espital de Sant Pau en direccion contrària de l’alinhament de la carrièra. En 1905, 50 ans après l'aprobacion del plan, Prat de la Riba manifestava una prigonda indignacion «contra los govèrns que nos impausèron la monòtona e vergonha grasilha» puslèu que lo sistèma qu'el sonhava d’una vila irradiant a partir de la vièlha capitala istorica.[28]

Evolucion del Plan Cerdà[modificar | modificar la font]

L'estructura de las mansanas[modificar | modificar la font]

Evolucion de l'estructura de las mansanes dempuèi lo Plan fins a l'actualitat

L'oposicion a Cerdà e a son Plan de la part del pòble barcelonés, facilitèt l'aparicion d'activitats especulativas e d’assags per obténer mai espaci bastit. Lo primièr d'eles foguèt que se las carrièras avián 20 mètres de larg, se podava plan aumentar la prigondor de las construccions fins a la mèsma talha, mai tard foguèt ocupada la zona centrala de las mansanas amb de construccions bassas, destinadas a de talhièrs e pichonas indústrias familialas, fasent desaparéisser en grada pertida los jardins centrals, qu’atal aumentava lo sol bastit fasent jònher los costats barrant las mansanas.[29]

Evolucion de la nautor. Las «remuntas»[modificar | modificar la font]

Mòstra d'una subreauçada especulativa pauc en acòrdi amb lo dessenh inicial.
Evolucion de la nautor dels bastits

E mai s’apondèt un autre argument especulatiu: se las carrièras avián 20 mètres de larg, caldriá pas aver d’inconvenient que las construccions aguèsson una nautor de 20 m puslèu que los 16 m projectats, explicant l'aument de nautor, lo solelh essent a 45°, esclairarà quina construccion que siá dins la totalitat; aqueste argument explicava la construccion de teulats mai basses fasent ganhèt dos estatges mai.[29]

Fin finala, en prenent en compte la teoria precedenta, se se bastís sus la cosntruccion actuala un estatge mai, mas amb la façada retirada cap a l'interiora de la bastissa de la mèsma talha que la nautor d’el quita estatge, se pòt aumentar l'espaci bastit sens que l'ombra de la bastissa tòque las mejancièras se lo solelh es a 45°; apareisiá aital l'estatge en terrassa, e per la mèsma teoria se bastiguèt la sobre terrassa, en retirant la façada un autre còp enrè de la mèsma mesura que la nautor d'aqueste nòvel estatge.[29]

Vejatz tanben[modificar | modificar la font]

Referéncias[modificar | modificar la font]

  1. 1,0 et 1,1 Eixample, 150 anys, pàg. 67
  2. 2,0 et 2,1 Eixample, 150 anys, pàg. 15
  3. El cementiri de Poble Nou havia estat construït pel bisbe Climent el 1719, si bé no va tenir èxit a causa de la llunyania de la ciutat, sent finalment destruït a la guerra del francès. Fou a partir de la seva reconstrucció, el 1819, quan comença a funcionar amb una progressiva normalitat.
  4. Revista Icària. Ed. Arxiu històric de Poble Nou. núm. 13 (2008). pàg. 13–18
  5. Huertas, pàg. 13
  6. Eixample, 150 anys, pàg. 19
  7. Eixample, 150 anys, pàg. 28
  8. 8,0 8,1 et 8,2 Eixample, 150 anys, pàg. 22
  9. 9,0 et 9,1 Pascual Madoz y el derribo de las murallas en el albor del Eixample de Barcelona, Javier García-Bellido; Sara Mangiagalli. Ponència en el bicentenari del naixement de Pascual Madoz. 2005.
  10. Eixample, 150 anys, pàg. 26
  11. El primer ferrocarril entre Barcelona i Mataró es va inaugurar el 1848.
  12. 12,0 et 12,1 Fulletó Ajuntament de Barcelona
  13. 13,0 13,1 13,2 et 13,3 Josep Maria, « Ildefons Cerdà y la Barcelona moderna »
  14. Eixample, 150 anys, pàg. 46
  15. Gimeno, Eva. La gestació de l'eixample de Barcelona: el concurs municipal de projectes de 1859. L'any Cerdà-2009
  16. La traça d'una ciutat és obra del temps més que de l'arquitecte
  17. Manuel de Solà-Morales. Los Ensanches (1). Laboratori d'Urbanisme. Escola Superior Tècnica d'Arquitectura de Barcelona.
  18. L'any Cerdà-2009
  19. 19,0 19,1 et 19,2 Navarro, Núria. L'inventor de Barcelona. 150 anys de l'Eixample. El Periódico-Quadern del diumenge. 7-6-2009
  20. Oriol, « En el centenario del Plan Cerdà »
  21. Cerdà, Ildefons. Tratado General de la Urbanización. 1867. pàg 528-530
  22. Quaderns d'arquitectura núm. 107. 1975
  23. Martí i Castell, Joan. Quin(s) model(s) de llengua escrita per als mitjans de comunicació?: (actes del seminari del CUIMPB-CEL 2003). ISBN 9788472837379. pàg. 29
  24. Permanyer tornèt pretendre que los neologismes son creats per l'engenhaire Cerdà coma lo tèrme «urbe», «urbanizar» o «mansana», tèrme que considera que l'Institut d'Estudis Catalans auriá d'incorporat dins son Diccionari en omenatge a Cerdà. [1].
  25. Oriol Bohigas, pàg. 94
  26. 26,0 et 26,1 Oriol Bohigas
  27. Solà-Morales, Manuel. Discurs d'obertura de l'Any Cerdà. 09-06-2009
  28. 28,0 et 28,1 Cirici-Pellicer, Alexandre. Significación del Plan Cerdá. Cuadernos de arquitectura, núm. 35. Any 1959.
  29. 29,0 29,1 et 29,2 José, « El Plà Cerdà y la realidad del Ensanche. 2C: construcción de la ciudad »

Bibliografia[modificar | modificar la font]

Ligams extèrnes[modificar | modificar la font]