Vinhamala
|
Vinhamala
| |||
|---|---|---|---|
| OpenStreetMap | . | ||
 Vinhamala vist del refugi de las Oletas de Gauba | |||
| Geografia | |||
| Altitud | 3 298 m | ||
| Massís | Massís del Vinhamala Pirenèus | ||
| Coordenadas | 42° 46′ 26″ N, 0° 08′ 50″ O [1] | ||
| Administracion | |||
| País |  França Espanha
| ||
| Region Comunautat |
Occitània Aragon | ||
| Departament Província |
Hauts Pirenèus Òsca | ||
| Ascension | |||
| Primièra | 1792 o 8 d'octobre de 1837 | ||
| Via pus aisida | Glacièr d'Ossoa | ||
| Geologia | |||
| Edat | |||
| Ròcas | |||
Geolocalizacion sus la mapa : [[]]
Geolocalizacion sus la mapa : [[]]
| |||
Vinhamala (en aragónes: Pico Comachibosa; en espanhòl: Viñamala; en francés: Vignemale) es un som culminant a 3.298 m[2] d'altitud, amb una prominéncia de 1.029 m,[3] situat dins lo massís omonim, entre los Auts Pirenèus (Gasconha) e la província d'Òsca (Aragon), respectivament entre França e Espanha.
Vinhamala es tanben lo nom donat al massís entièr que s'espandís entre Aragon e Gasconha. Es format de divèrses soms, que los màgers son lo Grand Vinhamala o Pica Longa (3298 m), la Punta Chausenca (3204 m) e lo Petit Vinhamala (3032 m). Lo Vinhamala es tanben lo site del pus bèl glacièr pirenenc - lo glacièr d'Osso - qu'es la via normala cap a la cima de Vinhamala.
Pujadas
[modificar | modificar lo còdi]- 1792 - Lo 1èr d'agost, de pastres quilhan un senhal al som del pic de Montferrat a la demanda de Louis-Philippe Reinhart Junker que dirigís una còla de geodesians encargats de delimitar la frontièra, e de definir l'altitud dels soms. L'endeman, lo 2 d'agost, los quites pastres que s'es pas retengut lor nom quilhan un autre senhal a la cima de la Pica Longa, som principal de Vinhamala.
- 1837 - Es pas que 45 ans pus tard, lo 8 d'octobre, que i aurà la primièra pujada coneguda del Vinhamala per Enric Casaus, guida de Luz e son conhat Bernat Guilhembet. Es çò que conta lo Prince de la Moskova dins lo relat de sa pujada de l'11 d'agost de 1838.[4]
Nòtas e referéncias
[modificar | modificar lo còdi]- ↑ Site identificat amb l'ajuda de geoportal e wikiMapia.
- ↑ Buyse, Juan (1993). Los Tresmiles del Pirineo, un estudio enciclopédico (en espanhòl). 3a. ed.. Barcelona: Martínez Roca (Muntanyisme). ISBN 8427017340.
- ↑ Ollivier, Robert (1968). Vignemale - Monte Perdido. 1a edicion. Barcelona: Centre Excursionista de Catalunya (Guies). DL B-14929-1968.
- ↑ Henri Béraldi, Cent ans aux Pyrénées, tome II, p.77.