Siria (província romana)

Siria es una da las províncias mai importantas de l'Empèri roman, que siá a causa de sa riquesa o sul plan militar. Espandida de Mediterranèa cap Eufrates, constituís un ric crusòl de civilizacions, compausadas entre autres de Josieus, de Fenicians, o de Nabatèus, ellenizats gaireben totes.

Una província frontièra e una de las armadas mai importantas de l'empèri

L'armada de Siria es una de las mai importantas de l'Empèri. compta tres legions. Deu aparar la província contra lo poderós empèri dels Parts, que s'espandís al delà d'Eufrates. Cerca a vegada a s'espandre, al sieu prejudici, coma pendnet lo regne de Trajan. Mai d'un còp l'armada de Siria deu far fàcia a de revòltas localas, coma aquelas dels Josieus.

Jos Marc Aurèli e Luci Ver, una novèla guèrra opausa Parts e Romans. La poténcia de l'armada de Siria fa que mai d'un còp, jòga un ròtle pendent las guèrras civilas qu'oposavan fòrça pretendents a l'Empèri. Tanbe, al sègle I, es l'armada de Siria que pòrta Vespasian a poder. Se pronóncia tanben en favor d'Avidius Cassius en 175 e de Pescennius Niger en 193. Mais ni l'un ni l'autre pòdon pas regnar legitimament.

Es aquel ròtle politic de l'armada de la província de Siria que mena Septimi Sever a mermar la poténcia de son governador vèrs 197. Alara, divisa la província en doas províncias mai pichonas: la Celesiria al nòrd e la Siria Fenicia al sud. Al sègle III, l'armada de las províncias de Siria deu fae fàcia a la dinastia dels Sassanidas e a son empèri persa, que succedís e l'empèri part. Conéis de desfachas seriosas, per exemple fàcia al rei [[Shapur Ier|Shapur sègle i (o Sapor sègle i)]] en 260. La region passa alara jol comandament de nòbles de Palmira qu'organisan la defensa locala de l'Empèri. L'emperaire Aurelian torna la província de Siria dins le sen de l'Empèri en 272. La defensa de la region fàcia als Persas demora un enjòc màger de l'Empèri roman fins a las invasions arabas.

Istòria politica (de -64 cap a 211)

Siria conquerida per Pompèu en 64 AbC.. En 63 AbC., après aver vencut lo rei Mitridates VI, transforma lo reialme de Siria en província romana, acabant amb la dinastia seleucida. L'acquisicion del territòri es pasmens pas sa mission originala.

Lo govèrn d'aquela rica region constituís lèu un enjòc màger Roma. Cras, que l'obtenguèt, i morís dins una expedicion militara contra los Parts en -53, a Carrhes. jos August, la província es plaçada jos l'autoritat d'un legat d'August propretor de reng consular, demora a Antiòquia, la capitala. Las frontièras de la província se madifican mai d'un còp. Lo reialme de Judèa, venguda de la província de Judèa, es nomenada Siria Palestina pendent lo regne de l'emperaire Adrian, mas aparten pas a la província de la quita Siria. Las frontièras varian tanben amb l'Arabia nabatèa. La Siria compren l'Iturèa e le territòria de Palmira. Se las conquistas de Trajan son efemèras, la frontièra sus l'Eufrates es durablament desplaçada fins a Dura Europos, pendent la guèrra partica de Luci Ver, entre 161 e 166.

A partir de la segonda mitat del sègle II, le senat roman compren un nombre important de Sirians, coma Claudi Pompeian o Avidi Cassi jos Marc Aurèli. Dins la primièra mitat del sègle III, de Sirians prenon lo poder imperial, amb la dinastia dels Severs.

En 193, après la mòrt de Pertinax, l'armada de Siria proclama emperaire son governador, Pescenni Niger. enfrenta Septim Sever pèrd en 197. Septim Sever mena alara sas campanhas cap a l'empèri part, annexant una partia de Mesopotamia, pilhant las vilas de Ctesifont e Seleucia del Tigre.

Après aver creat la novèla província de Mespotamia, Septim Sever divisa la província de Siria en dos: la Celesiria – o la quita Siria – al nòrd, amb Antiòquia per capitala, e la Siria Fenicia al sud, amb Tir o Emesa coma capitala. La província romana de Celesiria cobrís donc pas du tot l'espaci que, a l'epòca ellenistica, pòrta aquel nom, e que correspondriá gaireben a la superfícias de la Siria Fenicia e de Celesira. La Celesiria romana, ela, correspond a l'entièr de la Siria seleucida abant la conquèsta del rèste del país per Antíoc III en -200.

La Siria romana fàcia a las menaças del sègle III (211 a 284)

Pendent lo sègle III, l'istòria politica de las províncias de Siria ven inseparable de las questions militaras: la pression exerçadas per l'empèri sassanida e las desfachas romanas provòca de tresviraments politics.

La campanha decidida par Caracalla contra los Persas mèna l'emperaire en Siria en 215, mas capita pas gaire. Tuada près de Carres en abril de 217, le filh de Septim Sever es remplaçat par Macrin, son prefècte del pretòri. Macrin ensag de contunhar las campanhas de Caracalla e dirigís l'Empèri dempuèi Antiòquia. Deu lèu far fàcia a l'usurpacion d'Elagàbal, originari d'Emesa. Vencut, Macrin pren la fugida, abant d'èsser tuat en julhet de 218. Elagàbal a alara quatorze ans. Es l'eritièr mascle d'una dinastia locala que revendica per ela lo poder imperial e arguís per aquò de sa parentat amb Septim Sever. Vari Avit Bassian, dich Elagàbal, es un pichon nebòt de la segonda femna de Sever, Julia Domna. Sa familha revendica pasmens per el lo títol de filh de Caracalla. Lo jove edat del prince fan que son sa parentas – subretot sa granda Julia Maesa – qu'exercisson la realitat del cap de l'Empèri, s'apiejant suls mai nauts personatges de l'Estat.

Grand prèire de la divinitat principala d'Emesa, e sens respècte de la religion tradicionala romana, lo jove Elagàbal correspond pas que pauc als critèris esperats pels Romans. D'Emesa, sa cort se desplaça cap a Antiòquia, puèi a Roma, ont arriba en 219, menant amb el son cult. Fins a 235, sa familha regna sus l'Empèri. Lo comportament d'Elagàbal tusta los mitans senatorials e lo pòble roman, es eliminat en 222 e remplaçat per son cosin Sever Alexandre, qu'es fòrt e jove e governant amb l'ajuda de sas parentas e d'un conselh de senators illustres. En 231, la menaça persa lo fa tornar en Siria per de campanhas sens pas gaire de capitadas, abant que de menaças mai gravas lo fa ganhar lo Ren. Dempuèi l'ora, l'Empèri es menaçat sus dos fronts principals, que l'un se trapa près de Siria.

De l'incapacitat de far fàcia al meteis temps a aquelas doas menaças sorgisson fòrça usurpacions, cada region menaçada exigissent qu'un emperaire l'apare. Siria i escapa pas. En 242, la menaça de Shapur Ier provòca lo retorn d'un emperaire en Siria, Gordian III, mas sa desfacha provòca son remplaçament, en 244, per Felip l'Arabi, originari de la província vesina d'Arabia. S'aquel darrièr deu tornar a Roma per assegurar la legitimitat de son poder, daissa sus plaça son fraire, Cai Juli Prisc, prefècte del pretòri, amb de poders importants sus la Sirias e las regions vesinas.

Pasmens, Felip es tuat en Occident, ont las proclamacions imperialas se succedisson, fins a aquela de Valerian en 253. Lo meteis an, Shapor mèna una ofensiva noisible contra l'empèri roman e dintra fòrça abant en Siria, prenent Antiòquia e fòrça vilas. Urani Antonin, notable d'Emesa, organiza la defensa de la província e, per aquela rason, prend lo títol imperial. Aquel efemèra usurpacion (253-254) es desconeguda per las monedas. A partir de 254, Valerian s'installa subretot en Siria, daissant l'Occident de l'Empèri jos la responsabilitat de son fils Gallien, levat benlèu d'un cort passatge a Roma en 257. Aquò sufisís pas pasmens a assegurar la defensa durabla de la província, e l'an 260 es aquela d'una catastròfa: Valerian es capturada per Shapor! Una partia de las províncias d'Occident fan secession, seguent l'usurpator Postum, e Macrian se proclama emperaire en Orient. Es pasmens vencut amb Quiet son filh en 261 per Odenath, important personatge de Palmira. Alara, es aquel darrièr que governa de verai, dempuèi Siria, l'Orient de l'Empèri, quitament se reconéis lo poder de Gallien. Pren lo títol d'imperator e de « rei dels reis ». Son assassinat, vèrs 267, per son filh Airan, alunha pas lo poder de sa familha: es sa veusa Zenobia que pren lo poder e dona lo títol d'August a son filh Vaballath (271). En 272, pasmens, Aurelian restablís l'unitat de l'Empèri pendent una campanha dirigida contra Siria, ont captura Zenobia. En Persa, Shapor Ièr morís, e sos successors an pas que de corts regnes: l'enemic mai dangierós de l'Empèri es pas mai. Palmira, essent de nòu revoltada, es presa e pilhada en 273 per Aurelian, que torna celebrar son triomf a Roma.

L'alunhament de la menaça persa provòca una retirada de l'importança politica de la Siria dins la causida dels emperaires, e l'usurpatcon de Cai Juli Saturnin en 281 es fòrça corta; acaba lèu tuat pels sieus soldats. En 283, Carus mèna de brilhantas campanhas contra los Persas, mas morís après aver pres Ctesifon e Seleucia del Tigre. Las fòrça militaras romanas tornant cap a l'Occident, ont Dioclecian pren lo poder en 284.

Siria romana al Bas Empèri

La reforma del partiment de las províncias menadas per la tetrarquia subdivisan Siria en d'autras províncias mai pichonas e la plaçan dins lo Diocèsi d'Orient.

Economia, culturas e religions

Una província fòrça rica

La província èran plan rica e poblada, e es per las ciutats caravanièras – Palmira, Antiòquia, Damasc, Emesa, ... – que passava lo comerci entre Roma e l'Orient. Las caravanas s'anavan per Arabia, la Mesopotamia e la rota de la seda.

La region es caracterizada per tres formas de relèus diferents e per la trilogia mediterranèa (blat/vin/òli).

L'artisanat es plan present:

ceramica
veire (sable fondut a naut gra, pas perfiechament transparent)
pargamin (pèl de vedèl)
construccion de nau de fusta.

Lo comèrci es tanben intens mercé als Fenicians que lo favorizan desvelopant la rota de la seda. Lo comèrci de las espècia es tanben plan actiu.

Diversitat culturala e religiosa

I a tres lengas principalas: grèc subretot dins las ciutats, aramèu e lo pablais (lenga iraniana). La lenga majoritàriament parlada demora l'aramèu e dels dialèctes semitas. La província de Siria donèt d'escrivans de lenga grèga a l'empèri roman, coma Lucian de Samosata al sègle II, Libanios al Bas-Empèri.

La diversitat de las populatcons es una de las caracteristicas de Siria, que vei coabiter sus son sol d'abitants d'originas plan diferentas e als mòdes de vida plan diferentas: païsans sirians dels montas o de las planas, venent dels colons grècs en general dins las ciutats, soldats romans, mercands de Palmira, comunautats josieva, nomadas arabs, eca.

Dans la província de Siria, de las divinitats son mai particularament veneradas, coma la divesa Astartè, Atargatis, mas acaba tanben per i adoptar de dieus grècs, coma Tique, e latins, coma Vènus – la divesa de la victòria e de l'amor fisic –, o pel mens lor aparéncia. Fòrça ciutats de Siria an lor baal, divinitat poliada d'origina locala. Siria es, mai, una província ont d'importants movements de sincretisme se desvolopan.

Amb conversion de Sant Pau sul camin de Damasc, la Glèisa crestiana se desvolopa en Siria abant l'evangelizacion de Grècia. La pichona vila frontièra de Dura Europos mòstra aquela diversitat amb sos temples, las inscripcions religiosas de la garnison romana, e las celèbras pinturas de sa sinogòga e de sa glèisa.

Vejatz tanben

Bibliografia

L. Jalabert et. al., Inscriptions grecques et latines de la Syrie, 7 vol., Paris, 1929-1970.
Maurice Sartre, Le Haut Empire romain : les provinces de Méditerranée orientale d'Auguste aux Sévères (31 av.J.C.-235 ap. J.C.), Le Seuil, Paris, 1997.
Maurice Sartre, La Syrie antique, Gallimard, Découvertes, Paris, 2002.

Articles connèxes