Favarèl

Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.
Salta a la navegació Salta a la cerca
Exemplar fotografiat a Soïssa.

Lo favarèl, [1] (Regulus regulus) es un ausèl de l'òrdre dels passeriformes e, amassa amb lo bruel, lo mai pichon de l'avifauna occitana.

Morfologia[modificar | modificar la font]

  • Fa 9 cm de long total e 14 cm d'envergadura alara.
  • Pesa 5 g.
  • De color verda oliva grisenca a las parts superioras, grisa oliva palla a las inferioras.
  • A las alas brunencas amb de listas blanquinosas e negrencas.
  • Pili jaune bordejat de doas listas negras.
  • La part posteriora del pili del mascle es de color iranja.
  • Sembla qu'aja pas de còl e lo cap es negre, arredondit e proporcionalament grand.
  • L'uèlh negre es fòrça conspicú amb la cara palla.
  • La caracteristica mai notòria es la lista de la coroneta jauna, amb fòrça d'iranja per lo mascle, bordejada de negre.
  • Lo mascle a una cresta iranjada, que lèva e escond en lo cors del bal novial.
  • Los joves an la coroneta lisa e lo bèc palle.
  • Las pautas e lo bèc dels adults son terroses grisencs.[2]

Sosespècias[modificar | modificar la font]

Al classament del IOC (version 3.3, 2013) figuran 14 sosespècias. Autres classaments considèran Regulus regulus teneriffae una espècia de plen drech (Regulus teneriffae).

  • R. R. azoricus. São Miguel, a las islas Açòres.
  • R. R. buturlini. Crimèa e Asia sud-occidental.
  • R. R. coatsi. Siberia meridionala.
  • R. R. ellenthalerae. La Palma e Lo Hierro, a las islas Canàrias.
  • R. R. himalayensis. Imalaia Occidental.
  • R. R. hyrcanus. Nòrd d'Iran.
  • R. R. inermes. Islas centralas e occidentalas de las Açòres
  • R. R. japonensis. Japon, Corèa e zònas prèp de la China e Russia asiatica.
  • R. R. regulus. Euròpa e Siberia occidental.
  • R. R. sanctaemariae. Santa Maria, a las islas Açòres
  • R. R. sikkimensis. Imalaia Oriental e a la China septentrionala.
  • R. R. teneriffae. Tenerife e la Gomera, a las islas Canàrias.
  • R. R. tristis. Montanhas Tien Shan, en Asia central.
  • R. R. yunnanensis. Centre e sud de la China e zòna limitròfa de Birmania.

Reproduccion[modificar | modificar la font]


Naut d'un avet bastisson un nis amb mofa, plumas e telaranhas e, en mai-junh, la femèla pond 7 o 10 uòus qu'ela meteissa coarà pendent 15 jorns. L'alimentacion dels polets que ne sòrtan es a la carga d'ambedós parents e s'alonga fins a 17-18 jorns, data que los auselons daissan lo nial. Fan dos pichons.[3]

Alimentacion[modificar | modificar la font]

Manja d'insèctes e aracnids.

Abitat[modificar | modificar la font]

Viu als bòsques, mai que mai de conifères. A la peninsula Iberica se reprodusís als bòsques mai freds e umids de las montanhas de la mitat nòrd coma los Pirenèus, la Serrada Cantàbrica, lo Sistèma Iberic e lo Sistèma central iberic. Pendent l'ivernada se repartís per bòsques e airals arbrats de divèrsa composicion.

Distribucion geografica[modificar | modificar la font]

Abita las regions temperadeas d'Eurasia.

Costumas[modificar | modificar la font]

  • La populacion "occitana" es sedentària, a l'excepcion dels individus que demòran en las montanhas que, amb los del nòrd d'Euròpa, son migradors parcials e s'estendon en tot lo territòri quand arriba l'ivèrn. Alavetz, aqueles favarèls se pòdon barrejar amb los bruels, quitament als jardins.
  • Es immigrant d'ivèrn ocasional a las Balearas.
  • Es fòrça confiant e s'alimenta en anant amont e aval per las brancas e en emetent un reclam fòrça agut.

Observacions[modificar | modificar la font]

Es l'ausèl nacional del Luxemborg.

Referéncias[modificar | modificar la font]

  1. var.reiet (tanben gasc.), reinet, reiaton, reipetit (tanben gasc.) o reicochet (prov. reinaton; gasc. reicrochit, (ar)recochet, arrecochic, ricochet, chinchaparra, chorreta, petit-lorei, pitarrei; viv. petaboliú, reipechon, petosa f.; lim. reibeneit, rebeinit, reidebelet, reidebirat, reipichon, reipetarèl, reipetaret, etc; Avairon: reicosset)
  2. Enciclopèdia Balear d'Ornitologia. (ca)
  3. Lalueza i Fox, Jordi: El llibre dels ocells de Catalunya. Editorial De Vecchi - Edicions Cap Roig. Barcelona, 1987, plana 94. (ISBN 84-315-0434-X).

Ligams extèrns[modificar | modificar la font]