Cytisus scoparius
Ginèsta.
| Règne | Plantae |
|---|---|
| Sosrègne | Tracheobionta |
| Division | Magnoliophyta |
| Classa | Magnoliopsida |
| Sosclassa | Rosidae |
| Òrdre | Fabales |
| Familha | Fabaceae |
| Genre | Cytisus |
Cytisus scoparius
(L.) Link, 1822
| Òrdre | Fabales |
|---|---|
| Familha | Fabaceae |
| Sosfamilha | Faboideae |
LC : Preocupacion menora
France
La ginèsta (var. : genèsta, genèst; gèsta, nhesta) (Cytisus scoparius) es un arbust perenne, leguminós, de la familha de las Fabacèas. Cytisus scoparius demòra dins una granda partida d'Euròpa, de la peninsula Iberica fins al Reialme Unit e l'Asia occidentala.
Distribucion e ecologia[modificar | modificar la font]
Distribucion mondiala[modificar | modificar la font]
S'encontra dins una granda part d'Euròpa, en Asia occidentala e fins a las Illas Britanicas e al sud d'Escandinàvia, a l'èst en Polonha e Romania. Es fòrça espandit dins la peninsula Iberica, fins a las Islas Canarias.
Abitat[modificar | modificar la font]
Aima los luòcs assolelhats, las tèrras secas e sablosas entre 200 e 2000 mètres d'altitud ; buta per las clarièras de sòl fresc e mai o mens prigond, en marge del camins, coloniza especialament las talhadas rasas après lo passatge dels boscassièrs. Al sud creis solament dins las montanhas, mas al nòrd se tròba fins al nivèl de la mar. Dins los luòcs en defòra de sa zona de reparticion es una espècia invasiva.[1]
Descripcion[modificar | modificar la font]
- Classificacion de Raunkjaer: Nanofanerofits, an los borrons persistents situats a mens de 2 m de nautor.
- Pòrt e de dimensions : La ginèsta es un arbust qu'a una nautor de 1 a 3m, rarament 4m. Las brancas principalas an un diàmetre qu'oscilla d'entre 5 a 10cm. Es un arbust fòrça ramificat del pòrt en colomna, de las tijas verdas angulosas, de las pichonas fuèlhas superioras, simplas, sessilas e lanceoladas o compausadas e trifoliadas, mesurant entre 5 a 15mm de longor.
- Organs vegetatius: Presenta una raiç axonomorfa que coma en çò de las autras fabacèas, permeton d'enriquir lo sòl per fixacion de l'azòt.
La tija es lenhosa amb d'emergéncias espinosas. Produtz nombrosas brancas longas e primas, verdas, resistentas e fòrça flexiblas. Aquelas brancas se dispausan en forma de faisses sarrats.
- Morfologia: Las fuèlhas an una forma del limbe entre elliptica e oblonga, una poncha aguda de la basa atenuada. La division del marge, s'agissent de fuèlhas compausadas (normalament), son trifoliadas, e en prenent en compte una sola fuèlha, a una division del marge entièra e nervadura pennada. An una textura erbacèa e una disposicion alternada sus la tija. De mai, presenta un indument pubescent. Dels dos costats de la basa del peciòl i a d'estipuls, apendises generalament folliats. Presenta una carena corbada, subfalcifòrma e de brancas assimiladoiras fòrtament estriadas.
- Organs reproductors:
La ginèsta atenh sa maturitat sexuala a l’edat de tres ans. La florason, amb una produccion de flors fòrça importanta, se debana entre fin avril e debuta de julhet. Se cobrís alara entièrament d'una multitud de flors jaunas, de 15 a 20 mm de larg e de 20 a 30 mm de longor, que daissan lèu lèu veire las estaminas. La flor d'estructura complèxa e deprovesida de nectar es pollinizada pels bordons[2]. Es tancada entrò que siá visitada per l'insècte puèi demòra dobèrta.
A la fin de l'estiu, las dòlças oblongas, de 2 à 3 cm de long, 8 mm de larg e 2 a 3 mm d'espessor, venon negras, espetan amb un bruch sèc e espandisson las granas (entre 5 et 6 granas per gousse) a l'entorn de la planta maire, siá entre 1 060 e 5 000 granas per adult. Aquela produccion importanta de granas, associada a un creis rapid, explica lo poder colonizator de la ginèsta que mena à un apauriment de la diversitat vegetala per competicion espaciala e temporala[3]. L’introduccion d’erbivòrs especializats permet de rompre lo processus invasiu[4],[5].
-
Detalh de las inflorescéncias.
-
Flors
-
Gòlça jova de ginèsta.
-
Fruch madur.
_Cytisus_scoparius_9.jpg)
Farmacologia[modificar | modificar la font]
Dròga[modificar | modificar la font]
S'utiliza principalament la sommitat aeriana. Se pòt emplegar la dròga polvorizada, per infusions, extrach de fluid, tinturas.
Composicion quimica[modificar | modificar la font]
- Alcaloides quinolizidinics (0.5-1,6%), principalament esparteïna, 11-12-desidro-esparteina, 17-oxo-esparteina, lupanina, alfa-isoesparteina.
- Aminas. Tiramina (0.13-2% a las flors), epinina, dopamina.
- Flavonoides. Espirasòsid, isoquercitrina, escoparina.
- Isoflavonoides. Genisteia, sarotamnoid.
Los alcaloides se localizan principalament en lo talh; als autres organs se tròba sustot sus l'epiderm e la subepiderms. La dròga conten cumarinas, derivats de l'acid cafeïc e part d'òlis essencials. Dins las granjas i a de lectinas.
Se comencèt a utilizar en medecina per la proprietat diürètica de las flors, per tractar l'idropesia, edemas e obstruccions de melsa e fetge. Mas, a despart de las siás vertuts diürètiques, que se sap uèi que son a causa de la riquesa en flavonoids de las flors, la siá aplicacion principala es per l'obtencion de l'alcaloide esparteïna, qu'a una accion indirecta sul còr. Lo esparteïna es un anti-arritmic e cardiotònic. Es tanben un estimulant de las fibres de l'uterus (accion oxitocica). En cases d'ipotension arteriala, se son verificats d'efièches normalizadors, en agint coma ipertensor.
Toxicitat[modificar | modificar la font]
La planta conten amines (tiramina, dopamina), flavonoïdes (genetoside, spiracoside e scoparoside, entre autres) e alcaloides. Entre los alcaloides (una vintena en totala) i a l'esparteïna, majoritària en las brancas, e la lupanina majoritària a las alavetz, mas tanben l'ammodendrina e lo hidroxilupanina.
S'utilizava tradicionalament la flor coma diürètic e pel tractament dels problèmas circulatòris (la preséncia de flavonoides explica aquel usatge). Las brancas son culhidas per n'extraire l'esparteïna pels besonhs de l'industria farmaceutica. Aquel alcaloide possedís divèrsas proprietats farmacològiques: a un efièch regulador suls intervals cardiacs (en fach, sostratz lo còr de l'influéncia del sistèma nerviós vegetatiu), es doncas, indicat pel tractament de l'eretisme cardiac. Per la siá activitat oxitocica (aumenta las contraccions de l'uterus), se pòt emplegar, jos fòrma injectable, per metre en marcha una part (es abortiu de manièra potenciala, doncas, es contraindicat dins lo cas de grossessa). De la meteissa manièra, serà contraindicat en cases d'ipertension arteriala, a causa de la leugièra activitat ipertonica.
Administracion[modificar | modificar la font]
Cal prendre precaucions, a d'efièches segondaris. Infusion (Flors): metre una culhierada de cafè de dròga triturada finament amb aiga bolhent. Daissar en infusióin pendent unas 10 minutas e filtrar.
Observacions[modificar | modificar la font]
La fabricacion d'escobas (d'aicí lo sieu nom) es estat important a tot l'oèst de França. Èra egalament utilizat en substitucion de la cana dins cèrtas montanhas, per cobrir de teits. S'es introdusit a qualques autres continents defòra de la siá gamma nativa e se classifica coma una espècia invasora nociva a Califòrnia e lo Nòrd-oèst Pacific a America del Nòrd, Austràlia e Nòva Zelanda. Lo creissement prolific d'aquela espècia après la cuelheta d'arbreda inibís la reforestacion en fasent concurréncia als arbres de grana. Se cultiva largament coma planta ornamentala.
Referéncias[modificar | modificar la font]
- ↑ The Cultural history of plants, 2005. ISBN 0415927463.
- ↑ Does size matter? Bumblebee behaviour and the pollination of Cytisus scoparius L.
- ↑ La lande, ressource pastorale, guide technique, 2010, p.10
- ↑ G. Béchet, R. Baumont, M. Petit, « Ingestion du genêt à balai (Cytisus scoparius) par les brebis », Rencontres autour des Recherches sur les Ruminants, no 9, , p. 406
- ↑ D. Magda, M. Meuret, L. Hazard, C. Agreil, « Répondre à une politique de conservation de la biodiversité. Le pâturage des brebis pour la maîtrise des landes à genêts », FaçSADe, no 1-4, , p. 1-4
Bibliografia[modificar | modificar la font]
- Berdonces, Josep Lluís. Gran enciclopedia de las plantas medicinales: el dioscórides del tercer milenio. Ed. Tikal. Madrid, 1998. ISBN 843058496X.
- Bolòs, Oriol; Vigo, Josep. Flora dels Països Catalans. Ed. Barcino. Barcelona, 1984. ISBN 9788472265974.
- Bruneton, J. Plantas tóxicas: vegetales peligrosos para el hombre y los animales. Editorial Acribia. Zaragoza., 2000. ISBN 9788420009353.
- Font i Quer, Pius; Bolòs, Oriol de. Iniciació a la botànica. 2a. edició. Fontalba, 1979. ISBN 84-85530-08-X.
- LÓPEZ GONZÁLEZ, Ginés A. Guía De los árboles y arbustos de la Peninsula Ibérica y Baleares, 2a ed. Ed. Mundi- Prensa. Madrid.
- PAHLOW, M. Grand manual de plantas medicinales. León: Ed. Everest.
- UNITAT DE BOTANICA.FACULTAT DE FARMACIA. Botanica Farmaceutica. Ensenhament de Farmacia. Tèxtes d'ensenhament.(Practicas). Barcelona: Ed. UB, 2008.