Art degenerat

Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.

Art degenerat (en alemand : Entartete Kunst) èra l'expression oficiala adoptada pel regim nazi per interdire l'art modèrne en favor d'un art oficial nomenat l'« art eroïc ».

La teoria èra la seguenta: l'art eroïc simbolizèt l'art racial pur, la liberacion de la desformaction e de la corrupcion, alara que los modèls modèrnes desviavan de la nòrma prescrita de la beutat classica. Los artistas de raças puras produgèron l'art racial pur, e los artistas modèrnes d'una constrencha raciala inferiora produguèron las òbras qu'èran degenaradas. Paradoxalament, los nazis utilizèron lo tèrme « degenerat » dels escrichs del pensaire josieu Max Nordau[1], alara que lo regime nazi s'onorava de rebutar tot concèpte emanant d'un intellectual josieu, e que la « degenerecéncia » teorizada per Nordau compreniá, entre autres, l'antisemitisme. Dins l'adaptacion nazia, foguèt utilizada per defendre los vejaires d'una teoria culturala de declin e de racisme.

D'en primièr aplicat a las arts plasticas, lo tèrme d'« art degenerat » s'espandiguèt a la musica (Schönberg, Kurt Weill, Ernst Křenek, Erwin Schulhoff per exemple, mas tanben la musica swing), a la literatura o encara al cinèma (Max Ophüls, Fritz Lang, Billy Wilder).

Aquesta expression tornèt èsser utilizat en 2007 pel cardinal alemand Joachim Meisner al respècte de l'art se copant de la religion. Aquesta afirmacion faguèt una polemica en Alemanha[2].

La mòstra de 1937[modificar | Modificar lo còdi]

Goebbels visitant l'exposicion.

De junh a novembre de 1937, los nazis organizan a Munic una granda mòstra d'« art degenerat », que presenton coma la produccion d'artistas bolchevics e josieus. Lo comitat de seleccion de las òbras d'art es compausada pel pintre Adolf Ziegler, apreciat per Hitler, per l'istorian d'art Klaus von Baudissin, que vendrà mai tard Oberführer dins la Waffen-SS[3], pel dessenhaire Wolfgang Willrich, e tanben pel grafista Hans Schweitzer[4]. Aquesta mòstra presenta 730 òbras d'una centena d'artistas[5], causidas d'entre 20000 òbras sasida dins los musèus alemands. Gaireben totes lo grands artistas del sègle XX, alemands coma Nolde o Kirchner, e estrangièrs, coma Kokoschka, Picasso o Chagall, i figuran. Los visitors èran invitats a confrontar las produccions de malauts mentals e aquestas dels representants de l'avantgarda[6], una confrontacion destinada a far l'evidéncia de la parentat entre las doas produccions e de estigmatizar la perversitat dels artistas.

Lo succès public es imens, amb mai de dos milions de visitors, quitament se lo local siá mal adaptat e mal situat. La fila dels visitors s'espandís fins al trepador e « la fola venguèt tal coma lo Dr Goebbels, corroçat e empachat, tardèt pas a la far tampar » « la foule devint telle que le Dr Goebbels, courroucé et gêné, ne tarda pas à la faire fermer[7] ». Uèi, l'exposicion nos aparéis coma una  despietadosa mes al pilòri de creators livrats en pastura a l'opinion publica. Tot autre èra l'objectiu de l'epòca: « S'agís d'en primièr de presentar lo pòble alemand, referent estructural e primièr del nazisme, coma la victima d'una gigantesca manipulacion destinada a l'escrocar. : « Il s'agit d'abord de présenter le peuple allemand, référent structurel et premier du nazisme, comme la victime d'une gigantesque manipulation destinée à l'escroquer[8]. «Il s'agit d'abord de présenter le peuple allemand, référent structurel et premier du nazisme, comme la victime d'une gigantesque manipulation destinée à l'escroquer[9] L'enjòc de l'operacion consistiá a far passar d'artistas persecutats e badalhonats per de terroristas. Atal, dins la cinquena sala de l'exposicion, l'« insondabla lordièra » de Karl Hofer, Ernst Ludwig Kirchner, Max Beckmann o Oskar Kokoschka es assimilada « als instinctes mai basses del gangsterisme ». S'agissiá de far creire que la condamnacion d'aquestes inventors fasiá, in fine, justícia als Alemands.

Consequéncias istoricas[modificar | Modificar lo còdi]

D'entra la òbras consideradas coma degeneradas, 5 000 son sasidas pel nazis per èsser enseguida destruchas, 125 son vendudas a l'enquant a Lucèrna en Soïssa, d'autres son recuperats per de colleccionaires nazis coma Goebbels. Se d'artistas coma Kandinsky, Klee e Schwitters quitan l'Alemanha dempuèi l'arribada dels nazis al poder, Max Beckmann fugís l'endeman de l'obertura de l'exposicion. Fòrça artistas fugiguèron als EUA ont contribuiguèron a la difusion de l'art modèrne en America. Aquestes que demoran son constrenchs a una mena d'exili interior. Se Otto Dix e Erich Heckel assenassan lor produccion per èsser pas sospechats, d'autres contunhan de pénher en secret, per exemple la nuèch, tot en produsent de comandas oficialas de jorn.

Lo « tresaur nazi » de Cornelius Gurlitt[modificar | Modificar lo còdi]

Lo 3  de novembre de 2013, la revista alemanda Focus revèla que mai de 1400 quabres de pintres coma Courbet, Renoir, Matisse, Chagall, Klee, Kokoschka o Beckmann foguèron trobats en 2012 a Munic, al domicili de Cornelius Gurlitt, filh de Hildebrand Gurlitt, qu'èra un dels conselhièrs artistics de Hitler[10],[11]. L'ensemble d'aquestas òbras, que son d'una importança majora dins l'istòria de l'art, es estimat pels expèrts a un milliard d'èuros. Una partida d'aquesta colleccion aviá estat sasida a de colleccionaires e a de gallaristas josieus, coma Paul Rosenberg, rèire d'Anne Sinclair. Puèi, en febrièr de 2014, mai de 200 quadres apartenent a Gurlitt son trobats a Salzborg, unes meses abans sa mòrt, lo 6 de mai de 2014[12].

Lista d'artistas[modificar | Modificar lo còdi]

D'entre de centenats d'artistas avent estat estigmatizats coma productors d'un « art degenerat », i a:

Los estils incriminats[modificar | Modificar lo còdi]

Nòtas e referéncias[modificar | Modificar lo còdi]

  1. Huguette Meunier-Chuvin (entretien avec Amos Elon (en)), « Munich 1937-Berlin 1992 : deux expositions pour l'« art dégénéré » », L'Histoire,‎ (lire en ligne).
  2. « Vives protestations en Allemagne après les propos d'un cardinal sur "l'art dégénéré" », Le Monde.fr,‎ (ISSN 1950-6244, lire en ligne)
  3. Ernst Klee, Das Kulturlexikon zum Dritten Reich. Wer war was vor und nach 1945?, S. Fischer, Frankfurt am Main, 2007.
  4. Peter-Klaus Schuster, Nationalsozialismus und “Entartete Kunst”. Die Kunststadt München 1937, Prestel-Verlag, Munich, 1987, p. 96.
  5. « Les nazis et l'art dégénéré », in Peter Furtado (trad. Claude Mallerin, préf. Serge Berstein), L'encyclopédie du XXe siècle, 1930-1939, Paris, France Loisirs, , 176 p. (ISBN 978-2-724-26399-2, OCLC 495409812), p. 32.
  6. Thomas Schlesser, L'art face à la censure cinq siècles d'interdits et de résistances, Paris, Beaux Arts éditions, , 239 p. (ISBN 978-2-842-78838-4, OCLC 939826305), p. 164.
  7. William L. Shirer, Le IIIe Reich, Paris, éditions Stock, 1990.
  8. Chloé Ledoux, in Emil Nolde au Grand Palais, Boulogne-Billancourt, Beaux arts éd.-TTM éd, , 66 p. (ISBN 978-2-842-78633-5, OCLC 941172616), p. 11.
  9. Chloé Ledoux, in  {{{títol}}}. ISBN 978-2-842-78633-5. OCLC 941172616. , p. 11.
  10. Philippe Dagen, « 1 500 trésors pillés par les nazis retrouvés à Munich », Le Monde.fr,‎ (ISSN 1950-6244, lire en ligne)
  11. (en-GB) « Masters' unknown works in Nazi trove », BBC News,‎ (lire en ligne)
  12. Frédéric Lemaître, « Cornelius Gurlitt, l'homme du « trésor nazi », est mort », Le Monde.fr,‎ (ISSN 1950-6244, lire en ligne)

Annèxas[modificar | Modificar lo còdi]

Articles connèxes[modificar | Modificar lo còdi]

Ligams extèrnes[modificar | Modificar lo còdi]