Literatura francesa

Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.
Anar a : navigacion, Recercar

Las grandas etapas de la literatura francesa[modificar | modificar la font]

Aqueste article tracta unicament de la literatura escricha en França, en lenga francesa.

La literatura francesa coneguèt jà una primièira florida a l'Edat Mejana amb los Trouvères guidats per l'inspiracion dels Trobadors d'Òc (se sap cossí Maria, la filha d'Alienòr d'Aquitània, maridada al comte de Champanha, faguèt conéisser alai la tematica de la poesia lirica occitana) e una aviada del roman amb de noms coma Chrétien de Troyes e d'òbras coma Le roman de la rose o Le roman de Renart.

Al sègle XVI, amb lo vam novèl dels estudis de las literaturas anticas, l'inspiracion càmbia d'a fons e la literatura francesa produsís d'òbras màgers, que siá en poesia (Ronsard, Marot), lo roman (Rabelais) o los requistes ensages de Montaigne.

Lo sègle XVII es l'epòca classica, lo sègle d'aur de las Letras francesas. Las règlas classicas codificadas per Boileau s'impausan al teatre amb Racine que pren lo contrapè de son ainat Corneille, per la tragèdia, e amb Molière, per la comèdia. Fòra del teatre, lo màger cap d'òbra del sègle son las famosas Faulas de Jean de La Fontaine. Descartes e Pascal englòrian lo genre de l'ensag, Bossuet lo de l'eloquéncia e Malherbe lo de la poesia, La Rochefoucauld escriu sas Maximes e lo roman, aprèp l'enòrma produccion de las codrilhas "preciosas", agandís tanben la puretat classica amb La Princesse de Clèves de Mme de la Fayette.

Lo sègle XVIII es d'en primièr lo sègle de l'Illuminisme que los màgers representants ne son Montesquieu, Voltaire, Diderot e Jean-Jacques Rousseau. Mas aquela temporada vei tanben espelir de grands romans que renovèlan lo genre. Entre 1731 e 1745, Marivaux escriu La vie de Marianne, la (faussa) autobiografia d'una femna: la trencadura es clara amb l'epòca classica qu'enançava la discrecion quant a l'expression dels sentiments personals, emai l'autor se situe dins la centena del roman psicologic que Mme de La Fayette a portat fòrça naut. En 1733, l'abat Prévost publica Manon Lescaut, qu'es jutjat escandalós, coma Les Liaisons dangereuses de Choderlos de Laclos (1782). Aquela pontannada ça que la vei espelir d'òbras qu'intègran l'erotisme coma la de Restif de La Bretonne (Le Paysan perverti, 1776) e subretot lo marqués de Sada que publica Justine ou les malheurs de la vertu en 1788. Mas aquel an es tanben lo de l'espelida de Paul et Virginie, lo roman de las amors puras entre dos adolescents, per Bernardin de Saint-Pierre: l'autor porgís aquí la màger capitada de la renaissença del roman pastoral que se produsís alara (cal mençonar dins aquel genre l'obratge Estelle de Claris de Florian, que l'autor i met a la mòda lo nom d' Occitanie). Julie ou la nouvelle Héloïse de Jean-Jacques Rousseau, parescut en 1761, es l'autre grand roman d'amor sentimental del sègle. Lo sègle XVIII prèsa lo roman epistolar: Les liaisons dangereuses e La nouvelle Héloïse se presentan formalament coma d'escambis de correspondéncia; dins La vie de Marianne, la narratora es una femna de cinquanta ans que conta sa vida per de letras escrichas a una dòna.

Autors de lenga francesa[modificar | modificar la font]