Manuscrit

Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.
Salta a la navegació Salta a la cerca
Clèrgue al scriptorium d'un monastèri copiant un manuscrit

Un manuscrit (del latin manu scriptus) es coma indica lo sieu nom un tèxte 'escrich a man', sovent per de clèrgues. La majoritat datan de las epòcas de l'Antiquitat e de l'Edat Mejana; es un artefact singular e unic de cada tèxte. La reproduccion manuscrita del tèxte es un prètzfach que tòca un subjècte unic e dona luòc a un còpia o un exemplar unic. Los manuscrits tractan de quin tèma que siá, dempuèi la religion fins a la sciéncia. A partir del sègle XV, amb l'invencion de l'estampariá, predominan los libres imprimats.

Istòria[modificar | modificar la font]

Antiquitat classica[modificar | modificar la font]

Dins l'Antiquitat classica, subretot e, Grècia, los libres èran fòrça presents dins la cultura, e de personas los colleccionavan e d'autras se consacravan al comèrci des libres. Se sap pas del segur, mas lo mai probable es que los autors daissavan solament copiar sos libres a d'amics, restrenhissent atal lo ròtle dels editors.

A Roma, existissiá un comèrci de libres perfièchament organizats; l'autor vendiá son libre a un editor que podava li pagar lo nombre d'exemplars venduts o dirèctament amb una soma per l'òbra totala. Se sap que las edicions preferidas del public de l'epòca podavan arribar a un milion d'exemplars, aquò indicta que lo manuscrit de l'autor se dictava a l'encòp a un grand nombre de secretaris. Los secretaris èran d'esclaus estrangièrs qu'avián pas una bona coneissença del latin e podavan sovent far d'errors a la dictada; alara de las còpias sortissián an fòrça errors. Lo procediment comun de transcriure de manuscrits a la man se realizava en copian lo manuscrit original, d'aqueste biais s'evitavan los errors de dictada, subretot poder copiar mai exactament la calligrafia e las enluminuras dels manuscrits originals.

Edat medievala[modificar | modificar la font]

Pendent l'Edat Mejana nauta, los monastèris vengavan los centres del patrimòni cultural, subretot los monastèris benedictins, que la còpia dels manuscrits dins los scriptoriums èra una de las principalas ocupacions dels monges d'aqueste òrde. Al començament, los copistas realizavan las còpias suls genolhs pausat sus un supòrt de fusta qu'utilizavan coma escriptòri. A fins de l'Edat Mejana los secretaris utilizavan de pupitres e de taulas per realizar sas còpias.

Un còp preparat lo pergamin o lo papièr, lo copista procedissiá a la realizacion de las raias orizontalas e del marge traçant de linhas verticalas per limitar las colomnas. La qualitat d'una còpia s'evaluava per la regularitat dins la calligrafia del copista. Quand s'acabavan la còpia, la majoritat e apondissiá son colofon, que conteniá de detalhs importants coma: lo títol de l'òbra transcricha, indicacions cronologicas, lo nom del copista, la demanda que se pregue per son alma e que lo siá perdonat per sas possiblas errors e fautas comesas dins la transcripcion e s'apondiá fin finala un malediccion per qui ensajariá de panar lo codèx.

La secularizacion dels manuscrits[modificar | modificar la font]

Al sègle III, los manuscrits confeccionats pels monges èran sufisents per provesir la demanda, que la màger partida de gents podavan pas esperar n'obténer. Lo pauc atrach dels manuscrits per la populacion èra causat per la carestiá del prètz, la manca de coneissença generala, la lentor de la produccion e la dificultat de se provesir.

Amb lo vam de las universitats e l'aument de l'activitat intellectuala, la produccion de còpias manuscritas dels monges veniá plan insufisenta. Alara, lo manuscrit venguèt lo patrimòni exclusiu dels grands centres eclesiastics e mai tard passèt a un mond mai laïc, subretot los universitaris, las corts reialas e los ostals dels grands capulièrs. Per provesir totes los estudiants de las nòvas universitats, s'adoptèt una tecnica que consistissiá a devesir lo manuscrit en diferents quasèrns e aqueles se los distribuissián entre los copistas de las universitats. Cadun copiava una pecia (seccion o quasèrn dividission d'un manuscrit) tant de còps que necessari per crear un exemplar. La persona de l'univeritat especialament encargada, demanda a las gents que volgavan de manuscrits per copiar. Pauc a pauc, aquel procès venguèt en un negòci coma aquò mai de la populacion podava aquerir de manuscrits.

Pasmens lo problèma de capitar pas a tocar totas las gents a causa del procés lent de còpia e dels paucs exemplars produsits se resolguèt sonque amb l'arribada del papièr. Se podèt atal passar lo fach que lo prètz del pergamin o del velin sus que s'escrivián los manuscrits èra fòrça naut.

Far un grand nombre de còpias representava un còst naut, a causa del prètz del pergamin e dels autres materials utilizats; èra pas rendable e los copistas perdavan d'argent.

Nasquèt l'institucion de la pecia per la necessitat de multiplicar los exemplars dels libres indispensables al trabalh escolar; alara, dins lo sègle XIII, dins lo mitan universitari se diferenciava l'exemplar de la pecia. Se realizava amb una calligrafia granda e traçada amb suenh un exemplar tipic que comptava unas quatre fuèlhas. Aqueles quasèrns èran corregits per una comission universitària e venián alara de pecias que, amb pagament, podián passar dins las mans dels copistas per èsser transcrichas. Antan, dins unes monastèris, aquela metòda de copia èra tanben utilizada de biais excepcional.[1] 

Edat modèrna[modificar | modificar la font]

A subjècte de l'estudi del libre, en Euròpa i a doas estapas pendent que se copiavan de milièrs d'exemplars de libres manuscrits enluminats. La primièra estapa comença en 1400 e s'acaba en 1430 e se nomena gotic internacional. La segonda estapa se nomena flamenca.

La primièra estapa, la gotica internacionala, se caracteriza pel fach que los grands clients e promotors dels libres manuscrits son: de monarcas, las familhas reialas, los clèrgues e la noblesa. Son al vam los libres d'òras (de tematica religiosa, sègles XIII e XIV), destinats subretot a las femnas. En França, se copiavan fòrça òbras literàrias, istoricas, politicas e scientificas, tradusidas de l'italian o lo latin.

Dins la corona d'Aragon, en Catalonha, la monarquia èra en crisi. Aquel fach toquèt la produccion de codèx luxosos enluminats, que foguèt redusida. La noblesa èra tanpauc en una situacion gaire mai bona. Per aquò, los principals clients dels codèxs èra de corporacions, d'eclesiastics, avesques e los parroquians. Per contra, dins la corona de Castelha, la produccion de libres manuscrits enluminats èra favorabla, que los reis e la nauta noblesa fasiá fòrça comandas.

Pendent la Guèrra de cent ans, los enluminaires dels manuscrits se trobèron separats dins diferentas vilas, mas la produccion mermèt pas, quitament aumentèt la diversitat tematica e los clients, que la borgesiá comecèt a ne crompar.

L'invencion de la estampariá d'en primièr toquèt pas la produccion dels codèx e de rics manuscrits, que la diferéncia èra fòrça clara. Se podava pas comparar la qualitat dels manuscrits e sas enluminueras amb aquesta dels libres editats o estampats.

Tipologia[modificar | modificar la font]

Volumen o codex[modificar | modificar la font]

Enluminura ont se vei que lo personatge legís un rotlèu o volumen

Lo rotlèu o volumen es la forma que portavan los escrits e tèxtes sus papir. Los tèxtes se dispausavan en colomnas amb mèsme nombre de linhas. Dins la colomna del títol o a la fin del volumen, s'escriviá lo nombre de linhas del manuscrit. Totas aquelas nòrmas estilisticas servissián per poder calcular lo salari del copista; s'utilizava una mesura d'unes 16 a 17 sillabas (de 34 a 38 letras).

La facilitat de lectura e de consultacion dels libres actuals, la recèrca d'una citacion o d'una error per lo corregir es malaisida sus de rotlèus a causa de disposicion en colomnas; qu'èra pauc practica la lectura pacienta e fastigosa de desenrotlar e enrotlar per aviar la lectura.

Lo rotlèu o volumen durèt fins al sègle V ApC alara que lo codèx comencèt a èsser utilizat dins al sègle I o II. Aquel cambiament de tendéncia del volumen al codèx se vei dins las representacions artisticas; fins al sègle V, totas las esculturas crestianas representadas acompanhadas de quin escrit que siá, èran presentada sus de rotlèus; mas, a partir del sègle V, per aquelas presentacions dels escrits se comencèt a predominar lo codèxs. Es dins la vida videnta que trionfava lo codèx sul volumen a causa del format del pergamin e de la forma en libre.

Codèx[modificar | modificar la font]

Lo codèx es inspirat de las formas de las tauletas de cera mas utilizant una autra matèria, lo pergamin, qu'èra un melhor supòrt d'escritura a l'encòp sul recto e sul verso. Après aver fabricat lo pergamin, se lo talhava e se lo plegava; los plecs èran ligats per formar de quasèrns amb un nombre variable fulhets; èran nomenats segon lo nombre de plecs amb que èran realizats. L'escritura se presenta en linha entièra o en colomnas, mai sovent doas e a vegada tres. L'utilizacion del papir en forma de codèx foguèt fòrça excepcional dins los sègles VI – X. Los monastèris benedictins realizavan un prètzfach de granda importància culturala que compreniá los prètzfaches artesanals dels monges: la còpia manuala d'ancians codèxs, unes d'enluminats. Atal los monastèris contribuissián a preservar e transmetre la cultura anciana, en mai de la crestiana, permetent que se perdèsse aquel grand patrimòni ancian.

Codèx, tipe de manuscrit

La tradicion manuscrita permetèt de saber que los codèxs mai ancians qu'avèm dins las bibliotècas datan del sègle IV ApC, que la majoritat de la òbras classicas es conservada dins manuscrits del sègle IX e X e fòrça dins de codèx profans dels sègles XV e XVI.

Localizacion e identificacion de codèxs[modificar | modificar la font]

Las bibliotècas modèrnas an de catalògs de manuscrits e codèxs, que son la majoritat de caractèr general, e contenon practicament totes los codèxs existents per país.

Manuscrits religioses[modificar | modificar la font]

I a 3 tipes diferents  de manuscrits religioses:

Los evangelaris: son los libres que contenián los evangèlis jornalièrs de l'annada. Los mai importants son aquestes qu'apertenon als sègles XII e XV, e foguèron utilizats abans de l'aparicion de la messa.

Lo libre de còr: sas fuèlhas èran mai sovent de pergamin. I èran escrichs los salms, antifons, etc. Aquestes escrits se cantavan als còrs de las glèisas. Coma èra de granda talha, èran gardats dins d'armaris especials e se plaçavan en cantussièr, qu'avián 4 caras per i metre diferents libres.

Los libres de preguièras que contenián las oracions utilizadas a totas oras del jorn e de l'an, que se nomenava tanben libres d'oras. Èran mai sovent enluminats. Dins los sègles XV e XVI, se faguèt d'edicions preciosas estampadas amb fòrça gravaduras, se destria las estampas per Simon Vostre a París.

Palimpsèst[modificar | modificar la font]

Los palimpsèsts[2] son una categoria fòrça especiala de rotlèus de pergamin, tanben conegut jol nom de codèx rescripte. Aquestes codèx an la caracteristica d'aver estat ja escriches de per abans que se ruscavan e raspaven per'mor poder èsser reutilizats e i rescrichs. Los palimpsests s'utilizavan sustot dins los monastèris ont i aviá pas pro de pergamin. Los codèxs que s'escafavan èran en majoritat de caractèr profan, mas existís lo cas d'unes religioses ont se tornèt escriure un tèxte classic. Unes dels palimpsèsts mai importants son: De Republica de Ciceron, Instituciones de Gayo (catedrala de Verona) e Ambrosianus de Plaut (Ambrosian de Millan). 

La lectura e interpretacion dels escrits dels palimpsèsts son plan malaisidas de grandas dificultats tant per legir lo tèxre novèl coma per recuperar los tèxtes raspats o escafats. Per çò far, s'utilizava l'acid gallic concentrat e la tintura de Giobert, mas la reaccion escursissiá lo pergamin. Lo sulfidrat d'amoniac èra mens agresiu, e permetiá de ressuscitar las inscripcions illegiblas amb la lutz de la lampa de Wood, fasent luminosas las matèrias dels pergamins e papièrs (las tintas fòrça palle se destaca de la color negra sus un fons fosforescent).

Manuscrits d'autor[3][modificar | modificar la font]

Amb l'estampariá, los manuscrits podava èsser al l'encòp copiats a la man e amb de las letras de mòtle. Las copias que se realizavan amb l'estampariá, mai sovent, èran de copias d'usatge personal o d'escrits de creacion, que, après passats per l'estampariá, se destruissiá los originals. Per aquò, sol los manuscrits d'autor que foguèron pas estampats son conservats, an estats copiats per pas cap d'estampariá.

Copiás d'usatge personal realizat per de non professionals de l'escritura[4][modificar | modificar la font]

Amb l'espandiment de l'alfabetizacion cap a de sectors mai largs de la societat las gents, amb lo besonh de libres manuscrits per aumentar lor coneissença, podavan pas encara los pagar qu'èran carestissim. Aquò faguèt que fòrça personas que sabián escriure comencèron a copiar las òbras de lor interés. Se podián pas comparar los manuscrits d'execucion sonhada dins totas las estapas amb las còpias de manuscrits de forma personala amb de calligrafias cursiva, sanada e amb manca d'inicialas sonhadas que se diferéncian solament de la rèsta per sas dimensions e pas per la color o l'ornamentacion; se respectavan tanpauc las justificacions de las linhas del tèxte. En definitiva, aquelas copias se realizavan solament per utilizar lo contengut. L'estampariá acabèt tanpauc amb aquel tipe de libre.

Supòrts[modificar | modificar la font]

Papir[modificar | modificar la font]

Lo papir es una planta de l'òrdre de las ciperacièas de talh prim, de forma triangulara e de mai d'un mètre de nautor; a l'interior, i a una seriá de filaments que se pòt extraire. Aqueles filaments s'extrason, se dispausan en doas sèrias sobrepausadas, premsadas e secadas al solelh en formant la fuèlha de papir. Segon las dimensions e la qualitat volguda après lo procès de transformacion de la planta, se podava obténer diferents tipes de papir coma: la ieratica, mai tard nomenada augusta, es lo supòrt de dimensions màger e consacrat a la transcripcion dels tèxtes sagrats; la charta emporetica èra lo supòrt de mai pichonas dimensions; los autres noms o de dimensions del papir èran los seguents: amphitheatrica, fanniana, saitica e taeneotica.

Las fuèlhas se talhavan en benda de mèsme farmat e dimensions e s'empegavan las unas amb las autras, d'esquèrra a drecha e pel costat mai larg, per poder obténer lo rotlèu o volumen. Las paginas s'organizavan en doas colomnas; podián èsser de difrentas grandors segon lo luòc e l'epòca.

Pergamin[modificar | modificar la font]

Lo pergamin se fabricava amb de pèls d'animals, normalament de cabras e vacas de per abans preparadas. S'extrasiá la pèl dels animals, èra macerada dins la calç pendent unes jorns, al sortir la pèl èra raspada amb un instrument plan afilat, fin finala se polissiá amb una pèira ponce fins a obténer una superfícia lisa e uniforma.

Las originas del pergamin remontan a l'epòca de Tolomeo V Epifanes, rei d'Egipte qu'enebiguèt l'exportacion de papir; alara, lo monarca ordenèt d'utilizar las pèls dels animals coma supòrt de l'escritura.

Abans lo sègle XIII, la fabricacion de pergamin se realizava exclusivament dins los monastèris, ont dins sas bòrdas los monges realizavan tot lo procès necessari a las realizacion dels pergamins. Enseguida, la produccion de pergamins s'espandiguèt a la populacion laïca, creant las corporacions dels pergaminièrs dins las vilas màger.

Papièr[modificar | modificar la font]

Lo papièr se fabricava amb de pelhas o substàncias fibrosas. Foguèt introdusit pels arabs a Euròpa avent aprés la tecnica de son elaboracion de la part dels chineses pendent lo sègle VIII. Aquesta tecnica consistissiá a triturar de pelhas de lin e de còrdas de cambe per los redusir en fuèlhas primas jos pression e dessecacion; puèi, per polir las imperfeccions se recobrissiá la pasta amb una capa glutinosa. Aquesta tecnica se perfeccionèt, amb trituracion de las pelhas dins l'aiga e sabon, s'obteniá una pasta espessa que s'introdusissiá dins un recipient plen d'aiga a una temperatura determinada. Dins lo recipient, se banhava lo quadre de fusta amb la forma desirada del papièr a obténer; lo quadre aviá una tela de fils que permetiá que l'aiga passe e se restanque la pasta, e en movent lo quadre se la repartissiá unifòrmament. Se retirava lo quadre, e se metiá la pasta sus un filtre perque restanque l'aiga, comença lo procès de dessecacion e, puèi, per acabar a elimina l'aiga, se plaçava lo papièr dins una premsa. Après, las fuèlhas de papièr se daissavan secar e, un còp secas, s'i aplicava una pèga que se pòsca fixar plan la tinta.

Instruments grafics[5][modificar | modificar la font]

Instruments d'escriura[modificar | modificar la font]

Lo calame: instrument per escriure

Lo calame s'utilizèt dempuèi un bon començament per l'escritura en tinta; es un instrument de cana talhada en punta; aqueste tèrme punchut se deviá passar a la pèira ponce o per afilar quand s'aflaquissiá. Se fabriquèron tanben excepcionalment qualques de plumas metallicas als sègles V-VI qu'en Euròpa se calguèt substituir lo calame.

Instruments per escafar[modificar | modificar la font]

Se s'agissiá de papir, s'utilizava una esponja per escafar çò que s'èra escrich; dins lo cas del pergamin, s'utilizava una gavina o raspador.

Instruments per marcar los intervals de linhas e colomnas del tèxe[modificar | modificar la font]

Lo ponchon o compas s'utilizava per marcar los ponches dels intervals de linhas e colomnas dels tèxtes amb las nòrmas de l'escritura existenta.

Tintas e tintièrs[6][modificar | modificar la font]

Las tintas[modificar | modificar la font]

La tinta negra èra aquela que s'utilizava dempuèi l'antiquitat. Èra compausada de 75 % de negre de fum e de 25 % de goma. Aquesta mèscla se secava al solelh e per la poder utilizar se li caliá barrejar amb d'aiga. Per escriure sus pergamin, s'utilizava una tinta amb una basa metallica, lo coire.

La tinta roja s'utilizava dempuèi l'antiquitat per escriure las inicialas e los títols dels tèxtes e escrits.

Se realiza tanben la tinturadura del pergamin de color porpra e escriure dessús amb tintas d'aur e argent; aquel art s'utilizèt en Euròpa dempuèi lo sègle VI, subretot a l'epòca bizantina. Dins los manuscrits medievals, per ornar los tèxtes, s'utilizavan de tintas d'autras colors coma verd, blau, jaune, violet, entre d'autras.

Los tintièrs[modificar | modificar la font]

Los mai ancians èran fabricats de fusta. Dins un tròç de fusta se realizavan dos orificis, l'un amb una bola compacta de color roja e l'autre de color negra. Se'n pòt tanben trobar d'autres materials coma la ceramica e lo bronze.

Comèrci e prètz[modificar | modificar la font]

A l'epòca anciana grecoromana e a l'Edat Mejana, lo comèrci de manuscrits èra pas plan organizat, mas en mai de las comandas que se fasián als copistas, se crompavan tanben de manuscrits. Mercés a la passion dels umanistas pels manuscrits, lo comèrci s'intensifiquèt fins al ponch que fòrça d'eles amassavan un grand nombre de volums.

Al subjècte del prètz dels libres, se crei que deviá èsser carestiós, subretot lo prètz dels codèxs. Mai, segon diferentas fonts, se sap tanben que se realizavan de prèsts de codèxs e de manuscrits, e per aquò se fasiá una mena de contracte.

Enluminadura[modificar | modificar la font]

La miniatura grèga classica, bizantina e medievala[modificar | modificar la font]

L'enluminadura del libre remonta a temps fòrça alunhats, dempuèi los egipcians. La substitucion del rotlèu pel codèx compren un cambiament tecnic amb l'enluminadura dels manuscrits, profiechan que lo pergamin èra una matèria melhora que lo papir, tant per recebre coma per gardar las enluminuras. Mas, coma l'art d'illustrar los manuscrits èra nascut suls rotlèus de papir, los escribes e enluminaire adoptèron las meteissas modalitats dins lo codèx.

Eluminura o miniatura d'un manuscrit

Los papirs illustrats que demoran son fòrça rars e las enluminuras se limitan a de simples esquèmas o croquis. Los testimònis classics defendon que lo retrach de l'autor se plaçava al començament del volum. La miniatura bizantina se dividís en quatre periòdes. Lo primièr periòde (325-717) se caracteriza per d'illustracions de doas categorias, quadres e figuras de plantas e animals dins lo tèxt. Lo segond periòde (717-842) se caracteriza per d'ensags ornamentals, arcs e colomnas pels evangèlis, decoracion fantastica, geometrica, aucèls, entre autras. Lo tresen periòde (842-976) se caracteriza per una melhoracion de las miniaturas, ensajant reproduire de modèls ancians dins los personatge; e una ornamentacion plena de fantasia. Lo quatren periòde (976-1025) se caracteriza per una tendéncia a alongar las siloetas per èsser mai primas. 


La miniatura entre los sègles VIII e XII[modificar | modificar la font]

La decoracion dels libres manuscrits se redusiá e solament al decòrs de las letras inicialas mejançant d'enlaces de fuèlhas amb tèsta estilizadas d'animals reals o imaginaris.

Dins aquestes sègles, los benauroses realizavan d'illustracions graficas de passatges de l'Apocalipsi e de la profecia de Danièl, l'alfa e l'omega, la majestat del senhor, la lucha de l'aucèl amb la sèrp, los inspiradors de l'òbra, la genealogia temporala de Jesucrist, l'istòria d'Adam e Èva, la anonciacion e lo presèp, los episòdis de la vida e mòrt de Jèsus, àngels portaires d'evangèlis, representacions de glèisas orientalas, simbòls evangelistas dins d'arcs. E unes exemplars de libres manuscrits mòstran la mapa mundi

Fòrça miniaturas ocupan de paginas entièras e quitament doas; al contrari, d'enluminuras son de dimensions mai redusidas e s'inserission dins las marges del tèxte o s'i intercalan. Las figuras enluminadas an pas de relèu ni de perspectiva, an un fons monocromatic e unifòrme.

Pendent la Renaissença, se perfilan de miniaturas de fòrça escòlas de saber; cal destacar que totas aquelas realizavan de magnificas enluminuras amb de representacions figurativas encara mai frequentas e luxosas. A aqueste periòde, ven encara mai al vam d'escriure amb d'aur o argent sus de pergamin de color porpra. 

Al sègle XI, apareguèt l'estil romanic, que consistissiá a aplicar l'art bizantin dins las tradicions artisticas de cada país. Aquel estil se caracteriza per de seriá de linhas qu'ajudan a donar lo relèu; es de caractèr narratiu e las enluminuras se caracterizan per èsser dessenhadas a la pluma.

La miniatura espanhòla dins aqueste estil se pòt dividir en tres grops de codèxs:

  • Manuscrits tradicionals, que gardan l'estil mossarab.
  • Manuscrits que mesclan l'estil mossarab amb lo romanic.
  • Manuscrits d'estil romanic.

La miniatura dins los sègles XIII e XVI[modificar | modificar la font]

Dins aquestes sègles la miniatura dintra dins lo periòde gotic. Dins aqueste periòde, los manuscrits se caracterizan per una escritura fòrça tecnica e un gost refinat al subjècte de l'alternacion de tintas de color negra, roja e blava, e los cromatismes de las ornamentacions. Apareisson tanben sovent força d'illustracions, composicions pictoralas que materializan las scènas que tracta lo tèxte.

Las illustracions de poesias son compausadas per multiplas scènas d'actors de tota condicions socialas: d'òmes e de femnas, religioses e laics, de crestians, arabs e josieus, reis, comerçants, senhors, entre d'autras. E son de representacions de la vida reala de l'epòca medievala.

Al periòde de la renaissença, las miniaturas se caracterizan per d'ornamentcions gaireben excellentissimas de las letras inicialas e marges d'estil fòrça pur.

Dins la peninsula Iberica, predominavan las colors tristas en las miniaturas, coma lo gris e lo negre.

La religadura[modificar | modificar la font]

religadura d'un libre manuscrit

La religadura nasquèt quand se substituiguèt lo rotlèu pel codèx. Lo codèx en forma carrada o rectangulara demadava que las fuèlhas que lo compausavan sián jonchas e se protegidas. S'utilizava de tauletas de fusta, mai sovent de cèdre, e de bendas de cuèr que se ligavan amb una correja qu'encencha tot lo còdex.

Aquelas tampas dels codèxs faguèron possible l'aparicion d'una ornamentacion extèrna segon las tendéncias de cada epòca e tradicions de cada país. A partir del sègle IV, la religadura dels manuscrits es caracterizada pel luxe de l'estil bizantin. Son frequents las tampas de libres amb aur, argent, pèiras preciosas e esmalts.

Mai tard, apareguèron las religaduras que recobrissián las tampas de fusta amb cuèr, qu'èra adornat amb de pichonas representacions gravadas amb de fèrres premsats a sec, en relèu e sens aur (tecnica nomenada gofrat). Aqueles fèrres contenián de representacions vegetalas, animals, d'imatges de sants, cavalièrs e autras figuras umanas.

Al periòde gotic, las religaduras venon mai simplas amb fòrça àngels, sants, scènas eroticas e de caça.

Al periòde mudejar, las religaduras sutilizavan de ricas telas coma: lo velós, telas volosadas, rasas..., brodadas amb peirerias e esmalts amb d'emblèmas dins la partida centrala.

Referéncias[modificar | modificar la font]

  1. Millares, Agustín. Introducción a la historia del libro y de las bibliotecas (en castellana). Cinquena. Fondo de cultura económica, 1993, p. 58, 59, 60 i 61. ISBN 84-375-0371-X. 
  2. Millares, Agustín. Introducción a la historia del libro y de las bibliotecas (en castellana). Cinquena. Fondo de Cultura Económica, 1933, p. 52 i 53. ISBN 84-375-0371-X. 
  3. Càtedra i López, Pedro i Maria Luisa. La memoria de los libros. Estudios sobre la historia del escrito y de la lectura en Europa y America, Tomo I. (en castellana). Instituto de Historia del Libro y de la Lectura. Fundación Germán Sánchez Ruipérez i Duques de Soria., p. 94. ISBN 84-933504-3-5. 
  4. Càtedra i López, Pedro i Maria Luisa. La memoria de los libros. Estudios sobre la historia del escrito y de la lectura en Europa y America, Tomo I.. Instituto de Historia del Libro y de la Lectura. Fundación Germán Sánchez Ruipérez i Duques de Soria., p. 106. ISBN 84-933504-3-5. 
  5. Millares, Agustín. Introducción a la historia del libro y de las bibliotecas (en castellana). Cinquena. Fondo de Cultura Económica, 1993, p. 25 i 26. ISBN 84-375-0371-X. 
  6. Millares, Agustín. Introducción a la historia del libro y de las bibliotecas (en castellana). cinquena. Fondo de cultura económica, 1993, p. 26, 27 i 28. ISBN 84-375-0371-X. 

Bibliografia[modificar | modificar la font]

Suls autres projèctes Wikimèdia :

  • Cadièra, Pedro; López, Maria Luisa.  La memoria de los libros. Estudios Sus la historia del escrito y de la lectura en Euròpa y America, Tomo I. Instituto De Historia del Libro y de la Lectura. Fundación Germán Sánchez Ruipérez e Duques de Soria.
  • Clair, Còlen. ( Madrid 1998). “Historia De la impremta en Euròpa”.
  • Jurado, Augusto. (Madrid 2001) "La impremta y lo libro en españa". C&G Comunicación Gráfica.
  • Millares, Agustin. (Cinquena reimpressió 1993). Introducción A la historia del libro y de las bibliotecas. Fondo De cultura economica.