Mèlsa

Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.
Anar a : navigacion, Recercar

La mèlsa (en grèc ancian σπλήν (splēn), en latin lien, d'ont los adjectius esplenic e lienal) es un organ fragil, prigond, situat dins l'ipocondre esquèrra en fàcia de la 10a costèla (costèla esplenica). Es donc en posicion toracoabdominala. Ten un ròtle dins l'immunitat e dins lo renovèlament de las cellulas sanguinas.

Morfologia[modificar | modificar la font]

Posicion de la mèlsa (spleen en anglés) en vista anteriora (vista de fàcia).

De color roge o porpre escur, la mèlsa mesura per l'èsser uman en mejana 12 cm × 8 cm × 4 cm per una massa mejana de 200 g, es l'organ linfoïde mai voluminós.

La mèlsa compren classicament tres fàcia e una basa:

  • la fàcia anteriora se trapant al vejaire de l'estomac, se nomena donc fàcia gastrica. Es sus aquela qu'es cravat lo bast de la mèsla, region d'ont dintran e sortisson los vaisèls;
  • la fàcia laterala, al vejaire del diafragma, es donc la fàcia diafragmatica;
  • la basa, en rapòrt am l'angle colic esquèrre.

Lo bòrd anterior es crentat es aquel que se percep a la palpacion a l'escasença d'una esplenomegalia.

La mèsma es capable de se contractar o de se dilatar en foncion dels besonhs de l'organisme, l'esplenocontraccion provòca un retorn de sang dins la circulacion generala.

Constitucion[modificar | modificar la font]

La mèsla es cobèrta d'una capsula conjontiva fòrça sopla, rica en reticulina e en elastina, enviant de parets conjontius a l'interior del parenquime esplenic. Aquel es constituit de doas menas de teissuts:

  • la popa roja; compausada de sinusoïdes venoses que contenon fòrça d'eritrocits
  • la popa blanca correspondent a de folliculs limfoïdes, intervenent dins l'immunitat. La mèsla es en efièch lo mai voluminós dels organs limfoïdes periferics.

Vascularizacion e innervacion[modificar | modificar la font]

La vascularizacion arteriala de la mèlsa se fa subretot per l'artèria esplenica (artèria lienala). Aquela essent una de las 3 brancas del tronc celiac que nais de l'aòrta al nivèl de la 12a vertèbra toracica. Après un trajècte fòrça sinuós sul bòrd superior del pancreàs, penètra dins lo parenquime pel bast se divisent en doas brancas superiora e inferiora; aquò explica l'existéncia de la esplenectomia parciala. Ensegida las brancas se divisan en artèrias trabeculàrias que caminan dins las travadas conjontivas. Elas meteissas donan las artèrias centralas sortissent de la travada, que s'enròdan d'un manchon de popa blanca (subretot linfocits T). L'artèria centrala contunha e sortís de la popa blanca per donar de blancas mai pichonas: las « artèrias penicilladas ». Aquelas s'acaban per de capillars amb de menas de taps qu'enròdan lor terminason: son los capillars de forrèl. Aqueles capillars terminals son obturats e i aurà de passatges entre las cellulas endotelialas terminalas, e lo sang sortís dels vaissèls e passar lo parenquime esplenic per rejónher los sinus venoses. I a donc una circulacion tencada e una circulacion dubèrta.

La vascularizacion venosa se fa, ela, per la vena esplenica (vena lienala), que dintra dins la constitucion del tronc pòrta amb las venas mesentericas superiora e inferiora.

Los vaissèls linfatics son situats près dels vaissèls sanguins. Sols de vaissèls linfatics eferents existisson a la mèlsa. De canals linfatics exteriors ligan la mèlsa a l'estomac (epiploòn gastroesplenic), al pancreàs (epiploón pancreàs-esplenic).

Los nèrvis seguisson los vaissèls e subretot las artèrias. Explicarián parcialament los punts del costat (per isquemia de la mèlsa) e las copaduras d'alen après de tusts dins l'ipocondre esquèrre. Pendent un traumatisme de la mèlsa, se pòt observar a vegada una dolor projectada dins l'espatla esquèrra deguda a l'aferéncia sensitiva comuna al nivèl de la mesolha espinosa.

Variacions anatomicas[modificar | modificar la font]

Las mèlsas surnumeràrias, dichas accessòria, son frequéncias, trobadas dins mai de 10% de las escasenças dels escanèrs abdominals[1]. Pausan pas abitualament de problèma mas de cases de torsion, se manifestant per una dolor abdominala aguda, foguèron descrichs[2].

La mèlsa, puslèu que d'èsser lisa, pòt èsser polibada. Rarament pòt èsser ectopica, veire, fusionada amb una gonada[3].

Ròtle[modificar | modificar la font]

La mèlsa a dos ròtles essencials:

  • ròtle dins l'immunitat, coma l'immunitat cellulara, fa tanben partit dels organs limfoïdes segondaris.
    Interven subretot dins lo contraròtle de las infeccions amb bacterias encapsuladas, coma los pneumocòcs e los meningocòcs;
  • ròtle dins la regulacion de la formacion e de la destruccion dels elements figurats del sang: se dich que la mèlsa es lo « cimentèri dels globuls roges ». La mèlsa es lo luèch de l'ematopoïesi pendent la vida embrionària (3 a 7 meses). Pèrd enseguida aquela foncion, que la pren lo fetge fins a la naissença, e puèi la mesolha ossosa. En cas de damatge de la foncion ematopoïetica de la mesolha ossosa, se pòt observar que se torna far l'ematopoïesi esplenica.

Afeccions esplenicas[modificar | modificar la font]

  • abséncia de mèlsa: aspleniá congenitala. Fòrça rare, provòca des infeccions sevèras.
  • polispleniá: preséncia de mai d'una mèlsas; fòrça mai frequenta sabent que las mèlsas subrenumeràrias son de talha fòrça pichona. Poirián pasmens se desvolopar en cas d'ablacion de la mèlsa.
  • esplenomegalia: aumentacion del volum de la mèlsa. Las causas de las esplenomagalias son fòrça nombrosas: infecciosas, ematologicas e tumoralas, malautiás de subrecarga.
  • Traumatismes de la mèlsa. La mèlsa es un organ fragil e plan vascularizada. Alara los traumatismes de la mèlsa son plan frequents. Es possible una emorragia plan sevèra en cas de rompedura de la capsula esplenica: aquò pòt menar a la formacion d'un emoperitòni amb tust emorragic segondari. Se la capsula demora intacta, l'emorragia serà mens abondanta e se formarà un ematòma soscapsular. La rompedura de la mèlsa après un esfòrç violent es une complicacion rara mas classica de la mononucleòsi infecciosa.

Esplenectomia[modificar | modificar la font]

La mèlsa es pas indispensabla a la vida. Per aquela rason l'esplenectomia, o ablacion de la mèlsa, pòt èsser indicada dins diferentas situacions:

  • en cas de traumatisme, per prevenir una rompedura de la mèlsa;
  • en cas de tumor o d'abcès de la mèlsa;
  • en cas d'ipersplenisme sevèr;
  • dins l'encastre del tractament de malautiás autoimmunas coma lo purpura trombopenic idiopatic o l'anemia emolitica autoimmuna; es en efièch dins la mèlsa que son destruchas las plaquetas o los globuls roges sensibilizats pels autoanticòrs;
  • dins l'encastre del tractament d'anemias emoliticas congenitalas coma las talassemias o l'esferocitòsi ereditari.

Fòra de las eventualas complicacions operatòrias, las principalas complicacions de l'esplenectomia son infecciosas, a causa de l'asplenia inducha, amb un risc d'infeccions bacterianas plan sevèras. Los gèrmes en causas son los pneumocòcs, los meningocòcs e l'Haemophilus influenzae.

Teorias arcaïcas[modificar | modificar la font]

Los ancians dison qu'en automne caliá « far rire la mèlsa », manjant de racinas (pastenaga, rafe negre, pissalach, etc). Çò que permetiá de suportar melhor lo freg e èsser d'umor melhora. La mèlsa, segon la teoria de las umors, servissiá subretot a regular las umors. Quand se manjava pro de racinas, s'evitava las depressions ligadas a l'ivèrn[4].

Los Ancians donavan a la mèlsa fòrça proprietats coma aquela de provocar los punts de costat e de noire per consequent a la correguda. Se pensavan atal que los Ancians dessecavan la mèlsa dels correires e de los cavals per ne melhorar las performanças.

Imatges suplementàrias[modificar | modificar la font]

Nòtas e referéncias[modificar | modificar la font]

  1. Romer T, Wiesner W, The accessory spleen: prevalence and imaging findings in 1,735 consecutive patients examined by multidetector computed tomography, JBR-BTR, 2012;95:61-65
  2. Impellizzeri P, Montalto AS, Borruto FA et al.
  3. Varga I, Galfiova P, Adamkov M et al.
  4. Hippocrate (préf. Émile Littré), Œuvres complètes, vol. 6, « de la Nature de l'homme ».