Goigs

Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.
Salta a la navegació Salta a la cerca
Populars goigs Sant Calze a la Seu Valentina - fragment
Goigs de Sant Pèire Martir (1917)

Los goigs son dins lo mond catalan de composicions poeticas, de caractèr popular, que se cantan per la Maire de Jèsus, Crist o los sants.[1] Se cantan collectivament, dins l'encastre d'un acte religiós important, coma una messa votiva, un aplec, una procession... L'objècte consistís a donar la gràcias pels bens recebuts, o ben coma pregària per demandar lo salut fisic o esperital de la comunautat.

Autras sens[modificar | modificar la font]

D'un autre costat, la paraula goigs designa tanben las estampas d'aquelas poesias. N'existirián, dempuèi lo sègle XVI, mas los mai ancians conservats son del sègle XVII. Son d'estampatges simples, en fuèlhas mobilas (de gaireben 30 per 20 cm) e amb una composicion tipografica demorada gaireben la meteissa fins ara: una vinheta –formada amb d'elements tipografics o alara dessenhats– enquadra lo títol, lo tèxte, l'imatge de la dedicacion e la musica, qu'aparéis pas estampada fins al sègle XVIII.

Originas[modificar | modificar la font]

Goigs de la Maire de Dieu de Requesens (1899)

Lo primièr còp que se tròba documentat d'aquel genre, al subjècte de l'usatge e del contengut, es a la Cronica de Ramon Muntaner (1325-1328), ont fa lo recit cossí tota l'armada catalana canta los goigs de sant Pèire per demandar pluèja la velha de contraatacar Gallipoli. Dins aquel meteis sens, lo primièr tèxte conegut de goigs en catalan es la Barada dels goyts de nòstra femna en vulgara cathallan a balh redo, conservats dins lo manuscrit del Libre roge de Montserrat (de fin del sègle XIV), e que met en evidéncia lo ligam dels goigs amb la dança dins las glèisas abans lo concili de Trent. Las corporacions e confrarias –subretot aquela del Rosari– popularizan los goigs dels seus patrons respectius.

Lo fenonèm dels goigs nasquèt dins l'encastre de la cultura catalana, e se desvolopat sens interrupcion al cors dels sègles fins ara, essent un testimòni mai de la subrevivéncia e de l'unitat de la lenga catalana. I a pas de capèla, parròquia o ermita que dispause pas –o aja dispausat fins a tempses recents– dels seus goigs estampats, cantats lo jorn de la fèsta.

Recuèlh e estudi[modificar | modificar la font]

Aquel espeliment dels goigs estampats provoquèt, ja dempuèi la Renaissença catalana, a lor recuèlh e estudi. De bibliotecas possedisson de largas colleccions de goigs. Per exemple se destacan la Bibliotèca de Catalonha, la Bibliotèca Publica Episcopala de Barcelona, la Bibliotèca de Montserrat e l'Archiu Istoric de la Vila de Barcelona. Fins a çò nòstre a la mediatèca de Montpelhièr i a una collection importanta d'aquels imatges populars, donat a la vila en 1884 pel vescomte Charles de Vallat (1816-1884), diplomata, cònsol general a Barcelona. Compta mai 8 000 exemplar plan variats.

Aquelas associacions de colleccionaires espellisent, promòvon la coneissença dels goigs e lor popularizacion. Entre elas i a los Amics dels Goigs,[2] fondada en 1922 per Mn. Francesc de P. Baldelló, que publica un butlletin trimestral e compta tanben amb una importanta colleccion de goigs. Tanben i a d'entitats gogistas a Sabadell, Tarragona, Solsona, Vilanova i la Geltrú, Bagà e mai.

Lo fenomèn dels goigs dona d'estudis dins de disciplinas divèrsas: la literatura e musica populara, la antropologia culturala, l'istòria de l'estampariá...

Lo contengut dels goigs[modificar | modificar la font]

Forma poetica[modificar | modificar la font]

Ceramica dels goigs a la Maire de Dieu deBruguers

Dins sa forma mai abituala, los goigs se presentan en vèrses eptasillabs. La primièra e darrièra estrofa an quatre vèrses e comprenon lo retorn (los dos darrièrs vèrses), que se repetisson a la fin de cada estrofa. La rèsta de las estrofas (a l'entorn de sièis o uèch) mai sovent an sièis vèrses.

Aquela forma poetica dels goigs ven de las cançons de dança de la poetica trobadorenca: la dança e la balada, que en Catalonha èra coneguda coma dança redonda. (Dins lo Libre roge de Montserrat, del sègle XIV, se tròba la Balada dels goigs de Nostra Dona en vulgar catalan a ball redon.) La dança repetissiá lo retorn a la fin de cada estrofa, tala coma o fan encara uèi lo jorn los goigs. Aquel retorn se nomena rescobla o retronxa.

Al subjècte del contengut poetic, los goigs primitius celebravan las sèt jòias o gaugs mai importantas qu'aguèt la Maire de Dieu (l'Anonciacion, la Naissença de Crist, l'Adoracion dels Magues, la Resurreccion, l'Ascension, la Venguda de l'Esperit Sant e l'Asspmpcion). Mas s'espandissiá lèu la tematica e tanben las dedicacions: los sants e Crist son tanben objècte dels goigs.

Los goigs consacrats als sants mai sovent ne descrivon la vida, lo martiri e los seus miracles, e ne demandan la proteccion d'una localitat o una profession, o contra una malautiá concrèta. Entre las dedicacions mai popularas i a sant Ròc e sant Sebastian, contra la pèsta; santa Luciá, per la vista, o sant Blasi de Sebaste pel mal de garaganta. Per las dedicacions corporatistas o professionalas, i a l'exemple de sant Elèi dels fabres e joielièr, sant Isidòr dels païsans, Sant Beneset dels bibliotecaris...

Paraulas, musicas e illustracions[modificar | modificar la font]

La granda majoritat dels goigs demòran anonime, e son benlèu òbra d'autors populars o sens grand amplor. Mas i a agut tanben de poètas coneguts que s'illustrèron dins aquel genre: Francesc Vicent Garcia (lo Rector de Vallfogona), Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Mn. Pere Rebòt, Osvald Cardona... En Catalonha i a agut tanben de femnas que participèron a aquel genre coma Clementina Arderiu.

La meteissa causa se passèt amb la musica: la majoritat es d'origina populara, anonima. Fòrça es perduda, qu'aparéis pas sus las estampas. En consequéncia i a de goigs diverses que se cantan amb la meteissa musica. Las melodias son simplas, amb paucs d'elements, e l'aire es mai sovent repetitiu mas lèste a l'encòp. Pasmens, i a tanben de musicians comeguts que crèron de bèlas musicas de goigs: Mn. Francesc Baldelló, Joan Llongueras, Mn. Josep Maideu, Lluís Millet, Joan M. Aragonés...

Los motius ornamentals caracteristics dels goigs son l'image associada e la vinheta qu'enquadra lo tèxte. La gravadura sus fusta de bois per exemle es lo biais tradicional per reproduire l'image. Quand la tecnicia venguèt a lo permetre, tanben s'utilizèt la calcografia, la fotografia, lo dessenh... Entre los artistas contemporanèus que amb succés faguèron d'images de goigs podèm mencionar Enric C. Ricart, Josep Obiols, Antoni Gelabert, Antoni Ollé Pinell, Josep M. Subirachs...

Influéncias e d'eveniments exòtics[modificar | modificar la font]

En Sardenha i a de cançons tradicionalas pareisssent als "goigs", qu'al nòrd se sonan gosos (semblable al castelhan Gozos), e al sud goggius o coggius semblable al catalan, dins qualques païses de la zòna de Nuoro se sonan coblet (en catalan) Los tèxtes son en logudorés, campidanés, sasserés, gallurés e alguerés[3][4]

Referéncias[modificar | modificar la font]