Estèvia

Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.
Salta a la navegació Salta a la cerca

L'estevia (Stevia rebaudiana) es una espècia del genre Stevia. D'aquel genre venon unas cent cinquanta especias d'èrbas e arbrilhon de la familha dels virasolelhs (Asteraceae), nativa de l'America del Sud e de l'America Centrala subtropicala e tropicala. La Stevia rebaudiana es fòrça coneguda per sas fuèlhas de gost sucrat. Coma substitut del sucre, lo gost de l'estevia es mas suau e dura mens; pasmens l'extrach pòt arribar a aver un gost amar o pel mens daissar una savor de regalécia en concentracions grandas.

Nomenclatura[modificar | modificar la font]

  • Nom scientific complet: Stevia rebaudiana Bertoni
  • Etnologia: La forma forma latinizada Stevia ven del nom del botanista valencian del sègle XVI P.J. Esteve.

Ecologia[modificar | modificar la font]

  • Distribucion mondiala: La Stevia rebaudiana es originària de la flora sudamericana e buta espontaneament per las zònas semiaridas de las montanhas d'Amambay en Paraguai e las zònas prèpa de Brasil. La Stevia rebaudiana es ara cultivada dins d'airals espandits dins lo mond entièr dins de païses coma China, Japon, Corèa, Tailàndia, Taiwan, Israèl, etc.
  • Abitat: Abita dins de regions semiaridas. Ven dins de terrens sablonoses, pauc fertils mas amb un bon drenatge. Demanda de jornadas longas, e fòrça de solelh.

Descripcion[modificar | modificar la font]

Inflorescéncia de Stevia rebaudiana

La Stevia rebaudiana es un arbrilhon que mesura fins a 90 cm de naut e se caracteriza per des fuèlhas de color verd brilhant, simplas, pubescentas, ellipticas, dentadas e altèrnas, que mesuran entre 3 e 5 cm de long per 1,5 a 2 cm de larg. Los pès son erbacèus, epigèus, pubescents e dreches; tendon a se ramificar aprèp lo primièr cicle vegetatiu e tendon a se clinar. Las racinas filifòrmas son subretot superficialas e an sufisentament de fòrça vitala per permetre lo rebrot de la planta. Una racina mai gròssa s'enfonsa mai prigond. Son fibrosas e perennas.

Es una planta dioïca que presenta d'inflorescéncias que creisson sus un axe amb de flors pichonas, tubularas e de color blanca, sens fragrància perceptibla. Las flors son pollinizadas per las abelhas. Jos las latitudas nòstras es pas abitual que done de fruches fèrtils. Los fruches son dotats d'una tufa que lo vent transpòrta aisidament.

Farmacologia[modificar | modificar la font]

L'esteviol es lo principi actiu mai present de la Stevia rebaudiana.
  • Partida utilizada (principi actiu): Dins las fuèlhas se tròban los principis actius.
  • Composicion quimica:

Heterosids diterpenics: esteviosids (6%), dulcosids, rebaudiosids A, B, C, D i E. Los esteviosids[1] fan que las fuèlhas son de 10 a 30 còps mai doces que lo sucre. Lo gost doç es degut als glicosids d'esteviol, subretot a l'esteoviosid e al rebaudiosid A.

L'esteviosid es una polvera blanca cristalina, inodòra, non igroscopica, non fermentabla, de gost doç subretot dins de solucions fòrça diluidas e fòrça solubla dins l'aiga. L'esteviosid es un edulcorant natural non nitrogenat plan fòrça doç. En estat pur es 300 còps mai doç que la sacaròsa. D'entre las proprietats fisicoquimicas avantatjosas per la transformacion dels aliments podem notar la resisténcia a la calor, la nauta solubilitat dins l'aiga e en solucions idroalcolicas, la resisténcia al pH e el fach que conten pas de calorias.

Usatges medecinals[modificar | modificar la font]

La Stevia rebaudiana es una planta que regula lo sucre del sang, redusís la pression arteriala e regula l'aparelh digestiu en general. Tanben agís favorablament per fòrça personas ansiosas, redusís las graissas e es diüretic. Una autra aplicacion de l'estevia son los gargarismes bucals en infusar aquela. S'observèt un efècte similar a d'autres antiseptics quimics coma la clorexidina, qu'agís coma preventiu de las carias bucalas.[2]

Los estudis medicals mòstran que lo principi actiu de la planta indusís las cellulas beta del pancreàs de produsir per elas meteissas de quantitats importantas d'insulina[3], çò que contribuís a reduire la glucòsa dins lo sang qu'es la causa del diabèta de tipe 2.[4]

Accions farmacologicas[modificar | modificar la font]

Intensament edulcorant (l'esteoviosid es entre 200 e 300 còps mai doç que la sacarosa). Leugièrament laxatiu osmotic e Leugièrament ipoglicemiant[5] e ipertensor, antibacterian. Indicat per l'estenòsi. Succedanèu del sucre pels diabetics.

Toxicitat[modificar | modificar la font]

Aprèp fòrça estudis, s'observèt pas de toxicitat.

Istòria[modificar | modificar la font]

Aquela planta foguèt utilizada a l'epòca precolombiana pels guaranis de la region, que la nomenavan èrba dolça, e s'utilizava coma edulcorant pel mate e autras infusions. Aquel arbrilhon atirèt pas l'atencion dels colonizadors, e solament foguèt identificada pel naturalista paraguaian Moisés de Santiago Bertoni que en 1887 descobriguèt sas proprietats edulcorantas. En 1905 la registrèt jol nom de Stevia rebaudiana Bertoni. Tres ans mai tard, Juan B. Aranda Jiménez, espós de Vera Bertoni (filha del Dr. Bertoni), a Pòrt Bertoni – Naut Panamà, faguèt la primièra cultura extensiva. En 1921 l'esteviosid foguèt reconeguda coma una substància 300 còps mai dolça que lo sucre davant l'Union Quimica Internacionala. Mai tard se realizèron de preparacions pels diabetics e tanben se faguèron d'estudis sus l'estructura quimica de l'estevia als Estats Units d'America. En 1959 se plantèt al Jardin Botanic de Rio de Janeiro, e d'autras espècias a São Paulo e alavetz comencèt los estudis dels divèrses laboratòris de Brasil e del monde.

En 1966 comencèt al Paraguai la venda del "kaá-heé", en fuèlhas, jol nom de "Dulce té del Paraguai" del senhor De Gásperi. A partir d'aqueles ans s'intensifiquèt los estudis de l'estevia dins maites païses del mond, mas subretot en Japon. S'estudièron totes sos principis actius, se pròvèt son innocuïtat e alavetz l'industria japonesa ne comenèt l'industrializacion. En 1993 s'incorporèt l'esteviosid dins lo Còde Alimentari Nacional. En setembre de 1995 la Food and Drug Administration (FDA) dels Estats Units d'America aprovèt l'estèvia, autorizant sa venda e mai qu'interfere amb los interèsses de las industrias productrises d'edulcorants artificials. Quand moriguèt Bertoni, los estudis contunhèron amb l'agronòm Juan B. Aranda Jiménez (gendre del Dr. Bertoni).

Cultura[modificar | modificar la font]

Stevia rebaudiana buta en terrens sablonoses e pauc fertils, e es plurianala, atal cada prima rebrotan de novèls e nombroses brots a partir de las racinas. Cal brocar a la prima e al mitan del mes d'agost. A partir d'una planta que rebrota pendent la prima se'n pòdon far de 200 a 500 plants. La culhida de las fuèlhas (principis actiu de la planta) se fa just abans de la florison, per tal que se mantengan la concentracion maximala possibla en principis actius. Un sol apond organic l'an es sufisent e al debut de la prima, e se s'utiliza un apond mineral o quimic se deu aplicar cada 30 jorns e totjorn dos meses aprèp la transplantacion. Aquel arbrilhon es fòrça resistent a la mosidura e als insèctes, alara, l'usatge d'insecticides es minium, atal es possible de traire lo maximum de la planta sens se preocupar de las possibles toxicitats produsidas per un tractament amb pesticids o antifongics.

Nòtas e referéncias[modificar | modificar la font]

  1. (en)Immune up regulatory response of a non-caloric natural sweetener, stevioside.
  2. (en)Sucrose substitutes and their role in caries prevention.
  3. (en)Rebaudioside A potently stimulates insulin secretion from isolated mouse islets: studies on the dose-, glucose-, and calcium-dependency.
  4. (en)Apparent lack of pharmacological effect of steviol glycosides used as sweeteners in humans. A pilot study of repeated exposures in some normotensive and hypotensive individuals and in Type 1 and Type 2 diabetics.
  5. (en)Mechanism of the hypoglycemic effect of stevioside, a glycoside of Stevia rebaudiana.

Bibliografia[modificar | modificar la font]

  • (es)V.V.A.A. Curso de Botánica. Trea Ciencias.
  • (es)Cabrera, Angel L. Flora de la provincia de Jujuy. República Argentina. Editorial INTA.

Ligams extèrnes[modificar | modificar la font]