Detada

Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.
Salta a la navegació Salta a la cerca
Fotografia de detada.
Dermatoglifs d'un det mostrant las crestas e plecs papillars.

Une detada o dactolograma es l’emprenta formada per un det sus un supòrt pro lis que n’i demore la marca dels dermatoglifs.

Las detadas son unicas per cada individú e cada det a la seuna detada. La probabilitat que doas personas ajan las mèsmas detadas digitalas es infinitesimala: una esasença sur 64 miliards[1].

Las detadas començan a se formar entre la 10a e la 16a setmana de vida del fètus, per un plec de las sisas cellularas. Se l'expression dels gèns ten un ròtle, las circonvolucions de las crestas que lor dona la marca caracteristica dependent fòrça factors extèrnes, coma la velocitat de l’espelida dels dets, l'alimentacion del fètus, sa pression sanguina, etc. Atal, dos bessons verai mòstran una granda similaritat mas seront diferentas. A 24 setmanas, la geometrie de las detadas es fixada de biais definitiu per tota la vida de l’individú e las solas deformacions que realizada enseguida viendràn de la creissénça dels dets[1].

Los procediments d'identificacion dels individús per las detadas, sens l'ajuda d'ordinator, se nomena de « dactilotecnia ». L'estudi de las marcad digitalas se nomena la « dactiloscopia » (del grèc daktylos, « det », e scopie, « examen »). Lo caractèr gaireben unic d'una detada ne fa una aisina biometrica fòrça utilizat en medecina legala e per la polícia scientifica per l'identificacion dels individús.

Istoric[modificar | modificar la font]

Taula extracha d'Anatomia Humani Corporis del Neerlandés Govard Bidloo (1685). Gravadura segon un dessenh de Gérard de Lairesse.

Son ja observadas de marca de mans — positivas o negativas — sus las parets de las balmas paleoliticas. Se vei su de terralha preistoricas de detadas utilizadas coma signatura pel Babilonians a partir de -5000, e pel Chineses a partir de -1900.

Estudi anatomic dels dermatoglifs[modificar | modificar la font]

Al sègle XVII, l'anatomista Marcello Malpighi identifica las papillas dermicas e los pòrs exocrins de las crestas dermicas, alara que son representadas sus una taula d'un obratge d'anatomia de Govard Bidloo. En 1678, lo botanista e morfologista anglés Nehemiah Grew descrich scientificament las marcas formada per las crèstas e plecs dermics dins son rapòrt per las Philosophical Transactions de la Royal Society.

Lo fisiologista chèc Jan Evangelista Purkinje publica en 1823 una tèsi[2] ont classa aqueste dessenhs en nòu grops, çò qu’es pròche del sistème utiliza ara.

Utilizacion de las detadas[modificar | modificar la font]

sègle XIX : Herschel, Faulds, Galton, Vucetich e Henry[modificar | modificar la font]

Detadas presas pel Britanic William James Herschel. 1859-1860.

En 1877, a las Índias, lo Britanic William James Herschel utiliza las detadas per empachar que los beneficiaris de pension de l'armada la prenga mai d’un còp. A l’epòca, èran tanben utilizada per identificar los mercands locals que refusan de complir los tèrmes de lors contractes: Herschel fa pausa lor detada sus contractes.

L'Escocés Henri Faulds (1843–1930).

Lo mètge escocés Henry Faulds, en pòste al Japon, publicat en 1880, dins la revista Nature un article ont discuta de l'utilitat de la emprentas per l'identificacion del criminals per exemple, e prepausa un metòde per las registrar amb de tencha d'estamperiá; indica que reconeguèt dos panaires[3]. Es tanben el que foguèt lo primièr a identificar de marcas daissadas sur un botelhon. Escriguèt a Charles Darwin per li explicar son metòde, mas lo naturalista, vièlh e malaut, transmet le corrièr a son cosin Francis Galton, un dels fondators de l'eugenisme e del metòde estatistic.

Subretot afogat d'antropologia, Francis Galton s’interessa a partir de 1888, a l’escasença d'una conferéncia que faguèt a la Royal Society al subjècte de l'identificacion dels individús e, subretot, al subjècte del metòde Bertillon[4], a l'estudi dels dermatoglifs e publie en 1892 un ouvrage, Finger Prints (Detadas), ont establís l'unicitat e la permanéncia d’aquestas marcas cutanèas. conceb un sistèma de classificacion detalhada e estima alara a 1 sus 64 miliards la probabilitat que dos individús pòscan daissar de marcas identicas. Es, enseguida, après lo trabalh de Galton que se torna descobrir l'utilizacion de las detadas coma mejan d'identificacion.

En 1891, après aver estudia los escrichs de Galton, Juan Vucetich, foncionari de polícia, crea en Argentina lo primièr fichièr de detadas. Serà, l'an seguent, lo primièr d’identificar un criminal – per l’escasença una criminala – utilizant de detadas. L'utilizacion del tèrme « metòde vucetician » per designer la dactiloscopia es encara utilizada dins la polícia.

Caricatura representant sir Edward Henry (1850-1931), in Vanity Fair, n° del 5 d’octobre de 1905.

Dos ans mai tard, Edward Henry, inspector britanic al Bengal, realiza un sistèma d'identificacion similar a aqueste de Vucetich, sistèma encara utilizat dins los païses anglofòns. Aqueste « sistèma Henry » definís de familhas de marca papillaras: boclas, arcas, revolums… De retorn a Londres, Henry fa adoptar, a partir de 1897, sa tecnica per Scotland Yard. Crea lo primièr fichièr de detadas en 1901 ; aqueste ven alara completar lo bertillonatge.

sègle XX, fins a las annadas 1980[modificar | modificar la font]

Lo francés Alphonse Bertillon, creator del bertillonatge. Seriä, malgrat las criticas al subjècte de son metòde, lo primièr en França qu’identifiquèt un criminal en utilizant de detadas.

Als EUA, lor primièra utilizacion judiciària se faguèt dins l'Illinois, quand una detada, plan visibla sua la pintura fresca, permet d'identificar Thomas Jennings per un afar de murtre, pròva admesa pel jutge lo 21 de decembre de 1911.

En France, es a partir d'octobre de 1902, après l’aprobacion tardièra del criminologista Alphonse Bertillon, creator, propagator e afogat defensor del sieu metòde d'identificacion, que las detadas venguèron una de las pròvas màger per las enquèsta de polícia, après que l'estudi de la detadas faguèron arrestar, lo 24 d’octobre de 1902, per mertre un jove servicial, d'Henri-Léon Scheffer, ja repertoriat per panatòri e engana,,.

Tractament informatic de las donadas provesidas per las detadas depuèi las annadas 1980[modificar | modificar la font]

La tecnologia de tomodensitometria, desvelopada dins las annadas 1980, permet d'identificar las marcas latentas malaisidas. La lopfoscopia estudia los motius encontrats le long de cada rega mercé a l’escanèr de detadas o a de fichas de qualitat.

Fins a las annadas 1980, los policièrs devon crosar manualament des milierats de fichas cartonadas escampilhadas dins diferents fichièrs regionals.

Atal, en França, per l'afar del jutge Michel, calguèt esperar de meses per trobar a qui apartenon las marcas daissadas sus una moto. En 1987, pendent l'afar Thierry Paulin, s'apercep après l'arrestacion d’aqueste que sas detadas, quitament pla registrada a la polícia de Tolosa, avián pas estat comparadas. Aqueste afar mena a la crecion del <i><u>Fichier</u> automatisé des empreintes digitales</i> (FAED) (8 d’abril de 1987) Aqueste fichèr es gerir per la polícia scientifica en 2002, s’espandís a las emprentas palmaras. Aqueste fichièr sortís del logicial Morpho System de SAGEM, qu’automatiza las fotografias, la numerizacion, lo tractament e la comparason de las detadas e emprentas palmaras. Lo principi de reconeissença d'emprenta palmara demora identic: un logicial quadrilla la palma de la man en setze zonas de la talha d'una detada. Coma per la reconeissença de la detadas, cal, per qu'un resultat siá jutjat positiu en França, que al mens dotze pints d'una marca correspondon perfichament a aquestes d'una marca registrada dins lo FAED. Autorizat lo 28 d’octobre de 2016, le Fichièr dels títols electronics securizats (TES) inclutz la detadas de totes los tenents d'una carta nacionala d'identitat o d'un passapòt francés.

Disposicion de las marcas digitalas[modificar | modificar la font]

La disposicion de las detadas mòstra un paradòxe: lor forma es especifica per un individú, mas se semblan fòrça dins lors estructuras. En efièch, se definís tres motius partejats per 95 per cent de la populacion: la bocla (60 % de las escasenças), l’espirala o revolum (30 % de las escasenças) e l’arca, mai rara (5 % de las escasenças),[1]. Los cinc per cent que demoran apartenon a una categoria mai complèxa d’agençaments amb de multiplas boclas.

Se destria lps motius entre eles mejans de punts singulars sus las bocles, revolums o arcas:

  • punts singulars globals:
    • nuclèu o centre: luòc de convergéncia de las regas;
    • deltà: luòc de divergéncia de las regas;
  • punts singulars locals (o minucias): punts d'irregularitat se trapant sus las linhas papillaras (caps, forcas, ilòtas de dos caps, lacas).

S’estima qu’i a mai de cent punts de convergéncia entre doas detadas identicas. Los punts de convergéncia son d’irregularitats sus las linhas papillaras. En França, es d'usatge d'utilizar dotze punts (nomenats minucias) repairats sens contrarietat per autentificar la detada d'un suspècte. Entre uèit e detz punts, una fòrta presompcion es establida amb d’algoritmes.

La probabilitat que doas personas ajan la meteissa detada es de 1 sus 10<sup>24</sup>, çò qu’es feblissim a l'escala de la populacion umana. Mai, son caractèr aleatòri s'afranquís dels riscs de semblança entre individús partejant un mèsme patrimòni genetic: d’individús monozigòtas coma de bessons per exemple auràn cadun un jòc de detadas que serà lo lor e diferent d’asueste dels autres individús fraires e sòrres, es lo meteis per la detadas leugierament diferentas entre la man esquèrra e drecha.

En efièch, los gèns son responsables de l'arquitectura generala de las detadas (los tres grands motius) alara que lo desvelopament embrionari e lo mitan de la via intrauterina, diferents d'un fètus a l'autre, influissent suls punts singulars. D’entre aquestes factors extèrnes, se remarca, las fòrças de frejament dels dets pendent la formacion sus diferents elements, coma lo liquid amniotic e las estructuras uterinas, la formacion ossosa sosjacenta (grandor e velocitat de creissença de l’òs), lo chucatge del poce in utero o los movements de las mans modèlan l’epidèrme[1]. Lo quita mitan exterior ten un ròtle màger. Par exemple, d’estudis suggerisson que de damatges quimics (l’exposicion a d’agents toxics, l’alcoòl), biologics (infeccions viralas o bacterianas) o fisiologics (l’ipertension, le manca d’oxigèn), mas tanben psicologics, aumentan l’alteracion de las marcas digitalas (interrupcion de las crèstas, arèstas desdoblada). Per aquò, las detadas pòdon èsser consideradas coma de marcas indelebilas de çò que se passèt pendent lo desvolopament entre la 10a e la 24a setmanas de gestacion.

Presa de las marcas digitalas[modificar | modificar la font]

Presa de las marcas digitalas

La marca digitala pòt èsser:

  • visibla (o dirècta) – es dicha « positiva » al pausar de matèria, e « negativa » al levar la matèria – ;
  • latenta (invisibla a l’uèi) – la marca ven del depaus de susor (secrecion de las glandulas sudoriparas : 99 % d'aiga que, en s'evaporant, daissa en plaça de sals e acids aminats) e/o del depaus de secrecions sebacèas – ;
  • motladas – la marca ven du contacte d'un det amb una superfícia malleable (cera, mastic…).

Per prene las traças digitalas dirèctas, los dactilotecnicians, especialistas de las presas, fotografian las marcas amb escala, puèi las transferisson sus un supòrt en matèria plastica sopla, sagelada e mandada al laboratòri d’analisi.

Per levar las marcas latentas, los dactilotecnicians utilizan un pincèl e una polvera primissima (cerusa, alumina, oxid de coivre, polvera magnetica). Diferentas polveras son a lor disposicion:

  • polvera negra per las superfícias blancas;
  • polvera blanca (a basa d'alumini) per las superfícias lisas (fusta, veire, parets, etc.) ;
  • polvera fluorescenta per de fons multicolors.

Quand las polveras son ineficaças, s’utiliza de tecnicas alternativas.

Per las superfícias porosas (papièr, carton, kraft, etc.), la pèça es d’en primièr banaha dins una solucion quimica, DFO (diazafluorenona), puèi secada a l’estuba. La marca es alara revelada per una lutz ultravioleta especiala.

Pels supòrts lises del tipe latèx, s’utiliza una « tecnica de fumigacion » : se calfa la cianoacrilat din una sencha contenent las pèças d’analizar fins a que vaporize. Las vapors d’aquesta pega se pausan alara suls compausants de la marca: una bèla traça blanca aparéis (sus las superfícias blancas, s’utiliza de colorants).

Mai recentament, s’utiliza lo « Crimescòpi » o « Polilight » : aquestes lasèrs luminoses donan, mejans de fibras opticas, de longors d’onda anant de l’infraroge a l’ultraviolet. Après escuriment de la pèça, las detadas son enlusidas dins aqueste interval de l’espèctre electromagnetic, rebatissent la lutz pel fenomèn de luminescéncia e son revelats (coma los pels, fibras e minusculs rèstes biologics).

Aplicacions e restriccions[modificar | modificar la font]

Per usatge, la detada de l'indèx esquèrre es utilizada per establir una carta d'identitat francesa.

Una bòrna automatica per certificat administratiu d’autentificacion basada sus detadas (Corèa del Sud).
Escanèr d'identificacion de las detadas (Brasil).

Los escanèrs der detadas, autrescòp utilizats unicament pels sistèmas de barradura dels enòrmes cofres bancaris, son ara present d’elements de seguretat integrats per exemple sus d’ordinators portables, de telefòn o de bòrnas automaticas.

Unes ordinators e telefòns intellegients son dotats de lectors de detadas, permetent de marcar pas lo senhal.

Nòtas e referéncias[modificar | modificar la font]

  1. 1,0 1,1 1,2 et 1,3
  2. Joannes Evangelista Purkinge, Commentatio de examine physiologico organi visus et systematis cutanaei [Commentaire sur l'examen physiologique de l'organe de la vue et du système cutané], Breslau, Modèl:Abréviation, 1823.
  3. Charles Diaz, Les pratiques professionnelles du pénal, 2001, p. 32.
  4. F. Galton, Finger Prints, 1892, p. 2.

Vejatz tanben[modificar | modificar la font]

Articles connèxes[modificar | modificar la font]

Bibliografia[modificar | modificar la font]

  • Frédéric Chauvaud , « Le Triomphe de l'empreinte criminalistique (1890-1930) », in Empreintes (Yannick Beaubatie, dir.), Tulle, Milles Sources, 2004, pp. 81-94.
  • Delphine Cingal, « Traces, indices et empreintes : la naissance de la police scientifique et l'émergence du roman policier au sègle XIX », in Empreintes (Yannick Beaubatie, dir.), Tulle, Milles Sources, 2004.
  • Bertrand Ludes, « De l'empreinte digitale aux empreintes génétiques », in Empreintes (Yannick Beaubatie, dir.), Tulle, Milles Sources, 2004, pp. 95-102, 103-110.
  • (en) Nicolas Quinche et Pierre Margot, « Coulier, Paul-Jean (1824–1890) : A Precursor in the History of Fingermark Detection and their Potential Use for Identifying their Source (1863) », dans Journal of Forensic Identification, March–April 2010, n° 60 (2), p. 129–134.