Utilizaire:Biboca104/Senhoriá de Montpelhièr
Aquela istòria es pas clara e i a de diferéncias entre las publicacions existentas. L'evesque de Melguèlh (dich tanben de Magalona) Ricuin balhèt aquelas tèrras en fèu a un cavalhièr sonat Guiu I. Li succediguèt son filh Guilhem I de Montpelhièr (985-1025) que recebèt mai de tèrras a l'entorn de la ciutat mas moriguèt sens filhs ; l'eiretatge passèt a son nebot Guilhem II, filh de Trudgarda (sòrre de Guilhem I) e de Bernat de Montpelhièr. Guilhem II moriguèt en 1042 e li succediguèt son filh Guilhem III, mòrt en 1068. Aprèp el, es son fraire Bernat, que governèt coma Guilhem, mòrt en 1077.
Una autra version, afortís que Guilhem I o Guiu I aguèt sos filhs Bernat-Guilhem e Guilhem II coma successors. Es lo filh d'aquel darrièr, Guilhem III, que li succediguèt. Aprèp el, çò foguèt son cosin, Guilhem IV (fill de Bernat-Guilhem) que venguèt lo senhor de Montpelhièr. Los Guilhem se succedisson aprèp de paire en filh : Guilhem V (filh de Guilhem III), Guilhem VI, Guilhem VII, e Guilhem VIII, paire de Maria de Montpelhièr.
Una altra, diu que de Guiu, el fundador de la dinastia dels Guillem de Montpeller, tenia dos successors: Guillem II i Bernat-Guillem, qui va prendre el nom de Guillem III en succeir a Guillem II, mort sense fills, al qual li varen succeir Guillem IV i Guillem V.
Guillem V de Montpeller (1077-1121) va pledejar amb el bisbe de Melguelh i va cuidar perdre la senyoria, però va arribar a un acord (1090) que la hi va salvar, i a més va rebre la senyoria d'Omeladès (1093); el 1114 va participar en Croada pisano-catalana contra les balears musulmanes. Guillem V de Montpeller va deixar dos fills: Guillem VI de Montpeller i Guillem d'Omeladès, casat amb Tiburga I d'Aureja, comtessa hereva del comtat d'Aurenja i cap de la dinastia de comtes i prínceps d'Aurenja i barons d'Omeladès.
Guillem VI de Montpeller, que posseïa molts castells a les terres de Montpeller que formaven una baronia amb capital a Frontinhan, va mirar de fer que la vegueria de Montpeller, en mans d'una branca secundària de la dinastia (dita els Aimon), deixés de ser hereditària però es va haver de fer enrere davant de la revolta popular el 1141, fins el 1143 quan va recuperar la ciutat amb ajuda genovesa i catalana, va participar en la Croada contra al-Mariyya el 1147 i va morir el 1162. El va succeir el seu fill Guillem VII de Montpeller, mort deu anys després, que va comprar l'Omeladès i les seves dependències el 1168. El següent senyor fou el seu fill Guillem VIII de Montpeller, que fruit del seu primer matrimoni fou pare de Maria de Montpeller; però Guillem es va casar en segones noces (sense anul·lació del matrimoni anterior) amb Agnès de Manzanedo i va tenir mes fills, que tractà de legitimar. El 1197 Maria de Montpeller va renunciar a la successió i el 1202 el seu germà Guillem IX de Montpeller fou proclamat senyor; fou deposat però el 1204 per decisió del Papa, que el va declarar bastard. Maria de Montpeller va recuperar el seus drets i es va casar amb el rei Pere II d'Aragó «el Catòlic».
El 1252 el rei de França va declarar que Montpeller era feu francès. El 1276 Jaume I d'Aragó, fill del rei Pere el Catòlic, va donar en testament la senyoria i el regne de Mallorca al seu fill Jaume II de Mallorca, a qui exigiren vassallatge tant el seu germà el rei Pere III d'Aragó «el Gran», com el rei de França. El 1293 el bisbe va cedir el seus drets feudals sobre Montpeller al rei de França, i el rei mallorquí va esdevenir feudatari immediat del rei francès. Finalment el 1342 el rei de Mallorca va retre homenatge per la senyoria al rei francès i quan fou desposseït del seu regne el 1344 només li va restar Montpeller. El 13 d'abril de 1349 Jaume III de Mallorca va vendre la senyoria i baronia de Montpeller i la baronia d'Omeladès al rei de França. El rei Pere el Cerimoniós va renunciar als seus drets el 1351.
El 1371 el rei de França va cedir la senyoria a Carles II de Navarra que la va posseir efectivament tan sols el 1372, i el 1378 en fou desposseït. El 1381 el rei la va retornar a Carles, fill de Carles II de Navarra, però un any després li va confiscar i es va reincorporar a la corona francesa (Carles hi va renunciar pel Tractat de París de 1404).