Cauna de la Boissièra

Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.
Salta a la navegació Salta a la cerca
Lissac-sur-Couze grotte près le Soulier.JPG

La cauna de la Boissièra o cauna del Molin de l'Aguena[nom de verificar] se situa dins lo Causse de Martèl, al sud de Briva, dins la comuna de Lissac, al luòcdich lo Molin de l'Aguena[id.]. Data del Gravetian e presenta sensiblament doas mans pintadas.

Contèxte geografic[modificar | modificar la font]

Se dobrís dins lo Còl del Puèg Gerald, en dessobre del flanc orientat al sud-èst d'un valadon que desboca sul vilaret del Solièr de Castèls.

Los entorns se caracterizan per de pradas e de talhadas al dessús de la cauna e per un vergièr e los ostals del lòcdich lo Molin de l'Aguena[id.] devant de l'intrada, que se situa aperaquí 140 m d'altitud, prèp de la font karstica del Molin de l'Aguena[id.], que ne constituiriá una anciana exsurgéncia. La cauna o una partida d'ela èra utilizada dins los tempses ancians coma bòrda o abric.

Lo contèxte geologic regional se singulariza per de terrens calcaris d'edat segondària (Jurassic Mejan, Dogger) del bòrd NW del bacin d'Aquitània. Los terrens son suborizontals o feblament penjadisses cap al SW (carta geologica al 1/50 000, 1976). L'estructura tectonica regionala determina un sistèma de blòcs limitats per de falhas. La cavitat se dobrís al confinh de formacions inferioras del Bajocian « JL » (nivèl de calcaris blancs sovent oolitics) e de formacions superioras del Bathonian « j2a » (calcaris sublitografics en plaquetas). Aqueste limit correspondriá a una edat d'aperaquí 175 milions d'ans. Lo passatge entre las doas unitats litologicas del confinh Bajocian-Bathonian se fa per un nivèl transformat en ròca sedimentària carbonatada e rasat per d'argilas calcificadas o de nivèls tornar cristallizats (Muet, 1985). Dins lo site, lo passatge vertical s'efectua entre de calcaris burèls massisses (mantun còp alterats e fortament tamarits al prèp de la superfícia) e de calcaris sublitografics en plaquetas aflorant ensús de la balma. L'ultim eveniment foguèt lo descapament de l'emplenatge siderolitic per un malhum fluvial. Aquesta erosion començariá al Miocèn o al Pliocèn. L'epòca de l'enfonzament e del desvolopament del malhum fluvial actual en mai del karst es de mal datar. La geomorfologia mòstra la superposicion, a un modèl clarament fluvial, de caracteristicas tipicament karsticas (dolinas fòrça nombrosas), que lor aparicion destrusiguèt l'organizacion fluviala preexistenta.

Idrogeologia[modificar | modificar la font]

L'analisi del foncionament, de nòstre temps o ancianament, de las cavitats karsticas li cal comprene l'idrogeologia locala. La font del Molin de l'Aguena[id.] drena un pichon karst binari d'aperaquí 4,5 km² de superfícia, diferent del sistèma vesin de Blagor. La cauna representa, segon Muet (1985), un ancian dren, ara rasat, d'una venguda d'aiga que raja de nòstre temps lateralament dins un dren situat fòrça prèp en amont. Muet (1985) i trobèt de vestigis d'una fauna anciana.

Al nivèl de la zona d'intrada de la cauna, un fàcies calcari d'esferolitas de calcita fibroraiada (5 cm de diamètre mejan) constituís de partidas de la vòlta e de la colada interiora. Aqueste fàcies es pas descrich dins la literatura.

Descripcion e ipotèsi d'evolucion de la cavitat[modificar | modificar la font]

La longor de la partida accessibla de la balma es de 35 m solament, en direccion N-S. La zona d'intrada es esfondrada. L'intrada actuala es una gatièra estrecha que forma « un budèl de 1 m de long e de 50 cm de diamètre e descendent cap a l'esfondrament d'intrada. » (Grop espeleologic de Corresa, 1976, p. 42). Aqueste esfondrament es, en efièch, lo resultat del dinamitatge de l'intrada al començament del sègle XX per l'ancian proprietari, lo notari del vilatge, atissat perque sa cavèrna serviguèsse als joves de la region de luòc d'amassada. D'ancianas cartas postalas mostrarián lo pòrge d'intrada uèi afondrat. L'intrada actuala es donc estrecha e desboca dins una colada de blòcs gròsses. La vòlta es localament plana seguissent las bardas de calcari o presenta de traucaments de tipe « grau de vòlta », testimòni d'un traucament segondari per rajadura subre un emplenatge claufissent lo dren original. Las concrecions son localament presentas mas feblament desvolopadas (fistulosas e recobraments de calcita). Enlà de la colada, l'emplenatge es leugièrament penjadís cap al fons. La galariá a una largor de 6 m e una nautor d'aperaquí 3,5 m. Al centre de la cavitat, una depression fangosa del fons planièr d'una quinzena de mètres de long e de 4 m de larg en mejana es limitada per de banquetas de calhaus e sustot de sablas e de limas de long de la paret sud. L'ipotèsi d'un esfondrament natural e d'un trescolatge es pas compatibla amb la morfologia de fons planièr e la preséncia gaireben permanenta d'aiga o de 20 cm d'argila liquida. Pareis pus plausible que una granda partida del material sablonós siá estat esplechada dins los tempses ancians; la banqueta seriá un testimòni de l'emplenatge original. L'ipotèsi es de verificar. Cap al fons de la cavitat, l'emplenatge argilós-limonós remonta pro rapidament (aperaquí 6 m) fins al dejós de la partida ornada. La cauna se perlonga per un pichon laminador inaccesible.

Se pausa alavetz lo problema de l'origina del centre vuèg de la cavitat. Benlèu lo retalhament del dren e sa suspension en dessobre del talweg del valon comportèron un mecanisme de vojada per reptacion, erosion e trescolament que explicariá la morfologia de contacte amb las parets. Una autra origina podriá èsser la frequentacion antropica de la cavitat, atestada pels testimònis parietals e los usatges locals que, per pesòta e/o extraccion, aurián contribuit a la vojança parciala del claufiment. Cal se rapelar que l'obstruccion recenta de l'intrada (una centena d'ans tot al mai), compòrta una percepcion diferenta de la cavitat amb un talus, que dona l'illusion d'una zona centrala en depression, a bada que versemblablament, aquesta depression èra en ligam topografic dirècte amb l'intrada istorica. Fin finala, l'observacion actuala del fons planièr e enaigat de la depression es pas un argument opausable a un ancian foncionament par reptacion, erosion e trescolament per amor que, coma o demòstra mantun exemple istoric dins d'autras cavitats, la pesòta e l'emersion pòdon bastar per impermeabilizar de claufiments de predominança argilosa e loessica (Rodet, 1991, 2002).