Antigòna (Sofòcles)

Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.
Anar a : navigacion, Recercar
Antigòna davant lo cadavre de Polinices (Nikiforos Lytras, 1865)

Antigòna (en grèc Ἀντιγόνη) es una tragedia del dramaturg atenian Sofòcles, escricha, segons los savents, vèrs 441 AbC.[1].

Contèxe[modificar | modificar la font]

Antigòna es una de las tres pèças de Sofòcles avent per subjècte las aventuras d'Edip e sa familha. Pasmens se las escriguèt pas dins aquel òrdre, los eveniments contats aquí seguisson aqueles d'Edip rei e d'Edip a Colonos. E l'istòria de la familha continua amb Los sèt contra Tebas d'Esquil. Edip se marida amb sa maire Jocasta après aver tuat lo seu paire Laïos e, avent estat proclamat rei de Tebas, engendra quatre enfants: Eteocles, Polinices, Antigòna e Ismèna. Quand descobrís l'intriga (es l'argument de l'Edip rei) Jocasta se suïcida e Èdip se fora los uèlh e s'exilia amb las seunas filhas (los seus filhs, que negan de l'acompanhar, son maldichs pel paire per morrir l'un de las mans de l'aytre). Coma lo tròn de Tebas èra vacant, Eteocles e Polinices decidisson de prene lo poder cadun son torn; mas quand arriba lo torn de Polinices, Eteocles refusa de li daissar lo sceptre. L'ofensat va a Argos e amb l'ajudat dels argonautas ataca la ciutat natal amb una armada capitanejada per sèt capmèstres; Tebas ne sortirá victoriosa, mas los dos faires morrison un per l'arma de l'autre (argument de Los sèt contra Tebas).

Òbra[modificar | modificar la font]

Dramatis personae[modificar | modificar la font]

Personatges, per òrdre d'apareisson: Antigona, Ismèna, Creont, Emon, Tiresias, Euridice, còr de vièlhs de Tebas. Personatges muts: gardas, pòble.

Escenas[modificar | modificar la font]

  • Prològ: Apareisson sus l'entrepont Antigòna e Ismèna. La primièra assegura èsser resolduda a enterrar Polinices magrat l'interdiccion de Creont (lo seu oncle, qu'aviá pres lo poder), que lo considera coma enemic per aver atacat la ciutat. Per aquel fach Antigòna risca la mòrt e Ismèna, quitament se pensa l'accion justa, temorosa, refusa de l'acompanhar.
  • Parodos: Entra lo Còr (lo Conselh dels Savis) e fa una òda al Solelh, tot en celebrant la victòria tebasiana.
  • Episòdi I: Creont se presenta al Conselh del Vièlhs e explica sa filosofia politica (lo servici de la ciutat, lo ben pel pòble) e se prepausa d'esprovar lo comandament e las leis. Tanben, de biais amagat, fa una menaça al Corifèu, lo sospechant de corrupcion (al servici dels esperits rebèls). Cal notar que pendent lo reinat d'Edip, Creont menava una vida de fortuna tranquila, al biais d'un rei, pasmens sens sofrir de las àncias del pouvoir; segon sa filisofia faguèt enterra Eteocles e daissa Polinices (que consièra coma enemic) pels cans e aucèls. Alara arriba lo garda que li fa saber que qualcun començat a far los onors funèbres a Polinices, e lo rei li ditz que se li presenta pas lo colpable serà el lo castigat (perque lo crei èsser un complice assoudat). S'acaba l'episòdi amb lo cant del còr que fa una òda a l'òme, mas avisa del malastre d'aquel qu'ajusta pas las leis terrèstras amb aquelas dels dieus.
  • Episodi II: Arriba lo garda, qu'a surprés Antigòna tornant de far los onors funeraris (còbrir lo còs de tèrra e realizar tres libacions) al seu faire suprimit. E en fàcia de Creont Antigòna nega pas los fachs e plaideja per que seguisca las leis divinas e non pas aquelas eissida del cap uman. Creont descreditar sa neboda sus un critèri sexista: es pas a una femna de far la lei. Ismèna torna, acuasada per l'oncle de complicitat al mens passiva. Exprima son desir de partejar lo castig, refusa Antigòna que sa sòrre l'acompanhe. Creont ordona que sián fach presonieras. S'acaba l'episòdi amb lo cant del còr que fa una òda al desastre subit pels Labdacides per aver confondut lo ben e lo mal.
  • Episodi III: Arriba Emon (filh de Creont e promés d'Antigòna). Lo jove declara a son paire qu'es un abús de poder la negacion de la lei divina fasent atal una manca de justícia mas subretot que refusa d'escotar la votz del pòble (democracia) que reclama la cleméncia per Antigòna. Creont afirma que la justícia s'aplica a totes quin que siá, que lo pòble tebasian aviá set de venjança, que lo comportament d'Emon es jos influéncia de l'amor e al òrdres de la femna, conclutz per d'injonccions a obesir sens condicion: los filhs al paires, lo pòble al cap. S'acaba l'episòdi amb lo cant del còr que fa una òda a l'amor prenent partit per Antigòna.
  • Episòdi IV: Antígona es portada a la tomba, e se lamenta de sofrir un tal castig per aver estat justa, sens amics e sens aver conegut lo matrimòni. S'acaba l'episòdi amb lo cant del còr que fa una òda aqueles que sofriguèron fòrça al final alara que son d'ascendéncia nobla, coma Danae, Driant o los filhs de Tidèu.
  • Episodi V: L'endevinaire Tiresias fa saber a Creont que la ciutat será maldicha pels dieus se cambiariá pas sa decision. Lo rei, d'en primièr, accusa l'endevinaire de s'èsser vendut als complotaires mas quand l'advertís que pagará amb la mòrt del seu filh la mòrt d'Antigòna, e qu'èra fòrça fisable, se referís al Conselh dels Vielhs. Aquel li ditz que libere la jova e enterre lo mòrt. S'acaba l'episòdi amb lo cant del còr que fa una òda e una invocacion a Dionís.
  • Exodos: Ven un messatgièr informar Euridice qu'Emon es mòrt. Lo promés aviá vist Antigòna penjada dins la tomba amb un troç del seu vestit, ensagèt de tuar son paire sens capitar, e sul còp se suïcida amb l'espasa. A l'ausida d'aquò Euridice tanben se suïcida. Quand Creont arriba amb lo filh dins los seu braces e savent lo malastre de l'esposa, se lamenta prenent consciéncia que pas cap d'òme se pòt gaire oposar a la seuna volontat a aquela dels dieus. Lo Corifèu conclutz qu'aqueles testarditges fins a la demesura obligan lo destin a la vengéncia (per la mòrt o pièger) per restablir l'equilibri de las causas: concèpte que s'aplica tant a Antigòna coma a Creont.

Notas e referéncias[modificar | modificar la font]

  1. (fr)P. Demont et A. Lebeau, Introduction au théâtre grec antique, Paris, 1996, et S. Saïd, M. Trédé et A. Le Boulluec, Histoire de la littérature grecque, Paris, 1997

Ligams extèrnes[modificar | modificar la font]

  • (ca)Introduccion a l'Antigòna de Sofòcles
  • (fr) article « Antigone » in Le Dictionnaire Martin Heidegger sous la direction de Philippe Arjakosky, François Fédier, Hadrien France-Lanord, Cerf 2013, p. 83

Vejatz tanben[modificar | modificar la font]