Alguzir

Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.
Salta a la navegació Salta a la cerca

Pendent l'Edat Mejana e modèrna los alguzirs o alguazirs (algutzirs o alguatzirs en catalan), adaptacion dels alguazils, èran los oficièrs del rei qu'executavan en practica las decisions presas per l'administracion superiora de justícia en Catalonha.[1][2] A diferéncia dels seus superiors, èran pas una autoritat judiciària mas puslèu una autoritat policièra, segon lo sens actual.

Autoritat legala[modificar | modificar la font]

Los alguzirs basavan lor autoritat sus las "quatre regalias" (o "quatre usatges") basicas que gaudissián totes los oficièrs reials per perseguir los contravenents de las leis e manténer l'òrdre public.[2][3]

  • Auctoritate et rogatu II: que protegissiá los oficials reials en general, e subretot de l'administracion de justícia, coma tenent d'un "potestat" especific per agir al nom del prince.
  • Simili modo: Qu'aviá l'autoritat reiala per impausar de trèvas entre de partits oposats, fach qu'enebissiá que contunhèsson las ostilitats perque las partidas gaudissián de la proteccion reiala. Per estencion, los eclesiastics (dins lors bens e lors temples) se consideravan de contunh protegits per aquel usatge.
  • Moneta: Que perseguissiá especificament los nombroses falsificadors que batavan de monedas falsas, o retalhavan pas plan la pèças per far mens de pes, o las fondián de nòu per i apondre de metal e la tornar batre.
  • Camine et stratae: que protegissiá amb una "Patz e Trèva" permanenta totes los camins e rotas maritimas, fach que permetiá a l'autoritat reiala de perseguir los panaires per tot lo territòri, independentament de quina jurisdiccion ont se comés lo panatòri.

Per resumir e de biais general, quand las malafachas d'un delinquent o d'una banda se realizián a Barcelona, lo procurador general n'informava lo vice rei, que delegava a un dels jutges de la cort qu'estúdie se se deu li aplicar una de las regalias, opinion que dempuèi 1599 la caliá votar lo plen del Reial Conselh. En d'òc, lo regent la tresoreriá comissionava un alguzir amb un document d'instruccions per anar al luòc dels faches e los perseguir per la Catalonha tota per tal de los liurar a la preson reiala de Barcelona. Tanben cercava de pròvas e de testimònis per completar la causa de l'instruccion.[3] Pasmens, observar aquel procediment èra tan malaisit que los alguzirs recebián una "comission dels quatre usatges" valida per un an entièr. E tanben de segur podián agir cada còp que prengavan un delinquent in fragante.[3]

Adaptacions Catalanas[modificar | modificar la font]

D'en primièrs, al temps medievals, los alguzirs fasián partida del nuclèu mai pròche del rei per executar sos òrdres quitament suls membres de l'ostal reial (ensems amb lo cancelièr).[2]

Pendent l'Edat Modèrna coma oficialas d'una monarquia absentista èran a las òrdres del vice rei. Aquel aviá a son servici dos alguzirs ordinaris (regii algutzirii), e mai tard dos alguzirs extraordinaris en mai, qu'executavan los òrdres un ròtle judiciari e policièr.[2][3] De mai de mai lo portantveus de general governador de Catalonha e lo pòrtavòtz de general governaire dels Comtats del Rosselhon ne dispausavan tanben cadun dins lor cort itineranta.[2][4]

Las operacions abitualas d'aqueles oficièrs èra de tranferir un presonièr fins a Barcelona: se comandava a un d'eles qu'anèsse cercar e lo prenguèsse "dins las seunas mans" de la preson ont èra pres (quitament se los oficièrs o de jutges locals s'opausavan al fach).[5] Tanben deviná anar al luòc ont s'èra informat de la realizacion d'un delicte per perseguir los delinquents e los menar a la preson de Barcelona. Dins lo cas que la cort locala del cònsol, sosviguièr o viguièr local aviá ja comença una accion judiciària contra lo delinquent èra tanben lo prètzfach del alguzir de portar los papièrs cap a la capitala.[6] Un autre exemple al sègle XVII foguèt ordonat als alguzirs reials que patrolhèsson las carrièras de Barcelona amb los oficièrs reials territorials (lo veguièr, lo sosveguièr, lo cònsol e lors òmes).[3]

Referéncias[modificar | modificar la font]

Bibliografia referenciada[modificar | modificar la font]

  • Mèstre, Jèsus (director). Diccionari d'Istòria de Catalonha. Edicions 62, 1998. ISBN 84-297-3521-6. 
  • Fèrre, Víctor. Lo Drech Public Catalan. Las Institucions a Catalonha fins al Decrèt de Nòva Planta. 2a ed.. Vic: Eumo Editorial, 1987, p. 606 (de Referéncias). Depaus Legal B-21.675-1999. ISBN 84-7602-203-4.