Patoruzú

Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.
Salta a la navegació Salta a la cerca


Gtk-dialog-info.svg Aqueste article es sortit d'un traductor automatic e fa besonh d'unas correccions de gramatica, d'ortografia e de sintaxi.
Aqueste modèl es pertinent ? Clicatz per ne veire d'autres.
L’ortografia, la gramatica, lo vocabulari o la sintaxi d'aqueste article son de verificar.

Patoruzú, creat per Dante Quinterno en 1928, es òm dels personatges mai importants e influyentes de la historieta argentina. Nascut coma personatge segondari en dos lanças comicas de cuerta vida, lo cacic Patoruzú —lo darrièr dels tehuelches, que los conquistadores espanhòles li avián vist a el en lo sieu moment coma gigants dotats de fòrça prodigiosa— obtenguèt en pauc temps la siá pròpria historieta, que donariá origina a la revista omonima, òm de las grandas hitas de l'umor grafica en Argentina.

Quinterno Diboishèt d'istòrias originalas intermitentemente pendent gaireben quaranta ans, e las reimpresiones foguèron nombrosas. Dempuèi los ans '40 e d'ans '50 del sègle XX se transformèt en òm dels íconos de la cultura populara argentina.

L'identitat de Patoruzú sofriguèt de divèrsas retòcas pendent los primièrs ans. Comencèt coma un personatge umil, taciturno e ignorante, a cargue d'un tutor porteño de mai educacion; las historietas inicialas empleguèron aqueste contrast per destacar la parallela diferéncia d'actituds entre lo malicioso tutor, que donariá eventualament luòc a d'autre personatge duradero, Isidoro de Canons, e lo bondadoso e ingenuo aprendiz tehuelche. Sens pèrdre la esquemática contraposición morala, Quinterno retocaría posteriorament l'istòria, en transformant a Patoruzú en un poderós e mai se benévolo estanciero. La siá generositat amb los sòus e la avaricia dels dolentes seriá las mai dels còps l'ais de la dinamica de las istòrias. Dempuèi lo començament comptèt amb una fòrça prodigiosa, que se completariá en lo transcors de la siá evolucion amb autres senses e d'abiletats sobrehumanos, mai que mai la fiereza, super velocitat e lo olfato.[1]

La representacion ingenua de la condicion d'indigèna, lo sieu nacionalisme a ultranza e l'evident racisme que manifestavan los escasses personatges estrangièrs an suscitat criticas a la historieta; s'es criticat tanben la simpleza de la siá trama, e lo recors estereotipado de la fòrça e los sòus coma solucion als problèmas. Per aiçò, se o a vist en d'escasenças prèpas als ideales dels govèrns militèsses, dempuèi las lanças de 1930 —que ambiguamente elogiavan lo còp del general José Félix Uriburu contra lo govèrn constitucional de Hipólito Yrigoyen— fins als ans setanta —quand la sagnanta dictatura argentina (1976-1983) o prenguèsse coma mascòta patria. En los darrièrs ans, malgrat aiçò, s'a revestissi amb de bones uèlhs la siá influéncia sobratz la historieta nacionala, e l'eleganta simplicitat de lo sieu diboish.

Istòria[modificar | modificar la font]

Origina[modificar | modificar la font]

Dante Quinterno introdusiguèt pel primièr còp al futur Patoruzú en òm lança publicada en lo diari Critic, cridada Las aventuras de don Gil Content, anteriorament Un porteño optimista, cuyo protagonista èra lo personatge omonim; Quinterno aviá anonciat la siá arribada pendent dos jorns mejançant d'avises publicats al bòrd de la lança, que pregavan:

«Don Gil Content adoptarà al indio [sic] Curugua-Curiguagüigua». Lo director del diari, Carlos Muzio Sáenz Peña, sembla èsser estat qui li suggeriguèt que cambiès lo nom contra d'autre mai eufónico; lo sieu comentari que «aviá d'èsser qualquarren criollo e pegadizo, coma la pasta de orozuz» (un doç popular en l'epòca) donèt origina al nom definitiu. En la lança, lo cambiament o expliquèt lo meteis Gil Content, qui diguèt a Patoruzú que çò rebautizaría «pr'amor que lo sieu nom li descoyuntaba las maissas».

Que seriá en el l'unica aparicion de Patoruzú en Critica, aqueste arribava de la Patagonia acompanhat d'un ñandú, Carmela; la preséncia en Buenos Aires del «darrièr dels tehuelches gigants» s'explicava per la defunción de la siá tutor e patron, l'oncle de Don Gil, qui o cedissiá a títol póstumo a aqueste. Poguèt pauc se desvolopar de l'istòria, donat çò efímero de la lança, mas aqueste primièr episòdi anticipava fòrça de la trama venidera. Patoruzú Èra ja idiosincrático, ingenuo e nòble; Don Gil consacra la màger part de las 17 viñetas d'aqueste primièr nombre a li explicar lo foncionament del lum electric, lo transpòrt public e los modales en la taula, mas —al s'assabentar que Patoruzú possedís, en mai de la siá mascòta, una bossa amb de monedas d'aur— ensaja se demorar amb elas, en li explicant qu'en Buenos Aires «servisson a pas brica». Fallido Lo sieu assag, se lamenta que l'aur siá dins de mans de semblabla ignorante; anticipa aital las aventuras d'Isidoro de Canons, pairin del tehuelche en la siá version definitiva, qu'ensaja constantament aprofiechar la generositat d'aqueste per finançar las siás juergas.

Don Julián de Montanha Pío[modificar | modificar la font]

Après lo sieu alunhament de Critica, Quinterno daissèt de costat per un temps al personatge, e reprenguèt la figura del porteño tramposo, fanfarron e aprovechador amb Julián de Montepío, un playboy de bona vida e fons perpetuamente insufisentes, a qui acompanhèron la siá nòvia (Lolita) e un valet (Cocoa) pendent un parelh d'ans en la darrièra pagina de la Rason. En setembre de 1930 repren, en la repetint gaireben quadre per quadre, l'istòria de Patoruzú e don Gil; l'indigèna ven ara en Buenos Aires enviat pel defunt Rudecindo, oncle de Julián, e nauament en companhiá d'un ñandú. Càmbia lo sèxe d'aqueste —es ara mascle, e se apellida «Lorenzo»—, mas sustot l'identitat de la siá aimi; Patoruzú, e mai se tutelado per Rudecindo, èra lo darrièr vástago dels cacics tehuelches, e fabulosamente ric. Una carta de lo sieu oncle explica la situacion a Julián:

Pòrta la siá fortuna en forma de granas d'aur, que suscitan l'envejadura de Julián e desvolòpan una trama gaireben identica a l'originala. Aqueste còp, l'encargat de protegir a Patoruzú de la maldad de lo sieu pairin es un peón del sojorn, aparegut imprevistamente, que li explica la treta de Julián, qui li aviá fach creire que las granas èran embrujadas.

La historieta aguèt melhora fortuna que la siá predecessora, e Patoruzú fariá partida del elenco de Julián... Pendent mai d'un an, en crubant de mai en mai protagonisme. Lo 11 de decembre de 1931 passa a dirigir la lança, que càmbia de nom. Encara pas es lo Patoruzú que passarà a l'istòria; o acompanha pas mai Lorenzo, que perdèt la vida rostida accidentalmente en una rotisería, mas la siá figura seguís aproximándose mai a l'espessa e desgarbada de las primièras images qu'al prim e auçat tehuelche d'ans posteriors.

Afars de dreches[modificar | modificar la font]

En 1933 Quinterno viatgèt en los Estats Units per de negòcis; trabó contacte amb los Estudis Disney, que collaborariá amb el mai tard, e coneguèt lo sistèma de sindicación dels dibujantes que dominava lo mercat nòrd-american de lanças jornalièras. Aquò o moguèt a fondar lo sieu pròpri sindicat, amb l'intencion de protegir a Patoruzú e l'autra lança que desvolopava parallèlament, Isidoro Batacazo, las desventuras d'un timid trabalhador de burèu aficionat a las carrièras de cavals, qu'acompanhava las paginas de hípica del diari Lo Mond. La Rason vegèt pas de bon gra las exigéncias de Quinterno sobre la proprietat intellectuala de las siás òbras; en decembre de 1935 aqueste abandonèt la publicacion, en amiant a Patoruzú a las paginas del Mond. Demoravan las lanças sonque vièlhas de Julián de Montepío reimprimiéndose en La Rason coma unic remembre.

Patoruzú Desplacèt a Isidoro, mas l'engenhi de Quinterno recuperèt la figura d'aqueste, en la combinant amb Julián e en donant aital origina a un autre de los sieus personatges mai duraderos. A travèrs d'Isidoro, Quinterno reelaboró per segonda e darrièr còp l'origina de Patoruzú; aqueste apareis coma espectador en lo circ que dirigís Isidoro, e provòca una enòrma conmoción al véncer amb la siá fòrça sobrenatural al luchador gitan Juaniyo. Isidoro —aprovechador e bon vivant, mas nòble en lo fons— se encariña amb lo tehuelche e çò apadrina. L'istòria cambiariá aital de caractèr, en s'escartant de l'umor autocontenido per desvolopar d'istòrias seriadas a travèrs de de multiples episòdis. La fisonomia de Patoruzú s'assolida, e començan a aparéisser d'autras figuras recurrentes; en 1937 se revèla lo sieu caractèr de poderós estanciero quand l'encargat de las siás possessions, Ñancul, s'apròpa en Buenos Aires per li notificar las aventuras de Upa, lo sieu frair mendre, un coloso desformatz e de paucs lums. A l'an seguent se veiriá pel primièr còp a Pampero, lo sieu ferotge caval, cuya adonda insumió a Patoruzú dos jorns amb las siás nuèchs, e a la malhumorada e autoritaria Chacha, mestressa de crianza de Patoruzú, que parteja amb Ñancul l'administracion de las possessions del estanciero. A aquesta nautor Isidoro aviá ja obtengut lo sieu nom de familha, de Canons, e lo sieu oncle, lo coronèl, un aristócrata conservador e reticente.

Una estela amb lum pròpri[modificar | modificar la font]

Per 1936 la popularitat de la lança èra immensa. Se publiquèron los primièrs nombres en color en lo setmanèr Mond argentin, que li consacrava una pagina en cada nombre, e nombroses periodics de l'interior del país comencèron a publicar la seria. Una nòva revista se centrèt en la figura del cacic: lo setmanèr humorístico epónimo, aparegut pel primièr còp lo 12 de novembre d'aqueste an; comencèt recopilando historietas anteriors, abans de se convertir en una publicacion generala qu'acuelhiá d'autras historietas, umor escricha e de comentaris d'actualitat en tono jocoso. Lo volum de trabalh superèt a Quinterno, e una equipa d'artistas jos la siá direccion s'encarguèt del diboish e coloreado de las historietas. Nascuda coma mensuala, dupliquèt rapidament la siá frequéncia de publicacion, e de paucs meses mai tard s'editava semanalmente. Amb una lançada de fins a 300 000 exemplars, constituissiá una de las mai importantas publicacions del mercat nacional. Per fin de 1937 se publiquèt lo primièr Libre d'Aur de Patoruzú, una espessa recopilación que passariá a far partida dels ritos navideños pendent fòrça ans.

Lo sindicat de Quinterno abordèt, inspirat en los sieus omològs nòrd-americanes, la comercializacion de licéncias publicitàrias de la figura de Patoruzú; apareguèt en almanaques, de joguets, de pipòts e seriales radiofonics. En 1942 Quinterno licenció la produccion d'un cortometraje de 15 menutas, Upa en de dificultats; dirigit pel chilenc Tito Davison —un vièlh puntal del Mètre Goldwyn Mayer qu'aviá coguionado Cal educar a Niní— e diboishat per l'excellent Oscar Blottita Blotta, lo cuert èra dotat d'una animacion eleganta e refinada. En el, Patoruzú rescatava a Upa de lo sieu vièlh adversari, lo gitan Juaniyo. Entre 1941 e 1948 la lança se publiquèt en version anglesa en lo neoyorquino P. M., E en 1946 apareguèron dos nombres de The adventures of Patoruzú, editats per Green Publishing. Tre 1945, las aventuras infantilas del estanciero tehuelche —pas totjorn coerentes amb la version dels fachs qu'apareisseriá en la publicacion classica— crubèron un quite espaci amb la publicacion de Patoruzito, qu'apareissián en el tanben Isidorito de Canons e Pamperito.

Lo 16 d'octòbre de 1956 començan a recopilarse las istòrias ja aparegudas en Las grandas aventuras del indio Patoruzú, cambiat e abracat après a d'Aventuras de Patoruzú. Originalmente Mensual, se publiquèt après quincenalmente, en inclusent d'episòdis inedites tre 1961. En aquestas òbras, qualques diboishadas e guionadas pel meteis Quinterno, se donèt un nòu perfil fisic e intellectual a Upa. Son aquestes los ans de màger capitada del personatge; en los ans seissanta lo setmanèr, que comptava entre unes autres amb Blotta, Adolfo Mazone e Conrado Nalé Roxlo en lo sieu patron, adoptèt un formato mai convencional de tabloide.

Actualitat[modificar | modificar la font]

Espaciándose De mai en mai las istòrias originalas, la siá publicacion durariá fins a abril de 1977, quand apareguèt la n.º 2045 (lo Libre d'Aur subreviuriá un pauc mai, fins a 1984). Dempuèi alavetz, çò que contunha de se publicar son reimpresiones amb de subtils cambiaments -amb la frasa Seleccion de las melhoras- que contunhèron amb lo personatge fins a l'actualitat en d'Aventuras (e lo sieu parallel Correriás de Patoruzito) que contunhèron amb lo personatge.

Las siás aparicions televisivas o graficas foguèsse de la historieta foguèron escassas mas importantas en aquesta epòca; lo Procès de Reorganizacion Nacionala o adoptèt en la siá grafica. En lo decènni dels '80 un cuert d'animacion qu'apareissián en el brèvament Patoruzito e Pampero apareguèt en television per indicar la fin de l'orari de proteccion al mendre dins la programacion televisiva. En 1992, irónicamente, lo tehuelche Patoruzú foguèt la mascòta oficiala de la commemoracion dels 500 d'ans de la conquista d'America.

Quinterno Moric en 2003, mas seguisson uèi lo jorn en se publicant de redicions de historietas darrièras, amb de pichonas adaptacions de moneda o personatges famoses, e mai se en la vestimenta e la forma de las veituras se nota que l'accion transcurre en lo decènni de 1970. Se plan lo personatge gaudís pas de la popularitat de antaño, lo cacic contunha d'èsser òm dels maximals protagonistas de las historietas argentinas; a diferéncia de las siás doas principales competitors, Mafalda e Clemente, l'èsser estat publicat de manièra independenta a favorit la siá difusion. Tanpauc cap autre personatge de historieta modèrn (coma Lo Eternauta o Lo caçaire) gaudís d'una reputacion superiora a la de Patoruzú.

En l'an 2003 aguèt granda capitada dins lo país una pellicula animada argentina basada en Patoruzito. La siá sequèla vegèt lo lum en 2006.

En novembre de 2008 comencèt una mòstra en lo Musèu d'Arts Plasticas Eduardo Sívori de Buenos Aires titolada Patoruzú: Una revista, una epòca, organizada pel Musèu del Diboish e l'Illustracion.

Iconografía[modificar | modificar la font]

En Rosario, Argentina, lo 26 de novembre de 1932 s'inaugura un bust de Patoruzú, en lo desparegut club Patoruzú Fotbòl Club (P.F.C., Camp d'Espòrts: Mendoza cantoada Brasil), òbra de l'escultor Erminio Blotta (1892-1976). Tanben dins la vila de l'Argent i a un monument a Patoruzú en la Republica dels Mainats, al bòrd del de Mafalda, d'autra granda de la historieta argentina.

Personatges[modificar | modificar la font]

Patoruzú[modificar | modificar la font]

Eròi epónimo, la grafica varièt amb l'evolucion de la personalitat de Patoruzú pendent la primièra decennia de la siá publicacion. Del formato encorvado e corpulento en las primièras lanças adoptariá progressivament una figura prima, musculosa e auçada; la rega de la caricatura remembra en qualques aspèctes a Popeye lo marin, amb qui parteja lo húmero protuberante en l'articulacion del coide, los fòrts antebrazos e los pès sobredimensionados.

Image dels tehuelches istorics; sonque lo pel long e la vincha remembran a eles en Patoruzú.

Los rasgos caricaturescos fan que l'origina tehuelche de Patoruzú s'exprimisca sustot en la siá indumentaria; vestís invariablemente un poncho de color jauna, de pantalons arremangados en la botamanga, ojotas e una vincha amb una pluma en apletant la recia cabeladura negra, longa fins a las espatlas. De lo sieu cinto penjan un parelh de boleadoras, qu'emplega amb adretia. Lo distintiu familial son los superdesarrollados de poces dels pès e un enòrme nas, font de constantas badinadas; convencut de lo sieu fealdad, Patoruzú se vei facilament desarmat davant los personatges femenins.

Es poseedor d'una fòrça e agilidad sobrenaturales, explicadas contradictòria e independentament coma eiretatge familial, lo resultat d'una privilegiada alimentacion infantila o, d'acòrd al pròpri Patoruzú, efècte d'un saludable regim de banhs termales. Patoruzú Resòlv amb frequéncia los sieus problèmas en anant a la pura fòrça fisica (es capaça de córrer en cargant una automobila, frenar un camion en marcha amb lo pè, deténer una avioneta a ponch de s'esclafar, frenar latigazos amb lo sieu pitrau, trincar de guinhauets amb la palma de la siá man e quitament frenar disparos, sens recebre damatge qualqu'un). Es capaç tanben de córrer a d'enòrmas velocitats —se o a vist patear un centre e cabecearlo el meteis en un partit de fotbòl— e compte amb un prodigioso sentit de l'orientacion, e un olfato de agudeza animal. Mercés a aiçò, se lança impulsiva e descuidadamente en lo perilh, e sort airoso la majoritat dels còps.

Definitoria Dempuèi los sieus inicis es l'ingenuitat de Patoruzú, criat en la Patagonia a l'abric de las sofisticadas de temptacions de la granda vila; ric, pon la siá fortuna al servici de qui l'aja de besonh —sens qu'aquò produsisca jamai mella qualque en lo sieu impòrt— e es doncas blanc de tota classa de estafadores e tramposo qu'ensajan abusar d'aiçò. Tan sobrenatural coma la siá fòrça es la siá integritat; e mai se tard en percebre las enganas, un còp descobèrt perseguís als colpables amb una intensitat avasallante, e coopera amb frequéncia amb la policia.

E mai se las istòrias inicialas donèsson d'autra version, en la definitiva Patoruzú possedís de sojorns d'incalculabla extension en la Patagonia; dividís lo sieu temps entre elas e lo sieu abitatge porteña, que se li vei a el ligat per lo sieu sens de la responsabilitat cap a lo sieu pairin Isidoro. La singulara circonstància qu'un tehuelche —una etnia virtualmente exterminada per la Campanha del Desèrt emprés a de fins del sègle XIX pel general Julhet Argentina Ròca, que los privèt de las siás tèrras— siá a l'encòp un ric estanciero manca d'explicacion en l'istòria. Quinterno, reticente A las entrevistas, expliquèt sonque en 1931 que:

Aital coma la condicion indigèna de Patoruzú es sonque un ardid retoric per opausar çò d'autoctòn a çò d'estrangièr —Quinterno èra un férreo conservador, opausat als movements socials que l'immigracion aviá importat a de començaments del sègle XX—, cala tanpauc fòrça prigond en lo sieu linaje. En una historieta de 1936, L'Agla d'Aur, recuelhuda après en lo tresen volum de las Aventuras, se revèla que Patoruzú es lo darrièr descendiente de la dinastia dels Patoruzek, una dinastia faraónica egipciana arribada en America en l'epòca precolombina. Patoruzek I e Patora la Tuerta, princessa de Napata, d'origina atlante serián las siás remotos ancestros, en se transmetent los sieus noms de generacion en generacion.

Lo argot de Patoruzú es òm de los sieus rasgos mai distintivamente de camparòus, e s'escarta marcadamente de l'estandard rioplatense. Es pas, malgrat aiçò, particularament realista; pren los sieus tèrmes indistintamente del nòrd, l'oèst e lo sud del país, e en qualques cases fins a del lunfardo portat en Buenos Aires pels immigrants. Entre los mai coneguts de los sieus tèrmes se tròban:

Ahijuna!
Interjección Que apocopa Ah, filh d'òm...! sobreentendiéndose L'insult a la maire. L'elision de la /d/ e la desaparicion del hiato son tipicas del parlar de l'interior de l'Argentina, a on l'influéncia dels dialèctes peninsulares es estat mai perdurable qu'en lo parlar porteña.
Amalaya
Del quechua ‘aimatz Dieu’ o ‘siatz aital’. En lo peculiar dialècte de Patoruzú, s'usa per denotar estonament.
Canejo
En lunfardo, deformación eufemística de «carajo».
Chei
Del mapudungun che, ‘de gents’, la meteissa origina que lo lunfardo «che».
Conchabo
arcaísmo De l'espanhòl american, ‘acordar, mai que mai en secrèt’. En Argentina a de còps l'emplec de concertar un trabalh. Proven possiblament del latin conclavari, ‘se barrar jos llave».
Fiero
Lag. Metaplasmo Que jonh la fealdad amb la fiereza de la bèstia sauvatja.
Gurí, gurisa
Del guaraní, ‘mainat’ o ‘jove’.
Huija!
interjección D'origina desconeguda, trabalhadora per arrear lo bestial. Patoruzú L'usa coma exclamación de jòia.
Jue' pucha
Apócope De ‘filh de pucha’, en mostrant la meteissa tendéncia antihiática ja mencionada.
Mandinga
Òm dels paucs vocablos d'origina africana constatada en lo lunfardo, los malé o mandinga èran una tribu sudanesa apreciada pels tratantes d'esclaus per lo sieu fiereza e fòrça fisica. Amb barrejada admiracion e mensprètz, lo lunfardo usa lo sieu nom per mencionar al diable.
Patacones
arcaísmo Per de sòus; èra lo nom de la moneda d'argent d'una onza en l'epòca coloniala.
Po
apócope De ‘doncas’, usat coma muletilla, una practica frequenta en l'espanhòl patagónico e chilenc.
Sotreta
‘Arpalhand’ o ‘rufián’, per extension de lo sieu sens original de caval inutil o de dolenta intencion.
Tata
‘Paire’, del quechua.

Isidoro de Canons[modificar | modificar la font]

Darrièr vestigi de la dependéncia iniciala de Patoruzú de Gil Content e Julián de Montepío, Isidoro de Canons son l'autre personatge de duradera reputacion creada per Quinterno. Pairin de Patoruzú —en un sens figurat, probablament, doncas que sembla mendre que lo tehuelche— apareis pel primièr còp coma proprietari d'un circ, a on Patoruzú desbranda a la siá luchador estela. Amb lo córrer del temps, se fixarà la siá identitat; Isidoro es la contraparte urbana, sibarita e holgazana del estanciero tehuelche bonachón e intègre, e las tretas qu'elabòra per viure de la siá fortuna son òm dels principales motors del desvolopament dramatic.

E mai se son pas desdeñables las diferéncias entre l'Isidoro qu'acompanha a Patoruzú e eth quau atenheriá eventualament òm lança de pròprias —Baujums d'Isidoro—, lo nuclèu del personatge es lo meteis. Isidoro de Canons son un jove de bona familha, nebot del aristocrático coronèl Urban de Canons, en cuya mansion viu en fasent çò de possible per evitar aténher un emplec estable e manténer malgrat aiçò lo sieu lujoso tren de vida. Vestit amb la màger elegància —portèri, camisa e carbata o, escandaloso modernismo per l'epòca, polera— lo pel rigurosamente engominado e lo nas e las gautas totjorn enrojecidas per l'alcoòl, Isidoro ensaja sufragar las siás despensas en descobrint la manièra de far sautar lo banc en los casinos marplatenses o lo hipódromo de Palermo. La fortuna de lo sieu oncle —en las Baujums— o la de Patoruzú —en las Aventuras— son lo fons al que va per pagar los sieus infructuosos d'assages.

Moralament, Isidoro es radicalament opausat al estanciero; es non solament haragán e vividor, mas en mai miedoso a mai pas poder, enclenque e desconfiado. En humorística antífrasis, los assages de lo sieu filhòl per aténher qu'Isidoro prenga lo bon camin son tan insistentes coma estériles; malgrat aiçò, lo sieu suspicacia e mundanidad desvelhan las mai dels còps las trapèlas que, sens el, lo estanciero aguès queigut en el. Es celèbre lo sieu òdi cap a Patora, la sòr de Patoruzú, de cuyos de requeréncias amorosas escapa constantament.

En 1968, Isidoro aguèt la siá pròpria revista; l'iniciativa foguèt del grop de collaboradors qu'integravan Tomás Sanz, Tulio Lovato, Mariano Juliá e Jorge Faruk Palai, qu'aguèron de véncer la reticéncia iniciala de Quinterno. En ela, al coronèl de Canons se somèt un cercle d'elegants militars alegóricamente nomenats —lo capitan Metralla, lo general Bazooka— e sustot la neboda d'aqueste darrièr, apodada Cadèla, companha d'Isidoro en las siás mai alocadas d'aventuras. S'incorporèt tanben lo valet Manuel, que defendiá a Isidoro de las iras de lo sieu oncle. L'Isidoro de las Baujums es mai exitoso e gentil, e mai se pas mai aunorat, qu'eth quau acompanhava a Patoruzú; la siá descripcion de la vida de la elite porteña —las boîtes espejadas e tapizadas de imitación de leopard, cuyo paradigma èra l'istoric Mau Mau, lo scotch importat, las escapadas a Mar de l'Argent o excepcionalmente en Euròpa, las fèstas a l'ostal de smoking e carbata de moño— a envejecido tant o mai que quin autre referent que siá de la historieta, mas constituís un document istoric singular.

Patoruzito[modificar | modificar la font]

La version infantila del personatge apareguèt en scèna a de fins de 1945, amb la siá pròpria revista, orientada a un public parallèlament mai jove que lo de Patoruzú. En violant lo canon que los primièrs nombres de la version adulta avián establit, en Patoruzito lo jove tehuelche abita en lo sieu sojorn patagónica, acompanhat de la version tanben infantila d'Isidoro.

La grafica de la seria seguiguèt la linha marcada per Quinterno, mas aqueste o diboishèt rarament, salvi en las atractiuas e coloridas portadas. Lo desvolopament del personatge correspondèt al binomio format del dibujante Tulio Lovato e lo scenarista Mirco Repetto, responsables tanben de de autras de las historietas de la revista. Vestit aital coma en la siá version adulta, Patoruzito manca malgrat aiçò de la desmesurada nas d'aqueste, e parteja sonque a mièjas lo sieu caractèr; es fòrt, lançat e generós, mas fòrça mai ingenioso e astuto que lo sieu contraparte. Las tramas s'ajustavan a aqueste cambiament; se centravan en la defensa que Patoruzito fasiá de las tèrras heredadas dels Patoruzek, tèsta a una variada cohorte de estafadores e de lairons. La figura de Isidorito aviá tanben, en consequéncia, d'autra foncion; aconselha pas a Patoruzito dempuèi la siá mesfisança, mas qu'o fica en de problèmas per lo sieu cobardía, vanitat e egoísmo. Anticipa, aquò òc, los vicios de bon vivant de la siá version adulta, aficionat dempuèi primairenc al tabac, l'alcoòl e lo jòc.

En un entorn limitat a la Patagonia, fòrça dels personatges de la lança principal apareisson tanben en aquesta; Upa, coma mainatjon, figura ocasionalmente, e tant Ñancul coma la Chacha son ja davant del sojorn. Urbans Canons —encara capitan, e en servici actiu— fa de còps la siá aparicion, en vestint un anticuado uniforme amb un dessenh anterior a la Primièra Guèrra Mondiala. Los anacronismos son malgrat aiçò frequents, amb d'avions de passatgièrs e autres artefactes modèrns adornando las paginas de la revista. Lo mièg de locomocion preferida per Patoruzito es, malgrat aiçò, Pamperito, redusit en d'ans mas pas en fiereza.

Pròpris en exclusivitat d'aquesta version son los dos recurrentes villanos, lo tramposo brujo Chiquizuel —d'autre nativo, ladino e esquivi, que cobeja las tèrras dels Patoruzek— e lo sieu felen Chupamiel, un mainat inutil e holgazán que lo vièlh aima per el lo cacicazgo d'aquestes.

Las historietas de Patoruzito ocupavan la pagina centrala de la revista, en acabant invariablemente amb una situacion de suspenso e la legenda «Contunharà», segontes lo molde de las serias nòrd-americanas. Tre 1957 comencèron a s'apletar en lo mensuario Correriás de Patoruzito, parallel a las Aventuras e las Baujums; èst contunha de se publicar, reimprimiendo d'istòrias ancianas.

Upa[modificar | modificar la font]

E mai se apareis coma mainatjon pendent las correriás de Patoruzito, l'istòria de Upa, frair mendre del cacic, es mai trist e singular en la version adulta. Nascut sietemesino e privat dels rasgos atávicos dels Patoruzek —la fòrça sobrehumana, los poces desmedidos, e sustot lo vibrant crit de «Huija!» proferido Al veire lo lum—, lo sieu paire o barra en una cauva per preservar l'aunor de la familha. Es inexplicable cossí subreviu en aquesta fins que lo sieu frair màger, ja adult, o descobrís ailà e o amie atenhi dins la vila.

En las siás primièras aparicions, Upa es simplament un gigant de barriga enòrme e de paucs lums, que repetís incansablemente «turulú» coma unica expression. Crubarà mai entitat e educacion en lanças posterioras, e en lo definitiu es ja alumne d'educacion segondària, e mai se a pas abandonat los pañales ni l'aficion pel lach; possedís tanben qualque vestigi de la fòrça dels Patoruzek, e mai se limitada a proporcionar panzazos a las siás oponentes. Es ingenuo, e mai se pas tant coma lo sieu frair, e timid en extrèm; parlar amb qualque dificultat, e es compliça d'Isidoro en qualques de las siás estratagemas, e mai se la siá rectitud o fa renonciar d'elas quand las veritablas intencions d'aqueste se fan de brevets.

Lo nom de Upa ven de la interjección trabalhadora pels mainats pichones per demandar que los prengan en de braces.

Patora[modificar | modificar la font]

L'istòria de Patora es pauc mens truculenta que la de Upa; los frairs la cresián mòrta en la siá mainadesa, contagiada de picòta en una visita a Punta de Sables, a on viviá la siá menina Patora Granda. En realitat, la menina l'aviá conservada atenhi, e enviat après a un convent per la siá educacion, a on aviá acabat la siá educacion primària. Apareis en scèna en 1959, concluses ja los sieus estudis, per estupefacción de la siá familha.

Escartada dels òmes per la fòrça, la siá sortida del convent faguèt pas mai que desvelhar los sieus instints romantics; Patora es obsessionada per aténher coble, un prètzfach dificultosa donada la siá fauta d'encanti fisic. Enamorada d'Isidoro, se enemista a mòrt amb aqueste quand la refusa inequívocamente, mas a pas totjorn aquesta lucidez per percebre quand es pas desirada.

Las aparicions de Patora en la historieta se redusisson a una formula de comèdia de enredos: s'escapa del convent, Patoruzú se enoja primièr amb ela mas la perdona après, s'enamora perdidamente de qualque rufián e après totes an d'empedir que faga qualque baujum (coma se maridar o obligar al nòvi a se maridar); a la fin, salvada la situacion, s'enamora de qualque autre e Patoruzú l'envie al convent de torn en avion. Es proprietària d'una personalitat tan fòrta coma la de lo sieu frair màger, per çò cual sòlen se pelejar, e mai se totjorn la sang pòt mai e se reconcílian; aquò lèva pas que Patoruzú use la fòrça per la punir, en li donant nalgadas coma se foguèsse lo sieu paire. En la siá forma de parlar es caracteristica la inexistencia del genre masculin, substituís totes los articles "lo" per "la", e se fa referéncia totjorn als òmes de qui s'enamora coma «lo mieu tipe».

La Chacha[modificar | modificar la font]

La Chacha es la mestressa de crianza de Patoruzú, d'edat indefinible mas sens dobte venerable. Dotada d'un nas pas mens prominente que la de Patoruzú, amie lo pel ralo en dos trenzas e vegères vestits de lunares apletats per li facilitar las innúmeras de prètzfaches qu'exercís en lo sojorn. Temperamental E viril —fuma en pipa amb un empeño digne de Popeye—, a una conflictiva relacion amb Ñancul, amb qui parteja lo govèrn del sojorn, e dobta pas en tustar als importunos; detesta a Isidoro per lo sieu holgazanería, que contrasta amb lo sieu incesante activitat. Autora de empanadas magnificas, en un capítol arriba a preparar 5.000 pels festejos del maridatge de Patora, fin finala frustrat. Apareis pel primièr còp en 1938, pauc après Ñancul.

Ñancul[modificar | modificar la font]

Ñancul —De nom mapuche, mas aspècte criollo— es lo capataz e encargat del sojorn de Patoruzú; apareis pel primièr còp en 1937, en informant a lo sieu patron de las novetats del camp. Robusto, bigotudo, E perpetuamente vestit a la manièra gaucha —amb mocader al còth, bombacha de camp, rastra a la centura e de bòtas de popenc coma cauçat— es incondicionalmente leial a Patoruzú, mas obstinado e cuert de lums; la siá rivalitat amb la Chacha es una constanta de l'istòria, en se comportant coma un matrimòni pendenciero sens o èsser. Apareis, un pauc mai jove, en las correriás de Patoruzito.

Pampero[modificar | modificar la font]

Aparegut en 1936, Pampero es la montura avienta per la fòrça e bravura de Patoruzú. Dos jorns amb las siás nuèchs li insumió al estanciero tehuelche l'adonda d'aqueste zaino cimarrón, fins que la constància de Patoruzú —qu'empleguèt pas en aiçò apero qualqu'un— acabèt per li ganhar la simpatia de l'animal. Èst, poseedor d'una excepcionala intelligéncia, daissa pas que degun o monte mai; lo sieu intransigencia, tinturada de còps d'un tòque de dolenta fe, fa mancar fòrça còps los incansables d'assages d'Isidoro d'aprofiechar la siá velocitat en las carrièras hípicas. La siá version juvenila, Pamperito, apareis en acompanhant ja a Patoruzito.

Coronèl de Canons[modificar | modificar la font]

Urbans Canons —capitan per quand transcurre Patoruzito, coronèl en retiri per las datas de Patoruzú— es l'oncle d'Isidoro de Canons, e l'unic personatge escarte d'aqueste que partejan las istòrias de Patoruzú amb las Baujums. Remembra en la siá grafica a lo sieu contemporanèu Pablo Morsa, de las aventuras de l'Ausèl Fòl. Calvo, d'enòrmas ussas e impecablemente trajeado quand es pas de uniforme, lo coronèl es la contrapartida absoluta de lo sieu nebot e prèp en bona mesura al meteis Patoruzú: es drech, nacionalista, austero e ric. Cèrca infructuosa mas constantament redreçar las abituds d'Isidoro, al que apostrofa amb vehemencia. La siá preséncia en Patoruzú es l'unic remembre de la conquista del Desèrt, que los militars foguèron per el en longtemps la granda majoritat de la populacion blanca en la region. Çò Que se transforma en una granda paradòxa, a causa de que Quinterno o presenta coma amic de Patoruzú, representant dels pòbles originarios americanes.

Enemics[modificar | modificar la font]

Patoruzú A de paucs enemics fixes; entre los paucs recurrentes son lo gitan Juaniyo (luchador dins lo circ que se coneisson dins el Isidoro e Patoruzú, en la tresena version de la seria) e lo meteis demòni, que sòl pèrdre la paciéncia davant la inmensidad d'òbras de plan que realiza lo cacic.

Malgrat aiçò, identificar als dolentes rara còp ofrís dificultat; coma en seguint los jutjaments de la frenología e las teorias lombrosianas, las caracteristicas fisicas dels personatges rebaton invariablemente lo sieu psique. Gaireben invariablemente nutren las siás filas los desparièrs estrangièrs qu'apareisson en la historieta, un esperrequi de estereotipificación xenofóbica sistematic en l'òbra de Quinterno. En mai del gitan, los villanos de l'Agla d'Aur (presidits per un multimillonario e innominado indio, al qu'acompanhan lo japonés Miko, un òme de raça negra e nacionalitat desconeguda apodado l'onorable John, o lo pirata Pur Braç) ejemplifican aquesta tendéncia. Los josius —aganits, conspiratorios e desleiales; es recurrente Popof, que presta de sòus a interès usurario a Isidoro— son tanben un blanc favorit, a l'aital coma los turcs e los chineses. Amb los ans, la rega lombrosiano se nuançariá en introdusint criminalas "de guante blanc" qu'apletaràn als villanos a lo sieu servici.

Lo sojorn[modificar | modificar la font]

L'extension de las possessions dels Patoruzek resultan incalculables; salvi que se plaçan en la Patagonia, podèm pauc saber d'elas.

Païsatge patagónico dins la província de Santa Cruz; l'ipotetic sojorn dels Patoruzek auriá de pas èsser fòrça luènh.

Qualques donadas permeton especular envolopa la meteissa: conten de potzes petrolièrs, çò que la plaça entre las províncias de Neuquén e Santa Cruz; dempuèi lo casc se vei la Sarrada de los Camines, que marca la frontièra amb Chile; s'estend a tot çò d'ample del país fins a las ribas de l'Ocean Atlantic; i a pas de grandes rius en ela, çò que fa a pensar que s'estend pas fins a la region de la Nauta Val, en Neuquén o Riu Negre, a on los sojorns son mendres e la hidrografía mai caudalosa. Semblariá alavetz confinada a l'extrèm sud del país, consacrada sustot a la creatura de fedas.

E mai se fascinat per l'aparelh civilizatorio de la granda vila, Patoruzú torna a ela a cercar la frescor e l'integritat de las gents de camp, la font nòbla de l'identitat nacionala en lo ideario de Quinterno.

Lo Tata e la maire[modificar | modificar la font]

La maire de Patoruzú —telefonada Patora, coma totas las femnas de la familha dempuèi la princessa de Napata que donès origina a la dinastia— moric après donar a lum a lo sieu tresen vástago, Patora, e apareis pas en la historieta. Lo paire, Patoruzek, moric tanben abans dels eveniments que relata Patoruzito; sòl aparéisser fòrça orondo en de quadres, o en participant en flashbacks, a on se o mòstra coma un valent cacic que dirigiguèt corrèctament dins lo sieu pòble.

Patoruzú e la politica[modificar | modificar la font]

Los ans setanta vegèron lo auge d'una lectura politica de Patoruzú, que faguèt pè justament en l'abséncia de çò de politic en l'istòria. La permanenta trama de enredos monetaris, de sequestracions e de panatòris fa de la policia una aparicion frequenta en las istòrias del estanciero, mas lo fons politic —a diferéncia de Mafalda, dobertament politizada— raras de còps crubèt protagonisme.

Pas totjorn anèt aital; a pena inaugurat lo personatge, la lança publicada en La Rason lo 12 d'octòbre de 1930 celebrava lo còp d'estat que José Félix Uriburu aviá desrocat per el a Hipólito Yrigoyen un mes en comentant abans en la votz de Julián de Montepío:

Èra pas alièna a aquesta oposicion la inveterada reticéncia de Quinterno a tot çò d'estrangièr, manifestada tanben en la descripcion dels villanos. Patoruzú Mostrariá l'unitat d'ambedoas caracteristicas en escrivent a la siá paisano lo cacic Panza'e d'Aiga «Se se serà cregut aquestes ceveliazos [‘civils’] que ansina sèm coma eles!», E «los còps que cridariá a tuito palmon que nosautres sèm los veritables proprietaris ’lo país!».

La ambivalencia politica de Quinterno se transmetèt al personatge; quand comencèt a se publicar la revista Patoruzú, en 1936, l'indigèna faguèt brèvament de vocero de lo sieu ideario en la seccion cridada «Quirosóficas», a on aplicava las millenàrias tecnicianas portadas d'Egipte pels Patoruzek per liéger la planta dels pès a de divèrses personatges de la politica del moment. Sorprendentemente, S'alinhèt en las filas del Partit Socialista en donant vantas al politic e jornalista Mario Bravo, òm dels caps amassa amb Lisandro de la Tor, del Partit Democrata Progressista de las forças d'opausantas al regim. Rebatèsse probablament aquò lo sieu impaciencia amb lo govèrn del Decènni Infame abans qu'una caplhèua duradero; coincidiguèt amb vehementes criticas al president Agustín Pedro Just dempuèi los editoriales de la revista, qu'o acusavan de s'ocupar pas de lo sieu pòble, e de trufas sus la ineficiencia e holgazanería de la classa politica. En una viñeta, Patoruzú ofrís a un legislador una empanada, apostrofándolo «Doncas que pas trabajás, masticá, chei!».

Durèron pauc las paginas de politica, e abans de desparéisser las «Quirosóficas» foguèt perceptible una paulatina constricción al contorn porteño; Patoruzú apiegèt amb afanh la gestion del intendente Mariano de Vedia e Mitre, responsable d'un vasto projècte urbanistic. Mas per quand los govèrns de la Concordancia daissèron luòc al Grop d'Oficiales Jonhuts e après a Juan Domingo Perón, totes los vestigis de politica s'avián esfumado. Quinterno S'assegurava aital pas córrer la destinacion de la revista Cascabel, barrada per Perón per satirizar dins lo sieu govèrn.

Escartat de l'afar partidari, malgrat aiçò Patoruzú contunhèt de far politica a travèrs de la siá férreo e de mai en mai prononciat nacionalisme. Lo racisme en la representacion dels foráneos s'es ja mencionat mai amunt; parallel a aqueste corriá una permanenta exaltacion de las vertuts de la argentinidad, siá en çò de geografic, en la dièta o la beutat de las femnas. Per de rasons d'aqueste tipe Quinterno se volriá pas cedir l'image de Patoruzú pels afiches de l'I Biennala Mondiala de la Historieta, que l'Institut Donèri Tella —nuclèu de las avantgardas politicas e artisticas del moment— patrocinèt en Buenos Aires en 1968.

En 1976, lo govèrn militar de facto o escuelhèt coma emblema d'Argentina pendent un temps; apareguèt en afiches e material publicitari, cabalgando un mapa de la republica. Malgrat aiçò, dempuèi lo meteis sector militar en qualque moment se o considerèt coma una menaça, doncas que las siás constantas dádivas als mai desprotegidos foguèron vist coma una incitación al comunisme.

Cultura[modificar | modificar la font]

En 2009, lo Musèu del Diboish e l'Illustracion, de Buenos Aires, organizèt doas mòstras: «Patoruzú: una revista, una epòca» en lo Musèu de Ares Plasticas Eduardo Sívori e «Revista Patoruzú, una relheta culturala» en la Fièra del Libre de Buenos Aires; a on se rendèt meritat aumenatge a las grandas creacions de Dante Quinterno. Aquestas mòstras se convertiràn en itinerantas per tot lo país, a la data foguèron expausadas en lo Musèu Istoric de Junín e en de divèrsas localitats de la Província de Santa Cruz.

Vejatz-vos tanben[modificar | modificar la font]

  • Dante Quinterno
  • Isidoro de Canons

Referéncias[modificar | modificar la font]

Bibliografia[modificar | modificar la font]

  • Muzio, Susana (1994). Releyendo Patoruzú. Buenos Aires: Espasa Calp. ISBN 950-852-061-2. 
  • Ostuni, Hernán; García, Fernando; Ferreiro, Andrés; Formosa, Mario; Rodríguez van Rousselt, Norberto (2001). Patoruzú. Bòrd istòria pas oficiala del grand e famós cacic tehuelche. Buenos Aires: La Bañadera del Cómic (Bibliotèca Tematica de la Historieta Argentina, vol. 1). ISBN 987-98715-0-2. 

Enlaces Extèrnes[modificar | modificar la font]