Michel Foucault

Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.
Anar a : navigacion, Recercar


Gtk-dialog-info.svg Aqueste article es sortit d'un traductor automatic e fa besonh d'unas correccions de gramatica, d'ortografia e de sintaxi.

Michel Foucault (Peitieus, 15 d'octòbre de 1926 - París, 26 de junh de 1984) foguèt un filosòf francés e titular d'una cadièra al Collège de France, que li donèt a el lo títol d'Istòria dels sistèmas de pensada.

Biografia[modificar | modificar la font]

Faguèt d'estudis de filosofia e psicologia a la École Normale Supérieur. Après los acabar, ensenha filosofia en luòcs tan divèrses coma Lilla, Upsala, Varsòvia, Amborg, Sao Paulo e Tunis, entre d'autras. Doctorat en Filosofia per l'universitat de la Sorbona, se convertiguèt fin finala en professor del prestigiós Collège de France, lo 1970. Justament dempuèi aquela epòca, a pena après mai del 68, comencèt a participar a desparièrs grops marginales e alternatius de lucha politica e sociala, sens s'adscriure, mas, jamai als grands partits ni als grands sindicats. Aital, fondèt en lo 71, amb Naquet e amb Domenach, lo GIP (Grop de Information sur las Prisons), luta que s'englobava dins dels movements de reforma penitenciària de l'epòca. Lo 1975, foguèt expulsat de l'estat espanhòl quand anèt, amassa amb autras intellectualas, a protestar per la condemna a mòrt de 5 militants d'ETA e del FRAP (darrièrs ajusticiats amb la pena de mòrt del franquisme). Lo 1978, foguèt un dels signataris de las peticions francesas contra l'edat de consentiment, en defensa de la legalizacion de las relacions sexualas consentidas entre adults e mendres. Lo 1979, collaborèt en la creacion de la primièra revista francesa de difusion publica de tematica omosexuala Le Gai Pied, que ne prepausèt lo títol.[1] Sostenguèt a la Revolucion islamica de l'Iran. Lo 1984, moriguèt de sida.

Òbra[modificar | modificar la font]

Michel Foucault es estat catalogat dins lo estructuralisme e, mai darrièrament, dins de la postmodernitat. La primièra etiqueta foguèt refusada pel meteis Foucault. En quin cas que siá, la siá filosofia a pro de relèu per pas requerir d'etiquetatges. Fòrça influenciat pel Friedrich Nietzsche (èra nascut lo 15 d'octòbre aital coma lo filosòf alemand) e per Martin Heidegger, segon el meteis reconeissiá, e tanben per Kant e per lo sieu contemporanèu e amic Gilles Deleuze, la siá pensada se tròba centrat sustot a l'entorn de dos tèmas: a) repensar l'istòria per'mor de comprene lo present (far una "ontologia del present", segon paraulas siás) e b) daissar al descobèrt los classaments que sus lo saber, e, sustot, aquò que s'es nomenat "èsser uman" s'es fach, mai que mai, dempuèi lo sègle XVII fins ara. Amb aquela fin, Foucault sosquèt problematitzant sus concèptes coma lo discors, lo poder, la coneissença e la subjectivitat. Foucault Compren lo discors coma una forma institucionalitzada de bastir coneissença e subjectivitat en los individus. Mejançant los significats produsits per aquel discors, lo poder establís en la populacion coma pensar e coma comprene l’entorn que los rodeja, a l'ora de fixar de limits sus quinas posicions e messatges son o pas acceptables dins la societat. Lo filosòf parla de multiples poders socials, en definint lo sieu papièr coma accions sus autras accions amb la fin d'interferir en aquelas, pas unicament mejançant la fòrça, mas tanben mejançant lo discors e la coneissença qu'aquel apòrta. Detecta una relacion recíproca entre poder e coneissença, en tant que l’exercici del poder genèra una coneissença, que permetrà a l'encòp consolidar aquel poder. Se crèa una intersubjectivitat amb una particulara manièra de veire lo mond, e se tròba normalizat per un estil de vida associada a aquela realitat. Foucault O exemplificava amb las salas escolaras e universitàrias, ont se prepausa un camin a seguir acceptat socialament, en fasent que las nòvas generacions s’adapten al discors distribuit pel poder, de sòrta que l’acceptaràn e, conseqüentment, se veirà enfortit. Al respècte, se poirián distinguir tres estapas.

Primièra estapa[modificar | modificar la font]

La primièra seriá l'arqueologica (1960-1970); periòde que ne son Istòria de la follia en l'epòca classica, La arqueologia del saber e Las paraulas e las causas. Aquò qu'es caracteristic d'aquela epòca es un qüestionament e repensament del saber relatiu a aquò uman. Foucault Arriba a afirmar que l'èsser uman es una invencion recenta. Aquela estapa poiriá èsser estat influida per lo sieu amic "istorian de la filosofia", François Châtelet.

Segonda estapa[modificar | modificar la font]

La segonda estapa seriá la genealogica (1970-1980). D'aquela epòca, son Susvelhar e punir (1975) e lo primièr volum de l'Istòria de la sexualitat (1976). Foucault, En s'inspirant en Nietzsche, utiliza un nòu metòde de far istòria. Aquel se caracteriza per ensajar eliminar tota metafísica de l'istòria. Una premissa fondamentala es pas ensajar reconéisser en lo passat lo nòstre present, en imaginant una sòrta de continuitat istorica (un exemple, pas foucaultià, mas comprensible per totes seriá: pas identificar als reialmes iberics del sègle XV amb Espanha, o pas considerar Ramon Llull un filosòf espanhòl). La genealogia aspira, mai lèu, a far evident la dispersion dels elements istorics, la siá diversitat e heterogeneïtat sovent irreconciliables. A diferéncia de l'istòria tradicionala, la genealogia bastís pas identitats, mas que fa evident la ficcion d'aquelas. La genealogia, a la manièra de Nietzsche e Heràclit, concep lo passat coma en cambiant e en permanenta lucha. Lo prètzfach de la genealogia es far evident los partits en lucha, mas pas coma parts amb cèrta continuitat a la manièra hegeliana (amo e esclau) o marxista (burgès e proletari) que caminan cap a una reconciliacion o sintèsi, mas coma faccions que pòdon mutar, desaparéisser o se cambiar los papièrs. Lo venir pòt èsser comprés, alavetz, coma una sòrta de magràs. A aquela prolífica epòca de Focault, apertenon las siás investigacions sus la hermafrodita Herculine Barbin (Herculine Barbin nomenat Alexina B., 1978), sul criminal Pierre Rivière (Ieu, Pierre Rivière, en avent estrangulat a ma maire, la miá sòr e lo mieu fraire... (1977), aital coma sus Jeremy Bentham e lo sieu panòptic, concepcion tecnologica per la vigilància e lo contraròtle de grandas massas que se basan sus el las societats desvolopadas, e que foguèt sus el Foucault lo primièr a cridar l'atencion.

Tresena estapa[modificar | modificar la font]

La darrièra estapa (1980-1984) seriá la del suenh de s'o las tecnologias de l'ieu, que li apertenon a el los dos darrièrs volums de l'Istòria de la sexualitat (1984). En aquela, Foucault, après doas estapas caracterizadas per pensar las categorias, las tecnologias e las narracions que s'a amb el subjectat l'"ieu", recupèra lo concèpte de suenh de se, de Sòcrates, revers del frontispici dèlfic "coneis-te a tu meteis" e, en seguint la question kantiana se prepausa las tecnicianas de subjectivització qu'al cors de l'istòria an conformat l'"ieu", amb l'objectiu de ne prene consciéncia amb fins emancipadores.

Criticas[modificar | modificar la font]

La filosofia de Foucault es estat durament criticada per una sèria de motius, que s'adusisson entre el: lo caractèr irracionalista, antihumanista, especulatiu, ultrarelativista e subjectivista fins al caprici; lo acientifisme egocèntric e la manca de rigor intellectuala; lo renonciament a encarar la realitat tot en la substituissent per jòcs lingüistics; la prigonda ignorància --demostrada-- de sciéncias que ne preteniá pouar de donadas, e quitament pontificar, coma l'istòria e la lingüistica; la negativitat radicala, que dona pas sortidas a la libertat umana e tend a provocar impoténcia davant lo poder; lo amoralisme extrèm; la foscor pretenciosa, que per qualqu'uns ensaja camuflar la buidor, confusion o praubesa de pensada.[2][3].. Per fòrça pensadors marxistas, o simplament demoprogressistes, la pensada de Foucault s'intègra objectivament en la linha de l'extrèma drecha irracionalista, independentament de la volontat de l'autor; pas debades Foucault beu en los classics del antiil·lustració e en pensadors ultrareaccionaris e antihumanistes coma Nietzsche e Heidegger. Aqueles critics marxistas o demoprogressites considèran que Foucault a pas res a aportar a l'emancipacion umana, mas tot lo contrari, e que la siá òbra contribuiguèt decisivament a minar l'egemonia intellectuala de l'esquèrra.[4]

Bibliografia basica[modificar | modificar la font]

  • Michel Foucault, L'òrdre del discors e autres escrits, Laia, Barcelona, 1982.
  • Michel Foucault, Foucault vist per Foucault, Bromera, Alzira, 2003.

Referéncias[modificar | modificar la font]

  1. James E. Miller
  2. Sokal and Bricmont: is this the beginning of the end of the dark ages in the humanities?[1]
  3. Noam Chomsky
  4. La seducció de la desraó: l'idilli intellectual amb lo fascisme, de Nietzsche a la postmodernitat[2]

Ligams extèrnes[modificar | modificar la font]