Vejatz lo contengut

Ipogèus de Fòntvielha

Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.
L'ipogèu dau Castelet

Leis ipogèus de Fòntvielha, mai ancianament qualificats d'ipogèus d'Arle, ò mai comunament d'ipogèus d'Arle-Fòntvielha, son de construccions datadas dau Neolitic situadas sus la comuna de Fòntvielha dins lo departament dei Bocas de Ròse, en França.

Caracteristicas generalas

[modificar | Modificar lo còdi]

Respectivament denomenats Ipogèu de Bounias, Ipogèu de la Fònt, Ipogèu dau Castelet (ò d'Arnaud-Castelet), e Ipogèu de Còrdas (ò Bauma dei Fadas) aquesteis ipogèus, que lo dolmen de Cotinhargas li es ara associat, son totei situats tocant la montanha de Còrdas. L'ipogèu de Còrdas, lo mai grand dei quatre, es dins la partida occidentala, la mai auta dau crestenc d'aquela montanha, en fàcia de la plana dau Castelet onte s'atròban leis tres autrei.

Son pas d'ipogèus stricto sensu bòrd que lei tombas foguèron pas integralament cavadas dins la ròca coma de baumas artificialas, ni mai de monuments megalitics completament bastits coma un dolmen, mai son de cròs cubèrts de lausas megaliticas, de monuments de l'arquitectura mixta[1]. Aquelei trencadas comprenan en generau tres partidas : un corredor d'accès davalant en escalier que mena a una antecambra (mai ò mens individualizada segon lei cas), puei a una cambra funerària pròpriament dicha, pron alongada, de la forma rectangulara ò leugierament trapezoïdala vista de dessús[2].

Son omogeneïtat arquitecturala indica que la construccion dei quate ipogèus foguèt contemporanèa[3]. Coma sa concepcion s'emparenta a aquela deis tombas galariás, aquestei monuments podrián èstre estat bastits dins la seconda mitat dau IVen millenari e emplegats lòng dau IIIen millenari avant nòstra èra[4].

Lei quatre ipogèus e lo dolmen de Cotinhargas son classats au titre dei monuments istorics[5],[6],[7],[8],[9].

L'ipogèu dau Castelet, proprietat de la comuna de Fòntvielha, es lo solet monument libre d'accès per lo public.

Ipogèu de Còrdas

[modificar | Modificar lo còdi]
L'ipogèu de Còrdas

L'ipogèu de Còrdas, tanben dicha Bauma dei Fadas, ò Ipogèu dei Fadas de Còrdas e mai Espada de Roland, es «un dei monuments megalitics mai impressionnants en Euròpa occidentala»[1]. E mai son existéncia foguèt coneguda de lònga tòca[4], l'ipogèu es mencionat per lo premier còp per Louis Mathieu Anibert en 1779. Foguèt violat a una epòca desconeguda, lei pilhaires estent intrats dins l'edifici per un trauc dins lo plafon, adonc ges de materiau arqueologic i foguèt descubèrt. Segon Guilaine, l'edifici es de tròp granda talha per una tomba collectiva e sa posicion centrala a la cima de la montanha de Còrdas, senhorejant leis autreis edificis, es pas anodina. Podriá ansin non pas èstre una tomba mai un sanctuari ceremoniau[2].

Es un dei plus grands ipogèus de tot lo monde mediterranèu. Se compausa d'un escalier monumentau, d'un « nartèx» amb de lòtjas e d'un corredor voutat. L'escalier fa 10,50m de lòng per 2,70m de larg. Destrauca sus un vestibul constituit de dos espacis simetrics que se duerbon d'un caire coma de l'autra de l'aisse centrau. Au fons, una pòrta cintrada auta de 2,50m e larga de 2,65m permet d'accedir a un pichòt corredor de 5,50m de lòng que mena a la galariá terminala, lònga de 25m e que sa largor varia despuei 3,80m a l'intrada fins a 2,85m au fons. Aquesta galariá es cubèrta per de lausas megaliticas que son espessor es compresa entra 0,70m e 1,30m[4]. L'ensems dau cròs mesura 42m de lòng[1] e s'enfonsa a 4m de prefondor.

Una granda lausa de 7m d'autor e 3m de larg, ara rompuda en quatre tròç, se pòu veire près de l'ipogèu. Podriá correspòndre a un ancian menir ensenhador, mai sa fòssa de cotatge foguèt pas trobada[4].

Lo caractèr monumentau de l'edifici li a vaugut d'èstre atribuit a d'èstres subrenaturaus (lei Fadas, la Tarasca) ò istorics, mai que lei legendas li atribuon de proesas (Rotland de Roncesvals). La morfologia generala de l'edifici es pas sensa remembrar aquela d'una espada medievala en vista aeriana e l'imaginacion populària i a vist lo forrèu de Durandau[4].

Per d'autrei tradicions, l'edifici contendriá un tesaur escondut per lei Mauras e gardat, segon lei versions, per una sèrp ò per un druida que dormiriá despuei mila ans[4].

Ipogèus de Bounias e de la Fònt

[modificar | Modificar lo còdi]

Foguèron descubèrts per còp d'astre en 1866 per un que li dison Bounias, adjonch dau cònsol de Fòntvielha e proprietari dau luòc. Cavats sensa la rigor scientifica necessària, aqueu cavament permetiá pasmens de reculhir lei rèstas d'un centenau d'individús, çò que confierma lo caractèr funerari d'aquelei monuments.

Ipogèu de Bounias

[modificar | Modificar lo còdi]

L'ipogèu de Bounias foguèt amainatjar sota un tumulus. Son arquitectura generala es pròcha d'aquela de l'ipogèu de Còrdas, mai sensa son caractèr monumentau. Lei marchas de la rampa d'accès, lònga de 2,50, permeton d'arribar a un vestibul ò antecambra lònga de 3,70m, en partida aparada per la premiera lausa dau cubèrt megalitic. Sa pòrta es talhada dins la molassa e mesura 0,50m d'espessor. Sa forma es trapezoïdala amb d'angles superiors arredonits[3]. Se duerb sus una galariá de 12,10m de lòng per 2,50m ò 2,80m d'autor, cubèrta per sèt lausas successivas. Lo materiau arqueologic que i foguèt descubèrt se compausa de ponchas de sagetas, d'una lama de peirard, d'una copèla emisferica en terralha e d'un tròç de maceta[4].

Ipogèu de la Fònt

[modificar | Modificar lo còdi]

Es lo mai pichòt dei quatre ipogèus. Foguèt ansin denomenat per Paul Cazalis de Fòntdoça amòr de la preséncia d'una fònt gisclant au pèd d'un bauç vesin[3].

Es lòng de 16,60m. Sa galariá presenta una forma alongada leugierament trapezoïdala e mesura 12m de lòng per una largor de 2,70m pròche l'intrada e 1,90m au fons. Son autor es d'aperaquí 2,40m[3]. Èra cubèrt per sèt lausas megaliticas perfectament ajustadas que la quatrena pòrta de motius gravats: una dozena de cupulas, quauquei traçats curvilinèus e una representacion curiosa, sota-circulària amb quatre rais e prolongada per una camba corbada[3]. L'ensems èra aclapat sota un tumulus de 38m de diamètre delimitat per una trencada cavada dins la ròca que foguèt reconeguda sus una desena de mètres per Fernand Benoît sus son costat oest/nòrd-oest. Leis ortostats ancorats dins aquesta trencada de cotatge ara an disparegut mai quauqueis uns foguèron descrichs per Jacques Latour en 1952[3].

L'edifici foguèt cavat de mai per Marius Huart, director dau musèu lapidari d'Arle, en 1876. Li descubriguèt, outra d'ossaments, una pichòta destrau aliscada, de ponchas de sagetas, de tròçs de lamas, doas dents de l'uelh d'un rainard foradas, un traucador de peirard de color biseta-grisa qualificat de «chassean» per Arnal e Latour, un pendentiu de serpentina, uech pèrlas sota-conicas alongadas d'esteatita, una pèrla en forma d'oliva de maubre verd clar, una pèrla sota-conica e tres morselets de coire, un ponçon fach dins lo tibià d'un coniu e mai d'un tròç de terralha mai ò mens grossiera que l'un compòrta una manelha amb dos popèus[3].

Ipogèu dau Castelet

[modificar | Modificar lo còdi]
Corredor d'accès de l'ipogèu dau Castelet

Li dison tanben Bauma d'Arnaud, dau nom de la famillha qu'èra proprietària dau luòc au moment de sa descubèrta, e mai Bauma dau Fabre ò Bauma dau Faure per çò qu'un fabre i aviá installat son atalier a passat temps e aviá practicat una dubertura quadrangulara dins la tresena lausa de cubèrtura. Ara, aquesta a nom chaminèia dau faure[3].

Se distinguís dei tres autreis ipogèus per sa rampa d'accès qu'a la forma d'una mitat de piròga en penda doça[3]. La galariá mesura 10,80 de lòng[4].

Foguèt sinhalat tre lo sègle XVIII, puei cavat amb metòde en 1876 per Paul Cazalis de Fòntdoça. Aquestei cavaments an permés de trobar mai d'un ossaments umans correspondents a un centenau d'individús diferents, de qué una vertèbra traucada per una sageta, e mai un mobilier arqueologic abondós tot plen compausat de pèrlas (584 en esteatita, 114 en variscita, 1 en òr), de ponchas de sagetas, de gigatanas e dau braçau d'un arquier. Lo mobilier reculhit es conservat au Musèu de l'Arle antica.[4]

Dolmen de Cotinhargas

[modificar | Modificar lo còdi]

A aquela tomba galariá, se li ditz tanben Bauma de Cotinhargas e Dolmen de Sant Continharda. Foguèt cavada en 1876 per Cazalis de Fòntdoça, Huart e Nicolas, sans ren trobar. Lei Fraires deis Escòlas Crestianas d'Arle i entreprenguèron de cavaments nòus en 1889-1990. En 1972, Gérard Sauzade i realisa de novèlei recèrcas[10].

Sa cambra funerària es delimitada per una lausa de cabeç e de parets a pèira seca sortents. Lo sòu es bardat amb de còdols.Es precedida d'una rampa d'accès. Lo materiau arqueologic descubèrt compren una granda lama de peirard, un ponhau, de ponchas de sagetas, de pèrlas (en forma d'oliva en serpentina, en callaïs, en vertèbras de peis), de pendentius en cristau de ròca, un ponçon fach dins l'òs d'un coniu e sèt pics fachs amb de còdols de qüarsita[11].

  1. 1,0 1,1 et 1,2 Sauzade 1977-1
  2. 2,0 et 2,1 Joussaume 2014
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 et 3,8 Guilaine 2015
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 4,7 et 4,8 Chevalier 2015
  5. Basa Mérimée Notícia N°PA00081264, Ministèri francés de la Cultura.
  6. Basa Mérimée Notícia N°PA00081267, Ministèri francés de la Cultura.
  7. Basa Mérimée Notícia N°PA00081266, Ministèri francés de la Cultura.
  8. Basa Mérimée Notícia N°PA00081265, Ministèri francés de la Cultura.
  9. Basa Mérimée Notícia N°PA00081263, Ministèri francés de la Cultura.
  10. Sauzade 1977-2
  11. Escalon de Fonton 1974
  • Sauzade 1977-1: Gérard Sauzade, «Les monuments mégalithiques de Fontvieille, près d'Arles (Bouches-du-Rhône)», dins Congrès Préhistorique de France - Compte rendu de la XXe session - Provence - 1-7 juillet 1974, París, Société préhistorique française, 1977, p. 17.
  • Sauzade 1977-2: Gérard Sauzade, «Le dolmen de Coutignargues, commune de Fontvieille (Bouches-du-Rhône)», dins Congrès Préhistorique de France - Compte rendu de la XXe session - Provence - 1-7 juillet 1974, Paris, Société préhistorique française, 1977, 627 p., p. 567-580
  • Joussaume 2014: Roger Joussaume, «Les hypogées de Fontvieille», Bulletin du Groupe Vendéen d’Études Préhistoriques, no 50,‎ 2014, p. 101-104.
  • Guilaine 2015: Jean Guilaine, Les Hypogées protohistoriques de la Méditerranée : Arles et Fontvieille, Errance - Acte Sud, junh de Escal2015, 2 p. (ISBN 978-2-87772-544-6)
  • Chevalier 2015: Franck Chevalier, «Grottes artificielles néolithiques, une architecture méditerranéenne», Archéologia,‎ 2015, p. 61-67
  • Escalon de Fonton 1974: Max Escalon de Fonton, «Informations archéologiques, Provence-Côte d'Azur», Gallia Préhistoire, vol. 17-2,‎ 1974, p. 676 (legir en linha [archius]).