Libertat d'expression

Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.

La libertat d'expression es lo drech autrejat a l'individú de far conéisser lo produch de la sieuna activitat intellectuala a son entorn[1].

Ten la facultat de comunicar entre umans, que longtemps foguèt considerat simplament coma un simple fenomèn natural condicionant la vida sociala, avant d'èsser de biais solemne erigit en libertat individuala, ara juridicament garantida mas en realitat pro estrechament encastrada.

La facultat de s'exprimir, fenomèn social[modificar | Modificar lo còdi]

Tan luènh dins l'Istòria, s’obsèrva que l'expression de las idèas, subretot jos sa forma verbala, mas tanben a l'escrich, provoquèi l'interés dels pensaires.

A l'origina, èra subretot considerada coma un element essencial del procediment d’estructuracion sociala permetent d'aténher los ideals suprèmas de vertat, de perfeccion e de justícia.

Atal a partir dels sègles VI e V de l’l'èra comuna, en China, se de maximas atribuidas a Laozi sembla van subretot incitar lo savi de menar una vida purament interiora sens exprimir sas idèas[2], Confuci recomandava l'actitud invèrsa als èssers superiorament evoluits, afirmant que lor tocavan de far òbra de pedagòg en ensenhant las leis del cèl al pòble[3], que « l’òme perfièch s’arrèsta pas de se perfeccionnar d’esperse s'arrestar enseguida; es la rason que se ten tanben a perfeccionar los autres èssers »[4].

Dins sa reflexion sul biais de determinar de valors socialas, l'antiquitat grecoromana, que considèra l'expression orala coma une forma naturala de comunicacion sonora en pròpri a la societat umana, balharà ela tanben una plaça essenciala a son usatge, que lo procediment del dialòg platonician ofrís una mòstra de tria. Atal, per Aristòtel: «La natura, que fa pas res en van, despartiguèt pas qu’a l’òme la dòna de la paraula que cal pas confondre amb los sons de la votz. Aquestes son pas que l'expression de las sensacions agradablas o desagradablas que los autres animals son susceptibles coma nosaltres. La natura lor donèt un organ dedicat pas que per aquò, mas avèm en mai d’eles, senon la connaissença desvolopada, al mens totes lo sentiment sorn del ben e del mal, de l'util e del noisible, del just e de l'injust; objèctes per la manifestacion que nos foguèt subretot balhat l'organ de la paraula. Es aqueste comèrci de la paraula qu’es lo ligam de tota societat domestica e civila»[5]. Ciceron, persuadit que lo primièr principi natural de la societat demorava dins «lo comèrci de la rason e de la paraula», considerava el tanben que «es en s'instruisent los uns los autres, en se comunicant lors pensadas, en discutissent, en portant de jutjaments, que los òme se rapròchan e forman una cèrta societat naturala. Pas res nos destria mai de las bèstias: dins unas reconeissèm la fòrça, coma dins los cabals e los leons mas pas jamai lor atribuissèm l'equitat, la justícia, la bontat, qu’an ni la rason, ni la paraula».»[6].

Ja a l’epòca, l'expression de las idèas èran considerada de biais diferent segon la valor donada a lor contengut, que s’estimava qu’aquestas impausadas mejans d'arguments fallacioses alara qu'èran marridas o injustas podavan venir noisibles per la societat. Atal, Platon, recampa las decas dels sistèmas politicas de l'opòca, denonciava los cortesans que per lors conselhs interessats indusián en error ls governaires[7]. Aristòtel analisava los multiples factors susceptibles de tocar la vertat dels discors e afirmava que «aqueste que fa un malusatge d’aquesta poténcia de la paraula pòt far fòrça de mal»[8]. Lo quita Ciceron, quitament s’aviá assegurat que l'eloquéncia fariá trionfar lo bon e lo just[9], pasmens reconessiá enseguida qu’èra possible qu'un òme utilizèsse la paraula sens prene en compte la morala e lo dever, çò que lo fasiá «inutil a se mèsme, e noisible a sa patria»[10].

S’èra estimat que le risc d'un malusatge de la paraula justificariá pas que se l'interdiguèsse, que segon Aristòtel, una tala objeccion podava «èsser tanben dirigida contra totas las bonas causas, e subretot contra çò qu'i a de mai util, coma la fòrça, la santat, las riquesas, l'art militar»[11], se n’admetriá pas mens qu'un tractament diferent siá reservat a l'expression segon son contengut e segon son autor.

Lo Procés de Socrates, perseguit e condamnat per aver a l’encòp corromput la jovença, mespresat los dieus de la Ciutat e assajat de lor ne substituir de novèls, illustrava plan los riscs a exprimir de concepcion tustant los titularis del poder.

Platon ne concluguèt que los dirigents de las ciutats grègas avián pas la saviesa necessària a l'exercici de lors foncions, e qu'a l'epòca caliá subretot «quand se vòl combatre per la justícia e se se vòl viure un temps, se confinar dins la vida privada e abordar pas la vida publica»[12]. Atal, dins La Republica, presicava un esquèma de Ciutat ideala que la magistratura suprèma deviá èsser confiada a una aristocracia de filosòfs especialament recrutats e formats, tenents de la coneissença que «contemplan las causas dins lor esséncia»[13]. Un tal mòde d'organizacion implicariá el tanben una inegalitat de tractament entre governaires e governats dins l'usatge de las facultats d'expression. En efièch, a la diferéncia dels filosòfs, la massa del pòble, de comprendre pas las «esséncia», èra reputada incapabla de saviesa. Platon estimava que podava jutjar pas que «sus l'aparéncia»[14], e li prestava donc pas de «coneissenças» veraias, mas d’«opinions», es a dire «quicòm d'intermediari entre la sciéncia e l'ignorança»[15]. Atal, las criticas e suggestions que mancariá pas de formular podavan pas qu'èsser illegitimas e dangerierosas[16], e per estalivar lo bon foncionament de las institucions los magistrats deurián los ignorar, alara que d’espereles èran autorizats, «per enganar l'enemic o los ciutadans dins l'interés de l'Estat»[17], a utilizar la messorga, al contrari interdit als ciutadans.

Pendent encara unes sègles, se contunhava a pensar la transmission de las idèas al respècte de la necessitat de protegir de valors socialas, subretot religiosas, consideradas coma suprèmas. Atal, per Sant Agustin, las discussions a l’entorn de la fe en Dieu èran sempre vanas e ociosas[18] que l'òme desirant viure d’esperse viu de verai segon la messorga alara que sol Dieu es la Vertat[19].

Es a partir de la Renaissença que dins un contèxte d'exacerbacion de las tensions interconfessionalas, lo corrent umanista, amplificat pel desvelopament de l'impression, s'esforçarà de presentar l'expression de las conviccions coma un mejan de compliment personal e d'emancipacion de l'individú en pledejant per exemple per la tolerança dins l'apròchi de la diferéncia de las cresenças religiosas. Atal, al quite moment ont començan las guèrras de religion, Sébastien Castellion, teologian protestant originari del Bugey, constatant que los dos camps testimoniavan de la mèsma violéncia fanatica[20], los adjurava d’utilizar la fòrça contra aquestes que jutjavan eretics, e lor resistir «per paraula s'utilzan pas que de paraula», en citant en exemple los Turcs, que consideravan lors subjèctes de biais independent de lor religion[21]

En 1651, dins un Capítol XI (De la diferéncia de las manièras) de son Leviatan, Hobbes, analizant las condicions devent permetre als òmes de «viure en patz e en armonia»[22] constatava amb realisme que lor manca de jutjament[23] los mèna a se fisar a d’ambicioses savent se donar una aparéncia de saviesa utilizant elocància e bendisença, piejadas per la «reputacion militara»[24]. Atal evocava amb fòrça pragmatisme la difusion de las idèas, en insistissent sus la prudéncia e la discrecion amb que devián èsser exprimidas[25], e subretot sul relativisme dels jutjaments que podavan suscitar. Dins la version iniciala (en anglés) de l'obratge, constatava que «...se dona diferents noms a una sola e mèsma causa segon la diferéncia de las passions individualas. Atal, aquestes qu’aprovan ua opinion particulara la nomenan Opinion, mas aqueste que l'aprovan pas la nomena Eretgiá; e pasmens lo mot eretgiá significa pas res de mai qu'opinion particulara, amb solament una nuància de colèra mai marcada»[26].

Lo movement dich de las «Luses» contribuiguèt al vam e a la difusion d’aquesta concepcions valorizant la plaça de l'individú dins lo sistèma social, per abotir a la consecracion de la libertat d'expression coma norma juridica. « Sens la libertat de blaimar i a pas de laus flataire ». La celèbra replica de Figaro, personatge principal de la Nòça de Figaro de Beaumarchais, fa d’aqueste autor una figura tria de la libertat d’expression[27].

Lo drech de s'exprimir, libertat individuala[modificar | Modificar lo còdi]

Premícias teoricas[modificar | Modificar lo còdi]

En 1784, Kant observava que «las Luses son per las gents l'eissuida la lo irresponsabilitat...», que segon el, l'apond essencial del periòde èra la possibilitat ofèrta als subjèctes d'exprimir lor opinion, quitamen en criticant las leis[28]. considerava en efièch que la libertat èra un drech inat (natural) de l'individú[29], e compreniá entre autre la libertat de pensada e son corollari la libertat d'expression[30].

Dins la pensada kanciana, la libertat es pasmens pas’sens limitas. Son primièr d'òrdre moral. Atal, se dins lors relacions entre eles, los individús pòdon s'exprimir liurament, l'usatge de dichs coma messorga, maldisença, escarni, es contrari a la «vertut» que mancant de respècte a altrú[31].

Las restriccions son tanben d'òrdre juridic, que si lo drech natural pausa per principi la libertat individuala, l’acompanha de tèrmes logicament necessaris a sa conservacion, la libertat existissent que «tal coma pòt s'accordar, seguent una lei generala, amb la libertat de cadun». Atal, las règlas de drech regissent la comunicacion entre individú pòdon s’acomodar de la practica moralament condamnabla de la messorga, mas solament que pòrta pas «dirèctament prejudici al drech d'altrú», per exemple a sos bens[32]. Tanben, lo drech que dispausan naturalament los governats de criticar los governaires va pas fins a los dispensar de lor obesir, quitament quand venon opressius, que per Kant, admetre lo contrari seriá negar lo quita fondament del sistèma juridic[33].

En 1859, John Stuart Mill s'inspirarà dels mèsmes principis dins son assag «De la libertat», vengut un dels obratge de referéncia del liberalisme[34], mas mentretant, lo drech d'exprimir sas conviccions aurà estat formalament consacrat coma libertat individuala per de tèxtes solemes de valor de nòrma juridica.

Primièra consecracion per de tèxtes juridics[modificar | Modificar lo còdi]

Las pensadas podent portar sus de questions eterogènas, que sián trivialas o metafisicas[35], dempuèi los primièrs tèxtes normatius evocant la libertat de los exteriozar, las conviccins religiosas foguèron destriadas dels autres.

En America, ja en 1669, unes articles de las « Constitucions fondamentalas de Carolina » de 1669[36], esboç d'organizacion governamentala preparat pels grands proprietarid fonzièrs de la colònia amb lo concors de John Locke, garantissiá la libertat religiosa e encastrava l'expression de las opinions[37], mas lo tèxte domorèt a l’estadi de projècte. Vint ans mai tard, en Anglatèrra, los monarcas Guilhèm III e Maria II deguéron concedir al Parlament le Declaracion dels drechs de 1689 reconeissent, entre autres lo drech de peticion e la libertat d'expression dels parlamentaris.

Començat un sègle d’ora, lo movement s’accelèra lo 12 de junh de 1776, quand la colònia americana de Virgínia se dota d'una «Declaracion dels drechs»[38] garantissent entre autres las libertats de la premsa[39] e de religion[40].

S’aquestes principis mencionèron ni dins la Declaracion d'independéncia adoptada tres setmanas mai tard a Filadèlfia pels delegats de las tretze colònias anglesas trencant amb lor metropòli, ni dins lo tèxte inicial de la Constitucion que se dotèron en 1787, foguèron expressament utilizat en setembre de 1789 dins un document que après ratificacion, constituís la Declaracion dels drechd dels Estats Units. Aqueste tèxte compren detz amendaments[41], que lo primièr dispausa: «Lo Congrès jamai farà de lei al subjècte de la fondacion d'una religion o interdisant lo liure exercici d’aquesta, o limitant la libertat de paraula o de la premsa, o lo drech del pòble de s’amassar pacificament per demandar al Govèrn la reparacion dels tòrts».

Mentrtant, lo 26 d’agost de 1789, en França, l'Assemblada nacionala venguda Constituente, aviá adoptat la Declaracion dels drechs de l'òme e del ciutadan de 1789, que lo articles 10 e 11 proclaman respectivament «Pas degun deu pas èsser secutat per sas opinions, quitament religiosas, baste que lor manifestacion trebole pas l’òrdre public establit per la lei» e «La liura comunicacion de las pensadas e de las opinions es un dels drechs mai preciós de l’òme; tot ciutadan pòt donc parlar, escriure, estampar liurament, levat de respondre de l’abús d’aquesta libertat dins las escasenças deterninada par la lei»[42].

Confirmacions ulterioras[modificar | Modificar lo còdi]

Uèi, totes los tèxtes fondant los òrdres juridics nacionals o supranationals consacran de biais solemne lo principi de la libertat d'expression coma drech essencial de l'òme, en reconeissent de biais general son existéncia coma font de drechd e d’obligaciond juridicas, mas sens prene en compte obligatòriament sa realizacion.

Nòrmas internacionalas[modificar | Modificar lo còdi]

A causa del caractèr declaratiu e universal de fòrça proclamacions relativas als drechs e libertats, la societat internacionala s’i interessèt tan mai qu’una reconeissença a son nivèl constituís una garantia contra los cambiaments e reviradas conjoncturalas dependent dels contèxtes nacionals. Atal uèi la libertat d'aver de conviccions, entre autras religiosas, e aquesta las exprimir en los fasent conéisser o en practicant un culte, son proclamadas dins l’encastre de las organizacions d’espandiment mondial o regionale.

Sul plan mondial, la Declaracion universala dels drechs umans los consacra dins sos articles 18 e 19[43]. S’aquesta disposicions an pas la fòrça obligatòria de las estipulacions d'un tractat internacional, cadun dels 193 Estats avent aderit a l’ONU es sensat los acceptar. En consequéncia evidenta, foguèron utilizadas als articles 18 e 19[44] del Pacte internacional relatiu als drechs civils e politics del 16 de decembre de 1966, tractat internacional ratifica per 168 d'entre eles[45].

Sul plan regional, se en Asia las diversitats politicas e culturalas fins ara s’opausèron a l'adopcion d'una proclamacon de portada generala, dins los autres continents aqueste procediment venguèt un mejan de marcar l’existéncia d’una comunautat de valors, factor d’unitat.

En Euròpa, libertat de religion e d'expression son a l’encòp garantidas pels articles 9 e 10[46] de la Convencion europèa de salvagarda dels drech de l'òme e de las libertats fondamentalas, que liga los 47 Estats membres del Conselh de l'Euròpa, e pels articles 10 e 11[47] de la Carta dels drechs fondamentals de l'Union europèa, applicabla als 28 d'entre eles ara fasent partit dins l'Union europèa.

En America, las mèsmas libertats son proclamadas pels articles III e IV[48] de la Declaracion americana dels drechs e devers de l'òme, signada a Bogota lo 30 d’abril de 1948, dins l’encastre de l’Organizacion dels Estats Americans.

En Africa, son los articles 8 e 9[49] de la Carta africana dels drechs de l'òme e dels pòbles, adoptada a Nairobi lo 26 de junh de 1981, que garantisson libertat de religion e d'expression.

Nòrmas nacionalas[modificar | Modificar lo còdi]

Après que los EUA e la França ajan avait lo movement, tamben d’autres Estats lo seguèron, fòrça garantissant dins lors constitucions o de «declaracions» avent valor juridica de nòrma suprèma, entre autras libertats solenmes proclamadas, questes d'exercir sa religion e d'exprimir sas idèas.

Tanben lo faguèt l'Empèri rus, amb los articles 79 e 81 de la constitucion que lo tsar aviá degut cedir a sos subjèctes lo 23 d’abril de 1906[50], e en seguent en Finlande, reconeguda autonòma jos forma de Grand ducat per una lei organica del 20 de julhet de 1906[51]. Puèi, los articles 124 e 125[52] de la constitucion de l'URSS de 1936 preveson de disposicions analògas[53], e tanben los articles 28 e 29[54] de la Constitucion de la Feferacion de Russia.

Libertat de religion e de culte, libertat d'expression son tanben proclamadas en Alemanha, per la Lei fondamentala del 23 de mai de 1949[55], en Espanha, per la Constitucion del 27 de decembre de 1978[56], al Mexic per la Constitucion de 1917[57], e en China dins la constitucion de 1982[58].

Seriá fastic de contunhar la tièra complèta, que comprendriá gaireben totes los Estats membres de l'ONU, quitament coneguts coma essant totalitaris[59], mas cal pasmens observar que la Lei fondamentala de l'Arabia saudita de 1992 derròga a aquesta tendéncia generala. En efièch, se proclama que l'Estat protegís los drechs de l'òme, es sonque en «conformitat a la Charia islamica» (article 26). Atal, ni la libertat religiosa ni aquesta d'expression i son mencionadas, sos articles 39 e 40 reservant la possibilitat de nombrosas limitas per totes los mòdes de comunicacion[60]

Lo Cardenal e la Monja, Egon Schiele (1912). En 1912, Egon Schiele es condamnat per sas òbras outrajants a las bonas mòrs; un centenat de sas pinturas, mai sovent de nuds, son sasits pel tribunal departamental.

Aplicacion[modificar | Modificar lo còdi]

Las condicions dans d’aplicacion la libertat d'expression son ambivalentas.

  • D'un costat es considerada coma fondamentala, que condiciona l'exercici d'autras libertats. Atal, las jurisdiccions superioras, que siá supranacionalas o nacionalas, consacran son importança en de tèrmes analògs. Per la Cort europèa dels drechs de l'òme, «constituís un dels fondaments essencials d'una sociatat democratica, una de las condicions primordialas de son progrès e de l'espelida de cadun»[61]. En França, segon lo Conselh Constitucional, es «tan mai preciosa que son existéncia es una de las garantias essencialas del respècte dels autres drechs e libertats»[62]. Lo Conselh d'Estat, dins una formula sintetizant las doas precedentas, considèra que «l'exercici de la libertat d'expression es une condicion de la democracia e una de las garantias del respècte dels autres drechs e libertats»[63].
  • D'un autre, las règles que ne pausan lo principi solemne en li balhant un larg camp d'aplicacion l'acompanhant tanben fòrça possibilitats de limitacions, es tanben virtualament plan espandida, e largament utilizadas[64].

Camp d'aplicacion espandit[modificar | Modificar lo còdi]

Lo camp d'aplicacion de la libertat d'expression es uèi consitutit al plan larg. Se considèra qu'es en causa que siá quand un individú difusa sa pensada dirèctament en utilisant las tecnicas de comunicacion abitualas o tanben cada còp que son comportament pòt èsser interpretat coma revelant implicitament una option intellectuala. Mai, es acompanhar de corollaris, eles tanben a l'origina d’espandiments novèls.

Mejans de difusion dirècte[modificar | Modificar lo còdi]

L'exercici de la libertat d'expression se limita pas a l'usatge de mejas classics coma la paraula, l'escrich e l'estampat, mas conten tanben totas las tecnicas modèrnas de telecomunicacion. Atal, las activitats de radiodifusion devon èsser la garantir mercé a una organazacion e un foncionament adequats, exigéncia impausant per exemple que relèvan pas pus d'un monopòli d'EStat, considerat coma una restriccion «non necessària dins una societat democratica» segon un arrèst rendut per la Cort europèa dels drechs de l'òme al respècte de l'Àustria[65].

La Cort aplica los mèsmes principis a l'accès a internet, estimant que son blocatge abusiu viòla la libertat d'expression garantiada per l'article 10 de la Convencion europèa dels drechs de l'òme[66]. En França, al respècte de son importança «per la participacion a la vida democratica e l'expression de las idèas e de las opinions», lo Conselh constitucional jutgèt que pòt pas èsser suprimit per una autoritat administrativa[67]. Segon unes autors, coma l’especialista dels rets numerics Benjamin Bayart[68], la jurista Agathe Lepage[69] e lo filosòf Guillaume Cazeaux[70] Quitament Internet seriá dins l'istòria lo primièr verai mejan permetent de far efectiva la libertat d'expression, de per abans demorada largament virtuala.

Mòdes d'expression implicits[modificar | Modificar lo còdi]

Es possible que sens utilizar las tecnicas classicas de comunicacion li permetent d'exprimir expressament sas idèas, un individú las exterioriza per son sol comportament. Atal, unas accions coma la participacion a una reünion[71], a una manifestacion[72], a una associacion[73] o a una activitat d'ensenhament[74], la creacion e mòstra d'una òbra d'art[75], le portada d'un vestit o d'un signe distinctiu[76], veire un acte de provocacion coma l'otratge a la bandièra o a l'imne nacional[77] pòdon èsser revendicats coma l'afirmacion implicita de conviccions o de causida, donc coma modalitats d'exercici de la libertat d'expression.

Aqueste argument es en general considerat coma subsidiari, veire superflús, se lo comportament es dirèctament annexat a d'autres drechs o libertats especificament garantidas: son aquestes qu’alara son principalament en causa[78]. S’es pas lo cas, la referéncia a la libertat d'expression ven alara determinanta. Per exemple, es a ela que la Cort europèa dels drechs de l'òme a incorporèt la mòstra d'un quadre controversiat en considerant qu’«aquestes que crean, interprètan, difusan o expausan una òbra d'art contribuisson a l'escambi d'idèas e d'opinions indispensable a una societat democratica. D'ont l'obligacion, per l'Estat, d’encambar pas indegudament lor libertat d'expression»[79]. Tanben, lo Conselh d'Estat francés reconeguèt qu'incriminar penalament la profanacion de la bandièra tricolora es plan un prejudici a la libertat d'expression[80].

Règlas corollàrias[modificar | Modificar lo còdi]

Quitament se los tèrmes de l'article 11 de la Declaracion francesa de 1789 n'evocavan pas que l'expression de las «pensadas» e «opinions», a l'epòca ja, la libertat èra concebuda mai largament coma s'espandissent a la difusion de tot messatge, quitament de simpla informacion, e coma implicant en mai del drech de la donar, aqueste de la recebre[81]. Dempuèi, son camp d'aplicacion foguèt precizat pels tèxtes[82], e subretot completat per un cèrt nombre de principis d'interpretacion extensius eissits de las jurisdiccions que siá nacionalas o supranacionalas, que los presentan coma de corollaris permetent de garantir son eficiéncia. Atal, dins lo cors de sa jurisprudéncia, la Cort europèa dels drechs de l'òme aguèt l'escasença d'admetre que la libertat d'expression s'aplicava a la publicacion de fotogarfias, que la nocion d'«informacion» podava s'espandre a la divulgacion d'elements de la vida privada de personas avent una notorietat publica[83], e que lo drech d'afirmar sas conviccions implicavan tanben aqueste d’assajar de convéncer altrú de los adoptar[84].

D’aquestes corollaris, lo mai important es aqueste del pluralisme, d’en primièr evocat per incidéncia, amb la tolerança e l'esperit d'obertura, coma condicion d'una societat democratic per la Cort Europèa dels derechs de l’Òme[85], puèi auçat enseguida al reng de règla d’esperela, «que l’Estat es l’ultim garant»[86].

Aqueste principi impausa d’en primièr que la libertat d'expression s'aplica de biais indiferent quin que siá lo contengut del messatge difusat. Atat, per la Cort EDÒ, «val que siá per las « informacions » o « idèas » aculhidas amb favor o consideradas coma inofensivas o indiferentas, o tanben per aquestas que tustan, ofensan o inquietan»[87]. Tanebn, per la Cort suprèma dels EUA, «una de las foncions principalas de la libertat d'expression es d'invitar al debat. Pòt servir de verai pel melhor aqueste nòble objectiu quand provòca un estat de treble, crèa un malcontentament a subjècte de las situacions establidas, o mème provòca las gents a la colèra»[88].

En segond luòc, lo pluralisme impausa que las possibilitats concrètas d'expression sián obèrtas sens discriminacion a totas las tendéncias. En França, s'alinhant sul caminament de la Cort, las jurisdiccions suprèmas la consacrèron amb valor superiora. Atal, dins l'audiovisual, segon lo Conselh constitucional, la libertat d'expression de l'article 11 de la Declaracion de 1789 ne pòt èsser efectiva pas qu’utilizant lo respècte del «pluralisme dels corrents d’expression socioculturals», qu’«es d’esperse un objectiu de valor constitucionala»[89]. Tanben, lo Conselh d'Estat ne fa une libertat fondamentala[90].

Dins lo domèni de la premsa, lp Conselh Constitucional jutgèt que «lo pluralisme dels quotidians d'informacion politica e generala (...) constituís un objectiu de valor constitucionala», que justifica per exemple una ajuda excepcionala de 13 milions de francs al jornal l'Humanité menaçat de disparicion[91].

Es tanben coma corollari de la libertat d'expression que foguèt consacrat en França pel Conselh constitucional «lo drech per cadun de causir los tèrmes jutjats per el apropriats melhor a l’expression de sa pensada». Sus aqueste fondament, foguèt censurada una lei pretendent far prevaler l'article 2 de la Constitucion que «la lenga de la Republica es lo Francés», en interdisent de biais tròp general lo recors a una terminologia estrangièra[92].

Se totes aquestes factors semblan conferir a la libertat d'expression un camp d'aplicacion gaireben illimitat, son exercici n'es pas mens susceptible d'èsser estrechament encastrat. Atal, dins un contèxte sociopolitic globalament favorable a la promocion de las libertats, son las multiplas restriccions venent d’aqueste encastrament que provòcan subretot discussions e comentaris.

Exercici estrictament encastrat[modificar | Modificar lo còdi]

Lo primièr amendament a la constitucion dels EUA prevei pas de resèrvas a las diferentas modalitats de la libertat d'expression que proclama, mas demora isolat. En efièch, los autres tèxtes afirmant los mèsmes drechs los acompanhan de possibilitats de restriccion, per exemple per la lei.

Atal, après aver pausat lo drech a la libertat d'expression, l'article 10.2 de la Convencion europèa dels drechs de l'òme preciza que: « L'exercici d’aquestas libertats compòrtant de devers e de responsabilitats pòt èsser somés a unas formalitats, condicions, restriccions o sanccions previstas per la lei, que constituisson de mesuras necessàrias, dins una societat democratica, a la seguretat nacionala, a l'integritat territoriala o a la seguretat publica, a la defensa de l'òrdre e a la prevencion del crime, a la proteccion de la santat o de la morala, a la proteccion de la reputacion o dels drechs d'altrú, per empachar la divulgacion d'informacions confidencialas o per garantir l'autoritat e l'imparcialitat del poder judiciari. » Al delà de las diferéncias de formulacion adoptadas dins los tèxtes nacionals[93], aparéis que las limitas susceptiblas d'èsser pausadas dins aqueste encastre se ligan a dos fondaments complementaris: la proteccion dels individús e de las comunautats, e aquesta dels interesses publics, que provòca fòrça dificultats en ofrissent de multiplas possibilitast de restriccion, a vegada denonciadas coma font de censura arbitrària e sovent a l'origina de litigis portats davant los tribunals.

La proteccion dels individús e de las comunautats[modificar | Modificar lo còdi]

Ja, Kant, recampant « los devers al subjècte dels autres òmes, considerats simplament coma òmes », insistissiá sul necessari respècte d'altrú, e, d’entre los vicis susceptibles d'i far prejudici, citava los abús de la libertat d'expression[94]. Uèi, aqueste pòt en principi lagalament s'exercir pas que se fa pas prejudici als drechs e libertats d'una o mai personas determinadas o daterminablas.

Perque los tèxtes e la jurisprudéncia concòrdan per definir largament la proteccion de l'individú, lo drech compren fòrça escasenças ont aquesta de prevaler.

  • Primièr, se la libertat d'expression implica lo drech per cadun de difusar totas opinions e informations, quitament destorbantas, lor contengut pòt en principi causar als tèrces un domatge jutjat anormal.

Atal, es impossible de se’n reclamar quand son usatge constituís una difamation[95], fa damatge a la presompcion d'innocéncia d'un accuzat[96], divulga d’informacions confidenciala sus la santat[97] o sus la vida privada e familhala de notabilitats[98]. Tanben, la publicacion d'imtges fasent fòrça damatge a la dignitat de las victimas dels crimes o de delictes es possible qu'amb lor acòrdi[99].

A aquestas restriccions, ja font de fòça contencioses, s'apond encara l'interdiccion dels comportaments provocators tustant de tròp la susceptibilitat dels individus o de las comunautats qu’apartenon. Kant, citant d’exemples de vicis susceptibles de far damatge al respècte d'altrú, denonciava l’escarni, « penjal far los autres ridiculs » que qualificava de « marridesa » e destriava de la simpla galejada, qu'admetava[100]. L'encastre juridic de la libertat d'expression s'inspira dels mèsmes principis e pausa a la trufaria e a la derision de limitas d'una rigor variabla segon las escasenças.

Se en general, dins las societats se reclamant del liberalisme, la satira e l’escarni son mai sovent admeses quand se fan al prejudici da sas conviccions politicas es pas lo mèsme quand an per subjècte la fe religiosa, qu’unes tenon a vegada lo besonh de tutar en se reclamant de las libertats d'expression o de creacion artistica e culturala, e a vegada tanben un drech al blasfèmia[101].

Dins los regims teocratics coma dins aquestes ont existís una religion d’Estat, aquestes comportaments son mai sovent considerats coma ofensant a l’encòp la divinitat e la comunautat de sos fidèls, e pòdon èsser plan sevèrament sanccionats. Atal, dins fòrça païses musulmans, lo blasèmia es castigat de mòrt.

Pasmens, los regims adoptant una actitud neutra al vejaire de las religions ne oficialament pas una pòdon logicament se pausa dirèctament en defensors de las divinitats otratjadas. Fòrça d’aquestes se gardan una facultat d'intervencion indirècta, mai sovent al nom de la proteccion de la libertat de lors ciutadans, a l’encòp sus un plan individual, que las atacas contra las conviccions dels cresents pòdon far damatge a lor libertat de causida, e sus un plan collectiu, que lor comunautat pòt se sentir ofensada, veire estigmatizada.

Dans un contexte d'exacerbation des tensions autour des questions de religion, les solutions adoptées s'efforcent aujourd'hui d'opérer de manière nuancée une difficile conciliation en ménageant la sensibilité religieuse tout en ne restreignant pas à l'excès la liberté d'expression. Ainsi, statuant sur des affaires relatives à divers États européens, la Cour Européenne des droits de l’homme, dans des arrêts généralement controversés, a admis que les croyants ont le droit de « ne pas être insultés dans leurs sentiments religieux par l’expression publique des vues d’autres personnes », et donc que des créations artistiques, voire de simples opinions, jugées provocatrices à l'égard des religions peuvent être censurées[102].

  • Segond: se la libertat d'expression implica lo drech d'afirmar ses conviccions, mas tanben d’assajar de convéncer altrú de los adoptar, n'autoriza pas pasmens a violar la libertat individuala de las personas sollicitadas fasent sus elas de pressions e manòbras susceptiblas de far damatge a lor liure arbitre.

Atal, en octobre 1895, pendent la cauma dels veirièrs de Carmauç, es, segon la premsa de l'epòca, per tocar a la libertat del trabalh dels obrièrs dichs <i id="mw2A">« jaunes »</i> que « la femna Fréjet » assajant de los persuadir d’anar pas a l'usina foguèt portada al tribunal de simpla polícia[103].

L'aplication d’aquesta restriccion fa de dificultats particularas en matèria religiosa. En efièch, las religions pòrtan una explicacion totala del mond e dels precèptes fondats sus la fe que s’aderís que son tenguts per la Vertat. D’ont la tentacion de far testimòni a títol d’exemple per altrú e de persuadir los tèrces de s'i ligar, que la conversion pòt èsser considerada coma benefica a l’encòp per la grandor de la divinitat e per la salvacion del novèl fidèl. Estatuent al respècte de la repression de l’accion dels Testimònis de Jehovà en Grècia, la Cort Europèa dels drechs de l’òme adoptèt una solucion nuanciada en jutjant a l’encòp que lo « drech de manifestar sa religion » implica l’existéncia d’un drech « d’assajar de convéner son propdan », mas tanben que cal destriar entre la « evangelizacion veraia », sola legitima, e lo « proselitisme abusiu » que n’es pas qu’« una corrupcion, o una desformacion » e pòt èsser interdit[104]. Aparten donc a las autoritats competentas de vigilar a la delicata conciliacion entre lo drech dels cresents d’espandre lor fe e lo respècte de la libertat de consciéncia dels individús.[105].

Los imperatius generals de l'interés public[modificar | Modificar lo còdi]

Quand es pas possible d'invocar la proteccion de l'individú per limitar l'exercici de la libertat d'expression, lo pòt sus d'autres fondaments. En efièch, se, d’un biais general, cadun es liure al dedins de se de pensar e creire çò que vòl, l'exteriorizacion d’aquestas pensadas e cresenças es a vegada considerada coma noisibla a l'òrdre social. Atal, a l'escasença de la cauma dels veirièrs de Carmauç, ja evocada, se lo tribunal alarguèt de la perseguida per entrava a la libertat del trabalh « la femna Fréjet » exortant los non caumaires, pasmens la condamnèt a quatre jorns de preson per « bruchs injuriós per la carrièra »[106], alara qu'un obrièr cridant « Òsca la sociala! » èra arrestat e condamnat per « tarabast nocturn »[107].

Comentant los evenients de Carmauç, l'autor germanista Henri Lasvignes dins sa prefàcia L'Unic e sa proprietat observava ja en 1900 que « la lei es d'una ambiguïtat jesuitica suls fachs que constituisson un damatge a la libertat »[108]. Aparéis en efièch que quitament considerat coma lo modèl democratic mai complit, lo regim dich de l'Estat de drech pausa fòrça limitas a la libertat d'expression al nom d'objectifs jutjats essencials a la seguretat a la qualitat de la vida sociala. S’aquestas restriccions existisson a de gras diferents dins totes los òrdres juridics, la França fa per tradicion partiada dels Estats que n’utilizan mai[109]. Sens assajar de n’establir un catalòg exaustiu se’n pòt mencionar unas de las mai correntas, en las classificant segon lors objèctius.

Defensa de las institucions e de lors representants[modificar | Modificar lo còdi]
  • Primièr: aqueste objectiu es invocat per plaçar lo poder e os titularis a l'abric de las criticas en sanccionant lors eventuals detractors amb pretèxte de protegirr l’estabilitat de las institucions.

Al temps de l'Empèri roman, per exemple, èra la foncion essenciala del crimen maiestatum, infraccion creada jos la Republica per castigar los complots contra lo regim, e servissent subretot ara de reprimir tot comportament considerat coma un afront a la majesta tde l'emperaire.

Enseguida, aqueste modèl serà utiliza dins las monarquias, mai sovent jol nom de crime de lesamajestat. Atal, la França de l'Ancian Regime coneis lo « crime de lesamajestat umana al segond cap », acte volent « ferrir la majestat del Prince sens la destruire » en « atacant l'onor e la dignitat del Prince per paraulas, per escrich, o via de fach »[110].

Tanben, al Japon, jos l'èra Meiji, après doas « ordonanças de premsa » de 1873 e de 1875 dobladas d'una « lei de difamacion » visant subretot a protegir la familha imperiala e l'aparelh d'Estat, en 1911 jos pretèxte d'un complot contra l'Emperaire, vint e sièis condamnacions a mòrt per crime de lesamajestat (daygyaku jiken) seràn prononciadas, per exemple contra de jornalistas, anhentissent lo movement socialista e sa premsa[111].

Uèi encara, dins gaireben totes los Estats, de disposicions especialas permeton de sanccionar las formas d'expression considaradas coma otrajantas pels titularis del poder o lor entorn, e son utilizadas amb una frequéncia variabla segon las escasenças e l'orientacion autoritària o liberala del regim. Atal, en Tailàndia, l'article 8 de la constitucion de 2007 apara la persona del Roi[112], e l'article 112 del Còde penal castigat de 15 ans de preson difamacions, insultas o menaça contra lo rei, la reina, l'eritièr del tròn o lo regent[113]. En Arabia saudita, la « Lei penala relativa als crimes terroristas e a lor financiament » dintrada en vigor lo 1èr febrièr de 2014 definit coma actes de terrorisme las accions que « menaçan l'unitat de l'Arabia Saudita, trebolant l'òrdre public, o difament la reputacion de l’Estat o lo rei », formula susceptibla de conténer tota manifestacion d'oposicion[114]. En Espanha, « quin que siá calomnia o injúria lo Roi o quin que siá de sos ascendents o descendents, la Reina consòrta o lo consòrt de la Reina, lo Regent o un membre de la Regéncia, o lo Prince o la Princesa de la Astúrias, dins l’exercici de sas foncions o en rason o a l’escasença d’aquestas, es castigat de la pèna d’empresonament de sièis meses a dos ans se la calomnia o l’injúria es grava, e a aquesta de multa de sièis a dotze meses se l’es pas »[115]. En Polonha, lo còde penal prevei lo delicte d'insulta a un cap d'Estat estrangièr e sus aqueste fondament[116]. En França, la lei del 29 de julhet de 1881 sus la libertat de la premsa prevesiá dins sos articles 30, 31 e 33[117] un regim especific de proteccion contra difamacion e injúria al benefici de las màger autoritats de l'Estat, qu’a partir de l'origina pasmens empachèt de violentas atacas contra unas institucions[118]. Aquestas disposicions existisson encara dins la version actuala de la lei[119], mas amb valor mai simbolica. En efièch, la Cort europèa dels drèchs de l'òme considèra qu'« una proteccion aumentada per una lei especiala en matèria d’ofensa es pas, en principi, confòrma a l’esperit de la Convencion »[120], que las notabilitats, quinas que sián, pòdon « far sanccionar los prejudicis a lor onor, o a lor reputacion, o encara los prepauses injurioses tenguts contra eles, dins las condicions de drechs reconegudas a tota persona »[121]. Atal, « l'interés d'un Estat de protegir la reputacion del sieus cap d'Estat (...) poiriá pas justificar de conferir a aqueste darrièr un privilègi o una proteccion especiala al vejaire del drech d'informar e d'exprimir d’opinions a son subjècte. Pensar autrament saupriá pas se conciliar amb la practica e las concepcions politicas d'uèi »[122].

Unes Estats tiran las consequéncias d’aquesta jurisprudéncia en modificant lor legislacion dins un sens mai liberal. Atal, desavoada mai d’un còp per la Cort, la França abroguèt las disposicions inicialas de la lei del 29 de julhet de 1881 creant los delictes d'ofensa al President de la Republica (article 26), d'ofensa comesa publicament a un cap d'Estat estrangièr (article 36) e d'otratge comés publicament a un diplomata (article 37)[123].

Quand demora un regim protector derrogatòri e que la Cort es saisida de recors contra de condamnacions, de biais pragmatic, torna pas sus l'existéncia de las disposicions especificas protectriças dels notables, mas contraròtla estrictament lor aplicacion considerant que « s’es plan legitim que las institucions de l’Estat sián protegidas per las autoritats competentas en lor qualitat de garantas de l’òrdre public institucional, la posicion dominanta qu’aquestas institutions ocupan comanda a las autoritats de mostrar de retenguda dins l’usatge de la via penala ». Atal, jutjèt contrari a l'article 10 sus la libertat d'expression la pena de preson prononciada en Espanha contra un parlementari basc avent pendent una conferéncia de premsa declarat que lo rei, qu’es cap suprèma de las armada, èra « lo responsable dels torcionaris » e aparava la tortura[124].

  • En segond: la proteccion de las institucions, e mai especialament de lor dignitat e de lor neutralitat, es tanben invocada per justificar l'obligacion mai sovent nomenat dever de resèrva impausada als agents publics.

En efièch, s’aquestes benefician en principi al mèsme títol que los autres ciutadans de la libertat d’opinion e de consciéncia, a causa de lor qualitat de representants de las personas publicas, lor libertat d'expression es mai sovent somesa a de constrenchas particularas, variablas segon lor nivèl ierarquic e l'Estat que los emplega.

Atal, en Turquia, l’estatut dels militaris prevesent la sanccion dels comportaments revelators d'« opinions politicas illegalas, subversivas, separatistas, integristas e ideologicas », un coronèl podèt èsser legalament plaça en retirada d'ofici per islamisme radical[125]. En Grand Bretanha, lo Code de la foncion publica (Civil service)[126] fa una tièra de « principis generals de conducha » interdisent per exemple als agents de la Corona los comportaments o activitats mostrant la parcialitat o noisent de biais significatiu al foncionament o a l'imatge de l'administracion. Als EUA, los foncionaris benefician coma totes los ciutadans de la libertat d'expression prevista pel Primièr amendament, e en 1968, la Cort suprèma jutgèt que pòdon contribuir al debat public en anant fins a criticar la lor administracion sus de subjèctes d'interés general[127]. Atal, una Cort d'apellacion de circuit a anulèt le refús de renovelar l'embaucha d'una assistanta d'escòla maternala negra avent criticat publicament mai d’un còps lo sistèma escolar, alara que los primièrs jutges avián decidit que la question èra plan d'interés public, mas que l'objecti d'estalivar las tensions sus las questions racialas e l'escòla deviá primar sus la libertat de paraula[128]. Pasmens, en 2006, la Cort suprèma restrenguèt la portada de sa jurisprudéncia iniciala[129] en decident que lo Primièr amendament es invocable pas que se lo foncionari s'exprimís coma ciutadan coma los autres, e non pas dins l’encastre de sas foncions oficialas. Aquesta decision foguuèt considerada coma une regression obligant los foncionaris al leialisme, al prejudici dels quincaires.

En França, la lei del 13 de julhet de 1983 portant drechs e obligacions dels foncionaris[130] lor garantís dins son article 6 la libertat d'opinion e de religion, mas evòca pas la libertat d'expression. Aquesta deu s'exercir, que siá dins lors foncions o fòra del servici, jos de condicions.

Dins l'exercici de lors foncions, los agents publics devon mostrar la neutralitat quina que sián las lors conviccions, en s’abstenent de tota manifestacion susceptibla de ne far temòni. Atal, un professor d'istòria exprimissent pendent sas leiçons sos dobtes suls caples realizats pels nazis pòt èsser legalament remandat d'ensenhament[131].

Fòra del servici, los agents publics son en principi de ciutadans coma los autres, liures d’agir, de s’exprimir, d’aderir, de militar, amb, pasmens, l'obligacion d'observar retenguda e dignitat. Atal a podut èsser retrogradat un policièr sindicalista criticant la politica de govèrn en tèrmes otrancièrs[132], e plaça en retirada d'ofici pel Conselh Superior de la Magistratura un Avocat general de la Cort de Cassation autor, dins un article d'una revista sindicala, d'un jòc de mots dobtós contra un de sos collègas josieu[133]. Mai, los nauts foncionaris, titulars d’emplecs a la discrecion del govèrn, son tenguts a un cèrt leïalisme. Atal foguèt jutjada legala la revocacion d’una encargada de mission pels drechs de la femna qu’aviá criticat la politica del govèrn, que lo Conselh d'Estat, s’èra « desfacha del dever de resèrva que s'impausa a tot agent public, e especialament a un agent nomenat a collaborar dirèctament amb lo prefècte del departament »[134].

Proscripcion de las idèas e doctrinas jutjadas perniciosas[modificar | Modificar lo còdi]

Malgrat lo pluralisme prevalent dins los regims se reclamant de la democracia, unas tèsis son a vegada considaradas coma susceptibles de produire d’efièchs nefasts sus l'òrdre social, per exemple en torant suls fondaments jutjats intangibles. Malgrat lor contengut escandaloses, se pòt pasmens jutjar preferable de los daissar s’exprimir liurament per los combatre activament, en combinant tolerança e pedagogia, puslsèu qu'interdire lor difusion en riscant de butar lors tenents a l’encòp a se pausar en victimas d'una censura a las espandir per de vias deviadas extralegalas. Es mai sovent la solucion retenguda dins los païses anglosaxons, coma als EUA, ont la Cort Suprèma vigila de contunh a far prevaler la libertat d'expression. Per exemple foguèt declarat contra lo Primièr amendament una lei d'Estat sanccionant la profanacion de la bandièra dels EUA[135], la condamnacion d'un membre del Ku Klux Klan cridan la « revanja » [sic] contra los josieus e los Americans d'origina africana[136], o la condamnacion de militants omofòbs trebolant las funeralhas dels omosexuals portant de panèls injurioses e lor prometent l'infèrnr[137].

Nombre de Païses/Estats adòptan pasmens pas aqueste tipe de caminament e dispausan d'una legislacion lor permetent de reprimir la difusion de las idèas jutjadas deletèras. Per exemple, dins son títol 12 consacrat als « crimes o delictes contra la patz publica », lo Còde penal soís conten un article 261 bis castigant aquestes que publicament auràn « incitat a l’òdi o a la discriminacion contra una persona o un grop de personas en rason de lor apartenéncia raciala, etnica o religiosa;(...) espandiguèt una ideologia visant a despreciar o a denigrar de biais sistematic los membres d’una raça, d’una etnia o d’una religion; (...) per la paraula, l’escritura, l’imatge, lo gèst, per de vias de fach o de tot autre biais, umiliat o discriminat d’un biais qu’ataca la dignitat umana una persona o un grop de personas a causa de lor raça, de lor apartenéncia etnica o de lor religion » o negat, minimizat grossièrament o cercat « a justificar un genocidi o d’autres crimes contra l’umanitat »[138]. De disposicions analògas existisson a Reialme Unit, ont lo Public Order Act de 1986 castiga dins sos articles 18 e seguents las paraulas, escrichs e comportaments de natura a incitar a l’òdi racial largament espandit coma « definit per referéncia a la color, la raça, la nacionalitat (compresa la ciutadanetat) o las originas etnicas o nacionalas »[139].

En França, l'article 24 de la lei del 29 de julhet de 1881[140] sus la premsa castiga per exemple, entre autres comportements, totes « crits e cants sedicioses proferits dins de luòcs o reünions publics », e, quinas que sián las formas, l’apologia dels murtres, pilhatges, incendis, viòl, crimes de guèrra. Es sus son fondament que la Cort de Cassacion validèt la condamnacion del general Aussaresses, autor d'un obratge sus la guèrra d'Argèria contant de tals actes e los presentant coma justificats[141]. En 1990, un article 24 bis foguèt apondut a la lei per sancionnar la difusion de las tèsis dichas negationistas nagant la realitat dels crimes nazis.

Las subtilitats de la jurisprudéncias sul negacionisme e lo debat recurrent sus l’oportunitat d’incriminar d'autras manifestacions de la libertat d'expression coma los dichs afirmant l’inegalitat de las raças o criticant las religions plaçant dins la lutz la dificultat de penalizar l'exteriorizacion de las idèas jutjadas noisiblas.

Proteccion de l'òrdre public[modificar | Modificar lo còdi]

Presentat de biais somar, l'òrdre public es l'estat ideal d'una societat ont la combinason de las mesuras preventivas e se cal repressivas permet qu'existís pas cap de treble màger. Uèi es entendut extensivament que conten en mai de la seguretat fisica d’aspèctes imaterials coma la moralitat, o la dignitat de la persona umana[142]. Per çò garantir, una multitud de reglementacions, mai sovent dichas de polícia, encastran totas las activitats, a vegada los interdisant[143], a vegada en los sometent a autorizacion[144] o declaracion prealabla, a vegada en los daissant liures, mas sempre en reservant a las autoritats publicas una facultat d'intervencion.

Atal, quinas que sián sas modalitats d'exercici, la libertat d'expression pòt far l'objècte al nom d'un òrdre public a vegada utilizat coma pretèxte comòde, de restriccions que per manca d'establir lo catalòg exaustiu es possible de presentar d’exemples.

Al Reialme Unit, lo Public Order Act de 1986 reglamenta las manifestacions dins sos articles 11 e seguents en prevesent la possibilitat de lor interdiccion en cas de risc de trebles serioses a l'òrdre public (serious public disorder)[145].

Als EUA, se mai sovent la Cort suprèma admet plan que restrictivament los recors dels particulars contre l'exercici de la libertat d'expression quitament quand lo jutjan destorbant, daissa a las autoritats publicas una pro larga marga d'apreciacion per l'encastrar al nom de la defensa de l'òrdre public. Atal, dins un arrèst de principi del 21 de junh de 1973, Miller v. California, remanda del benefici del 1èr amendament las publicacions obscènas, que pòdon donc èsser interditas pels Estats. Tanben jutgèt per estalivar d'eventuals riscs de trebles, l'Estat del Texas pòt sens violacion del 1èr amendament refusar als nostalgics de l'anciana Confederacio de pausar sus lors veïculs des placs d'immatriculacion ornadas de sa bandièra[146]. Tanben, lo 7 març de 2016, refusèt d'examinar lo recors de l'American Defense freedom initiative contra lo refús opausat pels contat de King (Estat de Washington) d'autorizar suls bus publics una campanha publicitària afichant las fotografias de las caras de setze terroristas arabs presumit, en estimant que la prevencion de las reaccions susceptiblas de resultar de l’estigmatizacion de las minoritats deviá l'emportar sus l'aplicacion del 1èr amendament[147].

En França, quitament se lor nombre tend a se reduire[148], las reglamentacions ofrissent als poders publics l'escasença d'allagar la defensa de l'òrdre public per restrénher la libertat d'expression son encora nombrosas.

Unas activitats d'expression publica coma la comunicacion audiovisuala[149], l'expleitacion d'un film[150], son subordonadas a autorizacion; d'autras, coma las manifestacions[151], la publicacion de periòdics destinats a la jovença[152], son somesas a declaracion; d'autras encara, las mai nombrosas, coma la publicacion d'un jornal[153] o una representacion teatrala, pòdon s'exercir sens formalitats prealablas. Quin que siá le regim de venon, totas pòdon èsser remandadas o interditas per de motius ligats a un òrdre public apreciat nacionalament o localament, coma lo mòstran, entre autres, unes exemples venent de l'abondanta jurisprudéncia administrativa sus la question.

Atal, au plan nacional, las emissions de l’estacion de radio Skyrock foguèt temporàriament arrestadas a causa de dichs contra l'òrdre public e la dignitat umana après qu'un de sos animators se gausiguèron per quatre còps sus las ondas del murtre d’un policièr per de malfactors[154], e le visa balhat al film <i id="mwATg">« Baise moi »</i> foguèt remandat, sa simpla interdiccion als menors de 16 ans d’edat e l'avertiment essent jutjats insufisents al respècte del « messatge pornografic e d’incitacion a la violéncia » que portava[155]. Tanben, foguèt reconeguda legala una circulària del ministre de l'interior fasent lo punt sus las possibilitats d'interdiccion d'un espectacle de l'umorista Dieudonné susceptible d’atacar la dignitat de la persona umana[156]. Sul plan local, una manifestacion sus la plaça de Notra Dona de París d’adversaris de l'avortament podèt èsser interdita, l’assemblament dins aquestes luòc essent « de natura a trebolar l'òrdre public »[157]. Tanben, a una epòca ont los jutges administratius admetavan encara que la moralitat d'un film podava s'apreciar de biais diferent segon les localitats, « Le Feu dans la peau » a podut legalament èsser interdit de projeccion à Niça[158].

Conven pasmens d'observar que lo contraròtle juridiccional tendent en general a far prevaler la libertat d'expression, las mesuras la restrenhent son dins la majoritat de las escasenças declaradas injustificadas, o disproporcionadas als trebles que pretendon evitar, e donc illegalas. Atal, foguèt annulada l'interdiccion de tota manifestacion per la comunautat tibetana pendent la visita del president chinés a París, lo ric de « damatjar las relacions internacionalas de la Republica » essent pas une menaça a l'òrdre public[159]. Tanben foguèt declarada illegala l'interdiccion d'un espectacle de Dieudonné a Cornon d'Auvèrnhe[160].

Circonstàncias excepcionalas divèrses[modificar | Modificar lo còdi]

Dins las situacions de crisi, las règlas abitualas de la legalitat s'escafan mai sovent al benefici d'autoritats dispausant de poders exorbitants lor permetent entre autres de contrarotlar la difusion de las informacions e de las opinions. Atal, pendent la guèrra d'Argeria, lo Conselh d'Estat aviá admés implicitament sonque al respècte de la situation, lp prefècte d'Argièr auriá podut far sasir de jornals per prevenir los trebles susceptibles de resultar de lor difusion[161]. En periòde de conflicte armat, la legislacion francesa sus l'estat de sètge eissit de la lei del 9 d’agost de 1849 represa per l'article L 2121-7 4° del Còde de la defensa abilita l'autoritat militara a« interdire las publicacions e las reünions que jutja de natura a menaçar l'òrdre public ». Atal foguèron sistematicament amagadas pendent las doas guèrras mondialas totas las novèlas jutjadas susceptiblas d'afectar lo moral dels combatents e de la populacion.

Nòtas e referéncias[modificar | Modificar lo còdi]

  1. Aussi l'auteur de l'article Freedom of speech de l'Encyclopédie de philosophie de l'université de Stanford estime-t-il qu'elle ne présente pas d'intérêt pour un individu isolé tel Robinson Crusoe.
  2. Voir par exemple :Lao Tseu traduit par Jules Besse, éd. Leroux, Paris, 1909 « Qui pourrait se flatter d'en savoir plus long que les autres et de faire bénéficier le monde d'un savoir certain ? seulement le fou qui croirait s'être mis dans la tête et posséder à fond la Doctrine » (p. 156) ; « La vérité, exprimée, n'est pas belle. De belles paroles sont incapables de dire la vérité. Les plus beaux raisonnements, exprimés, n'ont rien de décisif. Eût-on à dire quelque chose de décisif, il serait impossible de le faire passer pour excellent […] La sainteté consiste à emmagasiner un minimum d'idées » (p. 162).
  3. Voir: Doctrine de Confucius ou Les quatre livres de philosophie morale et politique de la Chine, trad. G. Pauthier, éd. Garnier, Paris, 1921, p. 56-57
  4. Ibid., p. 59.
  5. Politique d' Aristote , trad. Charles Millon, éd. Artaud, Paris, 1803, p. 10-11.
  6. Traité des devoirs, traduction fr. par E. Sommer, éd. Hachette, Paris, 1877, p. 46.
  7. Voir par exemple: République, Livre IV, p. 145-146
  8. La rhétorique d'Aristote, trad. N. Bonafous, éd. Durand, Paris, 1856, Livre I, chapitre I, p. 11; voir également Livre II, chapitre I, p. 139 et s. :
  9. Voir par exemple: Pensées de Cicéron, trad. par Louis Leroy, Tome 2, Éd. Lamy, Paris, 1802,p. 22 et s.
  10. Traité de l'invention Livre premier Rhétorique, ou de l'invention oratoire, I, p. 5-6).
  11. Ibid. p. 11.. Dans le même registre, Cicéron affirmait qu'à la différence de celui utilisant la parole sans sagesse, «celui qui se revêt des armes de l'éloquence, non pour attaquer, mais pour défendre les intérêts de son pays (lui semblait) aussi utile à l'État qu'à lui-même, et le meilleur des citoyens» (Ibid.)
  12. Dans son Apologie de Socrate (Apologie de Socrate; Criton; Phédon, trad. E. Chambry, Éd. Garnier, Paris, 1992, p. 44).
  13. République, Livre V, p. 224
  14. Ibid. p. 218.
  15. Ibid. p. 221
  16. Platon fait dire à Socrate: «As-tu jamais entendu quelqu'un de ceux dont se compose la foule prouver autrement que par des raisons ridicules et pitoyables que ce qu'il estime bon et honnête est tel en effet?»(Ibid, Livre VI, p. 240-241)
  17. L'État ou la République de Platon, trad. A. Bastien, éd. Garnier, Paris, 1879, Livre troisième, p. 91
  18. La Cité de Dieu, Livre II chapitre I: Les disputes n'auraient point de fin si l'on répondait toujours, p. 329-330: «Si l'esprit faible de l'homme, au lieu de résister hardiment aux vérités les plus claires, voulait se soumettre aux enseignements d'une saine doctrine, jusqu'à ce que, par sa foi et son humilité, il obtint de Dieu la grâce nécessaire pour le guérir, ceux qui jugent sainement et s'expliquent avec facilité, n'auraient pas le besoin de longs discours pour réfuter l'erreur. Mais parce que cette maladie et cette extravagance est plus grande aujourd'hui que jamais, et que les hommes, par un excès d'aveuglement ou d'opiniâtreté, soutiennent les propositions les plus déraisonnables, comme si c'était la raison et la vérité mêmes, on est souvent obligé, quoiqu'on y ait satisfait pleinement, et autant qu'un homme le doit attendre d'un autre, de s'étendre beaucoup sur des choses fort claires (...). Et néanmoins, si nous voulions toujours répondre à ceux qui nous répondent, quand finiraient nos contestations?»
  19. Livre XIV p. 481
  20. Il reprochait notamment à Calvin d'avoir fait exécuter Michel Servet pour un désaccord sur l'interprétation de la Bible (Voir: Philippe Joutard, « Les combattants des Lumières », L'Histoire, avril 2015)
  21. Conseil à la France désolée, auquel est montré la cause de la guerre présente et le remède qui y pourroit estre mis, et principalement est avisé si on doit forcer les consciences, 1562, p. 91
  22. Léviathan ou La matière, la forme et la puissance d'un état ecclésiastique et civil, trad. R. Anthony, éd. Giard, Paris, 1921, Tome I, De l'Homme p. 150
  23. Qu'il attribuait à une «ignorance des marques de la sagesse et des bonnes intentions»
  24. Ibid. p. 159
  25. Dans un chapitre sur les «vertus communément appelées intellectuelles», il affirmait: (...) «...dans le laisser-aller voulu de l'esprit et dans une société familière, on peut s'amuser des sons et des significations équivoques des mots : mais dans un Discours ou en public, ou devant des personnes inconnues, ou devant ceux à qui on doit le respect, tout jeu de mots est tenu pour sottise; et ce qui fait la différence est seulement le manque de discrétion.»(ibid. p. 105)
  26. (ibid. p. 160)
  27. Error en títol o url.
  28. Dans le court texte «Qu'est-ce que les Lumières?» publié dans le Berlinische Monatsschrif du 30 septembre 1784 (voir Beantwortung der Frage: Was ist Aufklärung?, Berlinische Monatsschrif 1784 , 2 , p. 481 - 494 )
  29. Voir : Emmanuel Kant :Éléments métaphysiques de la doctrine du droit suivis d'un Essai philosophique sur la paix perpétuelle et d'autres petits écrits relatifs au droit naturel, trad. J. Barni, A. Durand éd., Paris, 1853, p. 55-56.
  30. « Certes, on dit : la liberté de parler, ou d'écrire peut nous être retirée par un pouvoir supérieur mais absolument pas celle de penser. Toutefois, quelles seraient l'ampleur et la justesse de notre pensée, si nous ne pensions pas en quelque sorte en communauté avec d'autres à qui nous communiquerions nos pensées et qui nous communiqueraient les leurs! On peut donc dire que ce pouvoir extérieur qui dérobe aux hommes la liberté de communiquer en public leurs pensées, leur retire aussi la liberté de penser »(« Que signifie s'orienter dans la pensée ? », texte publié en octobre 1786 dans le Berlinische Monatsschrift, traduction de Jean-François Poirier et Françoise Proust, dans Emmanuel Kant, Vers la paix perpétuelle… et autres textes, Paris, Flammarion, 1991, p. 69; original consultable sur Berlinische Monatsschrift, p. 304-330.
  31. Voir par exemple: Éléments métaphysiques de la doctrine de la vertu (seconde partie de la Métaphysique des mœurs), suivis d'un Traité de pédagogie et de divers opuscules relatifs à la morale, trad. Jules Barni, éd. A. Durand, Paris, 1855, p. 150.
  32. Éléments métaphysiques de la doctrine du droit..., p. 55-56 précité.
  33. Voir notamment le texte de 1784 précité et Emmanuel Kant :Éléments métaphysiques de la doctrine du droit suivis d'un Essai philosophique sur la paix perpétuelle et d'autres petits écrits relatifs au droit naturel, précité, p. 178-180, qui dénient au peuple le droit de résistance à l'oppression
  34. John Stuart Mill: Pour la liberté, trad. Paul Lemaire, éd. Hatier, Paris, 1925. Voir par exemple chapitre premier, p. 10
  35. Pour Hobbes (op. cit. p. 104) «Nos secrètes pensées courent sur toutes choses saintes, profanes, propres, obscènes, graves et légères, sans honte, sans reproche, chose impossible dans le discours verbal au-delà de la limite permise par le Jugement relativement au Temps, au Lieu et aux personnes»
  36. Voir: Fundamental constitutions of Carolina.
  37. Voir Les constitutions fondamentales de Caroline du 1er mars 1669 et notamment les articles 97, 103, 109, sans doute directement rédigés par Locke.
  38. Déclaration des droits de la Virginie du 12 juin 1776
  39. Section 12: «La liberté de la presse est un des principaux remparts de la liberté et ne peut jamais être restreinte, sauf par un gouvernement despotique»
  40. Section 16: «La religion (...) et la manière de la pratiquer, ne peuvent être commandés que par la raison et les convictions, et non par la force et la violence, et en conséquence tous les hommes ont droit au libre exercice de leur religion, selon les préceptes de leur conscience...»
  41. Voir : [1]
  42. Peu après, elle fera application de ces principes libéraux en prenant un décret du 19 janvier 1791 proclamant dans son article premier que «Tout citoyen pourra élever un théâtre public et y faire représenter les pièces de tous les genres, en faisant préalablement à l'établissement, déclaration à la municipalité»
  43. Consulter
  44. Consulter
  45. État des adhésions en avril 2016
  46. Consulter
  47. Consulter
  48. Consulter
  49. Consulter
  50. Texte consultable sur :[2]
  51. Annuaire de législation étrangère, Paris, 1907, p. 586
  52. Textes consultables sur: [3]
  53. Assorties en outre de la mise à disposition de moyens matériels concrets
  54. Texte consultables sur: [4]
  55. (articles 4 et 5)
  56. Articles 16 et 20.
  57. Articles 6 et 24.
  58. articles 35 et 36
  59. Ainsi, en Corée du Nord, la constitution (article 67) dispose que: Le citoyen jouit des libertés d’expression, de presse, de réunion, de manifestation et d’association. L’État assure aux partis politiques et aux organisations sociales démocratiques le libre exercice de leurs activités».
  60. Lire en ligne. De même la Convention de l'ONU sur l'élimination de toutes les formes de discrimination à l'égard des femmes, a bien été signée et ratifiée en 2000, mais avec la réserve qu'«En cas de divergence entre les termes de la Convention et les normes de la loi musulmane, le Royaume n'est pas tenu de respecter les termes de la Convention qui sont divergents».
  61. Arrêt du 25 janvier 2007, Vereinigung Bildender Künstler c. Autriche
  62. Décision du 29 juillet 1994, considérant n° 5.
  63. Ordonnance de référé du 9 janvier 2014, à propos de l'interdiction d'un spectacle de l'humoriste Dieudonné
  64. Ainsi, en France, selon les articles 10 et 11 de la Déclaration de 1789, les libertés de manifester et communiquer pensées et opinions s'exercent-elles dans le cadre de la loi, qui détermine les cas dans lesquels leur usage est abusif ou porte atteinte à l'ordre public; de même, les alinéas 2 des articles 9 et 10 de la Convention européenne des droits de l'homme prévoient une liste potentiellement large de restrictions «nécessaires dans une société démocratique»
  65. Arrêt du 24 novembre 1993, Informationsverein Lentia et autres c/ Autriche.
  66. CEDH 18 décembre 2012, Ahmed Yildirim c/ Turquie
  67. Conseil constitutionnel, décision du 10 juin 2009
  68.  {{{títol}}}. 
  69.  {{{títol}}}. 
  70.  {{{títol}}}. 
  71. Par exemple pour assister à un spectacle sujet à polémique de l'humoriste Dieudonné: voir l'ordonnance de référé du Conseil d'État précitée du 9 janvier 2014
  72. Le Conseil constitutionnel la rattache au «droit d'expression collective des idées et des opinions», qu'il déclare liberté constitutionnellement garantie(décision du 18 janvier 1995)
  73. Voir par exemple pour le refus d'adhérer à une association à objet contraire aux convictions des intéressés : CEDH 29 avril 1999, Chassagnou c/ France.
  74. Voir par exemple à propos de l'activité d'enseignement religieux d'un prêtre espagnol marié: CEDH, 12 juin 2014, Fernández Martínez c. Espagne,
  75. Ainsi, pour la Cour européenne des droits de l'homme, le droit d'exposer un tableau relève de l'article 10 sur la liberté d'expression (Arrêt du 2 janvier 2007, Vereinigung Bildender Künstler c/ Autriche)
  76. Par exemple le port d'un foulard par une musulmane (Conseil d'État, avis du 27 novembre 1989;CEDH 10 novembre 2005, Leyla Şahin c. Turquie) ou d'un turban par un sikh (Conseil d'État, 15 décembre 2006, Association United Sikhs)
  77. Voir par exemple les considérants 99 à 106 de la décision du Conseil constitutionnel du 13 mars 2003.
  78. C'est par exemple la démarche adoptée par la Cour européenne des droits de l'homme à propos des atteintes aux libertés de religion et d'association (garanties respectivement par les articles 9 et 11 de la Convention)(Voir notamment ses arrêts Chassagnou c/France, Leyla Ṣahin c/ Turquie précités et S.A.S. c/ France du 1er juillet 2014, n° 163).
  79. Dans l'arrêt précité de 2007, Vereinigung Bildender Künstler c/ Autriche.
  80. En considérant toutefois qu'en l'espèce, compte tenu de ses modalités, elle n'était pas excessive (arrêt du 19 juillet 2011).
  81. C'est d'ailleurs pourquoi les premiers constituants américains avaient insisté sur la liberté de la presse en lui accordant une protection spécifique.
  82. Ainsi l'article 10 de la Convention européenne des droits de l'homme évoque-t-il «la liberté de recevoir ou de communiquer des informations ou des idées»
  83. Son arrêt du 10 novembre 2015, Couderc et Hachette-Filipacchi Associés c/ France, rendu à propos d'une nouvelle affaire relative aux souverains monégasques, est significatif (notamment dans ses paragraphes 88 et 89).
  84. CEDH, 25 mai 1993, Kokkinakis c/ Grèce(considérant 31)
  85. Dans l'affaire Handyside c/ Royaume Uni du 7 décembre 1976 (paragraphe 49)
  86. CEDH 24 novembre 1993, Informationsverein Lentia et autres c/ Autriche, précité (paragraphe 38); voir également la décision (d'irrecevabilité) de la Cour du 1er décembre 2005, Vérités santé pratique SARL c/ France à propos du retrait de l'aide à la presse à une publication en raison du contenu de ses articles.
  87. Formule utilisée par la Cour dans l'affaire Handyside précitée, (paragraphe 49).
  88. Arrêt du 21 juin 1989, Texas v. Johnson, 491 U. S. 397, 408–409 (1989)
  89. Conseil constitutionnel, Décision du 21 janvier 1994, (considérant no ): «la libre communication des pensées et des opinions, garantie par l’art.11 de la Déclaration de 1789, ne serait pas effective si le public auquel s’adressent les moyens de communication audiovisuelle n’était pas à même de disposer, aussi bien dans le cadre du secteur privé que dans celui du secteur public, de programmes qui garantissent l’expression de tendances de caractère différent».
  90. Ordonnance de référé du 24 février 2001, Tibéri : «le principe du caractère pluraliste de l'expression des courants de pensée et d'opinion est une liberté fondamentale»).
  91. Décision no  DC du 28 décembre 2000 (considérant no )..
  92. Conseil Constitutionnel, décision du 29 juillet 1994, précité, considérant no .
  93. Consistant parfois en une énumération assez détaillée, telle celle de l'article 1er 2 de la loi française du 30 septembre 1986 relative à la liberté de communication énonçant les restrictions possibles à la liberté de communication électronique
  94. Éléments métaphysiques de la doctrine de la vertu, précité, p. 147 et s.
  95. Voir par exemple l'arrêt de la Cour suprême du Royaume Uni du 21 mars 2012, Flood c/ Times Newspapers Limited à propos d'un article de presse présentant un policier du service britannique des étrangers comme coupable de corruption.
  96. Voir par exemple l'arrêt du Conseil d'État du 8 juin 1979, Chabrol et SA films La Boétie, suspendant l'autorisation d'exploitation du film « Les Noces rouges » inspiré d'une affaire criminelle jusqu'à la tenue du procès d'assises, sa projection pouvant « préjudicier aux droits de l'accusé ».
  97. Ainsi, dans un arrêt du 16 juillet 1997, la Cour de cassation a considéré comme manifestement illicites les révélations sur la maladie du Président Mitterrand faites par son ancien médecin dans le livre « Le grand secret ».
  98. Voir par exemple à propos de celle du prince de Monaco, l'arrêt précité de la Cour européenne des droits de l'homme du 10 novembre 2015, Couderc et Hachette-Filipacchi Associés c/ France. Aux États-Unis, la Californie s'est dotée le 30 septembre 2014 d'une loi AB-1256 (dite antipaparazzi) dont le caractère restrictif risque d'être censuré par la Cour suprême pour violation du 1er.
  99. Article 35 quater de la loi du 29 juillet 1881; voir également l'arrêt de la Cour EDH du 14 juin 2007, Hachette Filipacchi associés c. France, à propos de la publication par l'hebdomadaire Paris-Match de la photographie du corps du préfet Érignac assassiné en Corse
  100. Éléments métaphysiques de la doctrine de la vertu, précité, p. 149.
  101. « Charlie Hebdo, c'est « le droit au blasphème » (Malka) », Le Figaro, 12 janvier 2015, lire en ligne
  102. Arrêt du 20 septembre 1994, Otto Preminger Institut c/ Autriche, (considérant 48), à propos de la saisie d’un film d’après une pièce d’Oscar Panizza, " Le concile d’amour ", jugée blasphématoire; voir également dans le même sens l'arrêt du 25 novembre 1996, Wingrove c/ Royaume-Uni, à propos de l'interdiction d'une vidéo sur Sainte Thérèse d'Avila, elle aussi jugée blasphématoire, et celui du 13 septembre 2005, I.A. c/ Turquie, à propos de la condamnation pour blasphème de l'éditeur turc d'un ouvrage critiquant les religions et plus spécialement l'Islam en des termes jugés injurieux pour le Prophète.
  103. Le Radical du 4 octobre 1895, p. 2.
  104. CEDH, 25 mai 1993, Kokkinakis c/ Grèce(les citations sont tirées des considérants 31 et 48)
  105. Tribunal Administratif de Versailles, 7 février 1997, Modèl:Mme Gohier
  106. Voir La Croix du 5 octobre 1895, p. 2.
  107. Voir Le Gaulois du 7 octobre 1895, p. 3.. Jean Jaurès s'était solidarisé du mouvement.
  108. L'Unique et sa propriété, Paris, 1900, éd. La revue blanche, p. XXV
  109. Ainsi, depuis 1959, elle a été condamnée 33 fois pour violation de la liberté d'expression par la Cour européenne des droits de l'homme et est selon les sources le troisième (La liberté d’expression est-elle menacée en France ?, Kim Biegatch et Laurent Guimier, europe1.fr, 10 janvier 2014), ou le quatrième (Et si la France n'était plus le pays des libertés ?, lepoint.fr, 19 décembre 2013) pays le plus condamné.
  110. J-A tournerie: L'attentat de Damiens: suites judiciaires en Touraine, Bulletin de la Société archéologique de Touraine, 1994, p. 243-258. L’Église avait aussi obtenu que soit lourdement sanctionné le « crime de lèse-majesté divine », puisque « si le crime de lèse-majesté humaine est puni par des tourments inexprimables, quels ne doivent pas être ceux de cet autre insensé qui s'attaque à l'être suprême? » (voir Maxwell, Joseph: Le concept social du crime : son évolution, éd. F. Alcan, Paris, 1914, p. 154.
  111. Selon l'article 10 de l'ordonnance de presse du 19 octobre 1873 « Il est interdit de dénigrer le régime, de critiquer les lois nationales, et de faire valoir le droit étranger au détriment du droit japonais ». Voir: Christiane Séguy: Histoire de la presse japonaise, PUOF, Paris, 1993, not. p. 118, 120, 123, 274 et 308.
  112. « Le roi doit être intronisé dans une position de culte vénéré et sa personne est inviolable. Nul ne doit exposer le roi à aucune accusation ou action ».
  113. En 2015, la junte militaire au pouvoir a même étendu la portée de cette protection au chien du roi!
  114. Elle a été notamment complétée par un décret royal 44 dont l'article 1er condamne le fait « d’appeler à la pensée athée, sous quelque forme que ce soit, ou de remettre en cause les fondements de la religion islamique sur lesquels repose ce pays ».
  115. Article 490-3 du Code pénal espagnol
  116. Voir.
  117. Consulter.
  118. Voir par exemple le numéro 406 de L'Assiette au beurre du 4 janvier 1909 sur « les Sénateurs »
  119. Consulter.
  120. CEDH 15 mars 2011, Otegi Mondragon c. Espagne, considérant 55
  121. 25 juin 2002, Colombani et autres c. France, considérant 69.
  122. CEDH 26 juin 2007, Artun et Güvener c. Turquie, considérant 31.
  123. Consulter la version originale (JORF du 30 juillet 1881).
  124. Arrêt du 15 mars 2011, Otegi Mondragon précité, considérants 58 à 62.
  125. Cour EDH, 1er juillet 1997, Kalaç c/ Turquie
  126. Consulter
  127. Arrêt du 3 juin 1968, Pickering v/ Board of education.
  128. Arrêt du 25 août 1993.
  129. Dans un arrêt du 30 mai 2006, Garcetti v. Ceballos
  130. Consulter.
  131. Arrêt du Conseil d'État du 22 novembre 2004
  132. Arrêt du Conseil d’État du 23 avril 1997.
  133. Arrêt du Conseil d'État du 18 octobre 2000.
  134. Arrêt du Conseil d'État du 28 juillet 1993.
  135. Arrêt du 21 juin 1989, Texas c. Johnson.. Les mouvements patriotiques n'ont cependant pas définitivement renoncé à remettre en cause cette jurisprudence et proposent régulièrement un amendement à cet effet.
  136. Selon elle, les propos incriminés « ne visaient pas à inciter ou à favoriser un acte illégal imminent » et n'étaient pas « susceptibles d'inciter ou de produire cette action » (Arrêt du 6 juin 1969, Brandenburg v. Ohio).
  137. Arrêt du 2 mars 2011,Snyder v. Phelps (texte intégral de la décision dans le recueil de la Cour, vol 562, pp. 443-475).
  138. Consulter
  139. Consulter
  140. Reprenant les termes d'un décret du 18 juillet 1791 de l'Assemblée nationale concernant les peines à prononcer contre les personnes qui provoqueront le meurtre, le pillage, l'incendie, ou conseilleront désobéissance à la loi et insulteront la force publique en fonctions.
  141. Arrêt de la chambre criminelle du 7 décembre 2004.
  142. Pour le Conseil d'État « le respect de la dignité de la personne humaine est une des composantes de l’ordre public »(arrêt du 27 octobre 1995).
  143. Par exemple, c'est par référence à « une conception renouvelée de l’ordre public, pris dans sa dimension « non matérielle » », que le projet de loi à l'origine de l'interdiction du port de la burqua dans l'espace public justifiait cette mesure.
  144. Régime équivalant juridiquement à une interdiction assortie de dérogations.
  145. Consulter
  146. Arrêt du 18 juin 2015, Walker v. Texas Division, Sons of Confederate Veterans Inc. et autres.
  147. Voir les deux opinions dissidentes: American Defense freedom initiative et autres.
  148. Ainsi, après que dans un arrêt 17 juillet 2001 rendu à propos de l'interdiction d'un ouvrage sur l'autonomisme basque la Cour européenne des droits de l'homme eut censuré le régime de contrôle renforcé sur les publications étrangères de l'art. 14 de la loi du 29 juillet 1881 sur la presse, le décret du 4 octobre 2004 y a mis fin.
  149. (articles 29 et 30 de la loi du 30 septembre 1986)
  150. Article L 211-1 du Code du cinéma et de l'image animée.
  151. Article L 211-1 du Code de la sécurité intérieure.
  152. Article 5 de la loi du 16 juillet 1949 sur les publications destinées à la jeunesse.
  153. Article 5 de la loi du 29 juillet 1881.
  154. Arrêt du Conseil d'État du 20 mai 1996, Société Vortex.
  155. Arrêt du Conseil d'État du 30 juin 2000.
  156. Arrêt du Conseil d'État du 9 novembre 2015, Association générale contre le racisme et pour le respect de l'identité française chrétienne et Dieudonné M'Bala M'Bala.
  157. Arrêt du Conseil d'État du 30 décembre 2003, Association SOS tout petits.
  158. Arrêt du Conseil d'État du 19 décembre 1959.
  159. Arrêt du Conseil d'État du 12 novembre 1997.
  160. Arrêt du Conseil d'État du 6 février 2015.
  161. Arrêt du 24 juin 1960. La saisie a cependant été déclarée illégale, car opérée selon une procédure irrégulière

Annèxes[modificar | Modificar lo còdi]

Bibliografia[modificar | Modificar lo còdi]

  • Joanna Krzeminska-Vamvaka, Freedom of commercial speech in Europe, Hambourg, Verlag Dr Kovac, 2008.
  • Paul Starr, The creation of the media, New York, Basic Books, 2004.
  • Pietro Semeraro, L'esercizio di un diritto, Giuffrè ed., Milan, 2009.
  • La liberté d’expression aux États-Unis et en Europe, sous la direction de Élisabeth Zoller, Paris, éd.Dalloz, 2008)
  • Philippe Val, Reviens, Voltaire, ils sont devenus fous, Paris, Grasset, 2008.
  • Madeleine Villard, La liberté d'expression dans l'histoire, communication du 19 décembre 2001 à l'Académie du Var, Bulletin de l'Académie du Var, 2001, pp. 137-148.