Sisif

Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.
Persefòna vigilant Sisif dins los Infèrns, anfòr atic de figuras negras, v. 530 AbC., Staatliche Antikensammlungen (Inv. 1494)

Dins la mitologia grèga, Sisif (en grèc ancian Σίσυφος), filh d'Eòl (lo filh d'Ellèn) e d'Enaretèa, es lo fondator mitic de Corint.

Es l'espós de la Pleiada Meròpa, filha d'Atlas e de Pleionèa, de qui aguèt tres enfants: Ornition, Sinon e Glaucos, que ven lo rèire de Bellerofont. Pausanias ne cita dos autres: Almos e Tersandre. Se recits fan d’el lo paire d'Ulisses après aver violat Anticlèa[1].

Sisisf es subretot conegut per son castig, consistissent a pojar una pèira al suc d'un mont, qu’acaba sepre per tornar caire.

Mite[modificar | Modificar lo còdi]

Sisif es lo filh d'Eòl e d'Enaretèa. Son ascendéncia e sa descendéncia son citadas dins l'Iliada. Es considerat coma lo fondator mitic de Corint. Segon Pierre Brunel, es perque Sisif auriá bastit un palais desmesurat sus l'Acrocorint, que son castig dins lis infèrns auriá pus tard consistit en rotlar un ròc al suc d'un mont[2] . De son vivent, Sisif fonda los Jòcs istmics en l'onor de Melicèrta qu’aviá trobat lo còrs gisant sus l'istme de Corint. Dins los poèmas d'Omèr, Sisif es los baiasut dels òmes. Mas a partir d'Aristòtel o d'Oraci, ven un personatge "fals" e enganaire[3].

Per Euripid (Ifigenia d’Aulis) o per Igin (Fablas), ven lo paire d'Ulisses a la plaça de Laèrci. Aqueste aprocament ven segur del fach que los dos personatges simbolizan ambedos la rusa[4]. Igin o Plutarc racontan que Sisif possedava un bèl tropèl dins l'istme de Corint. Près d’el viviá Autolicos, filh de Quione, que lo besson Filammon èra nascut d'Apollon, alara qu'Autolicos se disiá filh d'Ermès. Autolicos aviá recebut de son paire l'art de panar sens jamai èsser pres; Ermès li aviá donat lo poder de metamorfosar totas las bèstas que volava. Atal, e quitament se Sisif aguèt remarcat que los sieus tropèls diminuissiá cada jorns alara qu’aquestes d'Autolicos aumentavan, foguèt d’en primièr dins l'incapacitat de l'accusar de panatòri; un jorn, donc, il grava sota la bata d'un dels animals son monograma.Venguda la nuèch, Autolicos se serviguèt dins son tropèl, coma a l'ordinari. A l'alba, las marcas de las batas sul camin donèron a Sisif de pròvas que cal per poder convocar los vesins e lmos far testonònis del panatòri. Inspècta l'establa d'Autolicos, reconeguèt los animals panats a causa de las batas gravadas e, daissant als testimònis lo sonh de castigar lo panatòri, faguèt lo torn de l’ostal, i penètra e violèt la filha d'Autolicos, Anticlèa. Anticlèa, prensa a la seguida del viol, esposèt Laèrci puèi foguèt menada a Alalcomèna, en Beòcia, ont nais Ulisses al mond[5].

Sisif es subretot conegut per aver desjogada la mòrt, lo dieu Tanatos. En cambi d'un font que jamai serà agotada, Sisif revèla al dieu-fluvi Asopos ont se tropava sa filha Egina, raubada per Zèus, que la desirava e aviá pres la forma d'una agla. Asopos faguèt fugit Zèus, mas aqueste darrièr se sap mal de Sisfi; Envièt Tanatos lo castigar. Pasmens, quand lo gèni de la Mòrt lo ven cercar, Sisif li prepausa de li mostrar una de sas invencions: de manetas. Encadena Tanatos, alara aqueste podèt l'emportar als Infèrns. S'apercebent que pas degun morissiá, Zèus envièt Arès desliurar Tanatos e menar Sisif als Infèrns. Mas Sisif aviá primièr convencut sa femna de li far pas de funeralhas adequatas. Podèt atal convéncer Adès de le daissar destriar d’entre los vivents per reglar aqueste problèma. Tornat a Corint, refusa de tornar amb los mòrts. Tanatos (o alara Ermès, segon las tradicions) deguèt venir lo cercar de fòrça. Per aver gausat desfiar los dieus, Sisif foguèt condamnat, dins lo Tartar, de far rotlar eternalament fins al naut d'un puèg un ròc que ne davalariá cada còp avant d’arribar al suc (Odissèa, cant XI).

Aqueste mite es pas exclusiu de las tradicions grecoromanas. Existís d'autres exemples de personatges que capitèron a capturar la Mòrt en la ligant dins un sac, o encara en l’amagant dins una botelha de biais que pas degun morissiá pendent d’annadas.

Interpretacion[modificar | Modificar lo còdi]

Sisif, per Franz von Stuck, 1920

Lo castig de Sisif faguèt l'objècte de diferentas interpretacions.

Segon una interpretacion naturalista del mite, contestada per diferentas criticas[6], Sisif representariá lo solelh que s'auça cada jorn per tornar cabuçar de vespre sota l'orizont. Aquesta interpretacion ven segur de l'analogia amb l’escarabat sagrat dins la mitologia egipciana. Kirsti Simonsuuri i vei la personificacion de las marèas o de las èrsas que pojan per subran davalar[7].

Segon una interpretacion morala, lo castig de Sisif ven sancionar son Ubris en simbolizant la vanitat de las ambicions umanas. François Noël declara que "aqueste ròc que se li fa rotlar de contunh es l'emblèma d'un prince ambiciós que ròtla longtemps dins son cap d’objectius qu’aguèron pas de realizacion" [8].

Abordat d'un vejaire existencial, lo castig pòt servir de metafòra a la quita vida ont aquests castig significariá qu'i aviá pas de castig mai terrible que lo trabalh inutil e van, qu'un òme tant biaisut siá condamnat a s'abrutir de ròtlar un ròc eternalament. Se percep l'absurditat del personatge que siá dins lo desesper d’assajar d'escapar a una mòrt inevitabla, o dins l’assag d'acabar un trabalh interminable.

L’especialista de las lengas e de la civilizacion indoeuropèas Jean Haudry vei dins lo mite de Sisif lo castig d'un eròi qu’assagèt d’escapar a la mòrt (capitèt per engana a tornar dels Infèrns) e que capitèt pas a conquerir l'imortalitat. La pèirassa qu'es condamnat a auçar figurava l'Annada entre lo solstici d'ivèrn e aqueste d'estiu que tornava caire al solstici d'ivèrn. Sisif es vodat a mimar de contunh lo cicle annal que volgava sortir[9].

Al delà dels mitològs, diferents filosòfs prenguèron lo mite per ne prepausar una interpretacion personala:

Dins son segon assag filosofic, Lo Mite de Sisif, Camus qualifica Sisif d'ultim eròi absurd. I establís perque la vida, malgrat l'absurditat del destin, val la pena d'èsser viscuda: « i a pas gaire de passion sens luta », « cal imaginar Sisif astruc » dich Camus - una frasa primièr prononciada per Kuki Shūzō.

Nòtas e referéncias[modificar | Modificar lo còdi]

  1. Error en títol o url.
  2. Pierre Brunel, Aeneas Bastian, Sisyphe, éditions du rocher, 2004, p.25
  3. Sur cette transformation, voir Pierre Brunel, Aeneas Bastian, Sisyphe, éditions du rocher, 2004, p. 30
  4. Pierre Brunel, Aeneas Bastian, Sisyphe, éditions du rocher, 2004, p.30-31
  5. Hygin, Fables, 60, 201, 250, 273, éd. de Leyde, 1933 ; Plutarque, Questions grecques (question 43)
  6. Pierre Brunel, Aeneas Bastian, Sisyphe, éditions du rocher, 2004, p.12-13
  7. Kirsti Simonsuuri, "La résurgence de Sisyphe", dans Opuscula III, Rome, Bardi editore, 1986, p. 66
  8. François Noël, Dictionnaire de la Fable, 1801, t. II, p. 569
  9. Jean Haudry, La Religion cosmique des Indo-européens, Milan et Paris, Archè / Les Belles lettres, « Études indo-européennes », 1987, p. 215.

fonts[modificar | Modificar lo còdi]

  • Apollodore, Bibliothèque [détail des éditions] [lire en ligne] (I, 7, 3 et 9, 3 ; III, 4, 3; III, 12, 6).
  • Homère, Iliade [détail des éditions] [lire en ligne] (VI, 153 et suiv.), Odyssée [détail des éditions] [lire en ligne] (XI, 592-600).
  • Hygin, Fables [détail des éditions] [(la) lire en ligne] (LX).
  • Pausanias, Description de la Grèce [détail des éditions] [lire en ligne] (II, 3 et 4 ; IX, 34, 10 ; X, 31 ).

Vejatz tanben[modificar | Modificar lo còdi]

Bibliografia[modificar | Modificar lo còdi]

  • Albert Camus, Le Mythe de Sisyphe, Gallimard, Paris, 1942.
  • Pierre Brunel et Aeneas Bastian, Sisyphe. Figures et Mythes, Éditions du Rocher, 2004.
  • François Rachline, Sisyphe, roi de Corinthe, Albin Michel, 2002.
  • Robert Merle, Sisyphe et la mort, Gallimard, 1950.
  • Pierre Grimal, Dictionnaire de la mythologie grecque et romaine, SPADEC, 1969.

Ligams extèrnes[modificar | Modificar lo còdi]