Racionalitat

Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.

En filosofia, en psicologia e en sociologia, la racionalitat es un concèpte servissent a definir e mesurar la capacitat de rasonament, tala que se manifèsta dins un (o de) comportament(s) uman(s)[1]. Mai precisament, lo mot designa la qualitat de çò que, dins l’òrdre de la coneissença, es (es a dire tenent de l'usatge de la rason, o intelligéncia) e de çò que, mai rarament, dins l’òrdre de la practica, ten del rasonnable.

Lo concèpte de racionalitat foguèt fortament valorizat al sègle xvii pel filosòf René Descartes e lo racionalisme puèi, al sègle xviii, per la filosofia de las Luses, que l'opausèt a las cresenças (qualificant aquestas d'obscurantistas) e, de biais mai o mens mostrat, a la religion. Diferents moralistas, subretot en Grand Bretanha (coma Adam Smith) se piejèron alara sus aqueste concèpte per fondar une novèla disciplina: l'economia économie.

Es establi que lo domèni ont la racionalitat se trapa mai sovent mesa a contribucion es la scéncia. Après Smith, una majoritat d'economistas realizèron lors analisis e lors teorias sul concèpte de racionalitat, entendent atal balhar a lor disciplina l'estatut de sciéncia. Uèi encara, la formula « racionalitat economica » servís a designar lo comportament d’agents que, pel biais de procediments ven la rason, cercan a optimizar d'objectius, subretot lo benefici. Mas aquesta pretencion a l'estatut de sciéncia e, mai generalament, aquesta absolutizacion del concèpte de racionalité fa debat[2].

Estimant al sègle xx qu'aquesta quista d'optimizacion venguèron al vam e ganhèt l'ensemble de societat dels païses industrializats tanben constituissiá la causa primièra de l'industrializacion, lo sociològ Max Weber parlèt de « racionalitat en finalitat » e de « procediment de racionalizacion ». Dempuèi, lo concèpte de racionalitat questiona la sociologia e tanben l'ensemble de las sciéncias umanas, quitament aquestes que l'utilizan: « Las limitas qu'encontra l’aplicacion del principi de racionalitat a las accions socialas (...) son las mèsmas per une sciéncia d'un modèl coma l’economia o una sciéncia de l’enquista coma la sociologia? »[3].

Istòria del concèpte[modificar | Modificar lo còdi]

Mejans son Discors del metòde, en 1637, lo filosòf René Descartes contribuiguèt fòrça a promòure lo racionalisme per l'Euròpa.

En Occidant sempre foguèt avançat l'importança de la rason, al mens dempuèi la naissença de la filosofia grèga pendent l'Antiquitat. Es Platon lo primièr qu'afirmèt l'eterogeneïtat radicala entre l'intellècte e los senses, e la superioritat del primièr suls segonds.

A partir del Sègle XVIII, la teoria epistemologica dicha « racionalista » s'espandís, per exemple amb las òbras de Descartes.

A la fin del sègle xviii, amb los efectius de populacions aumentant en Euròpa, de filosòfs moralistas anglosaxons, subretot l'anglés Adam Smith, realizan una novèla etica, entièrament axada sul principi de la racionalitat. Estimant que lo comportament dels individús respond a la satisfaccion de lors sols interesses vitals, consebon una novèla disciplina, l'economia, li assignant l'objectiu de regular de biais racional la creacion e lo partatge de las riquesas. Al sègle xix, amb l'aviada de Revolucion industriala, l'Euròpa vei sos païsatges se transformar que l'ensemble dels individús que compausan la societat, e pas sonque sos agents motors, adoptan des posturas sempre mai de « calculatriças » (lo mot « racional » ven del latin ratio que significa « calcul ») e a esprovar lo sentiment de dever le far sempre mai. Es al mens la tèsi que desvelopa al començament del sègle xx lo sociològ alemand Max Weber, quand afirma que lo capitalisme modèrne ven tot entièr d'aqueste que remembre lo procediment de racionalizacion[4].

Practica del concèpte[modificar | Modificar lo còdi]

Matematicas[modificar | Modificar lo còdi]

Economia[modificar | Modificar lo còdi]

Se parla de racionalitat economica quand lo comportament dels individús respond a la satisfaccion de lors interesses. Pasmens, se defenís pas en que consistís aqueste interés: satisfaccion d'un besonh vital ? recerca de confòrt ? operacion de plaçament ?... Se supausa implicitament que la nocion d'interés fa consens. Los economistas de l'escòla neoclassica son pasmens sempre mai preceses: estiman que los agents agissonde biais a optimisar lor ben èsser, qu'es calculat segon una foncion d'utilitat. La teoria neoclassica fa atal del concèpte de « racionalitat » l'ipotèsi central del modèl d'equilibre general. De concret, l’optimizacion a per objectiu de maximizar los beneficis minimizant los costs. Los objectius son mai sovent percebuts per aquestes agents coma globalament favorables a lors propres intereses. Pasmens se pòt agir d’optimizar çò qu'es percebut coma favorable al grop dels agents. Mai, la racionalité garantís pas als agents una objectivitat absolueda: las representacions del mond (individualas o collectivas) sur que se jòga lor racionalitat se bastís sus las lors experiéncias, pro influenciadas per lor cultura, lor educacion, e tot çò qu'es susceptible de modelar lor subjectivitat.

Per oposicion al concèpte de « racionalitat instrumentala », tanben nomenada « racionalitat en finalitat », Herbert Simon (prèmi Nobel d'economia) desvelopa lo concèpte de racionalitat limitada o « procedurala »: les agents se compòrtan pas sempre de biais racional que benefician pas de totas las informacions que lor son necessàrias.

Critica del concèpte[modificar | Modificar lo còdi]

Sociologia[modificar | Modificar lo còdi]

Dempuèi Weber, la nocion de racionalitat es fòrça debatuda d'entre los sociològs.

Dins sa « teoria generala de la racionalitat », Raymond Boudon estima que tota accion umana se produch que los òmes son « naturalament racionals ». Segon el, la racionalitat es pas sonque aquesta desvelopada pels economistas neoclassics, que reduson tota accion a un calcul d’interès. La racionalitat pòt èsser ligada a las valors. Per exemple qualqun que sacrifica sa vida per una causa nòbla es racional. Cal parlar alara de racionalitat axiologica. Estimant per consequent que las valors son « universalas », Boudon combat le relativisme dins las sciéncias socialas[5].

Psicologia[modificar | Modificar lo còdi]

Al començament del sègle xx, Sigmund Freud discutèt la sobeiranetat del principi de racionalitat en postulant la tèsi de l'inconscient.

Coma l'ensemble de las sciéncias umanas, la psicologia es un resson de la filosofia, del moment qu'aquesta se fixava coma objectius de descriure e d'analizar los comportaments umans puèi de prepausar de remèdis a d'actituds jutjadas patologicas. En 1900, la parucion d'un obratge escrich per un mètge vienés, Sigmund Freud, fa trebolum: L'Interpretacion dels sòmis. Freud postula l'existéncia d'una entitat regnant al còr del psiquisme: l'inconscient. En resumit, estima que la conducha de sos pacients presenta d'aspèctes irracionals, a causa que, quitament sens lo saber, reprimisson dins lor inconscient un cèrt nombre de pensadas, que jutjan moralament inconvenantas dins lor mitan social. Freud acaba d'inventar una novèla branca de la psicologia: la psicanalisi. Aquesta a partir del començament l'objècte de vius debats dins lo mitan intellectual, per exemple amb la question de la racionalitat dins le camp de las sciéncias socialas.

Las sciéncias cognitivas e la teoria de l'informacion avançan elas la racionalitat de las foncions cognitivas. Lo destriament establit pel corrent de la psicanalisi entre « consciéncia » e « inconscient » se trapa amagada o escafada, per la psicologia cognitiva, focalizada sus las foncions coma la percepcion, l'atencion, la memòria, lo lengatge, l'intelligéncia, lo rasonament logic, la resolucion de problèmas o la motivacion... totas sus l'adaptacion dels individús a lor environament social.

La racionalitat dins lo domèni de la psicologia se caracteriza donc sobretot per una quista de validacion per las estatisticas, donc una valorizacion de las nòrmas comportamentalas e una cèrta desconsideracion pels escarts e desvianças, s'es plan segur dins l'objectiu d'una (novèla) insercion sociala e professionala.

Filosofia[modificar | Modificar lo còdi]

En 1954, Martin Heidegger considèra la tecnica modèrna coma una manifestacion extrèma de la volontat de poténcia dels umans. Lor permet de plegar la natura a lors desirs, de desvelar la matèria dins totes sos recantons (l'atòm), de l'arrasonar totalament[6]. Lo filosòf soslèva lo dangièr que presenta aqueste « projècte calculatòri »: per son caractèr desmesurat, regiscla sus la natura e tanben sul quita subjècte: « lo pròpi del mecanisme qu'acompanha la tecnica es d'explicar quina que siá vida, tanben la vida psiquica, partant d'elements isolats e non pas de la coesion del sens du viscut » resume un especialista d'Heidegger[7]. A fòrça de voler arrasonar lo mond, de voler l'explicar e le transformar sempre e pertot, de'n levar tot mistèri, l'uman s'expausa a levar tanben tot sens de son existéncia.

En 1977, lo filosòf belga Jean Ladrière publica un libre que fa seguida a un collòqui a l'Unesco. Son títol es explicite: Los enjòcs de la racionalitat. L'escomesa de la sciéncia e de la tecnologia a las culturas. Segon el, se la sciéncia prenguèt lo vam dins la Grècia antica sonque per d'objectius especulatius (conéisser lo mond), a uèi per vocacion d'agir sus el, pel biais de las tecnologias. Mas aquesta entrepresa preguèt de talas proporcions que menaça las culturas tradicionalas del mond entièr[8].

En 1985, Jacques Bouveresse s'interròga tanben: « la presa de consciéncia dels efièchs negatius o quitament francament destructors del progrès scientific e tecnic incita uèi sempre mai a se demandar se la coneissença, al sens modèrne del terme, essent plan la melhora opcion possibla per nòstras societats ». Lo filosòf pledeja fin finala « per la reabilitacion de la saviesa contra lo saber »[9].

Bibliografia[modificar | Modificar lo còdi]

  • Étienne Bebbé-Njoh, La rationalité scientifique aujourd'hui, L'Harmattan, 2017
  • Jean Baechler, Qu'est-ce que l'humain ? : Liberté, finalité, rationalité, Hermann, 2014
  • Lucien Ayissi, Rationalité prédatrice et crise de l'État de droit, L'Harmattan, 2011
  • Marc Amblard (dir.), La rationalité. Mythes et réalités, L'Harmattan, 2010
  • Isabelle Vandangeon-Derumez, Herbert A. Simon - Les limites de la rationalité : contraintes et défis, EMS, 2009
  • Raymond Boudon, La rationalité, PUF, collection « Que Sais-je ? », 2009
  • Raymond Boudon, Essais sur la théorie générale de la rationalité, PUF, 2007
  • Paulin Hountondji, La rationalité, une ou plurielle ?, Codesria/Bilingual, 2007
  • Isabelle Lasvergnas (dir.), Le vivant et la rationalité instrumentale, Liber, 2004
  • Amartya Sen, Rationalité et liberté en économie, Odile Jacob, 2002
  • Albertina Olivero, Épistémologie de l'action et théorie de la rationalité, Rubbettino, 2002
  • Pierre Livet, Émotions et rationalité morale, PUF, 2002
  • Georges Canguilhem, Idéologie et rationalité dans l'histoire des sciences de la vie, Vrin, 2000
  • Hamaid Ben Aziza, Rationalité économique, rationalité sociale: une critique de la raison économique, Université de Tunis, 2000
  • Sylvie Mesure (dir.), La rationalité des valeurs, PUF, 1998
  • Jean Ladrière, L'éthique dans l'univers de la rationalité, Catalyses, 1997
  • Bénédicte Reynaud (dir.), Les limites de la rationalité, tome 2 : « Les figures du collectif », La Découverte, 1997
  • Jean-Pierre Dupuy et Pierre Livet (dir.), Les limites de la rationalité, tome 1 : « Rationalité, éthique et cognition », La Découverte, 1995
  • Jean Robelin, La rationalité de la politique. Annales littéraires de l'université de Besançon, Université de Besançon, 1995
  • David Gauthier, Jocelyne Couture et Jan Narveson, Éthique et rationalité, Mardaga, 1995
  • Jean-Claude Passeron et Louis-André Gérard-Varet (dir.), Les usages du principe de rationalité dans les sciences sociales, EHESS, 1995
  • Giovanni Busino (dir.), La rationalité reconstruite et les sciences du salmigondis historique, Droz (Genève et Paris), 1994
  • Collectif, La sociologie et les principes de rationalité, Revue Européenne des Sciences sociales / Droz, 1993
  • Ghislaine Florival, Figures de la rationalité. Études d'Anthropologie philosophique, Vrin, 1991
  • Bernard Charbonneau, Ultima Ratio, édition ronéotypée à compte d'auteur, 1986 ; édité dans la compilation Nuit et jour, Economisa, 1991
  • Dominique Janicaud, La Puissance du rationnel, Gallimard, collection NRF, 1985
  • Jacques Bouveresse, Rationalité et cynisme, Éditions de Minuit, 1985
  • Maurice Godelier, Rationalité et irrationalité en économie, La découverte, 1983
  • Jean Ladrière, Les enjeux de la rationalité. Le défi de la science et de la technologie aux cultures, Aubier/Unesco 1977; réédition : Liber, 2005
  • Jean-Pierre Vernant (dir.), Divination et rationalité, Le Seuil, 1974

Articles connèxes[modificar | Modificar lo còdi]

Ligams extèrnes[modificar | Modificar lo còdi]

Nòtas e referéncias[modificar | Modificar lo còdi]

  1. Atal, la racionalitat es diferenta de la logica que, ela, s'exerci sul mòde de l'abstraccion.
  2. Claude Mouchot, Méthodologie économique, Hachette, 1997. Lire également : François Bourguignon : "L’économie n’est pas une science", Alternatives économiques no , 1er septembre 2012 ; Bruno Durieux, "Non, l'économie n’est pas une science", Les Echos, 9 décembre 2016.
  3. Jean-Claude Passeron et Louis-André Gérard-Varet, dir., Les usages du principe de rationalité dans les sciences sociales, EHESS, 1995
  4. Max Weber, L'Éthique protestante et l'esprit du capitalisme, 1904-1905. Première traduction : Plon, 1964 ; nouvelles traductions Flammarion 2000 et Gallimard 2003.
  5. Raymond Boudon, Essais sur la théorie générale de la rationalité, PUF, 2007
  6. Martin Heidegger « La question de la Technique » in Essais et conférences, 1954
  7. Françoise Dastur, Heidegger et la pensée à venir, Vrin, 2011 ; p. 196.
  8. Gustave Thils, « Les enjeux de la rationalité », de Jean Ladrière, Revue théologique de Louvain, 1977, vol. 8, no , p. 517-522
  9. Jacques Bouveresse, Rationalité et cynisme, Éditions de Minuit, 1985.