Hèstas de la Sent Fermin

Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.

Las hèstas de la Sent Fermin (en gascon, e en lengadocian las fèstas de la Sant Fermin) que's hèn pendent 9 dias a Pampalona (Navarra, Bascoat, Estat Espanhòu). Que s'apèran en castelhan las Sanfermines e en basco Sanferminak.

Aqueras hèstas cosmopolitas qu'atraçan entre 1 500 000 de personas, segon las chifras de la municipalitat de Pampalona en 2017, e 3 000 000 segon d'autas estimacions. Que s'ageish donc d'ua de las mei bèras hèsta d'Euròpa e deu monde.

Lo monde que's sòlen vestir de blanc (pantalons, camisa o quessòt) e de roi (cinta e carrat). Aqueste tradicion qu'arremontaré a las guèrras carlistas espanhòlas deu sègle XIX, on los soldats carlistas navarrés, tròp praubes tà's pagar l'unifòrma, que's hicavan un carrat arroi entà s'arreconéisher. Lo blanc e lo roi son tanben las colors deu Carlisme.

Las hèstas que començan dab lo lançament deu txupinazo (fusada) deu balcon de la mairia de Pamplona enlà, au mieidia deu 6 de julhet e que s'acaban a miejanueit deu 14 de julhet dab la cançon d'adiu en castelhan Pobre de mí.

Ua de las activitats mei corruda de las hèstas de Sent Fermin qu'ei l'encierro, qui consisteish en ua corsa de 849 mètres au davant deus taurs qui comença au baish de la còsta de Sent Domenge e qui's feneish a las arènas de la vila. Que's hèn cada matin, a ueit òras trucantas, deu 7 au 14 de julhet. Los encierros qu'an ua durada mejana d'entre duas i tres minutas. Que i a hèra sovent herits e a còps, mei rialament totun, morts.

Las Sanfermines qu'èran hèstas tradicionaus, de tipe basco-gascon, qui arremontan mantuns sègles endarrèr, mes qui vadón hèstas mondialament arreconeishuda au sègle XX. Qu'estó l'escrivan estatsunenc Ernest Hemingway, dab lo libe The sun also rises (1926), que hasó de la celibritat internacionau de las hèstas pampalonesas.

Sent Sarnin e Sent Fermin enter Tolosa e Pampalona[modificar | Modificar lo còdi]

Que i avó, despuish bèth temps, ua confusion dens la tradicion populara enter Sent Fermin (neishut apr. en 272-mòrt en 303) e Sent Sarnin qui son tots dus los Sents Patrons de Pampalona. Lo Sarnin (Saturninus, en latin, Saturnino o Cernín en castelhan), com lo Fermin, que viscó a Pampalona au sègle III. Qu’estó eth qui convertí la familha deu Fermin au cristianisme e que batiè lo petit Fermin dab l’aiga d’un potz anomenat desempuish "el pocico de San Cernín". Aqueth potzet, situat ala dreta de la glèisa San Saturnino a Pampalona, qu'ei tampat au dia de uei, mes que i a ua placa de bronze qui vs'ac senhala. Segon çò qui nos condan las actas de Suri (Passio Saturnini), lo Sarnin que deishè Pampalona tà Tolosa deu temps deus cònsols Gratius e Decius, en 250. Que i fondè la prumèra comunitat crestiana, de la quau ne vadó l’avesque. Un bèth dia (lhèu a l'an 257), Sarnin qu’arrefusè de's juntar a la ceremonia deu sacrifici d’un taur qui’s debanava sus la terraça deu Temple Capitòli de Tolosa (situat on ei la plaça Esquiròl de uei) en aunor de Jupitèr. Furiós, los pagans qu'estaquèn l’avesque au taur per ua còrda, que hoetèn lo taur tà que devarèssò tots los escalèrs, ço qui non manquè pas de tuar l’avesque e de despatracar lo son còs. Lo taur que corró per las carrèras de Tolosa cap tau nòrd e la bèstia qu’estó tuada, segon la tradicion, deu costat deu barri qui prenerà mei tard lo nom de Matabuòu, en sovier d'aquera istoèra. Duas hemnas de la comunitat cristiana que s’aucupèn d’amassar las rèstas de l’avesque dispersadas pendent la corruda e que las enterrèn, plan d'esconudas, de nueit, au lòc exacte, segon la tradicion, on serà bastida la glèisa de la Nòsta Dauna deu Taur, carrèra deu Taur, enter la plaça del Capitòli e la plaça Sant Sarnin.

Lo culte entà Sent Sernin que vadó mei anar mei popular. Tolosa que vedó arribar romius de pertot. De tant popular qu'èra vadut lo Sent qu'a la fin deu sègle IV, l’avesque de Tolosa Sent Silvi que decidí de bastir ua glèisa mei bèra a quauques 200 mètres de la capereta primitiva (aquesta darrèra qu'ei vaduda la glèisa Nòsta Dauna del Taur) tà i poder caber tots los pelegrins. Qu'èra atau qui's comencè la construccion de la basilica Sent Sarnin, la basilica romanica mei grana deu monde.

Lo Fermin, eth tanben, que deishè Pampalona entà anar a Tolosa, on estó ordenat caperan peu Sarnin, puish, que se n'anè tà Picardia. Que vadó avèsque d’Amians, on se morí martirizat, per decapitacion, en 303 e on i estó enterrat. Lo culte de Sent Fermin, qui ei tanben lo Sent Patron d'Amians, que sembla estar manlhevat peus Navarrés deus Picards. Quant au culte de Sent Sarnin, qu'estó probablament introdusit a Pampalona peus abitants deu barri pampalonés dit Burgo San Cernín, poblat a l'edat miejancèra per Francos (Occitans). D'aulhors, los prumèrs fòrs de Pampalona qu'estón escriuts en occitan. La tradicion que comencè de's har quauquas confusions enter San Saturnino, vadut San Cernín, e San Fermín.

Las corsas deus taurs, l'encierro, per las carrèras de Pamplona, qui començan quan las campanas de la glèisa San Cernín e'n hèn senhau, que commemoran la corruda deu taur a Tolosa. Lo prumèr dia d'aqueras Sanfermines que correspon dab lo dia de Sent Fermin, enqüèra que la victima n’estó lo Sarnin e non pas lo Fermin. Que cau totun arremarcar lo dia de Sent Sarnin qu'ei lo 29 de noveme, mes n'èra pas la data ideau tà hèstas d'aqueth tipe. Qu'estó causit donc ua data a l'estiu.

Los Occitans e las Sanfermines[modificar | Modificar lo còdi]

Au delà deu ligam enter Sent Sarnin e Sent Fermin, numerós que son los Occitans, sustot Gascons, qui vienen a las hèstas de Pampalona. Segon l'ofici de Torisme de Pampalona, los abitants deu sud de la França qu'arrepresentan mei de la meitat deus toristas qui van a las hèstas, çò qui significan detzenats de milièrs de hestaires.

Aquò qu'explica la creacion de las hèstas de Baiona, suu medish modèle, en 1932. Au delà, lo blanc e roi navarrés qu'estón adoptats dens las hèstas bèras de Gasconha (Dacs, Ortès...)

Tanben las hèstas deu capdulh de la Navarra qu'influéncian escrivans occitans deu sègle XXI com Sèrgi Javaloyes (Pobre de mí, 2000), o los hrairs Eric e Nicolau Rei Bèthvéder (Blanc e Roi, 2002)