Ricin

Ricin

Ricin

Classificacion

Règne	Plantae
Sosrègne	Tracheobionta
Division	Magnoliophyta
Classa	Magnoliopsida
Òrdre	Euphorbiales

Familha

R.Comunis
L., 1753

|-

|----- | valign="middle" colspan="2" class="" style="padding: 0 0.5em; text-align: center; vertical-align: middle; font-size: 1em; line-height: 1em; height: 25px; font-weight: bold; background: #A0E090; color: white;" | Classificacion filogenetica |-----

Òrdre Malpighiales Familha Euphorbiaceae

|-----

! style="background-color:#66CC66;" colspan="2" | Sinonims |----- | colspan="2" | * Croton spinosus L. (1753).

• Cataputia major Ludw. (1760).
• Cataputia minor Ludw. (1760).
• Ricinus vulgaris Garsault (1764)
• Ricinus africanus Mill. (1768).
• Ricinus minor Mill. (1768).
• Ricinus rugosus Mill. (1768).
• Ricinus speciosus Burm.f. (1768).
• Ricinus urens Mill. (1768).
• Ricinus vulgaris Mill. (1768).
• Ricinus medicus Forssk. (1775).
• Ricinus inermis Mill. (1776).
• Ricinus lividus Jacq. (1781).
• Ricinus digitatus Noronha (1790).
• Ricinus peltatus Noronha (1790).
• Ricinus medius J.F.Gmel. (1792).
• Ricinus armatus Andr. (1805).
• Ricinus viridis Willd. (1805).
• Ricinus undulatus Besser (1811).
• Ricinus nanus Bald. (1813).
• Ricinus hybridus Besser (1814).
• Ricinus angulatus Thunb. (1815).
• Ricinus japonicus Thunb. (1815).
• Ricinus laevis DC. (1823).
• Ricinus leucocarpus Bertol. (1824).
• Ricinus macrophyllus Bertol. (1824).
• Ricinus glaucus Hoffmanns. (1826).
• Ricinus spectabilis Blume (1826).
• Ricinus megalosperma Delile in F.Cailliaud (1827).
• Ricinus scaber Bertol. ex Moris (1827).
• Ricinus badius Rchb. (1829).
• Ricinus tunisensis Desf. (1829).
• Ricinus europaeus T.Nees (1833).
• Ricinus krappa Steud. (1841).
• Ricinus perennis Steud. (1841).
• Ricinus purpurascens Bertol. (1851).
• Ricinus obermannii Groenl. (1858).
• Ricinus sanguineus Groenl. (1858).
• Ricinus ruber Miq. (1859).
• Ricinus rutilans Müll.Arg. in A.P.de Candolle (1866).
• Ricinus gibsonii auct. (1877).
• Ricinus cambodgensis Benary (1887).
• Ricinus zanzibarensis auct. (1894).
• Ricinus messeniacus Heldr. (1899).
• Ricinus atropurpureus Pax & K.Hoffm. in H.G.A.Engler (1919).
• Ricinus borboniensis Pax & K.Hoffm. in H.G.A.Engler (1919).
• Ricinus giganteus Pax & K.Hoffm. in H.G.A.Engler (1919).
• Ricinus metallicus Pax & K.Hoffm. in H.G.A.Engler (1919).
• Ricinus persicus Popova (1926).
• Ricinus macrocarpus Popova (1941).
• Ricinus macrocarpus proles indicus Popova (1941).
• Ricinus macrocarpus proles japonicus Popova (1941).
• Ricinus macrocarpus var. nudus Popova (1941).
• Ricinus macrocarpus proles sanguineus Popova (1941).
• Ricinus microcarpus Popova (1941).
• Ricinus microcarpus proles aegypticus Popova (1941).
• Ricinus microcarpus var. atrovirens Popova (1941).
• Ricinus microcarpus proles indostanicus Popova (1941).
• Ricinus microcarpus subsp. spontaneus Popova (1941).
• Ricinus zanzibarinus Popova (1941).

|-----

Lo ricin (Ricinus communis L.) es un arbrilhon qu'aperten a la familha de las Euphorbiacèas, que s'utiliza fòça las granas, per produire la celèbra "òli de ricin" e tanben a vegadas s'utilizan las fuèlhas. Lo tèrme latin Ricinus communis significa pat fòça comuna (Ricinus vòl dire pat e communis, fòça comuna), a causa de la seunas que semblan a un pat.

Morfologia

Lo ricin coma planta d'ornament

Lo ricin es un arbrilhon sovent cultivat coma anadièr; es monoíc, es a dire, que presenta d'estructuras dels dos sèxes sul mateis individú (mas de flors separadas). Las masculinas se tròban sus la mitat inferiora de la tija, e las femes sus la mitat superiora.

La talha del ricin varia segon lo clima: quand es temperat a una nautor d'entre 2,5 e 3 mètres, alara que se lo clima es tropical o subtropical, pòt aténher 12 mètres. Las geladas li son fatalas.

A una racina principal e de racinas segondàrias pròcha de la superfícia, es a dire, qu'es axonomorfa.

Presenta una tija de dos o tres mètres de naut, ramificada e de color roja e las seunas estipulas son unidas dins una lamina membranosa.

Las fuèlhas son fòrça grandas, d'entre 10 e 35 cm de diamètre, tanben pòdon aténher 60 cm. La forma d'aquelas es esparsa, amb una nervadura palmada, an entre 7 e 11 lobuls e lo bòrd dentat. Son de fuèlhas compausadas, altèrnas, amb una coloracion verd, roge o porpra e fòrça cellulas glandularas a l'epidèrme de revèrs. An un peciòl de color roge e qualques glandulas apicalas.

Las flors son gropadas en inflorescéncias densas, que son paniculs terminals grands amb una longitud d'entre 15 e 50 cm. Aquel arbrilhon a dos tipe de flors: las masculinas, (que naisson a la partida inferiora), fan entre 15 e 30 cm de diamètre, amb un calci de cinc pièça e un pedicèl de fins a 12 mm, los tepals son ovalas e rogencs, alara que los femes son linerlanceolats. L'estamina, qu'a un diamètre entre 1,5 e 3 cm, se tròba en la partida inferiora de la flor, amb un calici format de cinc pèças lanceoladas e fòàa estaminas soldats de color verd jaunenc, amb una forma de colomna, ramificada.

Lo fruch, que sortís de las flors femes e se situa en les partidas mai superioras es gaireben totjorn envoltat per s'abundantas espinas. Aquel tipe de capsula presenta una proeminéncia carnosa de color jaunenca al tèrme superior. Lo fruch a tres cavitats (tricoca), caduna amb una granda grana, de superfícia lisa e brilhanta que conten una toxina nomenada ricina. Es de color rogenc, amb de granas ellipsoïdas de color marron e blanc, e la seuna longor es entre 1 e 2,5 cm. Quand madura, l'elatèri se dubrís e libèra las granas.

Distribucion

L'origina del ricin es pas coneguda encara de biais exact, e existisson doas possibilitats: seriá estat originari de l'Índia, o, al contrari, de l'èst del continent african (zònas coma Sodan o Etiopia. Es cultivat dins climas cauds de les zonas subtropicalas pròcha del Mediterranèu, coma en d'Àfrica. Tanben se pòt podem trobar en Àsia e e plan establit per Euròpa. De fach, a una distribucion larga levat dins las zonas frejas o propicias a las geladas.

Ecologia

Es un arbrilhon que requerís un clima caud sens geladas, espandit per totas las regions caudas de la Tèrra. Florís sobretot los meses d'estiu: de julhet fins a octobre e la culhida se fa d'automne.

Farmacologia

Dròga

La partida utilizada es l'òli eissida de las granas, e en mendra mesura, las fuèlhas.

Composicion quimica

• Òli de ricin
  • Acids grasses

Mejana de la composicion d'acids grasses de l'òli de ricin
Nom de l'acid	Reng de percentatges
Acid ricinoleíc	85	fins a	95%
Acid oleíc	6	fins a	2%
Acid linoleíc	5	fins a	1%
Acid linolenic	1	fins a	0,5%
Acid estearic	1	fins a	0,5%
Acid palmitic	1	fins a	0,5%
Acid dihidroxistearic	0,5	fins a	0,3%
Autres	0,5	fins a	0,2%

• • Substéncias nitrogenadas:
    • Ricinina o ricidina (alcaloïdes equivalents)
    • Ricina: Es una albumina vegetala toxica.
  • Enzim:
    • Lipasa
  • Vitamina E. (o alfatocoferòl)
  • Sals minerals
  • Proteïnas (20%)

Accions farmacologicas

L'acid ricinoleíc irrita la mucosa de l'intestin prim, provocant una estimulacion del peristaltisme, que dóna luòc a una accion laxanta a dòsis pichona e purganta a dòsis mai grans. Aquel acid libèra los seus gliceríds e provòca una lisi dels lipids de la membrana intestinala quand dintran en contacte amb la lipasa pancreetica. Aquel fach a coma resultat una evacuacion abondanta de sèla liquida sense dolors colicas, perque no i a pas d'irritacion grava a la mucosa intestinala.

Dòsi

• La dòsi adequada d'òli de ricin varia de 5 ml se volèm una accion purgativa, fins als 120 ml se pretens que permet la jasilha.
• Las fuèlhas, cuèchas dins l'aiga, se beu entre una e tres tassas per jorn, segon l'afeccion que se vòl tractar.

Contraindicacions

Se pòt pas utilizar lo tractament d'intoxicacions per de toxics liposolubles, perque l'aumentant los sals biliars facilitariá la seuna absorcion. E mai, lo seu usatge prolongat en cases de constipacion cranica pòt provocar de dolors estomacala e manca d'apetit. Tanben es contraindicat per las femnas emprenhadas que jasilhèron per cesariana de per avant o que patiguèron d'una intervencion quirurgicala al nivèl uterin.

Usatges medicinals

L'òli de "Ricinus communis", utilizada coma medicament, es un producte pur e exempt de toxinas. Es un laxatiu important que abans s'utilizava fòrça fins ara, mas dins un menor gra. L'efècte laxatiu es degut a la triricinoleïna de l'òli se dissociant dins l'intestin prim se forma de sals com lo ricinoleat sodic, que per un leugièr efècte irritant incitant de fòiras mortalas. Lo rèsta de l'òli agís coma lubrificant. En cases de constipacion intensa dona de bons resultats, a los efèctes al cap de 6-10 oras e sufisís d'un culhèr mas se pòt pas utilizar dins de tractaments prolongats. L'unic inconvenient es lo gost desagradable.

Autres usatges d'aquel òli son los seguents:

• Emollient: Par ramollir los teissuts, subretot indicat dins lo teissut cutanèu, e la doçor de la pèl e ajuda eliminar las verrugas, subretot quans se combina amb saüc (Salis chilensis) o amb alh (Allium sativum), que melhòra la seuna eficecitat.
• Cosmetic pel pèl, coma l'òli es soluble dins alcòl se fa de preparacions pels pèls sècs, que, un còp aplicadas e que l'alcòl s'evaporèt lo daissa suau e brilhant.
• Estimulant de las contraccions uterinax abans la jasilha.
• Dolors musculars: l'òli de ricin asoplís los muscules, los tonifica e ajuda a combatre la dolor, subretot a l'esquina. La dòsi dins aquel cas serián de doas friccions cada jorn.
• Protectors labials: quand contenon d'òli idrogenat.
• Una gota d'òli de ricin tanben pòt servir per tractar los orjòls.

L'òli de ricin es presenta dins de medicaments actuals.

Usatge etnomedicinal

En medicina chinesa s'utiliza el tractament de paralisi faciala, alceras, faringitis e qualques inflamacions ulceroses a la pèl. En medicina indiana s'utiliza per combatre lo mal de las articulacions e las malautiás dispepticas. En un tractament omeopatic dels vòmits e diarrèaa abondantas.

Usatge en alimentacion

• Additius
• Edulcorant (dins lo chocolat per exemple)
• Mòtles de plastic

Toxicitat

L'ingestion de granas de Ricinus communis provòca una intoxicacion que pòt menar a la mòrt. La dòsi letala per a un mainat es entre tres o quatre granas. La ricina, qu'es la proteïna toxica que se tròba dins las granas, se tròba pas dins l'òli de ricon comercializada. La ricina (proteïna toxica presenta dins la planta, mas pas dins l'òli) foguèt utilizada coma arma biologica.

Istòria

Los egipcians serián estats los descobridors d'aquela planta e los primers utilizaires de l'òli eissida de las seunas granaa, e pendent de temps se nomenèt Palmacristi, per la seuna semblança amb lo pat (en grèc, pat rep lo nom de Croton). Tanben es coneguda amb el nom d'herba de las talpas, perque abans se pensava que la planta que donava las granas èra lo pebrièr fèr o Vitex agnus castus

Produccion

La taula mòstra los principals productors de granas de ricin pel mond en 2003:

Produccion en tonas de granas de ricin Donadas de FAOSTAT (FAO)
Índia	804 000	66 %	804 000	61 %
China	258 000	21 %	275 000	21 %
Brasil	77 970	6 %	149 099	11 %
Altres païses	82 950	7 %	83 580	6 %
Total	1 222 920	100 %	1 311 679	100 %

Galeriá d'imatges

• 
  Visió general; planta mai desenvolopada
• 
  Detalh de las fuèlhas
• 
  Flors
• 
  Fruch en capsula
• 
  Granas
• 
  Pollen
• 
  Estructura del compausat principal de l'òli de ricin

Bibliografia

• (it)Della Beffa, M. El gran libro de las hierbas. Editorial Planeta, S.A., Barcelona, 2003.
• (ca)Pahlow, M. Enciclopedia familiar Everest de las plantas medicinales. Editorial Everest, S.A., León, 2002.
• (ca)Arango Mejía, Mª C. Plantas Medicinales. Botánica de Interés Médico. ISBN 958-33-9235-9
• (ca)Lockie, A. Enciclopedia de la Homeopatía. Editorial Grijalbo, S.A., China, 2000. ISBN 84-253-3542-6
• (es)Villar, D. i Ortiz, J.J, Plantas tóxicas de interés veterinario. Casos clínicos. ISBN 978-84-458-1607-3
• (es)GRACÍA LLAMAS, F. La Gran Enciclopedia de las plantas curativas. Ed. Diana. México, 2005. ISBN 968-13-3907-X

Ligams extèrnes

• (ca)UIB - Herbari virtual