Carlo Gozzi
| Carlo Gozzi | |
|---|---|
 | |
| Naissença | 13 de decembre de 1720, Venècia |
| Decès | 4 d'abril de 1806, Pàdoa |
| Ocupacion | escrivan |
| Genre | Comèdia, tragèdia, fabla, poèsia |
Lo comte Carlo Gozzi, nascut lo 13 de decembre de 1720 a Venècia e mòrt lo 4 d'abril de 1806 a Pàdoa, foguèt un escrivan e dramaturg italian.
Son fraire, Gasparo Gozzi, es tanben congut coma escrivan.
Biografia
[modificar | modificar lo còdi]Gozzi èra sortit d’una anciana familha aristocratica veneciana; mas los deutes del paire l'obligant a cercar un mejan per recobrar los sieus besonhs. S’engatja, a l'edat de setze ans, dins l’armada e servís tres ans en Dalmàcia.
Tornat a Venècia, se fa una reputacion d’òme d’esperit mercé, per exemple, a la publicacion d'unas de sas pèças satiricas que ne ven membre de tria de la societat sabenta e gaujosa dels Granelleschi (los Inèptes). Aquesta societat, ligada en principi a la convivialitat e als mots d’esperit, a de grandas ambicions literàrias e vòl subretot gardar la literatura toscana de las influéncias estrangièras.
Lo declin de la vièlha comèdia italiana, la commedia dell'arte en usatge pendent mai de tres sègles pertot dins la Peninsula, al beneficis dels dramas de Pietro Chiari e de las òbras realistas de Carlo Goldoni, imitats del teatre francés, menaça d'acabar amb los esfòrces de la societat; en 1757, Gozzi l'ajuda imaginant de metre sus l'empont de contes fadièrs venguts de vièlhs recuèlhs populars, coma Lo Cunto del li Cunti. Publica un poèma satiric, La Tartana degli influssi per l’anno 1756, e, en 1761, una comèdia, Analisi riflessiva della fiaba L’amore delle tre melarance, una paròdia al biais dels dos concurrents, fondada sus una intriga fadièra, ont tornan las masquetas. Per las jogar, obten los servicis de la companhiá dels comedians Sacchi, que, a causa de la popularitat de las comèdias de Chiari e de Goldoni - que lor permet pas de mostrar lors talents particulars - se trapèt sens emplec. Lor fòrça satirica, agisada per una enemistat personala, faguèt de la pièça un extraordinari succès. Son trionf contrenh Goldoni a cercar un emplec en França.
Tocat per l’efièch que produguèt sul public l’introduccion del subrenatural o d'elements mitics qu’aviá simplament emplegat coma un mejan comòde per sas possibilitats satiricas, Gozzi crèa fin finala una seriá de fablas novèlas. Dins sos tèxtes, fa pas que traça l’intriga, e daissa lo dialòg a l’improvizacion. Sas pèças daissan sovent una plaça importanta a la fantasiá e al fantastic. Sas òbras demoran aquestas d’un aristocrata culte que las fablas foguèron fin finala obliadas. Gozzi escriguèt, pel teatre de Venècia, detz comèdias flabèscas o Fablas teatralas. E mai de L’Amor de las tres iranjas (1761), i a: Lo Còrb, en cinc actes (1761) ; Lo Rei Cèrv, en tres actes (1762) ; Turandot, fabla tragicomica en cinc actes (1762) ; La Femn sèrp (1762) ; La Zobeïda (1763) ; Los Mendiants fortunats (1764) ; Lo Monstre blau (o turquin), en cinq actes (1764)[1] ; L’Aucèl vert (1765) ; L’Abat filosofic, en cinc actes, e Zeïm, rei des Gènis (1765). La primièra pèça es en pròsa; totas las autras son en vèrs.
A la fin de sa vida, Gozzi escriguèt de tragèdias ont l’element comic ten un ròtle important. Pasmens, aqueste novelum paréis inacceptable als uèis dels critics, e lo dramaturg utiliza lo drama espanhòl, que li servís de modèl per unas de sas pèças; comeisson pauc de succés. Amb d'obratges d’una concepcion inegala, Gozzi agradèt per l’esperit, la verva e l'abiletat. Forçat de gardar los ancians tipes representant las diferentas nacionalitats italianas: Pantalone lo Vebecian, Tartaglia le Napolitan, Brighella lo Bergamasc, etc., lor dona de ròtle de generals, d’ ambaissadors, de ministres, ont pòrtan lor bonomia abituala, e salvan las situacions per lor gaujor. D'entre aquestas comèdias, L’Amor de las tres iranjas es subretot remarcabla coma protestacion e satira literària. Turandot, princesa de la China, que lo subjècte es estanh, mas non pas fadièr, foguèt traduch per Schiller e soven jogat en Alemanha amb lo meteis succès qu’obtenguèt a Venècia au teatre San-Samuel. L’acuèlh favorable fa de las composicions que semblan lo produch d’una literatura tornant a l'esbalausiment de l'enfança s’explica par la reaccion, que Gozzi dona lo senhal, contra la comèdia lagremosa o commedia fiebile, importéada de França en Itàlia, per Goldoni e Chiari.
Gozzi es encara autor d’un vintenat de comèdias, subretot d’imitacion espnhòla, manlevadas de José de Cordova, Matos Fragoso, Calderón, Moreto y Cavana, Cañizares, Rojas, Tirso de Molina. Unas de sas pèças, La Vedova del Malabar, es tirada de la tragèdia francesa de Lemierre. Las Òbras de Gozzi comprenon en mai Marfisa bisarra, una composicion romanèsca en dotze cants e en octavas, que vendriá de la Cronica del pseudo-Turpin; un poèma moral e satiric de 700 vèrs titulada: Astrazione; una traduccion en vèrs elegants, non rimats, de la Satires de Boileau; diferents troces critics o academics en vèrs o en pròsa.
Òbras
[modificar | modificar lo còdi]Lo quita Gozzi donèt una edicion de sas Òbras (Venècia, 1772, 8 vol. in-8° ; suplement, 1791, 2 vol.), seguit d’una edicion en 10 volums (Venècia, 1792). Tanben daissèt de plan intéressants Memòris inutils.
- La Tartana de las influéncias per l’an bissextil, 1756
- Almanac, 1757
- Las Sòrres d’Imenèa, 1759
- L'Amor de las tres iranjas (L'Amore delle tre melarance), 1761
- Lo Còrb, 1761
- Dos Cants sus un Rapt de Joventas, 1761
- Sus unas maximas de l'engenh e de la mòrs, 1761
- Lo Rei Cèrv (Re cervo), 1762
- La Femna Sèrp (La Donna serpente), 1762
- Turandot, 1762
- La Zobeïda, 1763
- Los Mendicaires fortunats (I pitocchi fortunati), 1764
- Lo Monstre turquin (Il Mostro turchino), 1764[2]
- L'Aucelon verd (L'Augellino bel verde), 1765
- Zaïm, Rei dels Gènis (Zeim, re de' geni), 1765
- Il Fajel, tragedia / del Sig. d'Arnaud ; tradotta in versi sciolti dal Co. Carlo Gozzi, 1772 Modèl:Commentaire biblio
- La Princessa Filosòfa, 1772
- Las Drògas d’Amor, 1774
- La Marfisa estranha, 1774
- Memòri inutils (Memorie inutili), 1797
- Òbras ancianas e ineditchas (quatorze volums), 1801-1803
- Las Esposas reconquistadas, 1819
Bibliografia
[modificar | modificar lo còdi]- Antologia della critica goldoniana e gozziana, éd. Michele Bordin, Anna Scannapieco. Venedig 2009.
- Mémoires inutiles de la vie de Carlo Gozzi écrits par lui-même et publiés par humilité, nouvelle traduction d’après l’édition vénitienne de 1797, par Pérette-Cécile Buffaria, Paris, 2010.
- Carmelo Alberti (éd.), Carlo Gozzi, scrittore di teatro, Roma 1996.
- Alfredo Bensicelli, La finzione del fiabesco. Studi sul teatro di Carlo Gozzi, Genua 1986.
- {{{títol}}}.
- Bodo Guthmüller, Wolfgang Osthoff (éd.), Carlo Gozzi. Letteratura e musica, Roma 1997.
- Gérard Luciani, L’œuvre de Carlo Gozzi et les polémiques théâtrales contre les Lumières, dans Studies on Voltaire and the Eighteenth Century LXXXIX (1972), pp. 939–974.
- Gérard Luciani, Carlo Gozzi : 1720-1806, l’homme et l’œuvre…, Paris, H. Champion, 1977.
- Gérard Luciani, Carlo Gozzi, ou, L’enchanteur désenchanté, Grenoble, Presses universitaires de Grenoble, 2001 ISBN: 978-2-7061-1028-3.
- Jean Starobinski, Ironie et mélancholie (I): Le théâtre de Carlo Gozzi, dans: Critiques 22 (1966), pp. 438-457.
- Jörn Steigerwald, Serendipità oder Selbstaufklärung im Medium des Theaters : Carlo Gozzis 'Il re cervo' , dans: Das achtzehnte Jahrhundert 35.1, 2011, pp. 73–89.
- Susanne Winter, Von illusionärer Wirklichkeit und wahrer Illusion. Zu Carlo Gozzis Fiabe teatrali, Frankfurt/Main 2007.
- Friedrich Wolfzettel, Märchen, Aufklärung und ‚Antiaufklärung’: zu den ‚fiabe teatrali’ Carlo Gozzis dans: Aufklärung, éd. Roland Galle, Helmut Pfeiffer, München 2007, pp. 117–145.