Bòsques de la peninsula iberica

Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aqueste modèl es pertinent ? Clicatz per ne veire d'autres.
L’ortografia o la gramatica d'aqueste article es de verificar.
Bòsc de alcornoques en lo sud de Portugau (Algarve).
Aucupacion potenciala dels bòsques iberics.
Bòsques d'Espanha segontes l'Institut Geografic Nacional d'Espanha (IGNE).

Los bòsques de la peninsula iberica se encuadran dins doas grandas regions de flòra e vegetacion; caduna d'elas, caracterizada per una seria de plantas e comunitats vegetalas que li son pròprias, en mai de possedir unas autras fòrça en comuna. La separacion entre aquestas doas de regions son pas claras ni tajante; existís una influéncia mutuau, que fa fòrça malaisida establir unes limits precises: qualques espècias an lo sieu excellent justament en aquestes espacis intermediaris.

Segontes un estudi elaborat per la Societat Espanhòla de Sciéncias Forestalas en setembre de 2009, en Espanha i a 17 804 milions d'arbres, e cada an creishen una mièja de 284 milions mai.[1] Espanha es lo segond país de l'Union Europèa amb mai superfícia forestala, un total de 28 milions d'ectaras o lo 57 % de lo sieu territòri, en essent la superfícia arbolada, segontes lo tresen inventari forestal, de 14,73 milions d'a e lo rèste de matorral mediterranèu. Suècia, amb 30,9 milions d'ectaras (lo 75 % de lo sieu territòri), es lo país amb mai superfícia de bòsques; li seguisson Finlàndia, amb 23,3 milions d'a; França, amb 17,3 milions d'a; Alemanha e Itàlia, amb 11 milions d'a, respectivament e Polònia, amb 9,2 milions.[2][3]

Origina e caracteristicas[modificar | modificar la font]

La flòra de la peninsula, per las siás condicions bio-istoricas, geograficas, geologicas, orográficas, etc., es una de las mai ricas e variadas de tota Euròpa, comparabla a la de païses mediterranèus coma Grècia e Itàlia e quitament de màger diversitat; se calcula qu'inclutz mai de 8000 espècias de plantas, fòrça d'elas exclusivas (endemismos).

Lo Mediterranèu es estat somés en lo passat a de grandas alteracions de climat e vegetacion, jonhut a unas variacions, de còps fòrça grandas, en lo nivèl de la mar e a de variacions en las posicions relativas de las massas continentalas (placas europèas e africanas). Amb l'intrada de plantas e l'isolament, a causa de las fluctuaciones marinas o a las periodicas glaciaciones, se pòt trobar una variada diversitat d'espècias vegetalas.

La peninsula iberica, plaçada en una importanta via de passatge entre Africa e Euròpa, se vegèt enriquida amb l'arribada, segontes cambiava lo climat, de plantas esteparias, termófilas, xerófilas, orófilas, boreo-aupinas, etc., fòrça que n'atenguèron se manténer après, mercés a la diversitat de mejans qu'existisson en las cadenas montanhudas, que lor permeton pujar en altitud se lo climat se fa mai caud, o descéner se se torna mai fred. La complexitat geologica de la majoritat de las montanhas ibericas, mai que mai de las Béticas, Sistèma Iberic e Pirenèus, aumentèt encara fòrça mai lo nombre de nòus mejans a que s'adaptar e faguèt possible la diversitat e riquesa de la flòra actuala.

La region eurosiberiana[modificar | modificar la font]

Bòsc en Cantabria.

Es representada per la zòna atlantica, que s'estend dempuèi lo nòrd de Portugau, Galícia, Principat d'Astúrias, Cantabria, Bascoat e de Pirenèus occidentales e de centralas. Se caracteriza per un climat húmedo, suavizado per l'influéncia oceánica, amb d'ivèrns templados-freds e amb una estacion shuta pauc accentuada. Lo sieu airal principal s'estend pel nòrd de Portugau, la màger part de Galícia, Astúrias, Cantabria, Bascoat, noroeste de Navarra, e de Pirenèus occidentales. Pas obstante, la siá influéncia en forma de comunitats o espècias concrètas s'estend en fòrça ponchs cap a l'interior, mai que mai en las las mitats nòrd e occidental.

La vegetacion es representada per de bòsques caducifolios de robles (Quercus petraea) e carballos (Quercus robur), amb fresnedas de Fraxinus excelsior e avellanares en los solèrs mai frescs e prigonds de fons de val. L'estança montano se caracteriza per la preséncia de hayedos e de còps, en los Pirenèus, per abetales de Abies alba; aquestes hayedos e abetales ocupan los vessants frescs e amb solèr prigond de las montanhas pas fòrça anautitas. L'influéncia mediterranèa se sent en la preséncia de encinares amb laurièr, que se plaçan en las crestas e vessants mai caudas, sobratz mai que mai de solèrs calizos, a on s'accentua la secada.

Lo profechament per l'òme a travèrs de l'istòria a transformat fòrça d'aquestes bòsques en de prats, que conservan en los sieus lindes de rèstes dels andàses o espècias del primitiu bòsc. La orla naturala es formada de de andàses e espinares que s'installan en los calveros e de parts esclaridas; son integrats per de ròsas silvestres, de romecs, de granhoèrs, majuelos e d'autres arbustos mai o mens espinoses; pòdon tanben representar aqueste papièr, los piornales e retamares. Los seguents son los principales bòsques d'aquesta zòna.

Hayedos[modificar | modificar la font]

Bòsc d'ajas.

Son los tipics bòsques atlantics que caracterizan l'estança montano de la region eurosiberiana iberica; se plaçan entre los 800 a 1500 msnm, en de solèrs frescs e mai o mens rics, tant calizos coma silicios, se sòlen plan èsser gaireben totjorn acidificados per l'intens ruscat. L'aja es un arbre que projècta una ombra fòrça prigonda, de sòrta que en las siás formacions tupidas demòran exclusas, dins la majoritat dels cases, d'autras espècias leñosas e quitament herbáceas. Lo sieu sotobosque per aiçò es fòrça paure.

Malgrat lo sieu caractèr atlantic, aquestes bòsques penetran fins al centre de la peninsula, en arribant al Moncayo; los hayedos mai meridionales de la peninsula; la Tejera negra en Somosierra-Ayllón e Montejo de la Sèrra, aqueste darrièr dins la província de Madrid. Refugiats en vaguadas e d'ombrèrs, a on tròban de condicions favorablas, la siá recuperacion e repoblacion a l'èsser desforestados es fòrça malaisit e son desplaçats pel melojo. Cap far mencion especiala a la Sèuva de Irati, en lo pirineo navarro, òm dels mai importants bòsques de hayedo-abetal existents en Euròpa, amb una superfícia aproximada de 17 000 a.

Rovièras[modificar | modificar la font]

Los bòsques de robles, sustot de carballos (Quercus robur), son los mai caracteristics de la zòna atlantica. Representan la formacion forestala tipica de l'estança basal, fins a unes 600 m d'altitud. En nautor, al ascender dins las montanhas, son substituits pels hayedos e en los fons de las vals per fresnedas e avellanares. Dels dos robles principales lo carballo e lo roble albar (Quercus petraea), lo segond es eth quau mai penetra cap a l'interior e eth quau puja mai en altitud, mas en exercint un papièr segondari; en general, quand lo climat comença a daissar notar lo sieu caractèr continental, aquestas rovièras son substituidas pels de roble melojo.

L'estança del roble es lo mai alterat, per èsser lo mai avient per de prats e de cultius. Als robles los acompanhan amb frequéncia de castanhièrs e de beces. Aquestes bòsques al se degradar es substituit per espinares, piornales e darrièr extrèm brezales e tojos. Al carballo correspondriá en origina granda part de l'airal, ocupada a l'ora d'ara per pinares e eucaliptales.

Abedulares[modificar | modificar la font]

En la província atlantica los beces forman enclaves o bosquetes al pè dels cantiles rocosos o en los clares dels hayedos, sobratz de solèrs mai paures e acidificados, acompanhats pel temblón e lo serbal de caçaires. Autres còps ocupa una quita estança, per lo dessús del domeni de l'aja, dins la zòna montana de las montanhas silíceas; aquesta estança sòl èsser de pauca extension e generalament associat amb lo roble albar e serbales.

Abetales[modificar | modificar la font]

Lo Abeto blanc (Abies alba) se plaça en los vessants frescs e amb solèr prigond de las faudas dels Pirenèus, dempuèi Navarra al Montseny, en formant abetales pures o, amb mai frequéncia, de bòsques mixtes amb l'aja. Las massas mai importantas son dins Lhèida, amb unas 17 000 a. En altitud s'estend dempuèi los 700 a 1700 msnm, mas las siás principalas massas se localizan dins las vals mai húmedos e d'ombrèrs; son de bòsques fòrça escures, amb de solèrs fòrça acides, per la descomposición de las acículas. En nautor es substituit amb cèrta frequéncia pel Pinus uncinata (Pino negre). Aquestes abetales amien de còps Acer pseudoplatanus (Arce blanc) e lo sieu sotobosque es fòrça similar al del hayedo. Coma aquestes, an un clar significat eurosiberiano.

La region mediterranèa[modificar | modificar la font]

Ocupa lo rèste de la peninsula, la màger part de la meteissa e las islas Balearas, cuya caracteristica principala, es l'existéncia d'un periòde de secada estival mai o mens vast, de dos a quatre meses, mas totjorn plan evident. La pluviosidad pòt èsser dempuèi los 1500 mm fins a mens de 350 mm e de temperaturas, sens cap gelada fòrta en de divèrses ans, dins de zònas a on totes los ivèrns s'atenhon los -20 °C o mai.

Se se prescindís de l'influéncia de las montanhas, la region mediterranèa peninsular presenta coma de bòsques tipics, los perennifolios de fuèlha endurecida: encinares, alcornocales, acebuchales, enebrales, etc. Diches bòsques venon acompanhats o remplaçats dins las zònas mai caudas e erosionadas per pinares de pino carrasco e en los arenales e de montilhas fixas per sabinares e pinares de pino piñonero. Excepcions a aquesta nòrma, la constituisson la region mai árida de sureste, de zònas bassas de las províncias de Múrcia e Almería, a on la siá unica vegetacion son los palmitos e espinares de artos e a màger nautor coscojares e lentiscales. Un autre se pòt tant dire de zònas salinas o endorreicas, amb grandas oscilaciones de temperatura, coma la depression de l'Ebre, Hoya de Baza e margas yesíferas de l'interior.

Melojares[modificar | modificar la font]

Bòsc de melojos, Quercus pyrenaica.

Lo melojo o rebollo (Quercus pyrenaica) es de totes los robles lo mai resistent a la secada e als climats de matís continental. Los sieus bòsques, de caractèr subatlántico, representan fòrça còps lo transit entre çò de mediterranèu e çò d'atlantic. Lo sieu airal peninsular es fòrça ampla e an una granda importància, sustot dins las montanhas del centre. Dempuèi l'interior de Galícia e vessant sud de la sarrada Cantábrica s'estendon pel sistèma Central, en atenhent pel sud, ja fòrça escasses, Ressègue Nevada e Cadis. Se sòlen estendre en d'altituds dempuèi unes 700-800 msnm fins als 1500-1600 msnm. Preferisson los solèrs silíceos e substituisson altitudinalmente als encinares húmedos e alcornocales; en l'estança superiora donan pas a pinares de pino albar (Pinus sylvestris) o als piornales serranos amb gimbro rastrero. En las zònas a on es mai evidenta l'influéncia atlantica venon seguits coma fasa regresiva per brezales de Erica australis, en lo rèste son mai frequents en los sieus clares e de fasas degradadas los jarales (jara amb fuèlha de laurièr) e cantuesos. Lo sieu airal natural sòl èsser ocupada per pinares de pino albar o pino maritim.

Sotòs, Bòsques de ribièra e fons de val[modificar | modificar la font]

En aquesta region, representan enclaves de bòsques caducifolios favorits per l'umiditat del solèr, que se manten gaireben tot l'an; aquò lor permet evitar lo long periòde de secada estival, que caracteriza al climat mediterranèu.

Bòsc de ribièra, riu Tajuña.

En eles se dona un bandeado caracteristic, dempuèi lo bòrd del cauce a l'exterior, de manièra que los bòsques mai freatófitos se plaçan en lo bòrd (alisedas, saucedas) e los mens depenentes de l'aiga en l'exterior (fresnedas, olmedas, choperas).

Aquestes bòsques son formats de sauces, chopos, alisos, fresnos, olmos e de còps tanben de melojos, tilos, de beces e avellanos. Quand la preséncia de l'umiditat comença a amendrir dins de zònas mai áridas de la Val de l'Ebre, Levatz e mitat meridional de la Peninsula, la aridez ven sovent acompanhada per una aumentacion de sals en lo solèr; en aquestas condicions nos trobam amb de formacions de arbustos de tamariscos, adelfas e carrizo (Saccharum ravennae), de còps acompanhats per qualque brezo. En los solèrs silíceos pas salinos, coma los de Sèrra Bruna e Montanhas de Toledo, amb tamujales, qu'en las situacions mai caudas, van acompanhadas de adelfas e tamariscos.

En los terrens basses de l'interior, sustot en los margosos e arcillosos, son mai frequents las olmedas (Ulmus minor) e choperas, acompanhadas en d'escasenças per fresnos e sauces. En los fons de val granitica e en las ribièras de terrens silicios existisson de formacions fòrça tipicas de fresno amb melojo, mai que mai al pè de las sèrras interioras. Las hoces protegidas de la Serranía de Conca amien coma de bòsques ribereños de formacions mixtas de tilo e avellano, amb fresnos, sauces e olmo montano (Ulmus glabra). Aquestes bòsques, a l'ocupar de terrens fòrça fértiles, a on l'òme a establit los sieus òrts dempuèi fòrça ancian, son pas plan conservats.

Pinsapares[modificar | modificar la font]

Lo pinsapo o abeto mediterranèu (Abies pinsapo) constituís una veritabla reliquia qu'es demorat preservada en las sèrras de Màlaga e Cadis. Los pinsapares son emparentados amb los relictos abetales norteafricanos de la cadena de Yebala, dins Marròc. Se ponon en contacte e forman de còps de comunitats mixtas amb quejigos e encinas. Entre las espècias leñosas que li acompanhan en los sieus bòsques se comptan lo majuelo, agracejo, rusco, durillo, gèdra e Daphne laureola.

Forma bòsques densses e escures en enclaves fòrça concrèts, amb d'anautitas precipitacions (de 2000 a 3000 mm, a causa del brusco enfriamiento, per elevacion, dels vents cargats d'umiditat), en d'altituds superioras als 1000 msnm. Lo bòsc presenta abundancia de musgo e líquenes, mas un nombre fòrça limitat de arbustos e herbáceas. En tot cas ocupan las zònas nautas de las montanhas (la sèrra de las Nèus, sèrra Bermeja ambedoas en Màlaga, sèrra de Grazalema) part en Màlaga e Cadis a on produch de la proteccion e la repoblacion, en los darrièrs ans an atengut s'estendre de forma importanta.

Encinares[modificar | modificar la font]

Encinar húmedo Amb alcornoques.

Forman los bòsques naturales de la màger part de la zòna mediterranèa e penetran tanben en las solanas e de vessants mai caudas de la zòna atlantica; s'estend dempuèi lo nivèl de la mar, a on l'espècia es Quercus ilex subsp ilex, fins als 1400 msnm, dins qualques montanhas e nautas planicies de l'interior; dins la zòna continentala, la encina qu'apareis es la Quercus ilex subsp rotundifolia, mai resistenta a aqueste climat. La encina pòt pujar a màger altitud, mas ja aisladamente, sens formar bòsc. Los encinares costièrs e de las montanhas sublitorales son extraordinàriament rics e variats, amb nombroses arbustos e lianas; sòlen lor acompanhar zarzaparrillas, madreselvas, gèdra, durillo, rusco e, en lo suroeste peninsular, olivos silvestres. Los encinares baleares son tanben rics e amien associats qualque espècia caracteristica de las islas coma lo ciclamen balear (Cyclamen balearicum Willk.).

Cap a l'interior de la Peninsula se van empobreciendo progressivament, a mesura que s'accentuan las caracteristicas continentalas del climat, despareisson granda part de las espècias mai sensiblas al fred. Los encinares continentales, sobratz de solèrs desprovistos de cal, sòlen èsser rics en de gimbros (Juniperus oxycedrus) e son substituits per altitud e en los vessants mai frescs per melojares, aqueste fenomèn s'aprècia en la sèrra de Guadarrama; quand se destruís lo encinar, los solèrs son tan paures e las condicions ambientalas tan pauc favorables, que condusís a matorrales paupérrimos, dominats per la jara comuna, lo cantueso e lo romero. Sobratz de solèrs calizos arriba qualquarren similar, sustot per lo dessús dels 900 de mètres d'altitud, las encinas se veson acompanhadas per la sabina albar e la praubesa de arbustos es tan granda, que la meteissa carrasca (encina arbustiva) domina gaireben en solitari las primièras fasas de regresión. La degradacion per crema o tala condusís a matorrales de toja (Genista scorpius), tomillo e espliego.

Alcornocales[modificar | modificar la font]

Alcornoque.

Los alcornocales ocupan en la Peninsula a l'entorn d'un milion d'ectaras, mai de la mitat de l'extension mondiala d'aqueste tipe de bòsc.

Lo alcornoque requerís de solèrs silíceos, de textura arenosa e un climat doç e qualquarren húmedo, s'aquestas condicions se complisson desplaça totala o parcialament a la encina; s'assòcia a aquesta amb cèrta frequéncia e tanben als quejigos (Quercus faginea subsp. broteroi). L'airal qu'ocupan los alcornocales correspond en Catalonha sustot la mitat mai orientala dins de zònas costièras, Menorca, Sèrra de Espadán (Castelló) e sustot al cuadrante suroccidental, de províncias de Màlaga, Cadíz e Huelva. Alternan Fòrça còps amb las encinas, qu'ocupan las solanas e de vessants mai shutas e amb los quejigares de Quercus canariensis, qu'ocupan los barrancs e de vessants frescs e umbrosas.

Los alcornocales amien frecuentemente olivos silvestres, e a l'aital coma qualques encinares frescs, sòlen anar acompanhats per madroñales amb labiérnago (Phillyrea angustifolia) qu'ocupan los clares del bòsc e dominan las fasas regresivas. En Andalosia occidental son tanben frequents, coma de compausants de l'ecosistèma, los piornales o escobonales en dominant lo genre Teline.

Quejigares[modificar | modificar la font]

Bòsc de quejigos Torrecuadrada de las Vals.

Amb lo nom de quejigar se coneisson de bòsques de fòrça distintas de caracteristicas. Los quejigares de Quercus canariensis son plan representats en Andalosia occidental e fòrça desdibujados per hibridaciones en Catalonha e sarrada Mariánica. Son los mai exigentes en çò que tanh a temperatura e umiditat, per çò que se sòlen pas aluenhar de l'influéncia maritima; preferisson los ombrèrs mai frescs, vaguadas húmedas e de bòrds de riuet de l'estança inferiora. En general alternan amb los alcornocales, que li desplaçan a el dins las zònas mai frescas, e coma eles, preferisson los solèrs silíceos. En los sieus clares e d'estapas degradadas son frequentas los piornos (Teline sp., Cytisus baeticus), brezos (Erica arborea, Erica scoparia) E jaguarzos (Halimium lasianthum).

Los quejigares de Quercus faginea subsp faginea son los mai tipics e frequents en la Peninsula, doncas que s'estendon dempuèi Andalosia (Serranía de Ronda) fins a las faudas dels Pirenèus. Son fòrça mai resistentes al fred e secada que lo Quercus canariensis; requerisson per contra de solèrs mai frescs e prigonds que los encinares, qu'entran amb el dins contacte. E mai se se crían en quin tipe que siá de solèr, en los silíceos sòl jogar un papièr segondari front a la encina, alcornoques e melojos; es sol en los solèrs calizos a on forma de bòsques de qualque consideracion, mai que mai en lo cuadrante nororiental e centre de la Peninsula. L'airal natural que li correspond al quejigo es frequent lo pino salgareño (Pinus nigra subsp salzmannii), qu'es sovent estat estendut als sieus expensas. Los quejigares sòlen amiar amb frequéncia arces, serbales, guillomos, aligustres e cornejos; per degradacion pòdon donar origina a vastes matorrales de boj.

Lo darrièr quejigo, Quercus faginea subsp broteri es mai exigent en umiditat e mens resistenta al fred. S'estend principalament pel cuadrante suroccidental e preferís los solèrs silíceos, qualquarren frescs. Mai frequent qu'en formant de massas puras, se li tròba associat a alcornoques e encinas.

Pinares[modificar | modificar la font]

Pino albar.

Los pinares naturales e nativos peninsulares mai caracteristics, son los de pino negre (Pinus uncinata) e pino albar (Pinus sylvestris). Lo primièr va amb frequéncia associada al Rhododendron ferrugineum, arándanos, Salix pyrenaica e d'autras espècias arbustivas, en l'estança subalpino dels Pirenèus. Sobre los solèrs calizos mens ruscats sòl anar acompanhat per la sabina rastrera, gayuba e de gimbros (Juniperus communis subsp. hemisphaerica). Los sieus bòsques constituisson lo limit altitudinal del bòsc en granda part dels Pirenèus, en podent ascender fins als 2400 de mètres.

Lo pino albar exercís lo meteis papièr dins las autras montanhas peninsulares, tant silíceas coma calizas. Es acompanhat e superat en altitud per piornales, enebrales enanos e matorrales almohadillados de nauta montanha. Lo sieu limit altitudinal inferior demòra desdibujado per èsser estat estendut a expensas de bòsques caducifolios.

A una nautor mièja e sobratz solèr generalament silíceo avèm al pino resinero (Pinus pinaster) qu'en Galícia davala a nivèl de la mar e al dedins alterna amb los melojares. Sobratz de solèrs calizos, lo pino salgareño (Pinus nigra subsp salzmannii) qu'exercís un important papièr en fòrça de las montanhas del centre, èst e sud de la Peninsula; a la meteissa nautor sòl desplaçar a l'anterior en los solèrs amb cal. Ambedós son remplaçats en nautor pel pino albar.

Los mai cauds de totes los pinares son los de pino carrasco (Pinus halepensis) que se plaçan en crestones rocosos e vessant assolelhat, dempuèi lo nivèl de la mar, es lo pino de las còstas mediterranèas, fins als 800-1000 msnm d'altitud al dedins, preferisson los solèrs calizos.

Lo pino piñonero (Pinus pinea), benlèu lo mai caracteristic de totes, es un especialista en de solèrs arenosos. Forma vasta de formacions tant en los arenales de l'estança inferiora, de províncias de Cadis e Huelva, coma en de ponchs de l'interior (Valladolid, Conca, Madrid). S'a de fin finala mencionar, per l'importància de las siás repoblacions e cultius, al pino de Monterrey (Pinus radiata).

Sabinares[modificar | modificar la font]

Sabina albar.

Los sabinares de sabina albar (Juniperus thurifera) constituisson una coriosa formacion qu'ocupa las nautas parameras e mesetas de l'interior, gaireben totjorn per lo dessús dels 900 de mètres d'altitud. Los sieus principales bòsques son dins la Serranía de Conca, Sistèma Iberic, Alcarria, Maestrazgo e d'autras montanhas de l'interior. Normalament pas forman de bòsques densses, en mostrant una estructura de pargue o bòsc adehesado. Preferisson los solèrs desvolopats envolopa calizas, mai que mai los de tonalidades ocre o rojiza e rics en argila, de caractèr relicto (Terra ròsa, Terra fusca); en d'escasenças, coma dins la zòna de Tamajón (Guadalajara), colonizan tanben los terrens silíceos.

Son adaptats a un climat excepcionalmente dur e continental, a on practicament pas tròban competéncia d'autra espècia arbórea; sonque la encina, qu'ocupa qualqu'uns dels ancians sabinares desboscalhats e lo pino salgareño sòl li acompanhar amb cèrta frequéncia. Lo gimbro comun (Juniperus communis subsp. hemisphaerica) Es abitualament una espècia segondària d'aquestes sabinares. En nautor se ponon en contacte amb pinares de pino albar e amb la sabina rastrera; aquesta darrièra forma partís de còps de la siá estrato arbustivo.

Lo fach de trobès la màger part dels còps dins de zònas que son demorats al descobèrt pendent granda part del Terciario e sobratz de solèrs considerats relictos, fa a pensar en una granda antiquitat per aquestes sabinares. Las duras condicions climatológicas, amb la superfícia del solèr somés a de procèsses de gelada e de desgèus alternatius (crioturbación), dificulta lo desvolopament de matorrales anautits. Las siás estapas regresivas sòlen èsser matorrales almohadillados de cambrones (Genista pumila) o tomillares e de prats de dent dominat per matillas enanas e gramíneas de fuèlha punzante. En las siás localizacions de mendre altitud pòt alternar tanben amb espliego e aliaga. La sabina negral (Juniperus phoenicea) sòl exercir abitualament un papièr segondari e forma pas sovent de bòsques densses. Sol en qualques repisas rocosas o en de mejans especiales coma las montilhas fixas e arenales subcosteros aquerís qualque importància forestala.

Matorrales De nauta montanha mediterranèa[modificar | modificar la font]

La nauta montanha mediterranèa, per lo dessús dels 1700 msnm, presenta unas caracteristicas especialas. Los ivèrns son fòrça durs e esperlongats; la cobertura de la nèu e las fòrtas geladas empedisson gaireben tota activitat biologica. Un còp desparegut la nèu, lo solèr se reseca amb rapiditat, per la fòrta insolación e d'anautitas temperaturas, que s'atenhon en estiu. Lo periòde de temps avient pel desvolopament vegetatiu es per tant fòrça cuert e per las rasons descrichas, la majoritat dels còps shuts. En aquestas circonstàncias, lo bòsc comença a entrar dins crisi, en essent substituit per piornales e matorrales pluvinulares; aquestes van acompanhats en los sieus nivèls inferiors per pino albar, representat per d'exemplars isolats retorcidos e desformats per la nèu.

En las montanhas silíceas coma lo sistèma Central, sèrra de l'Estela, sistèma Iberic soriano e part de las montanhas cántabros, es ocupat per matorrales de piorno serrano (Cytisus purgans) o gimbro rastrero (Juniperus communis subsp. Aupina). En Sèrra Nheuarada domina per contra, en de condicions semblantas, la Genista baetica acompanhada de còps per piorno serrano e per d'autra subespecie de gimbro (J. communis subsp. hemisphaerica). En las montanhas calizas coma las del Maestrazgo e Serranía de Conca, çò de caracteristic es una formacion arbustiva de sabina rastrera (Juniperus sabina) acompanhada per pino albar. En las montanhas calizas d'Andalosia es destacabla lo papièr dels matorrales pluvilunares e almohadillados de (cambrones).

Orlas arbustivas O sotobosques[modificar | modificar la font]

Las orlas arbustivas, dempuèi un ponch de vista ecologica son fondamentalas en los ecosistèmas forestales per garantir la regeneracion naturala del bòsc, en mai de proporcionar neuritud e refugi a la fauna associada. Son compausadas per arbustos espinoses, segontes lo bòsc e lo climat, coma per de tojas, boj, tomillares, etc.

Serias de regresión[modificar | modificar la font]

Es possible conéisser las estapas successivas del procès de degradacion de qui que siá de las nòstras formacions boscosas, dempuèi lo sieu estat excellent fins a la fasa finala de desertización. Aquestes estadis o d'estapas regresivas, referits als bòsques de frondosas son los seguents:

  1. Bòsc dens representatiu de l'excellent natural, caracterizat per las espècias titolèsses, compatiblas amb las condicions biologicas localas.
  2. Bòsc esclarit, encara amb predominança de las espècias titolèsses, mas amb representacion abondiua de arbusto o d'espècias en barreja (acebo, arce, fresno). Frequenta predominança de las leguminosas en lo matorral de sotobosque.
  3. Estapa dels pinares. Las espècias titolèsses an desparegut practicament, aital coma la siá vegetacion associada. Amassa amb los pinos, fa la siá aparicion un matorral heliófilo e invasor, gaireben totjorn a basa de las familhas cistaceaeas e ericaceaeas.
  4. Desaparicion del estrato arbóreo e las siás espècias associadas son substituidas progressivament per matorrales representatius d'una degradacion mai avançada; frequéncia de plantas espinosas (de tojas, granhoèr, etc.) e predominança de lamiáceas e compausadas (tomillo vulgara, espliego, poleo, etc.).
  5. La tampa vegetala a redusit, pas sonque la siá talha, mas, tanben l'airal qu'ocupa; ara la forma un tapís herbáceo e discontinuo, amb predominança generala de las gramíneas. Las plantas leñosas demòran redusidas a qualques matillas, aflorando la ròca maire, coma consequéncia de la erosión. Païsatge general tipe estepa.
  6. L'estapa finala de la regresión es representada pel solèr desertizado.

Vejatz-vos tanben[modificar | modificar la font]

  • Vegetacion d'Espanha
  • Vegetacion d'Euròpa
  • Bòsques d'Euròpa
  • Anexo:Flòra de la peninsula iberica e Baleara

Nòtas[modificar | modificar la font]

Referéncias e bibliografia[modificar | modificar la font]

  • Blanco, Emilio (1998). Los bòsques espanhòles. Barcelona: Lunwerg. ISBN 84-7782-496-7. 
  • Ferreras, Casildo E Arozena, María Eugenia (1987). Geografia Fisica d'Espanha: Los bòsques. Barcelona, Aliança Editoriala. ISBN 84-206-0254-X. 
  • Ortuño, Francisco; Ceballos, Andrés (1977). Los bòsques espanhòles. Madrid: Incafo. ISBN 84-400-3690-6. 
  • Rivas-Martínez, S. (1987). Memòria del mapa de serias de vegetacion d'Espanha 1:400.000. Madrid. ICONA. Ministèri d'Agricultura, Pesca e Alimentacion. ISBN 84-85496-25-6. 

Enlaces Extèrnes[modificar | modificar la font]