Raimon

Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.
Anar a : navigacion, Recercar


Ramon Pelegero Sanchis (nascut a Xàtiva (País Valencian) lo 2 de decembre de 1940, mai conegut jos son escais d'artista Raimon, es lo cantaire valencian mai conegut internacionalament.

Biografia[modificar | modificar la font]

Jove trabalhèt un parelh d'annadas per la ràdio de sa vila, e i descobrís lo mond del disc amb de cantaires tan variats coma la francesa Juliette Gréco, los Platters o l'andalós Juanito Valderrama.

Quand faguèt vint-e-un ans, se mudèt a Valéncia per i estudiar l'istòria. Foguèt en aquel temps que descobriguèt sa cultura en far sas primièras lecturas del poèta medieval Ausiàs March, de Salvador Espriu, de Josep Pla e de l'escrivan valencian Joan Fuster, demest d'autres. Abans, pr'aquò, èra ja nascuda sa cançon mai emblematica: Al vent. Èra aquesta sa primièra cançon, espelida de l’experiéncia de far lo "paquet" pendent un trajècte en mòto.

En 1962, Raimon faguèt sa primièra representacion publica, del temps que se donavan de prèmis literaris. Pauc de temps aprèp, en acabar una amassada a Castelló, ont participavan Els Setze Jutges, cantèt per eles dins una tavèrna. Josep Maria Espinàs ne demorèt gòrjabadat e lo convidèt a far un espectacle a Barcelona, al Fòrum Vergés. La capitada foguèt immediata. Raimon suspreniá per la forma e tanben lo contengut de sas cançons. Pel crit, per l'existencialisme rebèl que s'escapava de sos tèxtes. S'alunhava del biais de far "a la francesa" dels Setze Jutges e porgissiá una vision del mond que proveniá pas de la borgesiá barcelonesa d'ont sortissián Josep Maria Espinàs, Delfí Abella, Enric Barbat e los autres, mas de les classas obrièras valencianas. Plan lèu, en 1963, apareguèt, publicat per Edigsa, son disc primièr que teniá Al vent, Som, La pedra e A colps. Aqueste disc venguèt lèu lèu una capitada inesperada de vendas.

En seguida d'aquesta capitada, recebèt una proposicion curiosa: participar al Festival de la Cançó Mediterrània amb una cançon en catalan. Reticent a la debuta, Raimon acabèt qu'acceptèt "per voluntat de servei al país i a la llengua". Raimon, amb una carbata e sens la guitarra, cantava, amassa amb Salomé, que interpreta la version femenina del tèma, Se'n va anar, cançon d'amor de Josep Maria Andreu i Lleó Borrell. L’aleshores ministre d’Información y Turismo, Manuel Fraga comenta: “No pasa nada porque haya una canción en catalán”. La cançon, votada pel public, ganhèt lo primièr prèmi. A partir d'aquel moment, la Cançon catalana, considerada fins alara coma un fenomèn minoritari e inofensiu, començarà a recebre de contunh las atencions de la censura e de las institucions franquistas, amb tota la tièra d'enebicions qu'aquò pòrta.

Un brin mai tard, espelís lo segond disc de Raimon, amb lo títol se'n va anar e tres autres tèmas: l'existencialista Disset anys, Cançó del capvespre (la primera mesa en musica que Raimon faguèt d'un poèma de Salvador Espriu) e Ahir, lèu coneguda per son sostítol: Diguem no, que pendent maitas annadas deurà èsser cantada amb de leugièras modificacions del tèxt original: "Hem vist tancats a la presó homes plens de raó" venguèt "Hem vist que han fet callar molts homes plens de raó". Raimon mai tard confessèt que volguèt metre amassa Se’n va anar e Diguem no que, se lo disc èra proibit, caldriá fòrabandir las doas a l'encòp.

En 1964 apareguèt un tresen disc, que ne cal remarcar las cançons D'un temps d'un país e Cançó de les mans. Aquela meteissa annada sortiguèt a lum un primièr disc, enregistrat en dirècte, amb un public menut. Contén de versions de la part màger de de las cançons publicadas anteriorament: Al vent, Som, La pedra, A colps, Perduts, Disset anys, Cançó de les mans, Diguem no, D'un temps, d'un país, La nit e dos títols novèls Si em mor e Cantarem la vida. Curiosament, la censura obliguèt a apondre a aqueste títol -ont se pòt ausir: "Cantarem la vida d’un poble que no vol morir"- un còr que repetís "Israel, Israel", e, cas que los qu'escotan poguèssen pensar que Raimon se referissiá a un país mai pròche.

En 1965 Raimon cantèt per primièr còp a Barcelona sens la companhiá d'Els Setze Jutges o d'autres cantaires: son primièr recital en solitari se faguèt a l'Aliança del Poble Nou. Aquel meteis an comencèron sas activitats internacionalas: es demandat per l'Universitat bèlga de Lovaina. Publiquèt puèi un disc amb quatre cançons d'amor dedicadas a aquela que vendriá l'annada seguenta sa femna. Los títols son En tu estime el món, Treballaré el teu cos, Si un dia vols e No sé com.

L'annada seguenta se debanèt son recital istoric a l'aire liure a l'Institut Químic de Sarrià, lo primièr acte vertadièrament massiu de la Cançon catalana, e faguèt sos primièrs espectacles a París (a la Mutualité e l'Olympia) e en Alemanha. Apareis, amb una cobèrta de Joan Miró, l'album Cançons de la roda del temps, que i botèt entièra en musica la seccion centrala del libre de Salvador Espriu El caminant i el mur, dotze poèmas que traçan lo cicle solar e a l'encòp lo cicle vital de l'òme, als quals Raimon apond coma clausura un tèma de caracter mai civic que non pas metafisic, Inici de càntic en el temple, que coneisserà una brava capitada gràcias mai que mai a sa fin contundenta: "Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble".

En França sortiguèt un album enregistrat en dirècte lo 7 de junh a l'Olympia, que se ganhèt l'annada seguenta lo prèmi Francis Carco al melhor cantaire estrangièr, decernit per l'Académie du Disque Français. I trobam fòrça tèmas ja coneguts, amb una version pas censurada de Diguem no e d'autres d'inedits a l'Estat espanhòl: lo tèma sus l'emigracion Cançó del que es queda, No em mou al crit, una reivindicacion de la Cançon coma aisina de pensada e de combat, e Cançó de la mare.

En 1967 faguèt al Teatre Romea çò que seriá la primièra tièra de recitals d'un cantaire en catalan. Tanben cantèt a Cuba, Suïssa e d'autres païses. Aprèp un concèrt al Palau de la Música Catalana celebrat lo 28 de genièr, apareguèt l'àlbum en dirècte Raimon al Palau, amb dotze cançons, cap d'elas inedita discograficament. L'aspècte mai remirable de l'àlbum es aquel ambient plan intens que respira l'enregistrament: Raimon i èra mai qu'un cantaire, venguèt lo portavotz d'inquietuds socialas e politicas partetjadas per un public cada còp mai important. Aquela meteissa annada sortiguèt un darrièr disc, que s'i pòt remarcar Petita cançó de la teva mort, de Salvador Espriu, consacrada a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, e un classic novèl: País Basc, ont l’expression "Gora Euskadi" deguèt èsser remplaçada per "Gora gora".

En 1968 publiquèt lo primièr disc amb l'ostal d'edicion Discophon, amb lo poèma d'Espriu Indesinenter. Aquela meteissa annada faguèt dos recitals istorics mai: lo primièr dins l'ara desaparegut Price, dins un festival en favor del movement obrièr e l'autre a la Facultat de Sciéncias Economicas de Madrid. A partir d'aqueste darrièr concèrt, escriguèt la cançon Divuit de maig a la Villa. Cantèt tanben per Mexic, Alemanha, Suïssa e Cuba.

Un annada mai tard, anèt tornarmai a l'Olympia de París: n'espeliguèt un novèl disc publicat sonque en França, amb de tèmas inedits dins l'Estat espanhòl, coma Contra la por.

Aprèp un novèl títol, que teniá sa primièra e inoblidabla mesa en musica d'Ausiàs March, Veles e vents, en 1970 sortiguèt lo disc Per destruir aquell qui l'ha desert, arranjat per Lleó Borrell e amb una cobèrta d'Antoni Tàpies. La primièra cara, consacrada entièrament a de mesas en musica de poètas catalans del sègle XV, compren lo poèma Desert d'amics -lo títol original, Presoner, foguèt tombat per la censura- de Jordi de Sant Jordi, un fragment del Llibre dels bons amonestaments, d'Anselm Turmeda, titulat Elogi deIs diners, e quatre poèmas d'Ausiàs March: Veles e vents, Així com cell, Quins tan segurs consells e Si com lo taur. Dins la segonda cara, a mai de la cançon Indesinenter sortida d'un poèma d'Espriu, se pòdon trobar cinc tèmas amb tèxt del quite Raimon: Societat de consum -una de sas escassas cançons claufida d'ironia-, Quan creus que ja s'acaba, De nit a casa, T'ho devia e Sobre la pau.

En 1971 sortiguèt un autre disc que ten 13 de març, cançó dels creients-cançon compausada a partir d'un autre recital particularament emotiu- e la cançon d'amor Quan te'n vas. Aquela meteissa annada apareguèron de disques sieus en França, als Estats Units e Uruguai e partiguèt en concèrt a Uruguai, Chile e Argentina.

Pendent un parelh d'annadas, Raimon publiquèt d'autres disques a l'estrangièr e realizèt de centenats de recitals multitudinaris.

En 1973 publiquèt lo libre Poemes i cançons, amb un prològ de Manuel Sacristán.

En 1974 sortiguèt lo disc A Víctor Jara, amb la collaboracion de musicians francesrs d'avantguarda coma Michel Portal. A son endedins teniá fòrça poèmas en musica, d'Ausiàs March (No em pren així e Lo jorn ha por), Joan Roís de Corella (Si en lo mal temps), Joan Timoneda (So qui so) e Pere Quart (Una vaca amb un vedellet en braços). Los tèxtes originals de Raimon son T'he conegut sempre igual, cançon extraordinària que parla de la clandestinitat, que foguèt escricha aprèp una trobada fortuïta amb Gregori López i Raimundo qu'èra perseguit, Molt lluny, un retorn nostalgic cap al temps de l'adolescéncia, Morir en aquesta vida, una negacion del suicidi que compta una citacion literala de Majakovskij, lo tèma sus la trentena Amb tots els petits vicis e la supèrba cançon d'amor Com un puny, escricha amb de decasillabs de cesura a la quatrena sillaba, coma o fasiá d'Ausiàs March, e amb una rima consonanta insolita en cò de Raimon. La dedicatòria a Víctor Jara, cantaire chilen assassinat quand se faguèt lo còp d'Estat de Pinochet en setembre de 1973, queda justificada amb l'inclusion d'Amanda, la version catalana de la cançon de Jara Te recuerdo, Amanda. Aquela meteissa annada espeliguèron dos àlbums de mai. L'un, en França, T'adones, amic, amb de cançons divèrsas enebidas al sud dels Pirenèus. L'autre, Campus de Bellaterra, enregistrat en dirècte pendent un recital multitudinari a l'Universitat Autonòma de Barcelona. S'i pòdon trobar de cançons divèrsas ineditas, que totas tenon un contengut civic de pes: Qui ja ho sap tot, A un amic, 18 de maig a la Villa, No em mou al crit, Quan jo vaig nàixer e lo poèma d'Espriu, dedicat a Pompeu Fabra, El meu poble i jo.

En 1975, mentre que Franco èra a agonizar, Raimon cantèt al Palau d'Esports de Montjuïc, ont estrena un de sos classics mai indiscutibles: Jo vinc d'un silenci.

L'annada seguenta, en plena efervescéncia predemocratica, cantèt al Pabalhon d'Espòrts del Real Madrid, lo primièr d'abril. Aqueste concèrt deviá èsser lo primièr de quatre recitals, pasmens los autres tres foguèron enebits. L'ambient incredible del concèrt foguèt encabit dins un àlbum doble, El recital de Madrid. L'estiu d'aquela meteissa annada, cantèt pel primièr e darrièr còp a las Sis Hores de Cançó a Canet (de Catalonha). Foguèt l'edicion mai multitudinària d'aqueste festenal, amb mai de seissanta mil personas que remplissián lo Pla d'en Sala de Canet de Mar. Pendent lo concèrt de Raimon, al moment precís que cantava Inici de càntic en el temple, una grua auborèt al costat de la scèna una enòrma bandièra catalana, e ne faguèt un dels moments mai emotius d'aquela nuèch.

A partir d'aquel moment, Raimon esmercèt fòrça esfòrces per evitar de dintrar dins lo "Musèu de la Resisténcia". A mai se durant l'annada 1977 menèt quatre concèrts al Palau d'Esports, fugiriá mai e mai los concèrts multitudinaris. Aital se neguèt a se marcar politicament dins d'actes qu'organizavan los partits politics. Comencèt a mai a far sos concèrts acompanhat d'un contrabassista, abans de portar tot un grop acompanhador -fins aquel moment Raimon de longa se fasiá sas representacions tot solet, amb sa guitarra.

Abans de partir far una primièra virada per Japon, en 1977 espeliguèt l’album Lliurament del cant, qu'amassava de poèmas de Joan Timoneda (Bella, de vós so enamorós, Qui té anguila per la cua), de Salvador Espriu (Potser arran de l'alba) e qualques tèxtes sieus: Qui pregunta ja respon, las dificilas e plan bèlas Un lleu tel d'humitat, Tristesa el nom, Com una mà, Que tothom, A Joan Miró -una cançon pas precisament novèla, mas qu'èra inedita dins l'Estat espanhòl- e una version d'estúdio de Jo vinc d'un silenci.

Dos ans aprèp, en 1979, apareguèt un nou àlbum, Quan l'aigua es queixa, que presentèt amb set recitals al Palau de la Música. Aqueste album conten de poèmas d'Espriu (Nous cants de llibertat e l'ironica e insolitament swing I beg your pardon), Ausiàs March (Si em demanau e On és lo lloc), e tanben de tèxtes personals: coma l'esplendida Als matins a ciutat, L'última llum, Un sol consell, No el coneixia de res, Fou un infant, Perquè ningú no em contarà els seus somnis, I després de creure tant e Andreu, amic –dedicada a l’escultor Andreu Alfaro. Es aquí que Raimon atenguèt amb aquelas cançons çò que se considera son autentica maduretat poetica, en defugir a l'encòp lo reduccionisme que molts volián desqualificar-lo e arraconar-lo.

Pr'amor de bastir una recopilacion de tota son òbra, en 1981 Raimon enregistrèt tornar totas sas cançons, amb d'arranjaments novèls de Manel Camp e d'Antoni Ros Marbà. En resulta un ensems de dètz disques, ont s'i gropan los tèmas d'un biais tematic: Orígens, Cançons d'amor, Ausiàs March, Dedicatòries, Cançons de la roda del temps (Espriu), He mirat aquesta terra (Espriu), Poetes dels segles XV i XVI, Amb els silencis i les nostres paraules e L 'aigua del temps que vius. Lo disc desen (Testimonis) es bastit amb d'enregistraments en dirècte e ten una version d'Al vent cantada en japonés per una corala japonesa. Los unics tèmas inedits que compren Raimon. Totes les cançons (prèmi Ciutat de Barcelona) son qualques esplendidas mesas en musica de Joan Roís de Corella, Joan Timoneda, Ausiàs March e Salvador Espriu.

En 1983 publiquèt Les hores guanyades, un dietari que i trobam de pensadas interessantas sul moment politic -l'ensag de còp d'Estat del 23 de febrièr lo susprenguèt en plen enregistrament-, lo trabalh d'artista e d'autras tèmas de mai.

A partir d'aquel moment, Raimon apareguèt pas gaire en public, e enregistrèt de biais escàs. Publiquèt un novèl album en 1984, Entre la nota i el so, amb de cançons plan interessantas coma Lluny de la pedra i de l'aigua e Al meu país la pluja.

L'album seguent (Presències i oblit, 1987), marquèt una incursion corteta de Raimon dins l'univèrs de la musica electronica e amb d'instruments coma la batariá e los sintetizaires (los arranjaments foguèron faches per un percussionista, Ezequiel Guillén Saki). Dins la presentacion del disc al Palau de la Música, Raimon actua per primièr còp quasi tot lo recital sens agafar a la guitarra e assaja un joc gestual amb d'efieches brilhants: per exemple, la fin de Com un puny. S'i pòt trobar de tèmas fòrça interessants d'un caractèr intimista plan marcat: Del blanc i el blau, La mar respira calma -escrich en seguir lo biais d'Espriu-, Primer parlaré de tu, etc.

Raimon trigarà exactament una decada per enregistrar un disc de cançons novèlas, pasmens això vòl pas dire que restèsse inactiu: formèt un grop estable d'acompanyament que li va com l'anell al dit -guitarras, contrabaix, violoncel e acordió- e actua amb mesura e sonque dins de condicions artisticament optimalas.

En 1992 se n'anèt un còp mai en virada per Japon, e cantèt a mai dins divèrsas universitats dels Estats Units. El mateix any, sorprèn més d'un en fer-se càrrec de Literal, un programa a TVE-Catalunya dedicat al mond del libre.

Lo jorn de Sant Jòrdi de 1993, se faguèt un recital grand dins lo Palau Sant Jordi de Barcelona, davant uns divuit mil espectadors, amb motiu del trenten anniversari de la publicacion d’Al vent. Raimon i cantèt fòrça cançons, però per l'escenari també passen molts artistes que han compartit experièncias amb el al llarg de molts ans: L'uruguaian Daniel Viglietti, lo basc Mikel Laboa, lo portugués Luis Cilia, lo mitic folksinger american Pete Seeger... Los catalans convidats foguèron Serrat, ancian rival, e amic reconciliat, Ovidi Montllor -poc abans que se li declarés lo cancèr que va posar fi a la seva vida-, e Pi de la Serra. També hi actuen lo grop japonés Warabi-za, la Coral Sant Jordi, dirigida per Oriol Martorell, e la banda La Lira Ampostina.

Aquela meteissa annada espeliguèt una novèla Integral de Raimon, aqueste còp en CD. L'òbra, que se ganhèt lo Palmarès des Palmarès que atorga la Nouvelle Académie du Disque Français, aplega un total de cent vint-e-una cançons devesidas aital: Orígens i dedicatòries, Cançons d'amor i de lluita, Cançons de la roda del temps i d'altres poemes de Salvador Espriu, Ausiàs March i alguns poemes dels segles XV i XVI, Aquest cant vol ser plural i Coincidències, dissidències, indecències i algunes rareses. Lo darrièr CD, es dedicat a d'enregistraments en dirècte.

A la debuta de 1997 apareguèt enfin un disc amb de cançons novèlas, Cançons de mai, esplèndidament arranjat per Manel Camp. Aplega set musicacions d'Ausiàs March e sièis tèmas pròpris, entre els quals cal destacar la irònica i punyent Soliloqui solipsista, que donarà lloc a un original videoclip.

El mateix any li foguèt decernida la Medalha d'Aur de la Generalitat de Catalunya -uns quants anys abans aviá refusat la Creu de Sant Jordi. Jol títol Cançons de mai. Cançons de sempre Raimon fa actuacions a Perpinhan, a Xàtiva -li negaran un teatre de la ciutat de València amb d'excusas de mal pagador-, a Mallorca... e dins lo Palau de la Música de Barcelona, ple de gom a gom pendent de jorns. També farà una comentada virada pel Reialme Unit. Un dels fets més sonats de l'any serà la xiulada que rep a la madrilenya Plaza de las Ventas, on actua dins un acte d’omenatge a Miguel Ángel Blanco, assassinat per l'ETA. Un acte manipulat pel PP, e amb un cartell digne de l'Espanha mai folclorica -de Julio Iglesias a Raphael. Un sector del public acceptèt pas que Raimon cante en catalan, qu'afirme publicament que canta dins la modalitat del catalan que se parla al País Valencian e recòrde que la cançon País Basc foguèt enebida del temps de la dictatura franquista. L'acte foguèt retransmés per TVE, e lo fach de la xiulada deviá provocar un escàndol de notables consequéncias.

A la fin d'aquel an apareguèt lo CD Recitals al Palau, un enregistrament impecable d'una seleccion de tèmas preses dins las actuacions citadas abans. Al llarg de vint-i-dues cançons, ens trobem davant d'una autèntica antologia raimoniana, d'Ausiàs March a Espriu, dels tèmas mai mitics (Jo vinc d'un silenci, Al vent, Diguem no, Com un puny...) als més nous. Arran de la fin de sègle, Raimon ha demostrat la vigència i atemporalitat del concepte de Cançó que representa, e alguns de sos vèrses mai ancians fins i tot han cobrat una nova actualitat imprevista. Així, quand canta a T'adones, amic: "que ja fa molts anys que ens amaguen la història, que ens diuen que no en tenim, que la nostra és la d'ells", se pòt pas evitar de pensar a l'intencion de la qu'èra en aquel temps ministra d'Educacion del PP Esperanza Aguirre d'impausar per decret l’ensenhament unificat d'una cèrta istòria d'Espanha dins tot lo territòri estatal.

En 1999 publiquèt una compilacion amb totes sos tèmas de caractèr amorós: Les cançons d'amor.

En 2000 sortiguèt una novèla Integral amb divèrsas cançons ineditas: las doas citadas ja abans, e de mesas en musica de qualques poèmas dels autors del sègle XV Francí Guerau, Jordi de Sant Jordi, Mossèn Estanya, Bernat Metge e Jaume Roig (lo truculent fragment de l'hostalera de París que trobam dins l'Espill). La novèla Integral reculhís tanben las doas unicas cançons alienes que Raimon aviá enregistrat: Se'n va anar e Amanda.

Represa de las cançons per d'autres artistas[modificar | modificar la font]

Qualques cançons de Raimon foguèron interpretadas per d'autres cantaires coma Moncho (per Treballaré el teu cos), Joan Manuel Serrat (D’un temps d’un país), la Coral Sant Jordi (D’un temps d’un país i Al vent) e lo grop japonés ja mençonat abans Wara-biza (per Al vent).

Per clavar se pòt dire que Raimon, a despart d'èsser fidèl de contunh e constant dins la lucha pels dreches del pòble catalan e de las classas oprimidas, es estat una cantaire de granda rigor professionala, qu'a cercat totjorn la perfeccion. S'es creat un estil plan personal, qu'es de mal imitar. Las mesas en musica del poèta Salvador Espriu s’integran perfièchament en l’esperit dels poèmas. Demest los classics, cal remarcar l'esplendida e majestuosa Veles e vents.

Discografia[modificar | modificar la font]

  • Disc antològic de les seves cançons. (1964).
  • Raimon a l'Olympia (1966).
  • Cançons de la roda del temps (1966).
  • Raimon al Palau (1967).
  • Raimon música sola (1967).
  • Raimon en directe (1968).
  • Raimon a Montserrat (1969).
  • Sobre la pau. Contra la por (Olympia 2) (1969).
  • Per destruir aquell qui l'ha desert (1970).
  • Raimon (1971).
  • Raimon en Montevideo (1971).
  • Raimon. Catalonian protest songs (1971).
  • En vivo (1972).
  • Diguem no (1972).
  • La noche (1972).
  • A Víctor Jara (1974).
  • Campus de Bellaterra (1974).
  • T'adones amic...? (1974).
  • El recital de Madrid (1976).
  • Lliurament del cant (1977).
  • Quan l'aigua es queixa (1979).
  • Totes les cançons (1981).
  • Entre la nota i el so (1984).
  • Raimon canta (1985).
  • Presències i oblit (1987).
  • Canta Ausiàs March (1989).
  • Integral (1993).
  • Cançons (1993).
  • I després de creure tant (1995).
  • Ausiàs March / Raimon (1997).
  • Cançons de mai (1997).
  • Recitals al Palau (1997).
  • Dotze cançons (1999).
  • Les cançons d'amor (1999).
  • Nova Integral 2000 (2000).
  • Clàssics i no (2003).
  • Raimon-Espriu Poesia cantada (2003).

Ligams extèrnes[modificar | modificar la font]