Puntilhisme

Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.
Anar a : navigacion, Recercar
Un banh a Asnières primer quadre puntilhista de Georges Seurat (1883).
Félix Fénéon per Paul Signac, (1890) Musèu d'Art Modèrne de Nòva York.

Lo puntilhisme es una tecnica de pintura qu'aparareguèt pel primièr còp en 1883, e que lo cap del movement es lo pintre neoimpressionista Georges Seurat, e entre mai fidèls seguidors se tròban Henri Edmond Cross e Vlaho Bokovac. Lo processus emplegat per aqueles artistas, consistís en pausar de punts de colors puras, al luòc de còp de pincèls sus la tela, foguèt lo resultat dels estudis cromatics menat per Georges Seurat (1859-1891), que en 1883 arribèt a la division de tons per la posicion de tocas de color que, mirats a una certana distància, que la retina crei las combinasons desiradas. Un autre dels mai importants seguidors del puntilhisme foguèt Paul Signac participant ensems amb Seurat e d'autres neoimpressionistas a la fondacion d'artistas independents en 1884, totrs los seguidors del puntilhisme o del divisionisme.[1]

Concèpte[modificar | modificar la font]

Aquel moviment, en contacte amb lo postimpressionisme, partís, tanben, de la figuracion de la natura, es a dire, del meteis motiu que los impressionistas, mas per eles serán de leis fisicas e fisiologicas fòrt aseguradas que caracterizerán l'esséncia de la lor pintura. Lo seu material de reflexion foguèt, subretot, los escrichs de Charles Blanc e, d'una mena mai radicala que los impressionistas, los tractats cientifics de Chevreul, Sutter e mai. Mercé a eles, lo puntilhisme se dubriguèt a un camp al delà que lo sol travalh que seriá eissit de l'aplicacion metodica de las lors coneissenças e fa la reconciliacion dels principis regids del dessenh amb los principis optics intuitius dels grans coloristes. L'esperit de logic e reflexion d'aqueles pintors pronava la reduccion de l'instint a l'òrdre, de l'impulcions al calcul, redusent a l'essencial, en mai dels tèmas de la vida modèrna o dels païsatge, lo mètode impressionista de los presentar.[2]

La declaracion de Charles Blanc: « La color, que se contraròtla per de leis fixas, se pòt ensenhar coma la musica », publicada pel primièr còp en 1865 a la suna coneguda Gramàtica dels arts del dessenh, resumís perfèctament l'actitud dels puntilhistas dabans las possibilitats expressivas de l'art e indica lo seu programa. Atal, del meteis biais qu'existisson de relacions matematicas entre los tons musicals, i a de relacions fisicas entre las colors, que se pòdon demostrar al laboratòri e se realiza efectivament per l'estudi. Per çò d'estudiar amb mai de detalhs l'interaccion de las colors e las seunas complementaris, qualques puntilhistas confeccionèron un disc que reünís totas las nuàncias de l'arc de Sant Martin, las unissant totas mejans un nombre determinat de colors intermediaras. A la seuna paleta tanben utilizavan lo blanc mesclat amb los colors primàrias, aquel que permetiá d'obtenir una multitud de tons qu'anavan d'una color amb una leugièra preséncia de blanc fins a un blanc gareben pur. Lo disc s'acabava de tel biais que las muàncias puras se concentravan cap al centre, de que van a s'estompant cap al blanc fins a arribar a la periferia.

Tecnica[modificar | modificar la font]

Culhida del fen a Éragny-sur-Epte per Pisarro (1889)

Las experiéncias físicas probèron tanben que la mescla de colors fa que se solhan e acaban fin finala al negre. Per atal, l'unica mescla capabla de produire l'efècte desirat es l'optica, çò que cambís alara lo factor predominant de la seuna execucion. Aprèp aver destriar de las seunas telas los elements individuals de color presentas dins la natura, lo pintre assignava a la retina de l'espectador la tasca que las tornará unir. La tecnica dels còps de pincèls dels impressionistas permetava pas l'exactitud matematica que demandavan los puntilhistas per aplicar lo seu sistèma amb tota eficacitat. Mejans l'utilizacion de minusculas tòcas de pincèls en forma de punt capitèron acumular, quitament sus de superfícias redusidas, una granda varietat de colors e tons, cadun correspondant a un dels elements que contribuís a l'aparéncia de l'objècte. A una distància determinada aquelas particulas minusculas se mesclan opticament e lo resultat produtz una intensitat de colors fòrça mai granda que quina que siá mescla de pigments. Dins aquel sens, los seus estudis de lutz e color subrepassan aqueles realitzats per quines que siá impressionistas, ja que tanben se trobèron en fòrça grandas dificultats. Amb mai de coneissenças e un uèlh mai disciplinat, deguèron trobar totas las nuàncias de l'espèctre luminós, atal coma un biais d'illuminar o d'escurcir un ton donat en relacion amb los contrastes simultanèus produch per las colors que l'entornan.

Pissarro jonhèt lo nòu moviment e en 1886, escriguèt al seu reiveindeire per li explicar la naturala d'aquela nòva tecnica:[3] « Cercar una sentèsi modèrna mejans de metòdes amb una basa cientifica, es a dire, basats sus la teoria de las colors creada per Chevreul, sus las experiéncias de Maxwell e los calculs d'O.N. Rood; remplaçar la mescla dels pigments per la mescla optica, e aquò significa decompausar los tons en los seus elements constitutius, perque la mescla optica produga de luminositats mai intensas qu'aquelas creadas per la mèscla dels pigments. »

Malgrat que la denominacion de puntilhisme es acertada comunament, subretot perque fa referéncia a la tecnica d'aquel grop, ni Seurat ni Signac l'acceptava e mai ambedos la condemnavan e evitèron aquel tèrme preferissent aquel de «divisionisme», que cobrissá melhor totas las seunas innovacions.

Puntilhisme musical[modificar | modificar la font]

Qualques compositors transportèron las conclusions del metode puntilhista al camp musical. Atal coma l'uèlh compausa las colors qu'existisson pas, l'oïda fa del meteis: fa la relacion amb de sons separats e los interprèta coma una melodia. Mas, al contrari del moviment pictorial, lo puntilhisme musical va mas alà cap a la dissociacion.[4]

Referéncias[modificar | modificar la font]

  1. (es)Suárez /Vidal (1989) p.38
  2. Suárez /Vidal (1989) p.40
  3. Historia Universal del Arte: Volum VI (1984) p.896
  4. (ca)La Gran Enciclopèdia en català: Volum XVII (2004)

Bibliografia[modificar | modificar la font]

  • (es)Historia Universal del Arte: Volum IX; Alícia Suárez, Mercè Vidal; 1989; ed:Planeta; Barcelona; ISBN 84-320-8909-5
  • (ca)La Gran Enciclopèdia en català: Volum XVII; DDAA; 2004; ed:Edicions 62; Barcelona; ISBN 84-297-5445-8
  • (es)Historia Universal del Arte: Volum VI; DDAA; 1984; ed:SARPE; Madrid; ISBN 84-7291-594-8


Ligams extèrnes[modificar | modificar la font]