Libre de bon amor

Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.
Anar a : navigacion, Recercar
Fuèlh d'un dels manuscrits del Libro de Buen Amor, servat a la Bibliotèca Nacionala d'Espanha a Madrid.

Lo Libre de bon amor (1330) (en espanhòl: Libro de buen amor), sonat anteriorament Libre dels cantics (Libro de los cantares), de Juan Ruiz, Archiprèire d'Hita es una òbra representativa de la poesia sabenta. Es considerada de manièra unanima coma un dels soms literaris castelhans de totas las epòcas e non solament de l'Edat Mejana.

Tematica e estructura[modificar | modificar la font]

Lo Libre de bon amor es una composicion granda e variada de 1728 estròfas, que son fil conductor es lo relat de l'autobiografia fictiva de l'autor, Juan Ruiz, Archiprèire d'Hita, representat pel personatge Dòn Melon de l'Òrta. Gràcias a l'importància e a la difusion d'aquesta òbra, se ne son servats tres manuscrits: los còdex de Toledo (T) e Gayoso (G) son de la fin del sègle XIV, e lo de Salamanca (S) foguèt copiat al començament del sègle XV per Alonso de Paradinas. Los tres manuscrits mancan de divèrses fuèlhs, çò qu'empacha la lectura complèta del libre e, doncas, las lecturas diferisson mantun còp per las deturpacions dels copistas. Lo títol Libre de bon amor foguèt prepausat per Ramón Menéndez Pidal en 1898, en se basant sus diferents passatges. La data de redaccion varia dins cada manuscrit: 1330 o 1343, encara que se crei que aquesta darrièra data foguèt en realitat una revision de Juan Ruiz que i ajustèt de composicions novèlas.

Lo libre a una varietat de:

  • Contengut (d'exemples, de narracions amorosas, de serranillas (composicions liricas semblablas a las pastorèlas), d'elements didactics, de composicions liricas...)
  • Metrica (al delà dels quatrens d'alexandrins utiliza d'estròfas de setze vèrses, d'estròfas zejelescas...)
  • Expression e estil (seriós, festiu, religiós, profan...)

L'archiprèire d'Hita explica al prològ lo sens e l'interpretacion del libre. Fa una autobiografia fictiva d'el-meteis, que i relata sas amors amb de femnas d'origina e de condicion sociala divèrsas: una monja, una aràbia, una femna qu'el veguèt que pregava, una fornièra, una femna de posicion nauta, divèrsas abitantas de las sèrras..., ajudat per una tresena, l'entremeteira, apelada Urraca, mai coneguda coma "La Trotaconventos". Narra una colleccion d'enxiemplos (apològs, faulas e contes), que servisson coma ensenhament moral e coma fin dels episòdis. I a una disputa entre l'autor e Dòn Amor (un personatge allegoric), que lo primièr acusa Amor coma responsable dels pecats principals e lo segond dona de conselhs sus çò que devon èsser la femna e lo galan. La narracion dels amors de Dòn Melon e Dòna Endrina ('aranhon') es una adaptacion de la comèdia umanistica medievala Pamphilus. Lo relat allegoric de la batalha entre Dòn Carnal e Dòna Cuaresma ('Quaresma') es vertadièrament una paròdia de las cançons de gèsta medievalas. I a un comentari a Ars amandi del poèta latin Ovidi. I a tanben de satiras d'expression, d'estil e de contengut goliardesc, coma la paròdia de las oras canonicas, la Cantiga dels clergues de Talavera, d'elògi misogin (que refusa o manifèsta d'aversion a las femnas e a las relacions amb elas), o de satira Contra la proprietat que l'argent a (Contra la propiedad que el dinero ha). I a tanben una seria de composicions liricas religiosas, lèu tostemp marianas (Gòis de Santa María) en mai d'una sèria de composicions liricas profanas: lo plant (composicion o cant elegiac) a la mòrt de Trotaconventos, las cantigas d'òrb e per d'escolans.

Interpretacion[modificar | modificar la font]

La tòca de l'òbra es confusa per son eterogeneïtat granda: après un prològ ont se recomanda amb obstinacion l'amor de Dieu, nos remembra que « es umana causa pecar ». Menéndez Pelayo foguèt lo primièr qu'observèt lo caractèr goliardesc de l'òbra, encara que neguèt cap d'atac contra los dògmas o cap d'insurreccion contra l'autoritat, una actitud qu'es en fach un trach distintiu de la poesia goliardesca. Mai d'un cercaire parla d'un possible caractèr didactic del Libre de bon amor. I a d'autors coma José Amador de los Ríos, Leo Spitzer o María Rosa Lida de Malkiel qu'obsèrvan lo didactisme sens cap de dobte, mentre qu'Américo Castro o Sánchez Albornoz o negan, pr'amor que creson que Juan Ruiz foguèt pus cinic que moralista, pus ipocrita que piós. Juan Luis Alborg establís una analogia amb l'utilizacion ironica que Cervantes fa dels romans de cavalariá.