La legenda daurada

Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.
Anar a : navigacion, Recercar
Sant Ciprian, Santa Justina e lo Demòni segon La Legenda daurada

La Legenda daurada o Legenda aurea en latin es un obratge redigit en latin entre 1261 e 1266 per Jaume de Voragina, dominican e arquevesque de Gènoa, que fa l'agiogrfia de prèp 150 sants ou grops de sants, santas et martirs crestians, e qualques episòdis de l'annada liturgica celebran entre autre la vida Jèsus e de la Verge.

Fonts utilizadas[modificar | modificar la font]

Jaume de Voragina posèt dins totes los tèxtes classics de la literatura religiosa de l'Edat Mejana; las bibliografias occupa gaireben trente paginas de l'edition critica. Se pòt notar los evangilis apocrifs del Jaume, de Nicodèm, lo Speculum historiale de Vincent de Beauvais, las òbras dels Paires latins Gregòri de Tours, sant Augustin, sant Jeròni e las Vitae Patrum, Joan Cassian e de Paires grècs ja tradusits en latin coma sant Joan Crisostòm. S'esforcèt de pas escotar las legendas dels sants locals.

L'obratge[modificar | modificar la font]

Santa Ana e las tres Marias (enluminuadura per Jean Fouquet del Livre d'heures d'Étienne Chevalier, inspirada per La Legenda daurada.

D'en primièr intitulada Legenda sanctorum alias Lombardica hystoria, (çò que cal legir dels sants o istòria de Lombardia), aquela òbra foguèt lèu nomenada Legenda aurea perque lo seu contengut, d'una granda valor, es dich tan preciós que l'aur. En mai de las vidas dels sants 40 % de La Legenda daurada es consacrada a las explicacions de las fèstas religiosas principalas, al subjècte de la vida du Jèsus.

Lo libre es divisit en 5 partidas e 178 capítols, organisat a l'encòp segon l'òrdre del calendièr liturgic (de l'Avent a la fin de novembre) e dels edats de la gràcia o del salut: temps de la renovacion (5 capítols), lo temps de la reconciliacion e de la pelegrinacion (25 capítols), lo temps de la deviacion (21 capítols), lo temps de la reconciliacion (20 capítols), lo temps de la pelegrinavion (107 capítols).

L'abreujat d'istòria d'Euròpa que dona, començant al sègle VI amb l'aribada dels Lombards, li val tanben lo nom d'Historia lombardica[1] (Istòria lombarda). Aqueles recits vius avián per vocacion d'exaltar la fe. Lo vertadièr subjècte de la legenda daurada es lo combat contre los esperits de Mal, s'exprimissent entre autre dins lo corratge dels martirs que mòstra fin finala l'impoténcia dels persucutats. La legenda daurada es atal consebuda coma una aisina de trabalh destinada als predicaires, servissent a la preparacions dels presics.

Difusion[modificar | modificar la font]

Aquel obratge coneguèt tre sa cracion, vèrs 1261-1266, un succès considerable. Lo mai ancian manuscrit conservat, datant de 1282, se trapa ara a la Bayerische Staatsbibliothek de Munic[2]. Lèut, La Legeda daurada venguèt amb la Bíblia e lo psaltièr, una de las òbras mai legidas, mai copiadas e tanben mai aumentadas: als sègles XIV e XV, es pas rare de ne trapar de copiás contenent pas mes 400 istòrias. Existiriá mai 1 000 manuscrits, del mai simple a mai enluminat. L'arribada de l'estampariá aumentèt encara la difusion.

Influéncia dins los arts plastics[modificar | modificar la font]

La Legenda daurada influencièt tanben fòrça l'art dempuèi l'Edat Mejana. De pintres coma Giotto, Simone Martini, Jan Van Eyck, Fra Angelico, Masaccio, Piero della Francesca, Antonello de Messine, Andrea Mantegna, Hans Memling, Gerard David e mai posèron sovent dins aquela font

Bibliografia[modificar | modificar la font]

Edicions imprimidas latinas[modificar | modificar la font]

  • Iacopo da Varazze, Legenda aurea. Edicion critica (del tèxte latin) per Giovanni Paolo Maggioni, Firenze, Sismel - Ed. del Galluzzo, 1998


Vejatz tanben[modificar | modificar la font]

Articles connexes[modificar | modificar la font]

Ligams extèrnes[modificar | modificar la font]

Notas e referéncias[modificar | modificar la font]

  1. (fr) De la saintetat a l'agiografia: genèsi e usatge de la Legenda daurada Per Barbara Fleith, Franco Morenzoni, p. 75
  2. (fr) Iacopo da Varazze 1 042 manuscrits segon B. Fleith (1991, p. 55-331) : n°16