Internacionala Situacionista

Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.
(Redirigit dempuèi Internacionala situacionista)
Internationale situationniste nº1, la primièra revista del grop.

L’Internacionala Situationista (IS) èra una organizacion revolutionària volent acabar amb lo malastrer istoric, amb la societat de classas e la dictatura de la merça, segent diferents corrents apareguts al començament del Sègle X, coma la pensada marxista d'Anton Pannekoek e de Rosa Luxemburg, del comunisme de conselhs, e tanben lo grop Socialisme o Barbariá (Claude Lefort, Cornelius Castoriadis ...) dins los ans 1950. Dins aquel sens, se poiriá pareisser a un grop d'ultraesquèrra. Mas representava al començemament l'expression d'una volontat de despassament dels ensags revolucionaris de las avantgardas artisticas de la premièra mitat del sègle XX, lo dadaïsme, lo surrealisme[1] e lo letrisme[2].

Formalament creada en julhet de 1957 a la Conferéncia de Cosio di Arroscia, l'Internacionala Situationista nasquèt de l'aprochament d'un ensems internacional de movements d'avantgarda, que l'Internacionala letrista, lo Movement Internacional per un Bauhaus Imaginista, lo Comitat Psicogeografic de Londres e un grop de pintres italians. Son document fondator, Rapòrt sus la construccion de situacions..., foguèt redigit per Guy Debord en 1957. Dins aquel tèxte programatic, Debord pausa l'exigéncia de « cambiar lo mond » e prevei lo despassament de totas las formas artisticas per « un emplec unitari de totes los mejans de tresvirament de la vida quotidiana ».

Un dels objectius principals de l'Internacionala Situationista èra la relizacion de las promessas contengudas dins lo desvelopament de l'aparelh de produccion contemporanèu e la liberacion de las condicions istoricas, per una nòva apropriacion del real, e aquò dins totes los domenis de la vida. Lo despassament de l'art fuguèt son projècte primièr.

Al començament, los Situationistas venguèron coneguts a causa l'utilizacion del calembor coma arma politica, escarnissent l'art contemporanèu per mostrar l'inanitat e lo superficial d'una cultura dicha borgesa.

Puèi l'IS aviadament orientada cap a una critica de la societat de l'espectacle, o societat « espectaculària mercanda », accompanhada d'un desir de revolucion sociala. En 1962 se fa la trencadura entre « artistas » e « revolucionaris » e l'exclusion dels primièrs.

Al subjècte organizacional, l'IS conserva la posicion marxista d'un partit teoric representant lo nivèl mai naut de consciéncia revolucionària. La teorizacion d'aquela posicion se faguèt sonque mai tard dins la Definicion Minim de las Organizacions revolucionàrias (IS no 11), adoptada per la 7a Conferéncia de l'IS en 1967, que foguèt en França l'una de las referéncia del conselhisme seguent mai de 1968, e en 1969 dins los Preliminaris suls conselhs e l'organizacion conselhista (IS no 12).

Teoria(s) situationista(s)[modificar | Modificar lo còdi]

Lo projècte situacionista se basa sus:

  • lo comunisme de conselhs: luta revolucionària per l'abolicion dels Estats e del capitalisme e l'instauracion de l'autogestion generalizada pel poder dels conselhs obrièrs (democracia dirècta). Los situacionistas lutan subretot per una societat egalitària levada dels rapòrts mercands, es a dire pel comunisme o l'anarquisme.
  • la revolucion de la vida videnta, projècte libertari e edonista que se poiriá resumir per l'eslogan : « Viure sens temps mòrt e gausir sens entrava ».

La revolucion de la vida videnta se pòt far sonque dins l"encaster de l'autogestion generalizada, sus de basas egalitàrias, e supremissent los rapòrts mercands. S'apièja sus una idèas:

  • l'abolicion de l'espectacle coma rapòrt social;
  • la participacion dels individús (refús de las representacions imutablas);
  • la comunicacion (refús de las mediacions que sián separadas[3]) ;
  • la realizacion e l'espeliment de l'individú (opausats a son alienacion): l'usatge liure de se mèsme es un dels aspècte de l'espeliment, mas globalament, la subjectivitat radicala de caduun es censada se desvelopar dins lo refús de las constrenchas de la rentabilitat, e aquò dins totes los domènis, tot gardant la responsabilitat dels seus actes;
  • l'abolicion del trabalh coma alienacion e activitat separada de la vida que va, resumida per un eslogan, que Guy Debord s'atribuís, escrich a la greda en 1952 sus una paret d'un cai de la Sèina a París: « Trabalhatz jamai » ;
  • lo refús de tota activitat separada del rèste de la vie videnta: los situationistas lutan per l'abolicion de l'art contemplatiu, dels lésers sue son separats de la vida videnta, de l'Universitat e per la reünificacion de totas las activitats umainas: la fin de la division del travalh e de las separacions entre las diferentas sciéncias. Atal sonque tornan sul projècte comunista de Marx: l'autogestion comunista permet a l'activitat de produccion d'èsser pas mai un trabalh[4] e de fusionar amb totas las autras activitats umanas jos una forma artistica e poetica. L'activitat de produccion es doncas pas mai separada de la realizacion individuala, dels lésers e de la sexualitat. De biais general, lo projècte situationista desira que totas las activitats umanas prengan un biais poetic: aquel de la liura creacion de situacions pals individús.

Per descruire l'estadi modèrne del capitalisme, Guy Debord torna utilizar leo concèpte d'« espectacle » evocat per Marx. Aquel concèpte a mai d'una significacions. L'espectacle es d'en primièr l'aparelh de propaganda del poder capitalista, mas tanben es « un rapòrt social entre de personas mediatizat per d'imatges ».

« L'espectacle es la religion de la merça »

Apareis amb la societat de consomacion, dins los ans 1930. Guy Debord destria tres formas d'espectacle, que la darrièra succedís a las doas autras:

  1. l'espectacular concentrat de las societats totalitàrias (capitalisme d'Estat) ;
  2. l'espectacular difús de las societats liberalas;
  3. l'espectacular integrar, qu'es la fusion dels dos primièrs al cors de l'istòria. Anticipant atal la casuda dels regimes del Blòt de l'Èst e lor integracion dins lo sistèma capitalista global, ofrís una primièra definicion de la postpolitica.

Alara qu'en Union sovietica e dins los païses de l'Èst l'espectacle se concentra sus la persona del dictator (Stalin puèi Khrushchov e Brejnev), l'espectacle se presenta dins las societats liberalas occidentalas de biais difús, jos la forma de merças que contenon tota la propaganda de l'ideologia capitalista. Guy Debord observa que dins los ans 1980 la doas formas d'espectacla avián fusionat jos la forma d'« espectacular integrat »: ara, l'espectacle es pas sonque dins la merça, los rapòrts socials que predispausa o dins la simpla propaganda del poder, « ara, l'espectacle es present partot. » Regís tot dins las relacions entre las personas, perque ara totes los rapòrts socials tendon e venir de rapòrts mercands: los rapòrts socials son pas que de rapòrts de significants, autrament dich de simulacres. D'espereles son de simulacres.

Quitament al delà dels rapòrts socials, l'espectacular integrat es present dins las c ausidas de l'arquitectura, la geografia, le modelatge dels païsatges, de las consciéncias, la falsificacion de la noiritura e quitament de la degradacion de la natura (pollucions diversas, radioactivitat, escalfament global, organismes modificats genticament).

A l'ora d'ara, mai d'una organizacions del movement altermondialista posan una partida de lors idèas dins la filosofia situationista. De grops coma Antipub o d'escrivans coma Naomi Klein afirman s'inspirar dels escrivans situacionistas.

La revista[modificar | Modificar lo còdi]

L'Internacionala Situacionnista produtz las seunas òbras teoricas dins sa revista Internationale situationniste e subretot dins dos libres: Traité de savoir vivre à l'usage des jeunes générations (1967), de Raoul Vaneigem e La société du spectacle (1967), de Guy Debord.

La revista Internationale situationniste fuguèt tanben redigida per Guy Debord, Mohamed Dahou, Giuseppe Pinot-Gallizio, Maurice Wyckaert, Constant, Asger Jorn, Helmut Sturm, Attila Kotanyi, Jørgen Nash, Uwe Lausen, Raoul Vaneigem, Michèle Bernstein, Jeppesen Victor Martin, Jan Stijbosch, Alexander Trocchi, Théo Frey, Mustapha Khayati, Donald Nicholson-Smith, René Riesel, René Viénet, eca. 12 numeros foguèron publicats entre 1958 e 1969. Aquela revista èra un terren d'experimentacion discursiu e tanben un mejan de propaganda.

En mai d'èsser un grop de teoricians, l'Internacionala Situacionista s'illustrèt per la practica dins doas escasenças:

  • A Estrasborg, en 1967, un an abans la grèva generalizada en França, « prenent lo poder » dins la seccion locala de l'UNEF, e utilisant aquela per editar De la Misère en Milieu Etudiant.
  • A París pendent la grèva generala de mai de 1968, subretot a causa de son apel a la grèva generala del 16 de mai[5], lançat de la Sorbona. En mai de 68, l'Internacionala Situationista s'espandís mejans lo Comitat Enragés-Situationnistes e subretot enseguida dins lo Conseil pour le maintien des occupations (CMDO), que faguèt nàisser diferents grops «pro-situs». Quand lo CMDO se dissòlv - las a esssent pas occupadas - l'Internacionala Situationista se revicola coma grop de teoricians, abans de s'autodissòlvre en plena crisi intèrna, après una seria d'exclusions. Unes exmembres que lo quite Guy Debord joguèron un ròtle màger dins l'apareisson de las edicions Champ libre.

Las posicions fondamentalas desvelopadas dins l'Internacionala Situationista pòdont se resumir per aquel extrach de la Definicion Minim de las Organizacions Revolutionàrias, adoptada per la 7a conferéncia de l'Internacionala Situationista e editada dins lo no 11 de la revista:

«Considerant que la sola tòca d'una organizacion revolucionària es l'abolicion de las classas existentas per una via que provocara pas una novèla division de la societat, qualificam de revolucionairi totan organizacion que seguís amb consequéncias la realizacion internacionala del poder absolut dels Conselhs Obrièrs atal coma foguèt dessenhat per l'experiéncia de las revolucions proletarianas d'aquel sègle… Critica (l'organisation) de biais radical tota ideologia coma poder separat de las idèas e idèas del poder separat.»

Autodissolguda en 1972, l'Internacionala Situationista delora ara un movement peu o mal estudiat, subretot al vejaire de sa plaça significativa dins l'istòria de la pensada de la politica e dins l'istòria de las teorias artisticas coma per l'actualitat de son discors critic. Los situationistas tampauc reconeison la proprietat intellectuala.

Dins aquel sens, quin que siá poira totjorn se dire situationista (o disèm, s'apropriar e utilizar teoricament e practicament, o ideologicament, d'idèas situationistas), a condicion segur de criticar l'Internacionala Situationista. Car un situationista que criticariá pas los situationistas ne seriá pas un: es aquí la diferéncia entre los situacionistas e aqueles que d'espereles denonciavan jol nom de « pro-situs » (los adèptes de l'ideologia calat dins lo « situacionnisme »). En efièch, lo concèpte de « situationisme » totemps foguèt denonciat pels situacionistas, perque sosentendriá l'existéncia d'una ideologia situationista amb de dògmas e un doctrina, çòqu'es contrari a la teoria situacionista, que se basa sus la critica de contunh e lo despassament. En 1972, l'Internacionala Situacionista èra venguda una mena d'organizacion passada mas subretot de despassar car, segon ea, aviá acabat son ròtle istoric. Los membres de l'IS decideiguèron donc de dissòlvre lor organizacion ongan. En 1974, d'ancians membres exclusits de l'Internacionala Situationista creèron l'Antinacionala Situationista, los nexialistas, eca.

Critica(s) (dels) situacionista(s)[modificar | Modificar lo còdi]

Partisana radicala contra lo trabalh alienat (e alienant) e l'espectacle coma rapòrt social mediatizat per d'imatges, l’IS se refusa a tota alienacion de l’individú e essent un grop presicant la seuna liberacion. Los membres se refusan a totas proposicions formals podant la dirigir, çò que foguèron vivament criticat per d’autres movements de l’« esquèrra extrèma » de l'epòca (lo maoïsme o l'estructuralisme).

Las criticas situacionistas, que siá aquela de societat qu'unes d'aqueles disam combatre, èran vivas e « avantgardistas », menant al radicalisme la critica e l’accion. Ara d'unes venant de ts mitan recupèran Debord, lausant sa personalitat e son estil d’escritura, e anientant sa pensada. Atal sortiguèron de mòstras e d'obratges literaris dins de luòc coma lo Centre Pompidor (tipe d’institucion fòrça criticat pels situacionistas). De mai, de conselhistas contunhont de se dire situacionistas. Unes penson pasmens qu'es abusiu de se declarer atal a l'ora d'ara e qu'aquò torna a la recuperacion del movement, denonciat al començament (l’IS volgava un despassament de lor pensada e non pas la dogmatizar).

Dins la dralha situacionista[modificar | Modificar lo còdi]

Membres de l'Internacionala situacionista[modificar | Modificar lo còdi]

Companhs[modificar | Modificar lo còdi]

Lo sinològ Simon Leys es sovent associat al movement situacionista, dos dels seus libres venon confirmar l'analisi d'aquel movement al respècte del sistèma politic chinés: Les Habits neufs du président Mao e Ombres chinoises. Lo quite estil dels títols es dins la dralha de l'esperit d'aquel movement.

Annèxes[modificar | Modificar lo còdi]

Filmografia[modificar | Modificar lo còdi]

  • La Société du Spectacle, realizat per Guy Débord (1973)
  • La dialectique peut-elle casser des briques ?, film d'arts marcials detornat per René Viénet (1973)
  • Refutacion de totes los jutjaments, tant elogioses qu'ostils, portat pel film « La Société du spectacle », per Guy Debord (1975)
  • In girum imus nocte et consumimur igni, per Guy Debord (1978)
  • Los films de Debord visibles en linha sus Ubuweb

Bibliografia[modificar | Modificar lo còdi]

Tèxtes situacionistas[modificar | Modificar lo còdi]

  • Los dotze numeros de la revista Internationale situationniste publicat a çò de Van Gennep, Amsterdam, en 1970, en 1975 a çò de Champ libre, en 1997 a çò d'Arthème Fayardl.
  • Guy Debord, Rapport sur la construction des situations, Internacionala letrista, 1957 ; Mille et une Nuits, 1999. E dins Documents relatifs à la fondation de l'Internationale situationniste (1948-1957), Allia, 1985.
  • Asger Jorn, Pour la forme, prefàcia de Guy Debord, Internacionala situactionista, 1957 (nòva ed. Allia).
  • De la misère en milieu étudiant, nòva ed. Champ Libre. 1a edicion en 1966, A.F.G.E.S.
  • Raoul Vaneigem, Traité de savoir-vivre à l'usage des jeunes générations, Gallimard, 1967.
  • Guy Debord, La Société du spectacle, Buchet-Chastel, 1967 (nòva ed. Champ Libre 1971, Gallimard 1992).
  • Enragés et situationnistes dans le mouvement des occupations, Gallimard, coll. « Témoins » 1968 (nòva ed. 1998).
  • La véritable scission dans l'Internationale, circulària publica de l'Internationale Situationniste, Champ Libre, 1972 (nòva ed. Fayard 1998)
  • Internazionale Situazionista, Ecrits complets de la Section italienne de l'internationale situationniste, trad fr Joël Gayraud e Luc Mercier, Contre-Moule, París, 1988.
  • Seccion americana de l'Internacionala situationista, Écrits, ed CMDE, 2012.
  • Archives situationnistes, Contre-Moule Parallèles, 1997.
  • 1948-1957 : Documents relatifs à la fondation de l'internationale situationniste, Allia, 1985.
  • Textes et documents situationnistes, Allia, 2003.
  • Las edicions Denoël publican dempuèi 2000 la revista Archives et documents situationnistes.

Suls situacionistas[modificar | Modificar lo còdi]

  • Miguel Amoros, Les Situationnistes et l'Anarchie, Éditions de la Roue, 2012. ISBN 978-2-9541154-0-5Error d'escript : lo modul « check isxn » existís pas.
  • Jean-Christophe Angaut, "La fin des avant-gardes : les situationnistes et mai 1968", Actuel Marx 2009/01, no 45, p. 149-161.
  • (it) Gianluigi Balsebre, Il territorio dello spettacolo, Potlatch, s. l., 1997.
  • (it) Gianluigi Balsebre, Della critica radicale.Bibliografia ragionata sull'Internazionale situazionista con documenti inediti in italiano, edizioni Grafton 9, Bologna, 1995.
  • Éliane Brau, Le Situationnisme ou la nouvelle Internationale, éditions Debresse, 1968.
  • Laurent Chollet, L'Insurrection situationniste, éditions Dagorno, 2000.
  • Laurent Chollet, Les situationnistes, l'utopie incarnée, Découvertes Gallimard, 2004.
  • Fabien Danesi, Le mythe brisé de l'Internationale situationniste. L'aventure d'une avant-garde au cœur de la culture de masse (1945-2008), Les presses du réel, 2008.
  • Pascal Dumontier, Les situationnistes et mai 1968: théorie et pratique de la révolution (1966-1972), éditions Gérard Lebovici, 1990.
  • Collectif, Situacionistes : art, politica, urbanisme, Musée d'art contemporain de Barcelone (MACBA), 1996. Catalogue en anglais et en catalan de l'exposition consacrée aux situationnistes en 1996 au MACBA de Barcelone publié sous la direction de Libero Andreotti et Miquel Molins avec des textes de Giorgio Agamben, Mirella Bandini, Constant et Thomas Y. Levin entre autres.
  • Thomas Genty, La critique situationniste ou la praxis du dépassement de l'art, Zanzara athée, 1998.
  • Sergio Ghirardi, Nous n'avons pas peur des ruines : les situationnistes et notre temps, L'insomniaque, 2004.
  • Piet de Groof, Le Général situationniste, Allia, 2007.
  • Isidore Isou, « Contre l'Internationale situationniste », HC-D'ARTS, 2001.
  • Louis Janover, Tombeau pour le repos des avant-gardes, Sulliver, 2005.
  • Louis Janover, Visite au Musée des arts derniers, éditions de la Nuit, 2008.
  • Anselm Jappe, L'Avant-garde inacceptable, Éditions Lignes-Léo Scheer, 2004.
  • Maurice Lemaître, Bilan du Situationnisme, Centre de Créativité, Paris, 1996, Fondation Bismuth-Lemaître, 13 rue de Mulhouse, Paris, France.
  • Hugues Lethierry,Penser avec Henri Lefebvre,Chronique sociale,2009.
  • Jean-Marc Mandosio, Dans le chaudron du négatif, éditions de l'Encyclopédie des Nuisances, 2003.
  • Patrick Marcolini, Le Mouvement situationniste. Une histoire intellectuelle, L'Échappée, 2012.
  • Jean-François Martos, Histoire de l'Internationale situationniste, éditions Gérard Lebovici, 1989 (éditions Ivrea, 1995).
  • Gianfranco Sanguinetti, Du terrorisme et de l'État, Le fin mot de l'histoire, 1980.
  • Gianfranco Marelli, L'amère victoire du situationnisme, Éditions Sulliver, 1998.
  • Greil Marcus, Lipstick Traces, éditions Allia, 1998.
  • Patrick Cardon, « Histoire d'une revue : Le Fléau Social (France, 1972-74), Le mariage des situs et des pédés », un texte qui analyse la lutte du Groupe 5 du Front Homosexuel d'Action Révolutionnaire (F.H.A.R) au regard de la philosophie de l'IS. ; Rééd. du Rapport contre la normalité (FHAR) aux éd. QuestionDeGenre/GKC (2013)
  • T. J. Clark et Donald Nicholson-Smith, Pourquoi l'art ne peut pas tuer l'Internationale situationniste, Egrégores éditions, 2006.
  • (es) Mario Perniola, Los situacionistas, Madrid, Acuarela & A. Machado Libros, 2008.
  • Jean-Jacques Raspaud et Jean-Pierre Voyer, L'Internationale situationniste : protagonistes, chronologie, bibliographie, index des noms insultés, Champ Libre, 1972.
  • (es) Servando Rocha, La facción caníbal. Historia del vandalismo ilustrado, La Felguera Ediciones, 2012.
  • Ralph Rumney, Le Consul, Allia, 1999.
  • Antoine Sausverd, « Trop feignants pour faire des dessins ? le détournement de bande dessinée par les situationnistes », dans L'Éprouvette no 3, L'Association, 2007, p. 128-179.
  • Florent Schoumacher, « Voilà que s'ouvre une nouvelle époque d'incendies », L'I.S face au tournant de mai 1968, revue Dissidences no 5, éditions BDL, Bordeaux, octobre 2008. (www.Dissidences.net)
  • Florent Schoumacher, « La notion de spectacle » in revue Hermaphrodite, Nancy 2000.
  • Barthélémy Schwartz, Dérive d'avant-garde : sur l'urbanisme unitaire situationniste, Oiseau-tempête, no 6, 1999.
  • Barthélémy Schwartz, Guy Debord aux Galeries Lafayette, Comète d'Ab irato], no 4, 1994.
  • Yves Tenret, Comment j'ai tué la troisième Internationale situationniste, Editions de la Différence, 2004.
  • Marc Vachon, L'arpenteur de la ville : l'utopie urbaine situationniste et Patrick Straram, Triptyque éditions, 2003.
  • Raoul Vaneigem, Morgan Sportès, Keith Sanborn, Yann Beauvais, Patrick Marcolini, Pierre-Ulysse Barranque, Laurent Jarfer, IN SITUS. Théorie, Spectacle et Cinéma, chez Guy Debord et Raoul Vaneigem, Gruppen Éditions, 2013, (ISBN 978-2-919103-08-9)
  • Jean-Louis Violeau, Situations construites : « était situationniste celui qui s'employait à construire des situations » : 1952-1968, Sens & Tonka, 1998.
  • Raoul Vaneigem, Entre le deuil du monde et la joie de vivre (les situationnistes et la mutation des comportements), Verticales | phase deux, 2008.
  • Jean-Pierre Voyer, Rapport sur l'état des illusions dans notre parti, lire en ligne.
  • Éric Brun, Les situationnistes. Une avant-garde totale (1950-1972), Paris, CNRS Éditions, coll. « Culture & Société », 2014, 454 p., ISBN 978-2-271-07511-6Error d'escript : lo modul « check isxn » existís pas., extraits en ligne.
  • Retour au futur ? : des situationnistes - trad. de l’italien Claude Galli - Marseille, Via Valeriano, 1990. Textes de Giorgio Agamben, Paolo Virno, Luisa Passerini, Mirella Bandini, Filippo Scarpelli, Enrico Ghazzi, Franco Poli et Alberto Piccinini.

Articles connèxes[modificar | Modificar lo còdi]

Ligams extèrnes[modificar | Modificar lo còdi]

Notas e referéncias[modificar | Modificar lo còdi]

  1. Rapport sur la construction de situations et sur les conditions de l'organisation et de l'action de la tendance situationniste internationale
  2. lo film Critique de la séparation
  3. Tot çò qu'èra directament viscut s’èra alunhat dins una representacion.
  4. cf Karl Marx e Friedrich Engels, L'ideologia alemanda (1845) : « En efièch, del moment ont lo trabalh comença a èsser repartit, cadun a una efèra d'activitat exclusiva e determinada qui li es imposada e que pòt pas ne sortir; es caçaire, pescador o pastre o critic critic, e lo deu domrar se vòl pas perdre sos mejanss d'existéncia; alara que dins la societat comunista, ont cadun a pas una esfèra d'activitat exclusiva, mas pòt se perfeccionar dins la branca que li agrada, la societat reglamenta la produccion generala çò que crea per ièu la possibilitat de far ara tala cauda, doman tala autra, de caçar lo matin, de pescar l'après dinnada, de practicar l'elevatge de vespre, de far de la critica après lo sopar, segon lo meu bon plaser, sens jamai venir caçaire, pescador o critica.
  5. « CAMARADAS, L’usina Sud-Aviation de Nantas essent occupada dempuèi dos jorns pels obrièrs e los estudiants d'aquela vila, lo movement s’espandís ara a mai d'una usinas (N.M.P.P.-Paris, Renault-Cléon e mai), LO COMITAt D’OCCUPACION DE LA SORBONa crida a l’occupacion sul còp de totas las usinas en França e a la formacion de Conselhs obrièrs.