Francesc Pi i Margall

Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.

Francesc Pi e Margall (Barcelona, 20 d'abril de 1824 - Madrid, 29 de novembre de 1901) foguèt un òme politic catalan que venguèt lo segond president del govèrn de la Primièra Republica Espanhòla en 1873. Son mandat durèt pas mai que trenta e uèit jorns.

Debuta[modificar | Modificar lo còdi]

Venent d'un mitan obrièr, estudièt fins al doctorat en Drech en 1847. Foguèt professor, traductor e emplegat d'una banca. Ligat al Partit Democratic dempuèi fins a son arribada a Madrid dins los ans quaranta del sègle XIX, participèt a la Revolucion de 1854 e venguèt politic. Aquel meteis an publiquèt sas idèas sul federalisme social a La reacción y la revolución (1854), ont avançava l'idèa del principi federatiu de Proudhon. A partir de 1857 sostenguèt lo socialisme contra los democratas individualistas o liberals. En 1864 venguèt director del jornal La Discusión, amb que difusava son ideologia. Foguèt las idèas politcas atal defendudas que l'obliguèron a s'exiliar a París pendent la reaccion seguent l'ensag revolucionari de 1866.[1]

Exili[modificar | Modificar lo còdi]

Lo sejorn a París li permetèt d'aprigondir la coneissença de Proudhon, mòrt l'an precedent. L'influéncia d'aquel autor es visibla dins la pensada de Pi i Margall, que la traduguèt en castelhan. Pendent l'exili a París, madurava son ideologia revolucionària basada sus la destruccion de l'autoritat en cambi d'un liure pacte constitutiu d'un federacion.

Periòde presisencial[modificar | Modificar lo còdi]

Lo triomfe de la Revolucion de 1868 li permetèt de tornar en Espanha e foguèt causit coma deputat de las Corts constituentas. Se revelèt un dels grands líder del republicanisme, dins un penjal federalista e pròche del socialisme, çò que li permetèt d'encontrar melhor las aspiracions socialas de las classas trabalhadoras e las aspiracions de descentralizacion politica de sa vila natala. Tanben introduguèt lo federalisme de raíç llibertària, es a dire, preciquèt que las decisions transcendents se las cal prene dempuèi la base ciutadana e territoriala, l'estat venent un simple coordinator.[2]

En consequéncia, s'opausèt al caractèr monarquic de la Constitucion de 1869, e - coma dirigent màger del Partit Republican Federal, dempuèi 1870 - combatèt lo regne de Amadeu de Savòia. Quand abdiquèt, foguèt un dels promotors de la proclamacion de la Primièra Republica Espanhòla (1873) e favorizèt lo Projècte de Constitucion Espanhòla de 1873.[3]

Lo primièr president de la Republica, Estanislau Figueras, que coneissiá plan Francesc Pi que l'aviá emplegat dins son gabinet d'avocats, li confièt lo dificil Ministèri d'Interior. Amb aquela carga, Pi faguèt çò que podèt per manténer l'òrdre public, conténer lo movement cantonalista e vigilar que las eleccions donen un resultat favorable al regim. Al demissionar Figueras, a Pi e Margall li ven la carga del poder executiu (qu'existissiá la carga de president de la Republica, tan que seriá pas promulgada una nòva constitucion). Lancèt un larg programa de reformas politicas e socialas que podèt pas realizar, doncas que demorèt sonqu'un pauc mai d'un mes, aculat per la rebellion cantonalista (que naissiá d'una lectura radicala de l'ideala federalista) e per la division dins los rengs republicans: a la tradicionala oposicion entre socialistas e individualistas s'aponduèt la ruptura entre unionistas e federalistas, e la pròpria division dels federalistas entre moderats e radicals.

Restauracion monarquica[modificar | Modificar lo còdi]

Après lo còp d'estat de 1874 que restabliguèt la monarquia dels Borbons, Pi e Margall se retirèt temporariament de la politica e se consacrèt a son trabalh d'avocat e escrivan. Dins los ans ochanta, profeitèt la benvoléncia dels govèrns liberals, tornèt a l'activitat publica per reorganizar los republicans federals. Confiant dins las possibilitats de succès ofèrtas per la restauracion del sufragi universal lo 1890, creèt en aquel meteis an lo seu jornal, Lo nuevo régimen, e promoviá la definicion del programa del partit en 1894. Sa reputacion li permetèt d'èsser caisit deputat en 1886, 1891 e 1893; mas perdèt de popularitat essent lo sol cap republican que se daissèt pas emportar pel ardor nacionalista pendent la Guèrra de Cuba (1895-1898). Defendava la concession de l'independéncia a las colonias e s'opausèt a la guèrra contra los Estats Units d'America, modèl de democracia republicana e federala.

Pi i Margall foguèt introduguèt en Espanha l'esperanto amb un article dins El Nuevo Régimen en genièr de 1898.[4][5][6]

Referéncias[modificar | Modificar lo còdi]

  1. Santamaría, Antonio; Francisco Pi y Margall: Federalismo y República, El Viejo Topo, 2006.
  2. Diez, Xavier.
  3. Martí Gilabert, Francisco.
  4. «Pi y Margall, cosmopolita» (en castellà).
  5. «Pi y Margall, federalista y esperantista» (en castellà).
  6. «Enciklopedio de Esperanto» (en esperanto).

Ligams extèrnes[modificar | Modificar lo còdi]