Fado

Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.
Anar a : navigacion, Recercar
Fado per Jose Malhoa

Lo fado es l'expression mai populara de la musica portuguesa. Dins lo fado s'exprimisson los marrits moments de la vida a travèrs del cant.

Sembla que son origina remonta a las cançons dels esclaus africans, e mai se donat l'intens escambi de Portugal amb d'autras culturas a travèrs de la mar, las influéncias se multiplican.

Aprèp la pèrda de l'Empèri e de la Revolucion dels ulhets, lo fado es vengut representar lo sentiment de frustracion e fatalisme que, segon eles meteisses, definís los portugueses.

Existisson basicament doas versions de fados: una es la que se pòt escotar dins los quartièrs lisboetas de Mouraria e Alfama, e qu'a basicament un contengut personal e sentimental. L'autra es la de la zòna de Coïmbra, pus academica, coma o impausa lo passat universitari de la vila.

La cantaira de fados mai coneguda es Amália Rodrigues. Autres cantaires de fado: Heminia Silva, Dulce Pontes, Tonicha, Carlos don Carmo, Mariza, Misía, Paulo de Carvalho, Camané.

Fado de Coïmbra[modificar | modificar la font]

Fichièr:Fados TAUC.jpg
Gropo de Fados de la Tuna Académica a Coimbra

Lo Fado tradicional de Coïmbra es ligat a las tradicions academicas de la seuna universitat. Es cantat unicament pels òmes dins la carrièra o en societat. Los cantaires coma los musicians son en general abilhats amb de vestits academics tradicionals negres, cauças, vestit long e vèsta de lana. Los cantaires que cantan coma los trobadors als temps dels reis, s'adreçan a las « domaisèlas » (las estudiantas). Se cantan la sera, dins las carrièras e per las plaças. Los luòcs mai tipics son las grasas del Monestièr Mosteiro de Santa Cruz e de la glèisa Sé Velha de Coïmbra.

Dins las annadas 1950, los nòus cantaires de Coïmbra adoptèron de tèmas folclorics. Se comencèt tanben de cantar los grands poètas classics e contemporanèus, coma forma de resisténcia a la dictatura de Salazar. Los fadistas d'aquel moment mai coneguts foguèron Adriano Correia de Oliveira e José Afonso.

Lo fado de Lisboa[modificar | modificar la font]

Fado

Es originari dels quartièrs populars de Lisbona (Alfama, Castelo, Mouraria, Bairro Alto, Madragoa). Es cantat tant pels òmes coma per las femnas. Es en general pus viu e joiós qu'aquel de Coïmbra.

Los tèmas mai cantats son la saudade, la nostalgia, la tristesa, la vida vidanta dels quartièrs tipics. Foguèron de tèmas autorizats jos lo regim de Salazar, amb lo fado tragic, de tristesa e de passion regladas dins la violéncia, amb sang e ploradís. Las paraulas en rapòrt amb de problèmas socials e politics, o los tèxtes revendicatius foguèron censurats.

Los fadistas d'aquel genre « classic » mai coneguts foguèron Carlos Ramos, Alfredo Duarte Marceneiro, Berta Cardoso, Maria Teresa de Noronha, Hermínia Silva, Fernando Farinha, Fernando Maurício, Lucília do Carmo, Manuel de Almeida, e d'autres.

Lo fado modèrne foguèt popularizat amb Amália Rodrigues. Utilizava de tèxtes de poètas celèbres, coma Luís Vaz de Camões, José Régio, Pedro Homem de Mello, Alexandre O’Neill, David Mourão-Ferreira, José Carlos Ary dos Santos, João Ferreira-Rosa, Teresa Tarouca, Carlos do Carmo, Beatriz da Conceição, Maria da Fé. Lo renòu del fado compta tanben amb João Braga, per çò que la qualitat dels poèmas que cantava e metèt en musica, coma en mai Fernando Pessoa, António Botto, Affonso Lopes Vieira, Sophia de Mello Breyner Andresen, Miguel Torga o Manuel Alegre. Foguèt una font d'inspiracion per tota una novèla generacion de fadistas.

Amb aquel suènh per las paraulas foguèt associat de formas novèlas d'acompanhament musical per de grands compositors.

Fado

Lo fado de Lisbona es conegut avuèi per èsser acompanhat al violon, al violoncèl o a l'orquèstra, mas sens se dispensar de la guitarra portuguesa. Demest los guitarristas pus coneguts, i a Armandinho, José Nunes, Jaime Santos, Raul Nery, José Fontes Rocha, Carlos Gonçalves, Pedro Caldeira Cabral, José Luís Nobre Costa, Paulo Parreira o Ricardo Rocha. La guitarra classica es tanben un instrument indefugible amb los executants Alfredo Mendes, Martinho d'Assunção, Júlio Gomes, José Inácio, Francisco Perez Andión, o Paquito, Jaime Santos Jr., Carlos Manuel Proença. Lo jogaire de guitarra bassa mai conegut es Joel Pina.

Actualament, una generacion de musicaires joves : Ana Moura, Maria Ana Bobone, Mariza, Joana Amendoeira, Mafalda Arnauth, Ana Sofia Varela, Katia Guerreiro, Camané, Gonçalo Salgueiro, Diamantina, Telmo Pires, Cristina Branco contribuisson a la popularizacion del fado.

Fado

Lo fado « tipic » es avuèi cantat principalament pels toristas, dins d'establiments especializats, en particular dins los quartièrs istorics de Lisbona. Aqueles fados consèrvan de caracteristicas originalas : o un cant triste, distrasent, ironic, o un dialòg partialament improvisat entre dos cantaires.