Crau

Aqueste article es redigit en provençau.
Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.

Crau o la Crau d'Arle es un parçan d'Occitània[1] situat en Provença, dins lo departament dei Bocas de Ròse.
Crau es una planura, foguèt l'ancian dèlta de Durença puei un ancian desèrt de còdols. Ara la fertilizan dieumercé l'aigatge. I a un mitan naturau freule. La plana de Crau se situa a l'èst dau Ròse e de Camarga, au sud deis Aupilhas e a l'oèst de l'Estanh de Bèrra.

Sa vila principala es Selon de Provença.

Lo gentilici es cravenc -a.

Environament e proteccion[modificar | Modificar lo còdi]

Lei mitans naturaus[modificar | Modificar lo còdi]

Lei mitans naturaus de la Crau d'Arle son devesits en tres ensembles distints : lo caissòu qu'es lo pus frequent e caracteristic, la garriga e lei zònas umidas osas mediterranèas. Au mens 31 espècias de plantas protegidas i son presentas[2]. La garriga se tròba principalament dins lei regions perifericas de Moriés e de Miramàs. Es dominada per l'euse qu'es l'aubre caracteristic de la seuva provençala. Lei zònas umidas son situats a proximitat deis estanhs (Entressen) ò dins leis endrechs, relativament rars, onte lo jaç freatic arriba fins a la superficia.

Lo caussòu es una vegetacion estepica unica en Occitània. Es lo resultat de condicions fòrça particularas. La premiera es la preséncia d'un jaç sosterranh de podinga qu'isola la superficia e lo jaç freatic. Aquò empacha donc lei racinas dei plantas d'i trobar l'umiditat necessària a son desvolopament. Lo segond factor de formacion dau caussòu es l'influéncia dau mistrau qu'aumenta la secaressa naturala dau mitan per efiech de Foehn[3]. Enfin, l'utilizacion pluriseculara de Crau coma pasturgatge limita lo desvolopament de la vegetacion.

Lo caussòu es donc constituïda de plantas adaptadas a de condicions extrèmas. Lei pus frequentas son lo braquipòdi ramós (Brachypodium retusum), la ferigola (Thymus vulgaris), la lavanda (Lavandula latifolia) e la porraca (Asphodelus ayardii). 50 % dei plantas son de terofits annuaus que passan la sason freja sota forma de grana e 30 % d'emicriptofits que son d'espècias vivaças que demòran au nivèu dau sòu[4]. A proximitat dei jaç, una vegetacion nitrofila es sovent presenta gràcias ai nutriments eissits dei dejeccions animalas.

La fauna de Crau[modificar | Modificar lo còdi]

Coma es lo cas per la flòra, la fauna de Crau es unica en Occitània car es adaptada ai condicions extrèmas dau mitan. Es subretot compausada d'espècias provençalas adaptadas a aquelei condicions, compres d'espècias endemicas, mai pòu tanben s'observar la preséncia d'animaus iberics ò maugrabins. Leis artropòdes son fòrça presents, especialament leis insèctes. Un deis artropòdes emblematics de la region es la Lycosa tarantula, una aranha relativament gròssa (30 mm per lo còrs) que viu dins una cauna e que caça sei presas de nuech[5]. L'escolopendra mediterranèa (Scolopendra cingulata) es un autre artropòde abondant dins la region, coma diferenteis espècias de formigas granivòras dau genre Messor. Lei reptils son tanben ben presents en Crau, especialament la rassada (Timon lepidus) e lo colòbre de Montpelhièr (Malpolon monspessulanus).

L'avifauna ocupa una plaça importanta en Crau, mai es fòrça menaçada.

La proteccion deis ecosistèmas e lei fònts de pollucion[modificar | Modificar lo còdi]

La proteccion deis ecosistèmas cravencs es mai que mai assegurada per la resèrva naturala nacionala dei caussòus de Crau, una resèrva naturala de 74,11 km² creada en 2001 per protegir la vegetacion estepica. Es gerida per la Conservatòri d'Espacis Naturaus de la region PACA e per la Chambra d'Agricultura dei Bocas de Ròse. Lo mitan protegit es un environament eissuch constituït de pasturgatges paures. Lo passatge regular de tropèus de motons mantèn la pauretat dei pradariás que son venguts lo refugi de plusors espècias raras adaptadas ai condicions d'ariditat de Crau. D'autreis endrechs, presentant lei meteissei condicions, son classats Natura 2000 e lo Conservatòri d'Espacis Naturaus protegís d'autrei sectors gràcias a d'autrei tipes de convencion.

Pasmens, aquelei mesuras son pas totjorn sufisentas car Crau es enviroutada per de regions pobladas e industrializadas. Deis ans 1910 a 2010, la fònt principala de pollucion èra probablament la bedola d'Entressen, situada au nòrd d'Istre, que foguèt la bedola principala de la comuna de Marselha fins a l'intrada en servici de l'incinerator de Fòs. Durant aqueu periòde, lo vent dispersèt fòrça curum plastic dins lo relarg. De mai, fins ais ans 1990, lo luòc respectava pas la reglementacion nacionala[6]. Lo site es desenant sarrat e un programa de reabilitacion permetèt de l'enterrar. Leis oleoductes que passan en Crau son tanben una fònt de pollucion. En 2009, la rompedura d'una linha esplechada per la Societat de l'Oleoducte Sud-Europèu entraïnèt de degalhs importants dins la resèrva dei caussòus amb la pèrda de 4 000 m³ de petròli. Enfin, fau nòtar l'organizacion regulara de raves qu'entraïnan de destruccions importantas de la vegetacion.

Galariá[modificar | Modificar lo còdi]

Annèxas[modificar | Modificar lo còdi]

Liames intèrnes[modificar | Modificar lo còdi]

Bibliografia[modificar | Modificar lo còdi]

Fauna e flòra :

  • Philippe Danton e Michel Baffray, Inventaire des plantes protégées en France, París, Nathan, 1995.

Nòtas e referéncias[modificar | Modificar lo còdi]

  1. Segon la classificacion de Frederic Zégierman.
  2. Philippe Danton e Michel Baffray, Inventaire des plantes protégées en France, París, Nathan, 1995.
  3. D'efiech, en despiech de son altitud pauc importanta, lo pendís nòrd deis Aupilhas bloca una partida importanta de l'umiditat portada per lo mistrau. Lo vent que bofa sus lo pendís sud es ansin fòrça sec.
  4. Rémi Dureau e Olivier Bonnefon, « Étude des pratiques de gestion pastorale des Coussouls », dins Patrimoine naturel et pratiques pastorales en Crau, 1998, p. 62.
  5. Jean-Henri Fabre, Souvenirs entomologiques : études sur les insectes et les mœurs des insectes, t. II, París, Librairie Delagrave, 1924, p. 197.
  6. Michel Letté e Thomas le Roux, Débordements industriels. Environnement, territoire et conflit (XVIIIe-XXIe siècle), Presses universitaires de Rennes, 2019, p. 42.