Balear

Un article de Wikipèdia, l'enciclopèdia liura.
Anar a : navigacion, Recercar

Lo balear es lo nom del dialècte catalan parlat a las Islas Balearas. Se devesís tradicionalament en tres sosdialèctes: lo malhorquin, lo menorquin e l'eivissenc.

Istòria[modificar | modificar la font]

Coma dins lo cas del valencian, lo catalan balear es pas autoctòn mas representa una aportacion del catalan continental. Foguèt importat sus las islas per de colons vengut essencialament de Rosselhon e d'Empordan amb cèrta preséncia occitana del temps de la conquèsta. Per aquesta rason aquesta varietat insulara parteja mantun trach amb aquelas formas del catalan oriental.

Fonetica e Fonologia[modificar | modificar la font]

Vocalisme tonic[modificar | modificar la font]

  • Prononciacion coma la vocal dicha neutra, [ə], de las e tonicas que venon de la e tampada del latin vulgar (coma se fasiá abans dins tota l'extension del catalan oriental): tauleta [təwˈlətə], vermell [vərˈməj]. Una part de Menòrca, una de mai pichona d'Eivissa e una region de Mallorca, pr'aquò, an transformat la vocala neutra [ə] tonica en e dobèrta [ɛ], coma dins lo catalan oriental continental.
  • Dins los grops vèrb + pronoms febles, l'accent tomba generalament suls pronoms, manca en eivissenc. Per exemple, comprar-ne es pronuncia [komprər'nə] o [komprən'nə].

Vocalisme atòn[modificar | modificar la font]

  • Eliminacion de la a dins los mots esdruixols acabats per ia: glòria [ˈglɔɾi] dins la màger part de Malhòrca.
  • Reduccion dels grops gua e qua a [go] e [ko], en posicion atòna e en totas las posicions a Malhòrca: aigo, llengo, colque...
  • Dins lo sosdialècte malhorquin se distinguisson la o e la u atònas, manca a Sóller e a Fornalutx. Per contra, dins lo menorquin e l'eivissenc, la o atòna se neutralitza en u coma dins lo demai del catalan oriental. Dins una part de Malhòrca, pasmens, se fa la neutralizacion se dins la sillaba seguenta i a una [i] o una [u] (conill, comú) e dins lo demai de l'isla, dins la meteissa posicion, la [u] se càmbia en [o] (punyir, humit).

Consonantisme[modificar | modificar la font]

  • Se produsís la iodizacion tradicionala: cella [ˈsəjə], tallar [təˈja], etc. I a pas de ieisme (manca los parlaires de Palma, segurament per influéncia de l'espanhòl): lluna, Mallorca... son prononciats normalament amb [ʎ]. S'establís aital una diferéncia entre poll ("pol") e poll ("pesolh") (aqueste darrièr prononciat [ˈpoj]).
  • Dins qualques cases l'evolucion anteriora mena a la pèrdia de la ll iniciala tres que se tròba entre vocalas. Per exemple, collir se pronóncia coir e ulleres ven ueres.
  • Se fa la distincion entre [b] e [v].
  • La consonanta vibranta simpla finala sonque es prononciada dins qualques mots, coma per, pur, sor, amb mantuna divergéncia locala, e pas dins los neologismes, e sistemativaament a la primièra persona del present d'indicatiu (manca dins muir).
  • En malhorquin e en menorquin son frequents los cases d'assimilacion consonantica coma per exemple, cap moix que se pronóncia coma cam moix.

Morfologia e sintaxi[modificar | modificar la font]

  • Ús dels articles salats es, sa, ses, s'. Segons el subdialecte, de vegades, la forma es pren la forma so després de la preposició amb. Hi ha paraules i frases fetes, però, en què només s'utilitzen els articles el i la, com la mar, el bisbe, el Barça, la setmana que ve... Tot i això, no sempre es pot donar una norma vàlida que funcioni en qualsevol cas. Per exemple, a Sóller es diu es carrer de sa mar, i en canvi se sol dir la mar. En alguns noms de lloc es pot fer servir l'article salat o no segons es parli d'un lloc geogràfic o un altre: per exemple, l'Horta a Sóller o s'Horta a Felanitx. A Pollença mai no s'utilitza l'article salat. Tot i això, en general, els substantius amb què s'empra l'article literari són considerats especialment importants o transcendents tradicionalment ("la Mare de Déu", "el bon Jesús", "el cel", "l'infern" etc.).
  • Ús dels articles personals clàssics en i na davant noms propis de persona, i de la contracció n' quan comencen en vocal.
  • Morfema zero en la primera persona del singular del present d'indicatiu en comptes del morfema -o característic del català central, fora dels verbs amb lexema acabat en u, on es pronuncia [w] (suu ['suw] de suar).
  • Els verbs de la primera conjugació tenen formes característiques. Les formes plurals de les 1a i 2a persones del present d'indicatiu són: cantam i cantau; l'imperfet de subjuntiu és: cantàs, cantassis o cantasses, etc. Tot i això, s'està estenent l'ús de cantés, cantessis, etc., que ja és l'únic emprat a Menorca.
  • Ordre dels pronoms febles precedint el verb. En la combinació de dos o més pronoms, si un és de complement directe (CD) i és el, la, etc. i un altre és de complement indirecte (CI), i és me, te, etc., apareix primer el pronom de CD. Exemples: la me dóna, el se menja, però me'n dóna i se'n menja. Aquest tret es troba en retrocés entre els joves.

Lèxic i semàntica[modificar | modificar la font]

Lo balear a d'elements lexicals particulars, de còps que i a comuns amb lo catalan septentrional, d'autres còps sonque amb lo rosselhonés e tanben amb lo valencian, mentre que qualques solucions son especificament balearas.

  • al·lot ("dròlle"), ca (servat tanben en rosselhonés o cus, cussa ("can/gos", "canha/gossa"), moix ("gat"), cercar (servat tanben en catalan septentrional), besada ("poton", forma mai anciana servada tanben en valencian jol diminutiu besadeta), brossat, capell ("capèl"), horabaixa ("tantossada"), botar (saltar), berenar (esmorzar o berenar), boix, nin, fillet (xiquet, nen), etc.

Algunes Variants semàntiques:

  • escurar (intransitiu, rentar els plats), llinatge (cognom), pardal (estúpid, beneit), etc.

Alguns exemples de Variants formals:

  • cotxo (cotxe), sebre (saber), veïnat (veí), etc.